Sr. Jordi Rogent i Albiol
Sr. Jordi Rogent i Albiol
PC, 19è VOLUM. Impuls immobiliari

JORDI ROGENT I ALBIOL

ARQUITECTE DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

Text del 2008

“La façana és el punt on es troben l’espai públic i l’espai privat; intentem que es conservi no només aquesta part sinó alguna cosa més”

“Als anys 70, en acabar la carrera d’Arquitectura, vaig muntar un despatx i durant més de 20 anys vam treballar-hi com a professionals liberals amb un company, dedicant bona part de la nostra tasca a la preservació del patrimoni. Possiblement aquesta trajectòria em facilità la col·laboració posterior amb el Govern municipal.” L’Arquitecte Jordi Rogent i Albiol és, des de l’any 1993, cap del Projecte de Revisió del Catàleg Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona. “La tasca bàsica que duc a terme és la conservació del patrimoni. Es tracta de decidir quins edificis s’han de protegir i com s’ha de fer. La catalogació inclou també els jardins, alguns com a complement d’una edificació i d’altres amb entitat pròpia. També he de jutjar els projectes, cosa que intento fer, no quan estan acabats, sinó mentre es desenvolupen. Aquesta és una labor conjunta que fem possible un equip format per tres arquitectes, una historiadora i una administrativa. La meva estada a l’Ajuntament ha coincidit amb legislatures governades pels alcaldes Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu.”

El Catàleg Arquitectònic recull dos grups d’edificis. “Hi ha immobles en els quals no es pot intervenir lliurement, ja que hi ha unes normes estrictes per fer-ho, que són aquells que tenen valor per sí mateixos. D’altres poden enderrocar-se, però és obligatori que en refer-los se segueixin unes determinades pautes: per exemple, les finestres han de tenir un ritme, els materials cal que siguin específics, etc.”

El senyor Rogent aclareix que no tot el que és vell té el mateix valor. Certes construccions tenen un gran valor cultural i no es poden avaluar econòmicament. “Hi ha immobles que són vells i poden desaparèixer sense que això comporti una pèrdua important per al patrimoni públic. D’altra banda, tenim edificacions que cal conservar, perquè les generacions futures puguin reconèixer d’on venim i què han fet els nostres avantpassats. Aquesta és la funció principal del patrimoni. Tenim joies que s’han de mantenir tot i que el cost sigui molt elevat. Quant val conservar l’aqüeducte de Segovia i quines complicacions comporta el fet de tenir-lo al mig de la ciutat? A ningú se li ocorre fer números, perquè tothom sap que el valor d’aquesta obra és incalculable.”

Cada cop la gent és més conscient de la necessitat de conservar el patrimoni, però de vegades els interessos personals topen amb aquest sentiment. “Seria bo que els plans generals, els quals es coneixen amb les sigles POUM’s, tinguessin en compte els possibles desavantatges per als propietaris d’edificis singulars. La gent creu que s’ha de protegir el patrimoni, però no a costa de perdre diners quan els afecta directament. El propietari d’un edifici protegit amb una alçada de planta baixa i dos pisos que està situat en un entorn de planta baixa i quatre pisos és lògic que vulgui igualar-se amb la resta de construccions del seu voltant, però si mereix ser conservat, també és just que se senti compensat d’alguna manera. Si això es tracta des del començament, per mitjà d’un pla general o d’un pla especial, i es pot compensar la persona afectada oferint-li uns metres edificats en un altre costat, o amb una altra solució, possiblement l’edifici protegit es conservarà sense carregar al propietari uns costos excessius o sense imposar a la resta del municipi el cost de la superfície que no es pot construir.”

El fet de conservar un edifici no significa només mantenir una façana. “Allò que veiem sovint del patrimoni d’una ciutat és tan sols la cara exterior. La façana és el punt on es troben l’espai públic i l’espai privat; intentem que es conservi no solament aquesta part sinó alguna cosa més. A Barcelona l’ordenança de l’Eixample indica que quan es pugui enderrocar un edifici i deixar-ne només la façana, se n’ha de conservar fins a la primera paret de càrrega, perquè almenys els forjats es corresponguin amb les lloses dels balcons.”

Amb el temps, els arquitectes municipals han guanyat capacitat de diàleg amb la gent. “Mentre s’aprovava el Catàleg Arquitectònic, es detectava en els polítics una certa por a la reacció popular, ja que de cop i volta s’establia el control d’uns 4.000 edificis de la ciutat, però quan expliquem que un edifici o una façana s’ha de conservar, no perquè ho diu l’ordenança, sinó perquè té una sèrie de mèrits, la gent és capaç de valorar-los i de reconduir les seves idees. La majoria de les vegades les parts implicades en les discussions s’entenen i acaben posant-se d’acord.”

El senyor Rogent considera que a Catalunya i a tot Espanya hi ha un bon nivell pel que fa a la preservació del patrimoni. Alerta, però, sobre la manca d’oficials. “Les comunitats autònomes s’han abocat a la intervenció i protecció del seu patrimoni. Hi ha equips d’arquitectes, restauradors i tècnics en diferents camps de la preservació del patrimoni que ho fan força bé. Tot i que tenim un bon nivell en aquest sentit, pot arribar un moment que ens falti personal qualificat. No serveix de res fer un bon projecte d’intervenció des del punt de vista científic, arquitectònic, si després el paleta o el pintor restaurador no ho fa com cal.”

Quant a les causes del boom immobiliari, Jordi Rogent les analitza amb una perspectiva molt personal. “Crec que hi ha una sèrie de factors que s’hi sumen. En primer lloc, des de l’arribada de la democràcia als ajuntaments, els municipis entenen que una manera d’esdevenir importants és per mitjà del creixement. Això significa incrementar el nombre d’habitatges per poder atraure més gent, més fàbriques i més feina. L’altra raó ha estat la dèria de la gent pels habitatges en propietat. És una obsessió que ens han sabut vendre molt bé, però no sé fins a quin punt és lògic que sigui així o hi ha un parany per part de la banca. Fa poc admiràvem Itàlia, França i altres països que sovint ens posaven com a exemple de com vivia la gent en règim de lloguer. Ara, a l’estranger, la tendència s’ha capgirat i la gent cada vegada s’hipoteca més per poder tenir el seu propi habitatge.”