Text del 2006
“El titular de la farmàcia és el responsable en últim terme de totes les decisions preses i de totes les accions portades a terme”
Catalunya és un país caracteritzat professionalment per les nissagues, i l’àmbit de la farmàcia no defuig aquesta constant sociohistòrica. La família Pradell n’és un exemple d’aquest fet. La tradició sanitària, i més concretament farmacèutica, ha caracteritzat les dues últimes generacions de la família de Jordi Pradell Buxó. El seu pare, el senyor Joan Pradell, llicenciat en medicina i farmàcia, i la seva mare, llicenciada en biologia i en farmàcia, van fer escola a la seva pròpia llar a través de l’exemple que proporcionava l’oficina de farmàcia familiar, ja que els seus tres fills, Jaume, Ricard i Jordi, van optar per continuar la dedicació dels pares: “Tots tres vam aprendre a través de l’observació del nostre pare la importància del tracte personalitzat i proper en la nostra activitat laboral. Era engrescador veure’l treballar perquè posava passió en cadascuna de les seves actuacions quotidianes a la farmàcia. Es notava que l’oficina era l’eix de la seva existència i que gaudia molt treballant-hi, i aquest referent t’animava a seguir els seus passos i a fer-ho amb el mateix entusiasme. L’exemple de la mare, tot i que es va decantar més per l’ensenyament, també va resultar determinant perquè tots tres ens sentíssim atrets pel món de l’oficina de farmàcia comunitària.”
Del pare també ha heretat una sòlida ètica professional: “Tinc present en tot moment que la finalitat d’un farmacèutic és vetllar per l’estat sanitari de la població. Els farmacèutics pertanyem a l’estament sanitari, no pas al dels comerciants, i per això no hem d’oblidar que no cal vendre sempre un producte per tal que el pacient se senti bé. D’altra banda, els farmacèutics, com tots els professionals, no som pas infal·libles, i no hem de tenir por a reconèixer les nostres limitacions davant de l’usuari. En tot moment hem d’intentar donar una resposta ràpida i eficaç mitjançant consultes, lectures i cursos de reciclatge.”
Jordi Pradell va optar per formar-se com a futur farmacèutic a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Acabà la llicenciatura l’any 1991 i des d’aleshores és el titular d’una oficina de farmàcia de tipus tradicional a Manresa: “Actualment hi treballen quatre persones, dues de les quals són farmacèutics. El nostre esperit és atendre de forma personalitzada i propera els clients, seguint el model après del meu pare; desgraciadament, però, cada vegada és més difícil que el titular pugui exercir al cent per cent com a farmacèutic clàssic perquè cada cop la gestió ens absorbeix més. Per això, resulta imprescindible disposar d’un bon i cohesionat equip de col·laboradors i anar-los formant de forma permanent, ja que no podem oblidar que el titular de la farmàcia és el responsable en últim terme de totes les decisions preses i de totes les accions portades a terme. En aquest sentit, tinc la sort de comptar a la meva plantilla amb una oficial de farmàcia amb més de 20 anys d’experiència, de manera que coneix totes les característiques de la nostra activitat i del tracte amb els usuaris.”
Per desgràcia, Jordi Pradell pensa que el model farmacèutic actual cada vegada s’allunya més dels pressupòsits professionals que va defensar i exemplificar el seu pare: “Les oficines de farmàcia estan imitant els models organitzatius d’altres tipus de negoci, de manera que algunes d’elles presenten certes semblances amb les grans superfícies comercials. Una opció d’aquesta mena dificulta encara més la gestió d’una oficina de farmàcia i allunya el titular de la seva tasca primigènia com a farmacèutic. Per aquesta raó, he defugit de seguir aquest model comercial i he preferit continuar amb el tradicional atorgant una atenció fluida i propera als clients. No obstant això, sóc conscient que aquest model pot resultar menys atractiu per qüestions horàries. No m’agradaria pas que el model imperant fos el de les macrofarmàcies despersonalitzades on l’usuari és simplement un comprador que no rep cap tipus d’assessorament i en les quals es dispensa ell mateix els medicaments, i no em resulta gens atractiu perquè considero que està en contra dels principis bàsics de la nostra professió.”
Aquesta hipertròfia de les oficines de farmàcia al nostre país és conseqüència del seguiment del model comercial imperant i també de les directrius de les indústries farmacològiques: “Des del meu punt de vista, el nombre d’anuncis i d’espais comercials dedicats en els mitjans de comunicació, especialment audiovisuals, a la promoció de productes farmacològics és excessiu perquè en definitiva s’està banalitzant un aspecte tan important i bàsic del benestar de la població com és la sanitat.”
Una de les problemàtiques de fons i de les grans polèmiques del sistema de Seguretat Social és la ingent despesa farmacològica i quines mesures s’han de prendre per minimitzar una partida pressupostària que en bona part és la responsable del dèficit actual del sistema sanitari públic. Sovint, trivialitzant la qüestió, es responsabilitza el sector farmacèutic, i més concretament els titulars d’oficina de farmàcia, i es pensa en mesures reductores dels seus marges de benefici com a única alternativa per pal·liar la situació. Aquesta és l’opinió del senyor Jordi Pradell respecte d’aquest punt: “És evident que hem de racionalitzar la despesa sanitària en medicaments perquè l’Estat no pot assumir el volum actual. Ara bé, cal que siguem crítics i que tinguem en compte tots els actors que contribueixen a aquesta despesa i, sobretot, que el farmacèutic és en definitiva l’executor d’una decisió presa amb anterioritat per un altre professional sanitari. Des del meu punt de vista, les alternatives passen perquè la població prengui consciència de la gravetat del problema i faci un ús responsable dels medicaments i perquè tots els professionals sanitaris implicats en la prescripció i administració dels medicaments vetllin per tal que no es produeixin abusos per part dels usuaris. No crec pas que sigui ni just ni eficaç retallar únicament els marges de benefici dels titulars d’oficina de farmàcia perquè, a més a més, no aconseguim donar resposta a l’arrel del problema: la tendència cap a l’acumulació de medicaments de certs usuaris i la falta de control i rigor a l’hora de prescriure’ls de determinats facultatius. En aquest sentit, la implantació de sistemes informàtics de gestió de la prescripció segurament contribuirà a millorar la racionalització de la despesa farmacològica.” També, possiblement, l’increment del temps d’atenció assignat als pacients de què disposen en l’actualitat els metges facilitaria un major rigor a l’hora d’emmagatzemar i revisar les dades de consum farmacològic dels seus pacients.
