Text del 03-09-2013  

Amb quatre dècades assessorant laboralment i mercantilment empreses de tot tipus i mida, tant en temps de crisi com en èpoques de bonança, el fundador de l’entitat ha adquirit una perspectiva única que li permet assegurar que només superarem la recessió si l’empresariat gaudeix d’incentius per apostar per la inversió i la recerca i no per l’estalvi. Perquè ara més que mai cal ser creatius i fomentar la unitat d’Europa ja que, altrament, serem desbancats pels països emergents. 

Assessorament laboral i mercantil de l’empresariat

El despatx es dedica principalment a l’assessorament laboral i mercantil d’empresaris. La seva seu s’ubica a Terrassa, tot i que la nostra àrea d’influència abasta tant Catalunya com diferents ciutats espanyoles. Entre els nostres clients es poden trobar empreses petites i mitjanes, així com grans multinacionals. El nostre paper en cada cas varia: mentre per a una companyia petita l’opinió d’un advocat o d’un assessor és determinant, per a una gran representa un parer més, que fins i tot pot arribar a ser contrastat. Som només tres persones, però comptem amb un equip de col·laboradors als quals acudim quan necessitem actuar en alguna especialitat molt concreta.

Alt grau de fidelitat dels nostres clients

Quan em pregunten pel nombre de clients que té el nostre despatx, responc que no ho sé, però no per desconeixement sinó perquè realment és una xifra que no em preocupa. Per a nosaltres no és tan rellevant la quantitat d’empreses que assessorem com el temps que s’estan amb nosaltres. I actualment podem anunciar satisfets que entre el 60% i el 70% dels empresaris que ens contracten ho fan des de fa ja més de vint anys. Gaudim per tant d’un alt grau de permanència.

Visió àmplia i perllongada del món empresarial

Aquesta fidelitat dels nostres clients ens ha permès observar l’evolució de moltes companyies, tant en anys de creixement com en l’actual recessió econòmica. També hem pogut comparar diferents tarannàs i maneres de portar un negoci, hem vist èxits i fracassos, relleus generacionals i canvis sobtats. Actualment, les grans companyies estan sotmeses a vaivens constants fins al punt que sovint es renoven els directius quan no assoleixen les fites marcades, perquè contínuament se’ls exigeix resultats. Realment, han d’estar molt alerta.

Quan a la societat se li va permetre adonar-se de la situació que realment patia el país, ja portàvem dos anys de retard

En els últims deu anys, cap govern no s’ha atrevit a endegar aquells canvis que realment convenien al país. Ha estat inadmissible que, quan s’anunciava la famosa bombolla immobiliària, els polítics de torn afirmessin que nosaltres ho resistiríem o que, en lloc de crisi, busquessin altres qualificatius semblants, com “petita recessió” o “desacceleració”. Quan a la societat se li va permetre adonar-se de la situació que realment patia, ja portàvem dos anys de retard. I encara ara es continuen cercant mesures que malauradament ja no depenen de nosaltres. D’altra banda, els ciutadans hauríem de ser prou conscients i madurs per saber a qui lliurem el nostre vot.

Contínua modificació de la normativa laboral

Allò veritablement important no és la norma sinó la manera d’interpretar-la. En el cas de l’actual reforma laboral, els acomiadaments a vint dies no són una novetat, ja es podien fer des de l’any 1976. Per una altra banda, en els últims anys, en el nostre país s’han aprovat diverses mesures legislatives al respecte i algunes han estat més punyents per als treballadors, com és la supressió dels salaris de tramitació, que curiosament no fou motiu de grans protestes. La normativa laboral va estar molts anys ancorada, però des del 1980, i sobretot els últims quatre anys, s’està modificant contínuament. Ara es parla de reduir el nombre dels contractes laborals. Considero que hi ha dos que són del tot vàlids: els contractes de substitució i els de jubilació parcial, que es poden mantenir perquè estan molt ben acotats. Quant a la resta, necessitem una racionalització i simplificació.

Un empresari és també un treballador

El responsable d’una empresa és també aquell fuster que ha aixecat el seu negoci o el propietari d’una ferreteria que té un aprenent i vuit treballadors al seu càrrec. No podem oblidar que el teixit empresarial català està composat, bàsicament, per petites i mitjanes empreses, i que la mateixa normativa sovint no és vàlida per a tothom.

Les úniques que poden crear ocupació són les empreses

Les ajudes que avui en dia reben els empresaris per contractar aturats de llarga durada són mínimes i les subvencions que s’atorguen a qui després d’haver hagut de tancar el seu negoci s’atreveix a obrir-ne un altre són pràcticament inexistents. Això és incomprensible tenint en compte el moment especialment difícil que vivim; mentre molts negocis continuen fent fallida i l’índex d’atur ha augmentat fins al valor actual de més de sis milions, les úniques que justament poden crear ocupació són les empreses. Per tant, caldria donar incentius perquè hi hagi algú que s’atreveixi a emprendre i a invertir.

Fomentar més la inversió i menys l’estalvi empresarials

Penso que és el moment de buscar mesures perquè siguem més positius i optimistes, perquè ens animen a ser més inversors i menys estalviadors. És a dir, l’empresari no hauria de pensar en la quantitat de diners que pot recuperar amb un acomiadament, sinó que s’hauria de centrar en el capital que ha d’invertir per comprar nova maquinària, per apostar per la recerca… En definitiva, per generar més riquesa. I el Govern ha de ser capaç d’oferir-los seguretats i estímuls, perquè actualment s’ha de ser molt valent, fins i tot diria temerari, per apostar pel creixement d’un negoci.

Europa és la nostra única opció de futur

Podem ser capaços de decidir sobre assumptes concrets i locals, però Europa és l’única opció de futur vàlida que disposem. No és que la UE sigui una possible sortida de la crisi, és que és l’única. Malauradament, vam reaccionar tard. El pes específic que podíem haver aconseguit dins el conjunt europeu actualment ha minvat. I això no ens ho podem permetre. Europa ens deixarà de banda si no oferim solucions als problemes que depenen de nosaltres i que ens afecten com a país. D’altra banda, però, no podem confrontar-nos amb altres Estats que ja porten un recorregut llarg i un gran avantatge respecte a nosaltres.

Prendre posicions enfront els països emergents

Països com la Xina estan creixent molt ràpidament i Europa haurà de prendre posicions si no vol perdre el seu protagonisme. Anys enrere es podia contractar mà d’obra molt barata en altres continents menys desenvolupats. En l’actualitat, aquesta possibilitat ja no existeix. Aquests països emergents volen aconseguir el benestar del qual ha gaudit Europa durant els darrers decennis i ja han après la manera d’apropar-s’hi. Per això no es limiten a copiar els nostres productes, sinó els fan. S’han dotat de la tecnologia i els coneixements necessaris i ara el seu avenç és imparable.

El café para todos s’ha aigualit tant que ja no hi ha ni cafè

A la famosa manifestació del 11 de setembre del 2012, on hi van assistir un milió i mig de persones, hi havia molts tipus d’ideologies. El que sí existia era un denominador comú: el descontentament i el desànim per la situació de crisi que es viu i pel tracte rebut des del Govern central. I és que el café para todos s’ha aigualit tant que ja no hi ha ni cafè. I aquest sentiment impregna tant els empresaris catalans com als ciutadans en general. La solidaritat només es redueix a donar diners que es gestionen malament i això ho veu tothom, fins i tot gent amb ideologia no sobiranista. Quant als empresaris espanyols que coneixem per mitjà del nostre despatx, també hem detectat sentiments que van de la indignació al desànim. En general, no se senten motivats, veuen que tot ha fet un pas enrere i es pregunten: Quines perspectives tenim? Com hem de tirar endavant? Quantes entitats donaran suport?

Tots els ciutadans han de poder gaudir del dret a decidir

La Constitució ben llegida dóna espai per a moltes possibilitats. I el dret a decidir és un dret de tots els individus d’un país. Es tracta, per tant, d’anar a buscar un objectiu i les formes arribaran després. Tot és molt més senzill del que ens pensem. Si som un país democràtic, hem de fer palès el nostre dret a decidir; després ja decidirem si podem o no podem actuar.

El pacte fiscal que necessita Catalunya no arribarà

Des de Madrid no ens han entès i potser des de Catalunya no ens hem sabut explicar bé. Per això estic convençut que no aconseguirem mai un pacte fiscal que ens satisfaci completament. D’altra banda, crec que són molt perilloses certes versions que afirmen que, si ens donen una almoina, ens oblidarem del sentiment sobiranista. Una cosa és una ideologia i una altra molt diferent són els diners.

Riquesa cultural, separació de poders i objectiu europeu comú

Abans de la crisi, als nostres fills els deixàvem una societat amb una competitivitat cruel. En l’actualitat, el nostre llegat és el desmembrament d’un sistema i unes costums. Però crec que hem de mirar endavant i ser optimistes. A partir d’ara, el jovent s’ha d’oblidar de si té un contracte fix o temporal, sinó de tenir feina. I també ha de deixar enrere el rebuig a les distàncies. Ens hem d’acostumar a treballar, si cal, a 300 quilòmetres de distància. La solució passa per no deixar mai d’enriquir-se culturalment i per desviar la nostra mirada a Europa. A més, s’haurien d’acomplir les directrius de Montesquiu quant a la independència de poders, i veig del tot necessària una unitat europea total cap a objectius comuns.