Text del 2003
Nosaltres ens considerem, per sobre de tot, esportistes.
.
La pesca és una tradició molt arrelada al llarg del Mediterrani. A casa nostra, els qui s’hi dediquen de manera esportiva estan representats per la Federació Catalana de la Pesca Esportiva i Càsting. Lluís Pujal la presideix i Àlex de Juan n’és el gerent. Al llarg de la dictadura, els aficionats a aquest esport estaven federats a Madrid: “Amb l’arribada de la democràcia, la Federació Catalana va renéixer, concretament l’any 1979.”
Per reconstituir la federació, només va caldre agrupar les múltiples associacions relacionades amb el món de la pesca esportiva, moltes d’elles ara ja centenàries, que hi havia a Catalunya. Entre totes plegades, avui sumen entre 30.0000 i 50.000 membres: “Tenim una societat gairebé a cada poble de Catalunya, més de 300, en total.”
És una de les federacions més destacades de l’estat espanyol: “Directament o indirecta, la Federació dóna feina a mig miler de persones, aproximadament: disposem d’una vuitantena de guàrdies de les zones de pesca i cada societat té el seu secretari, tots ells remunerats.”
Conscients que “cada zona és diferent, cadascuna de les subdelegacions provincials que formen l’entitat té el seu propi president.”
Lluís Pujal subratlla que “la nostra és una federació atípica, perquè representem tant la pesca marítima com la fluvial, dues disciplines molt diferents, unides per una eina, la canya. Això sí, nosaltres ens considerem, per sobre de tot, esportistes.”
Tot i que “els rius catalans són dels millors que hi ha Espanya per practicar la pesca continental”, es lamenta de l’estat en què es troba, en general, l’aigua dolça de la Península: “Hi ha diverses espècies de peixos en perill de desaparició.”
Un altre dels problemes que afecten els membres de la Federació és la pràctica de l’esport d’aventura del ràfting: “Evidentment, aquest esport representa uns ingressos per al país, però hi manca control. Les empreses que s’hi dediquen haurien de tenir, com nosaltres, uns horaris i unes normes establerts, una temporada.”
Finalment, el president revela l’existència d’una espècie d’au protegida, el corbarà, que “representa una amenaça per a la fauna dels rius. En molts de països europeus ha deixat de considerar-se un ocell protegit, però al nostre no ha estat així.”
En el cas de la pesca marítima, les xarxes d’arrossegament representen un problema, ja que “no respecten els límits que se’ls imposa. Per resoldre aquest afer, caldria construir una barrera que impedís l’accés d’aquestes xarxes a una alçada determinada. És més, avui dia, a Catalunya hi ha uns 180.000 pescadors de mar que no estan controlats, això és, que no disposen de llicència de pesca.”
Una de les principals inquietuds de la Federació és que els seus membres i els pescadors en general respectin les normatives relacionades amb aquest esport: “Per poder anar a pescar, el primer que cal és una llicència atorgada per la Generalitat (gratuïta en el cas dels nens i dels majors de 65 anys) i un permís federatiu per cobrar peces a les àrees privades de pesca. Tots els vedats els controla la Federació, però els cedeix l’Administració. En cas de detectar un individu pescant sense llicència se li retiren les canyes i se li imposa una multa.”
Subratlla l’oposició de l’entitat a les zones de pesca lliure. A causa de la contaminació que pateixen els nostres rius i a la presència de depredadors, la Federació ha tingut la iniciativa de constituir vedats on “el pescador, un cop obtinguda la peça, està obligat a retornar-la al seu hàbitat. És clar que l’obertura d’una presa pot malmetre la feina d’una dècada.”
Les zones controlades de pesca funcionen de la següent manera: “L’esportista que hi va ha d’extreure un tiquet per poder pescar, però hi ha un nombre limitat de tiquets, a fi de preservar la fauna de l’indret.”
Arreu d’Europa, cada país es regeix segons les seves pròpies normes pel que fa a la pesca esportiva: “A Anglaterra, per exemple, on hi ha molts pescadors, els rius són propietats privades. A Alemanya i a França hi ha federacions estatals, però no col·laboren amb l’Administració, a diferència del que passa a Catalunya.”
Són moltes les fites assolides per la Federació durant la seva llarga trajectòria: “Vam començar en un modest local de lloguer i ara n’hem adquirit un de més de 200 metres quadrats, que inaugurarem properament.”
Una d’elles és el fet d’aconseguir que “la llicència per pescar al mar i la llicència per pescar al riu es fusionessin en una de sola.”
No podem obviar, evidentment, els èxits obtinguts pels seus federats, entre els quals hi ha “campions no només estatals, sinó també mundials. El 40% dels membres de la Federació espanyola són catalans.»
Recorda que “fa cinc anys, tot això, que avui és una realitat, ningú no creia que pogués passar.”
La pesca al nostre país, doncs, està més d’actualitat que mai, tant entre els ciutadans més adinerats com entre les classes populars: “A Catalunya hi ha uns 350.000 pescadors. Són molts els joves interessats en aquest esport, la majoria perquè l’han practicat els pares.”
Per respondre a les inquietuds de les noves generacions, l’entitat té prevista la creació “d’escoles de pesca. De fet, ja en tenim una en funcionament a Llavorsí, a més dels cursets que impartim per exercir d’àrbitre als campionats, entre d’altres.”
Tot això és i serà possible “gràcies al fet que, des que vam començar, hem multiplicat per vint el pressupost de què disposem.”
L’Administració ha tingut a veure amb aquest fet: “Tenint en compte que la pesca és l’únic esport que exigeix el pagament d’una taxa a la Generalitat per practicar-lo, ja que implica l’ocupació d’un domini públic, hem aconseguit que l’Administració ens compensés pel pagament d’aquesta taxa.”
El gerent de la Federació assenyala una altra particularitat del món de la pesca esportiva, i és que “disposa d’una llei pròpia, a diferència d’altres esports.”
El president apunta que “hem proposat a la Generalitat que inverteixi als rius part dels ingressos que percep de les llicències.”
I és que els pescadors són els primers interessats a preservar l’equilibri ecològic a les aigües, tan dolces com salades, del nostre país. Un exemple: “Actualment s’estan repoblant els rius amb truites procedents d’altres països; no és això el que nosaltres volem. El nostre objectiu és preservar les espècies autòctones.”
És del parer que “les depuradores contribueixen d’alguna manera a preservar l’estat dels rius, però n’hi ha que no funcionen adequadament, perquè els residus no es fan desaparèixer de mica en mica sinó en qüestió de minuts.”
Proposa una solució per acabar amb els atacs de què són objecte els nostres rius i, en certa manera, començar de nou: “Primerament, aconseguir que les depuradores funcionin correctament i, a continuació, amb l’ajut d’unes màquines, llaurar el terra dels rius, perquè la capa freàtica està podrida des de fa generacions. Cal fer una aposta forta per recuperar els nostres rius.”
