Text del 23-12-13

La radicalització de l’esperit nacionalista pertorba el tarannà dialogant dels catalans, segons aquest doctor en Dret i docent universitari que s’admira de l’agilitat del nostre empresariat per internacionalitzar i diversificar la seva producció. Emmirallant-se en l’exemple de l’oncle, Josep Ferrer, ha contribuït a fer de Freixenet l’empresa líder del sector vitivinícola a Espanya, símbol de les celebracions a les nostres llars i una de les marques catalanes més reconegudes internacionalment. 

Marca centenària, símbol del creixement i la tenacitat de les pimes catalanes

Freixenet ha esdevingut en l’imaginari col·lectiu del país sinònim de festa, estil i alegria; es vincula a les propietats de la “bombolla”, el símbol que des del 1972 representa el nostre cava, així com també evoca l’emblemàtic anunci del nen amb l’ampolla que tant marcà les generacions de la postguerra. Tot un símbol del creixement i la tenacitat de les pimes catalanes, la marca Freixenet celebra el seu primer centenari el 2014, i ho fa des de la convicció i l’orgull d’haver passat per múltiples vicissituds i d’haver estat capaç de guanyar la cursa comercial internacional gràcies al talent, al treball, a la tenacitat; una fita assolida des de l’aposta per una gestió plenament familiar, en la qual sobresurt la figura de Josep Ferrer, un empresari de raça encara en actiu als 88 anys. 

De la producció de vins a la de caves

El 1914 nasqué la marca Freixenet arran del matrimoni de Pere Ferrer, el benjamí de can Ferrer i propietari de la finca la Freixeneda, i la pubilla d’una família vitivinícola, Dolors Sala. La Casa Sala es dedicava, al segle XIX, a la producció i venda de vi a la província de Barcelona i, posteriorment, a les colònies americanes, fins que l’emancipació barrà aquest pròsper mercat. La plaga de la fil·loxera determinà un canvi d’orientació productiva després d’uns anys d’inactivitat. Fou aleshores quan els meus avantpassats, com altres agricultors de la zona de Sant Sadurní d’Anoia, optaren per l’elaboració de vins escumosos sota l’atractiva denominació comercial de Freixenet.

La duresa dels anys de la Guerra Civil i la postguerra

El 1936, Pere Ferrer i el seu fill gran foren assassinats per un escamot republicà. El celler fou col·lectivitzat fins poc abans de l’entrada de les tropes Nacionals a Barcelona, quan la Generalitat el retornà. Llavors la meva àvia, les seves tres filles i el seu fill, Josep Ferrer i Sala, encara un nen, es feren càrrec de les caves. Aconseguiren subsistir durant els difícils anys de l’autarquia i salvaguardar la qualitat de la producció, però no destacaren en la part comercial fins que Josep Ferrer n’assumí la gestió. I fou ell qui, el 1965, em nomenà director comercial de Freixenet.

Expansió de la marca

Amb la implicació de Josep Ferrer s’adoptaren mesures essencials per a l’expansió de la marca. En primer lloc, aprofitant el desenvolupament econòmic del país, que popularitzà la celebració de les festes brindant amb cava, es decidí centrar la producció i els esforços comercials en Carta Nevada, el vi escumós amb millor relació qualitat-preu i amb una ampolla molt diferent i distintiva. En segon lloc, es creà un canal de comercialització propi, que jo mateix vaig organitzar, per negociar directament amb els minoristes. I, finalment, s’instaurà una nova línia de comunicació i publicitat, els exponents més destacables de la qual foren la “bombolla” com a símbol de la marca i la instauració de glamurosos spots televisius cada Nadal des del 1972. D’altra banda, durant els anys 60 s’encetà la internacionalització de la marca, començant pel Regne Unit; una decisió complicada i ambiciosa en la qual molt pocs van creure.

Empresa líder del sector a Espanya, que exporta el 80% de la producció

Tinc la sort d’haver nascut en una família d’empresaris tenaços, treballadors i amb talent, la qual cosa ha permès que des de la meva tasca professional pogués ajudar a consolidar i expandir nacionalment i internacionalment la marca familiar mitjançant diverses responsabilitats. Des del 1999 sóc president del Grup Freixenet, després d’haver-ne estat director comercial, director general adjunt, director general i conseller. Durant aquest període he assistit a l’expansió de la companyia fins a convertir-se en l’empresa líder vitivinícola a Espanya i arribar a exportar un 80% de la seva producció. Ha estat una tasca liderada per Josep Ferrer, a qui hem acompanyat sempre els seus familiars més pròxims.

Vuit caves de qualitat i prestigi gràcies a la recerca contínua

Malgrat que el gran públic ens coneix sobretot per Carta Nevada i Cordón Negro, Freixenet comercialitza en aquests moments vuit caves d’extraordinària qualitat i prestigi: en diem les Cuvées de Prestige. La nostra voluntat de recerca contínua ha permès millorar processos en l’elaboració del cava o introduir tècniques noves, com ara la fermentació en dipòsits d’acer inoxidable, el control de temperatura o un seguit d’innovacions en l’àmbit dels llevats.

Passió per la docència universitària

Durant 49 cursos he estat docent d’Economia Política i Hisenda Pública a la Facultat de Dret de la UB, en la qual vaig cursar els estudis de llicenciatura i doctorat en Dret, i aquesta ha estat la meva gran passió personal. Ara, ja jubilat, continuo col·laborant-hi de manera activa i desinteressada, i enyoro el contacte diari amb els joves, per l’enriquiment humà que comportava. També tinc l’honor de ser president de la Fira de Barcelona.

La marca o brand com a valor afegit essencial

En el món globalitzat, el concepte de marca o brand constitueix un valor comercial imprescindible. Per desgràcia, a l’Estat espanyol molts viticultors no semblen entendre-ho, i encara avui la meitat de la producció del país es ven a l’engròs a empresaris del sector italians o francesos que l’embotellen com a pròpia. Cal, doncs, potenciar les marques nacionals i convertir-les en un símbol de qualitat dels vins per introduir-se en nous mercats, cosa que no hauria de ser difícil si s’aprofita el prestigi acumulat per les marques espanyoles que ja exporten.

Les complexitats de la crisi a l’Estat espanyol

A Espanya, les conseqüències de la crisi financera internacional han estat més greus que a altres països de l’entorn per diverses raons. D’una banda, el crac del 2008 evidencià el caràcter fictici del nivell de riquesa assolit per la població, ja que s’assentava en una especulació immobiliària i no en una productivitat real, de manera que s’esfondrà el sector que més aportava al PIB estatal, el de la construcció. D’altra banda, es col·lapsà el nostre sistema financer, sobretot per causa de les caixes d’estalvis, que demostraren haver estat regides per criteris polítics, amb uns dèficits de gestió dramàtics. El rescat d’aquestes entitats, però, propicià una altra gran crisi a l’Estat, la del deute sobirà, atiat pels interessos creats per les potències continentals. Afortunadament, Espanya com a Estat pogué evitar el rescat financer gràcies a l’actuació del Banc Central Europeu. Tanmateix, tot això ha posat en evidència durant massa temps la nostra falta d’estadistes de nivell i, sobretot, la nostra baixa productivitat i competitivitat internacional.

La internacionalització i el dinamisme s’han assentat en el modus operandi de les empreses catalanes

Amb tot, la crisi ha servit perquè els emprenedors catalans entenguin la importància de diversificar-se comercialment i la necessitat de no perdre mai l’esperit de superació ni l’ambició de créixer; la internacionalització i el dinamisme s’han assentat en el nostre modus operandi empresarial, i això suposa un canvi estructural transcendental molt positiu.

Prosperitat del sector turístic

El turisme ha estat cabdal durant els anys de contracció econòmica, no tan sols per no engrandir encara més la xifra d’aturats, sinó per mantenir mínimament el consum intern gràcies a la despesa dels visitants. És una de les activitats econòmiques que preval en el nostre país, i és molt probable que en els propers anys s’enforteixi encara més, en part per la inestabilitat sociopolítica d’algunes zones competidores en aquest àmbit, com el nord d’Àfrica.

Lloança a la reforma laboral

La crisi ha comportat que s’adoptin mesures i reformes estructurals determinants per garantir la recuperació econòmica en els propers anys. Una de les més destacades ha estat la reforma laboral, que contempla flexibilitzar els salaris en funció de la situació empresarial concreta. Aquesta nova realitat legislativa ha permès a moltes empreses reduir les retribucions amb l’objectiu de guanyar la competitivitat necessària per introduir-se a nous mercats.

El poble català és pactista per natura i assolirà una solució dialogada

Estic convençut que el referèndum convocat per al proper nou de novembre no s’arribarà a celebrar. El poble català és pactista per idiosincràsia, i segur que s’assolirà una solució adient per a ambdues parts a través del diàleg. Tanmateix, al meu parer, el procés engegat és forçat i perillós, perquè pot comportar una pèrdua de vendes en el mercat interior –com ja succeí amb el boicot del cava–. Evidentment, els empresaris catalans són els primers interessats a assolir una relació contributiva més simètrica amb l’Estat, però sense amenaces ni virulències que puguin afectar l’activitat econòmica del país, menys en temps de recessió. De totes maneres, l’extraordinària flexibilitat i agilitat dels empresaris catalans, capaços d’adaptar-se amb èxit a qualsevol conjuntura econòmica –com ja han demostrat històricament de forma repetida–, permetria que les empreses catalanes sobrevisquessin i s’adaptessin a les conseqüències d’una hipotètica i, al meu entendre, innecessària secessió.