TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

Josep Cuní i Llaudet – Periodista

05/02/2014

 

Testimonis que complementen les dades recollides pels mitjans de comunicació

Cada cop hi ha més distància entre l’opinió pública i l’opinió publicada; obres com aquesta, per tant, és fan imprescindibles, ja que en elles preval el testimoniatge de l’individu. Aquest llibre que ara prologo ajudarà els historiadors del futur a complementar les dades que tinguin de la nostra realitat, bàsicament conformades per les que ofereixen els periodistes des de diverses tribunes informatives.

 

Crisi del periodisme clàssic

Dins la profunda transformació que actualment viu el món a tots els nivells, el periodisme clàssic està patint també la seva pròpia problemàtica particular: una crisi de reflexió, causada, en bona part, pel fet d’haver entrat en una fase de relacions promíscues amb el poder, quelcom que l’ha dut a abandonar-ne el control tradicional i democràtic en nom d’una fonedissa opinió pública. El periodisme s’ha malmès tal com tot es malmet per un excés d’ús, i ara, amb la necessitat de tornar als orígens per recuperar la seva credibilitat, requereix replantejar-se el paper que juga a la societat. Pequem d’una gran ingenuïtat si creiem que, pel fet de rebre notícies a través d’inacabables canals de comunicació, estem realment informats. Casos com el portal WikiLeaks i les filtracions d’informació confidencial d’Edward Snowden ens demostren que rebem moltes notícies però molt poca informació. A partir del principi aristotèlic dels fets i les seves conseqüències, la majoria de les notícies que ens arriben com a informació exclusiva no són res més que conseqüències d’altres notícies: ens les presenten com a novetats quan, de fet, no ho són.

 

Sinergia amb les xarxes socials

És ben cert que les xarxes socials en l’actualitat juguen un paper rellevant a l’hora de difondre dades sobre la immediatesa; tanmateix, no contrasten la informació, es limiten a divulgar-la. Per tant, hem de seguir possibilitant que el periodisme respongui a la pregunta de per què s’esdevé qualsevol informació. I aquest per què no es pot resumir en 140 caràcters, sinó que necessita espai, temps, veus plurals i una capacitat crítica que l’impuls de twittejar o retwittejar no pot aportar.

 

Una classe política mancada de capacitat analítica

D’altra banda, en el moment present, més enllà de les intencions polítiques que ens plantegen les diverses ideologies i partits, l’Estat ha d’explicar si la prospectiva de l’economia permet mantenir la societat del benestar tal com l’entenem avui. Malgrat aquesta necessitat, però, la sensació de la ciutadania és que la classe política ara com ara està mancada de projectes. Això potser s’explica perquè, en general, els polítics acostumen a parlar molt però a debatre molt poc; perquè un debat és una conversa en la qual s’arriba a un punt d’acord, mentre que avui només hi ha monòlegs en què cadascú manté inflexiblement la seva posició.

 

Les forces del capitalisme més salvatge, causants d’aquesta crisi

Probablement, la complexitat que arrossega la crisi que vivim dificulta que els nostres dirigents se centrin en una solució futura. Fins no fa gaire, ells mateixos van permetre que els poders econòmics prenguessin la iniciativa i marquessin les seves pautes. Les forces del capitalisme més salvatge van afavorir una crisi que ha posat en evidència que el món i els seus dirigents funcionen al ritme que els marquen les instàncies econòmiques; un ritme, val a dir-ho, sovint gens lògic ni solidari, com ho il·lustra el cas de Goldman Sachs que, portant endavant el seu projecte qualificador, aniquila sense recança els projectes d’Estat. Simptomàtic d’aquest estat anòmal de coses és la següent dada: el nombre de multimilionaris ha crescut de manera exponencial i el nombre de pobres s’ha multiplicat.

 

De l’estoïcisme als primers símptomes d’indignació

La nostra societat, tot i el seu estoïcisme, ha reflexionat sobre el que ha passat; aquest fet, sumat a la pèrdua de credibilitat de les institucions de qualsevol àmbit, ha fet que la crisi hagi larvat un nivell d’indignació que ha començat a donar alguns símptomes, els quals no ens hauria de sorprendre si d’ara en endavant es multipliquen o adopten un to més contundent.

 

Espanya: no només una crisi econòmica sinó institucional, social, ètica…

L’Estat espanyol està immers en una crisi econòmica i també experimenta una crisi política, institucional, social i de valors. En una situació així, es reparteix la culpabilitat profusament i això provoca que la societat es divideixi, passi a ser maniquea i potenciï les seves radicalitats. Aleshores, el poder polític, que és molt hàbil, es beneficia d’aquestes dualitats i juga a mantenir-les per a les seves finalitats. Quan la societat ha arribat a una situació on prevalen els extrems i no hi caben els matisos, és lògic que els resultats electorals reflecteixin aquesta realitat. Les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre de 2012 van manifestar la voluntat del ciutadà per tirar endavant el procés nacional, però també van revelar el propòsit d’encaminar-nos cap a una transformació social. Avui, transcorregut més d’un any d’aquells comicis, el ciutadà percep que, de les dues línies paral·leles que es plantejaren, la classe política s’ha dedicat molt més al debat sobre el model d’Estat que no pas a resoldre les qüestions relatives a la recessió.

 

Model de l’empresari del segle XXI

En aquests moments, l’empresari ha de ser valent, perquè de la crisi només es pot sortir amb empenta i creativitat. Tanmateix, pertany a un col·lectiu que reclama canvis, però que alhora no s’implica ni es manifesta públicament. En la realitat del segle XXI, l’assumpció de responsabilitats no s’entén si no és global. Per això, no té cap valor assumir únicament la responsabilitat de la pròpia empresa, sinó que ara l’empresari també ha de fer front a una sèrie de compromisos socials, polítics i econòmics: la seva veu és, doncs, absolutament imprescindible.

 

La nova societat sorgida amb la crisi

Avui ja no és factible mirar-se el món amb els mateixos ulls dels anys 90 del segle passat, perquè actualment el pas del temps és conceptualment molt més accelerat i molt més ràpid que no pas fa vint anys. Evidentment, aquesta velocitat trenca unes estructures, però també en crea d’altres. Hem d’entendre, per tant, que tota crisi és una oportunitat, cosa que no l’exempta de comportar un rerefons dramàtic que ha suposat una gran sacsejada social. Vista en perspectiva, una crisi com l’actual és l’equivalent al que durant els segles XVI, XVII i XVIII podia ser una revolució.