Text del 2001
Advocat i graduat social, Jordi Ruiz exerceix des de l’any 1989, però va ser el 1997 quan va muntar el seu propi despatx: “La meva relació amb el món del dret va començar als 17 anys, treballant per al bufet de Joan Castelló Requena, però havia estat un amic qui m’havia engrescat a estudiar graduat social, José Mª Teixeira.”
Posteriorment, va llicenciar-se en dret, sense deixar mai de treballar, i va muntar un despatx col·lectiu amb uns companys: “Cap de nosaltres tenia interessos ni coneixements en el camp del dret laboral, i vaig ser jo mateix qui me’n vaig encarregar. I encara ara, ja en el meu propi despatx, continuo treballant molt aquest tema, tot i que també porto qüestions civils.”
La branca laboral del dret, però, sembla ser la vertadera vocació de Jordi Ruiz i a la qual se sent més lligat: “Potser fins i tot podríem dir que crea una certa dependència, ja que són assumptes carregats de tensió, tant si portes el treballador com l’empresari, perquè a mi m’agrada veure les dues bandes. Penso que conèixer la posició dels empleats fa que quan col·labores amb una empresa siguis una mica més flexible amb els companys, que estiguis més predisposat a arribar a acords i no haver-t’ho de jugar tot davant del jutge, i crec que tot això és perquè has pogut analitzar i veure molts casos semblants des de l’altra perspectiva.”
Sigui com sigui, ell és del tot partidari de la negociació: “Moltes vegades, en un tribunal et pots trobar amb un problema de prova, és a dir, potser tens tota la raó però si no ho demostres, no et serveix de res; en altres ocasions, els problemes als jutjats vénen per la gran rotació de jutges. Ens en trobem molts que provenen de l’àmbit civil o penal i que, per tant, no són especialistes en dret laboral.”
Un es pregunta, però, si també cal que els jutges siguin especialistes: “Entenc que han d’estar preparats, perquè a vegades dicten sentències que no s’ajusten prou a les normes laborals, o es nota que els falta decisió a l’hora de fer preguntes a les parts o als testimonis, i això és perquè, fins ara que ha entrat la nova Llei d’enjudiciament civil, els processos civils que feien eren totalment per escrit i, en canvi, el laboral sempre ha estat un judici basat en l’oralitat.”
El dret, en general, canvia al mateix temps que la societat, i la laboral és de les branques que ho fa més ràpidament. Per aquesta raó els qui s’hi dediquen han de fer un esforç suplementari a l’hora d’estudiar i repassar les modificacions de les normatives: “Sovint es fan canvis que són incomplets, que no s’ajusten a la realitat social i que al cap de poc temps es tornen a retocar, i som nosaltres els qui no ens podem distreure i hem d’estar al cas de cada una d’aquestes reformes.”
De totes maneres, estudiar és una de les coses que Jordi Ruiz no ha deixat de fer mai, perquè el dret l’apassiona i vol continuar estant al dia. “A vegades estàs col·lapsat de feina i et truca un company per fer-te una consulta de la qual potser tu no saps res, però comences a mirar documents i a estudiar-la, perquè t’agrada, perquè saps que a la llei hi ha llacunes i vols trobar-hi la solució. Suposo que això fa que perdem temps del que és la praxi del despatx, però també que ens enriquim personalment i professional.”
Els problemes laborals, per altra banda, són sovint motiu de veritables maldecaps personals: “Els conflictes en aquest àmbit afecten molt directament l’individu, perquè la feina sol ser el nostre modus vivendi i això crea molta tensió, i te la crea tant a tu com a la persona a qui representes, sigui empresa o treballador. Saps que jugues amb el patrimoni de tota una família, i aquesta és una de les raons per les quals moltes vegades prefereixo arribar a un acord que sigui adient per a les dues parts, perquè em sento responsable d’aquell client i del que li pugui passar.”
Els laborals són conflictes que sovint es personalitzen massa i la feina de l’advocat és fer entendre al client que el millor és tranquil·litzar-se i fer cas del que ens dicta el sentit comú: “És normal que sentin que se’ls ha atacat directament des de l’altra part. M’he trobat amb molts casos de treballadors que pensen que s’han deixat la pell a la feina i que ara no se’ls té gens en compte, i també amb empresaris que han tractat un empleat com un fill i que aquest se’ls ha girat d’esquena. Jo puc entendre perfectament la seva reacció, però haig de marcar-los uns criteris objectius i fer-los anar pel camí més pràctic, el que els pot beneficiar més en el mínim temps.”
La confiança que s’estableix amb els clients és bàsica per poder fer una bona feina: “Normalment un client nou ve amb un cert recel, perquè els advocats tenim una fama que penso que no s’ajusta a la realitat, i pot ser que aquell senyor hagi topat amb algun company que no ha actuat amb la diligència deguda i n’estigui escarmentat. Per això procuro tenir-lo informat en tot moment, que sàpiga què estic fent i per què ho faig.”
A més, del públic també se n’aprèn molt: “A vegades són ells mateixos els qui et donen una idea que després tu tradueixes a termes jurídics.”
Pel que fa a la legislació, Jordi Ruiz pensa que aquesta intenta resseguir perfectament l’evolució de la societat, però que no sempre ho aconsegueix perquè no té prou en compte la part pràctica. És el que passa amb el tema d’estrangeria, per exemple: “No tenim suficient mà d’obra en el nostre país per a segons quines feines, per tant hi ha un dèficit de treballadors important, però la regulació en aquest camp és força complexa i no ajuda gens a resoldre amb celeritat els expedients que es presenten. Penso que el col·lectiu d’advocats hauríem de dir alguna cosa més del que se’ns ha deixat dir, perquè som nosaltres els coneixedors de la praxi diària, tant de l’empresa com del treballador; estem al corrent dels problemes habituals i crec que, almenys, els nostres criteris per desenvolupar aquesta llei i d’altres s’haurien de tenir en compte.”
Segurament és també el cas de la prevenció de riscos laborals: “Crec que el seu àmbit d’actuació és correcte, però a la pràctica falten mitjans, sobretot en la inspecció de treball, que és una eina fonamental. No obstant això, també hem de tenir en compte que, a vegades, ni l’empresari ni el treballador no hi posen prou de la seva part.”
I encara afegeix: “La qüestió és que la llei demana coses que per a algunes empreses petites i mitjanes són materialment impossibles de complir. Considero que s’hauria de tenir una certa flexibilitat en aquest aspecte.”
En relació al futur del despatx, Jordi Ruiz Molina comenta: “En aquests moments estem en plena tendència vers la globalització i, personalment, crec que potser anirem cap a estrènyer una col·laboració amb algun despatx col·lectiu. Això m’agradaria, en el sentit que em sentiria recolzat en els companys, podríem portar més assumptes i, si un dia agafés la grip, em podria permetre de quedar-me a casa.”
