Text del 2008
“Els advocats no hem de solucionar problemes, sinó preveure’ls i evitar-los”
.
El 1996, un any abans de llicenciar-se, Margarida Rodríguez Viles, Advocada especialista en Urbanisme, ja desenvolupava tasques relacionades amb el dret. “En acabar la carrera, vaig continuar treballant al sector privat fins al 2003, quan vaig establir-me pel meu compte. La meva tasca se centra sobretot en l’àmbit de la defensa dels interessos particulars i abasta el món immobiliari des de l’adquisició del terreny fins que s’edifica i s’habita. L’urbanisme és una disciplina força específica i tècnica, i es nodreix d’altres matèries importants, com el Dret Civil, Administratiu i Mediambiental.”
Els advocats han d’anticipar-se als problemes i han de tenir un tarannà conciliador. “Els advocats no hem de solucionar problemes, sinó preveure’ls i evitar-los. El fet d’estalviar-se un judici és bo sempre que es garanteixin els interessos d’ambdues parts. No crec en la fórmula ‘he guanyat, has perdut’; el judici o el pacte ha de satisfer tothom.”
Amb una mirada crítica, la senyora Rodríguez comenta l’interès de l’Administració en l’impuls dels habitatges de protecció oficial. “La Llei del Dret a l’Habitatge, que entrarà en vigor a l’abril, preveu que un 30% del sòl nou es destini a construir habitatges de protecció oficial. Amb aquesta mesura s’obren grans perspectives en aquest àmbit, que afectaran i potenciaran l’exercici de la defensa dels interessos dels particulars. L’Administració s’ha adonat que l’excessiva llibertat en el mercat jurídic mercantil immobiliari ha conduït a una especulació perjudicial per a la funció pública de la propietat. La nova legislació ha reaccionat davant l’excés, la construcció sense mesura que no té en compte l’interès públic. Ara s’intenta frenar l’especulació i l’augment de preus per tal que l’habitatge sigui un dret accessible a tothom. Tanmateix, la Llei del Dret a l’Habitatge constitueix una reacció massa intervencionista de l’Administració.”
La senyora Rodríguez també fa palès un cert escepticisme envers la vigència de la propietat. “La concepció romana del dret de la propietat era il·limitat, abastava des de dalt del terreny fins a l’infern: Cuius est solum ejus est usque ad caelum et ad inferos. Ara, una persona no és realment propietària si no ha fet prèviament tots els passos requerits, ha sufragat totes les càrregues urbanístiques i ha obtingut les llicències corresponents, d’acord amb el que marca la llei. El dret de propietat ha quedat buit de contingut, avui no tens dret de propietat fins que no te l’atorga la llei, la qual cosa és inquietant. A la pràctica, això es reflecteix en el fet que una persona pot ser propietària d’un terreny, però només pot patrimonialitzar-ne la propietat a mesura que va complint amb les obligacions urbanístiques regulades per les lleis. Estem lluny de la visió romana, que defensava un dret sense cap imposició.”
Una part de la tasca de la senyora Rodríguez té relació amb els sortejos dels pisos de protecció oficial. Assegura que, en el millor dels casos, la protecció no és tan important com promet l’Administració. “Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha promogut el sorteig de 1.509 habitatges de protecció oficial. Personalment, m’encarrego del cas d’unes persones que, quan en sol·licitaren un, l’Ajuntament els preguntà si vivien al costat Besòs Maresme o al Poble Nou, dos àmbits prèviament definits per poder participar en el sorteig específic. Els candidats van dir que no, però per un error els anotaren a les llistes d’aquests àmbits. Ara, com que no hi estan empadronats, no els volen concedir els habitatges que els tocaren. Si finalment als meus clients els adjudiquessin els pisos, molts, com m’han explicat, no podrien accedir-hi, senzillament perquè no podrien pagar la quota de l’hipoteca. Els pisos costen entre 120.000 i 150.000 euros, però hi ha persones que no els poden pagar, ja que els bancs es neguen a concedir-los la hipoteca. Per tant, dubto de l’efectivitat de l’anomenada protecció oficial.”
El medi ambient és un altre vessant destacat del qual s’ocupa la senyora Rodríguez. “Així com l’urbanisme és una competència bàsicament municipal i autonòmica, les prescripcions mediambientals estan determinades per la Unió Europea. Aquestes normatives empenyen les empreses a posar-se al dia i fer grans reformes per adaptar-se als requeriments de la Generalitat. Això requereix inversions milionàries que posen en perill la viabilitat econòmica de moltes indústries. A més, l’incompliment d’aquesta adaptació comporta sancions molt importants. Moltes empreses, per falta de recursos, intenten retardar al màxim la inversió. D’altra banda, la Generalitat, en vista de la dificultat a l’hora d’aplicar la llei, ha estat ajornant tots els terminis establerts per a la modernització mediambiental de les empreses.”
Pel que fa a la problemàtica del lloguer, la senyora Rodríguez és taxativa: “El tràmit de desnonament hauria de ser de caràcter administratiu i àgil, perquè el propietari pogués obtenir una rendibilitat ràpida de nou del seu immoble. És injust que un desnonament trigui més d’un any i que els propietaris sempre hi surtin perdent. Això facilitaria la confiança de l’arrendatari, augmentaria l’oferta i contribuiria a suavitzar els preus i les condicions contractuals.”
La senyora Rodríguez demostra ser una dona emprenedora que sap compaginar la vida laboral i familiar d’una manera harmònica. “Tinc dues filles, la Irene, de tres anys, i l’Ariadna, que en té dos. El meu marit, Ismael Parera, dirigeix una oficina bancària. Des d’un principi, la relació s’ha plantejat de forma natural en un pla d’igualtat en tot. No podria ser d’una altra manera perquè ambdós hem evolucionat amb igualtat d’oportunitats tant a nivell formatiu com professional. Crec que, en aquest sentit, els prejudicis s’han superat; hi ha hagut un gran canvi en les relacions de parella. Certament, el meu dia té dues jornades; a més, continuo formant-me i procuro passar temps de qualitat amb la meva parella. És difícil però assumeixo els meus rols, ni més ni menys que com qualsevol dona del segle xxi.”
