Text del 22-06-2010
“Des de la fenomenologia, la persona és una unitat anterior a les seves manifestacions d’ordre físic, psicològic i espiritual”
“D’una banda hi ha el cos que hom és, el cos presencial, i de l’altra el cos que hom té, el cos anatòmic: l’eidosoma i l’anatomosoma, com proposa Rojo Sierra. Quan tractem amb psicofàrmacs tractem el cervell des del cos que tenim, que actua sobre la consciència. Quan fem psicoteràpia tractem des de la consciència, el cos que som”
“Els éssers humans conformem una unitat antropocòsmica, som la presa de consciència del cosmos, l’escletxa a través de la qual l’ésser de l’univers es manifesta. Per tant, si només tractem el cos, malament. I si només tractem la ment, igual”
“Ja ho va dir Binswanger: si et coneixes, t’estimes, i si t’estimes, et respectes. L’autoestima només és possible des del coneixement”
El doctor Jordi Rubió i Carné exerceix la psicoteràpia a través del cos. “Intento aconseguir que el meu pacient, a través de l’entrenament sofrològic (ES), es conegui una mica més i accedeixia un pla superior de sentiments, que sigui més assertiu respecte als altres.”
Doctor en medicina i metge psiquiatre, és de l’opinió que no hi ha cap mena de separació entre cos i ment. “Hi ha una unitat de l’ésser, tot i que durant el segle xx aquesta unitat fou oblidada, amb excepcions: Ortega i Gasset, per exemple,parlava de la vitalitat, que ell definia com l’arrel de la persona, en la qual, no només es fusionen allò que és físic i allò que es psíquic,sinó que d’ella naixen i es nodreixen.”
El doctor Rubió és fenomenòleg de formació. La fenomenologia és una eina de la investigació de la consciència que descriu els fenòmens tal com són i com s’observen. “Des del punt de vista de la fenomenologia, la persona és una unitat anterior a les seves manifestacions d’ordre físic, psicològic i espiritual. Els humans encara estem a mig fer, som als inicis de la nostra humanització, i la consciència i l’afectivitat són les nostres dues reduccions per aconseguir-la.”
Aquest pensament està als antípodes de Lacan. “No tinc res de psicoanalista. Sóc fenomenòleg, binswangerià, heiddegerià, sartrià i caycedià. En una paraula: existencialista.”
La separació del cos i de la ment es començà a teoritzar a partir de Descartes i del seu Cogito ergo sum. “Tal volta intimidat per la Inquisició i el que passava en el seu temps, va començar a distingir entre la res extensa, la part corporal o anatòmica, i la res cogitans, la part del pensament.”
Com a metge i com a psiquiatre, el doctor Rubió s’ocupa d’aquelles malalties que s’expressen a través del psiquisme. “Això no vol dir que no siguin malalties orgàniques, amb causes bioquímiques o estructurals. No són només malalties de la ment. La prova és que moltes vegades les tractem a través del cos, amb psicofàrmacs.”
Tenim un cos i som un cos. “D’una banda hi ha el cos que hom és, el cos presencial, i de l’altra el cos que hom té, el cos anatòmic: l’eidosoma i l’anatomosoma, com proposa Rojo Sierra. La llengua alemanya distingeix popularment aquestes dues dimensions del cos, entenent molt bé la diferència.”
La feina dels psiquiatres és intentar no trencar la unitat de l’ésser. “Quan tractem amb psicofàrmacs tractem el cervell des del cos que tenim, que actua sobre la consciència i l’autoconsciència. Quan fem psicoteràpia seguim, en canvi, el camí invers. Anem des de l’autoconsciència al cervell, i del cervell al cos.”
El cos que tenim obeeix a lleis físiques, és operable. El cos que som, per contra, no és operable: és tridimensional, fenomenològic i no ocupa espai ni temps. “Per això, quan ens trobem davant d’un membre amputat, desapareix una part de l’anatomosoma, però, en canvi, roman sempre la part d’eidosoma d’aquest membre amputat, com a membre fantasma.”
Som una unitat antropocòsmica, “som la presa de consciència del cosmos, l’escletxa a través de la qual l’ésser de l’univers es manifesta. Per tant, si només tractem el cos, malament. I si només tractem la ment, igual.”
En la psicoteràpia del doctor Rubió, com en el zen japonès, la respiració té una importància cabdal. “La respiració és una meravella. Els meus entrenaments consisteixen a concentrar-se per concentrar-se, sense esperar res a canvi, i en ser molt conscient del moment present, sempre pendent de la respiració. Si volem aconseguir la unitat de l’ésser ho hem de fer a través de la respiració.”
El seu mètode és, d’entrada, el d’un psiquiatre clàssic. “El primer que faig és comprovar si el pacient pateix un trastorn mental. Si és així, li proposaré un entrenament sofrològic a fer a casa seva. Un cop assumit per part seva aquest compromís, si cal, li faré també un tractament psicofarmacològic o l’enviaré a grups d’ES. No estic renyit ni amb els psicofàrmacs ni amb la psicoanàlisi.”
A propòsit de l’autoestima, el primer que cal tenir en compte és que, per tal que algú s’estimi, prèviament s’ha de conèixer. “Ja ho va dir Binswanger: si et coneixes, t’estimes, i si t’estimes, et respectes. L’autoestima només és possible des del coneixement.”
La cirurgia estètica és perfectament admissible en alguns casos, “com greus deformacions. Per a motius diferents (complexos arrelats, obsessions…), la comprenc però em costa encaixar-la. Sóc dur amb els malalts que hem plantegen solucions d’aquest tipus. No hem de deixar-nos dirigir ni pel cos ni pel món.”
En aquest sentit, és improcedent que algú vulgui perpetuar una falsa joventut. “S’ha d’aprendre a viure en el moment present, que consta de passat, present i futur. Naixem, ens fem i morim, i a més morim gairebé sempre de manera imprevista. Hi ha persones que s’han mantingut belles fins als 90 anys, i no s’han fet cap cirurgia estètica. En canvi, hi ha persones de 50 o 60 anys desgraciades pel bisturí.”
L’important és trobar-se bé, el sentiment de la presència del cos en la consciència. “Gregorio Marañón d’això en deia somatoeufòria.”
No hi ha dos éssers humans iguals. Ni n’ha d’haver. “L’ésser humà, per ser autèntic, ha de fugir de la uniformització. Tothom és diferent, fins i tot dos bessons univitel·lins. Un ha de ser ell per ell mateix, no per imitar, per emular o per competir.”
Els aspectes filosòfics de la presa de consciència i del procés d’individuació es complementen amb els psicològics. “La gran pregunta a plantejar-nos és: jo sóc per a seguir sent o per deixar de ser? Jesús deia: jo sóc per a seguir sent i Buda: jo sóc per deixar de ser. És una pregunta que només pot respondre un mateix, a través de la consciència, que sempre és transcendent.”
Es pot il·lustrar la trascendència amb els pacients suïcides. “Em demanen que els ajudi a suïcidar-se. Jo els dic que és molt fàcil: basta amb deixar de respirar. Això els descol·loca, perquè no poden deixar de respirar, no poden aturar el batec del seu cor. D’on ve aquesta energia de vida? No se sap. És una energia regalada, i els regals s’han de conservar. Això és la transcendència.”
A partir d’aquestes reflexions és quan es comença a ser un mateix. “La transcendència és el punt de convergència del cosmos, l’alfa i l’omega, el que està fora de l’espai-temps.”
Tot i que ha dedicat anys a la docència, el doctor Rubió no ha creat escola. “Sóc molt capaç de repetir el que he aprés, però, llevat de modestes aportacions, no destaco per la meva creativitat. La fenomenologia és, precisament, l’escola de la no escola.”
Sí que forma part, tanmateix, de l’escola sofrològica, entesa com l’estudi de la consciència humana. “La meva tasca és fer el necessari per assolir la unitat de l’ésser i per salvaguardar i potenciar els seus valors.”
Té algun llibre escrit tot i que no l’ha publicat. Per al futur, conserva les esperances… però amb cautela. “Max Scheler, que va morir molt jove al primer terç del segle xx, va dir que el segle xxi serà el segle de l’amor universal o no serà. Jo no ho veuré, però els meus néts, sí.”
