Text del 2004
Detectem els tumors que hi pugui haver i els podem anar controlant.
.
El doctor Josep M.Roca Bassols, metge endoscopista, va escollir la medicina perquè li agradava, perquè veia que era el que havia de fer, volia utilitzar allò que tenia de bo per fer alguna cosa positiva que ajudés els altres. Tenia algun antecedent a la família, però no vivia la medicina diàriament a casa; de tota manera, l’any 1969 va entrar a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona: “Allà vaig trobar una seriositat i uns homes que havien viscut realment la medicina a fons, hi havia uns catedràtics extraordinaris, uns vertaders monstres de la medicina malgrat les circumstàncies que vivia la universitat en aquells agitats anys de finals del franquisme.”
A quart de medicina, el doctor Roca té l’oportunitat de començar a veure pacients de ben a prop al costat del doctor Rozman: “Vaig entrar d’intern a la seva càtedra i això em va permetre veure com funcionava realment la medicina, com s’aconseguia un diagnòstic i com es començava a tractar el pacient. Ell era realment un mestre i poder ser al seu costat em va ensenyar moltes coses.”
L’endoscòpia i l’aparell digestiu els va descobrir una mica més tard: “El meu propòsit era ser metge, i no tenia una idea clara de quina especialitat volia fer fins que vaig acabar la carrera i vaig obtenir una plaça de MIR a l’Hospital de la Vall d’Hebron per fer medicina interna. Aleshores podies desviar-te cap a tot el que feia referència a l’aparell digestiu i a l’endoscòpia.”
L’endoscòpia, de fet, era una tècnica molt nova, que encara despertava les reticències de molts professionals: “Quan vaig acabar la residència, vaig obtenir una plaça de medicina general a Vilafranca del Penedès i allà vaig muntar la primera unitat endoscòpica de la comarca. El cert és que no va ser fàcil convèncer els meus companys que era una tècnica molt útil per fer diagnòstics, encara n’hi havia molts que pensaven que era una animalada.”
Paral·lelament, el doctor Roca va entrar a formar part de l’equip del doctor Armengol a la unitat d’endoscòpia de la Clínica Quiron de Barcelona: “Després, em van enviar en comissió de serveis a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona per fer també endoscòpia digestiva; o sigui que em vaig passar uns quants anys anant amunt i avall.”
Actualment, el doctor Roca té un servei d’endoscòpia a la Clínica Carmelitana i treballa també a la Teknon en aquesta seva especialiat que coneix tan bé: “És important tenir el material adequat i també una persona que t’ajudi a introduir el tub tant si estem fent l’endoscòpia digestiva per la via alta, en què introduïm el tub per la boca, com si fem una colonoscòpia per la via baixa.”
Normalment són els metges de capçalera o els especialistes els qui sospiten que un malalt pot tenir determinat problema a l’aparell digestiu i l’envien al doctor Roca perquè faci una endoscòpia: “El més comú és que ens trobem amb una inflamació a diversos nivells, l’esofagitis, la gastritis i la duodenitis. La patologia clàssica de l’úlcera també la detectem a través d’una endoscòpia; potser no n’hi ha tantes com abans, però encara n’hi ha un nombre important. D’altra banda, detectem els tumors que hi pugui haver i els podem anar controlant, perquè algunes lesions poden malignizar-se.”
A part de poder entrar un tub amb una llum a dins del cos per poder veure què és el que hi havia, un dels avenços de l’endoscòpia va ser poder passar per aquest tub un canal de treball: “A través d’aquest tub insuflem i xuclem aire; insuflem perquè moltes vegades és fonamental per obrir l’estructura que no podem acabar de veure i així poder descobrir si hi ha algun pòlip, algun tumor o alguna nafra. El més important quan insuflem és fer-ho amb la pressió adequada, no pot ser massa gran perquè podríem provocar alguna lesió. Això ho veiem molt bé si el malalt està despert, si no l’hem sedat, perquè ell mateix ens marca el que està passant.”
A l’hora de fer una endoscòpia cal tenir presents molts elements que poden entorpir la bona marxa de la prova: “En una endoscòpia per la via alta s’ha d’haver tingut molt en compte el dejú del malalt perquè, si no, ens podem trobar menjar que ens entorpeixi la visió i ens impedeixi entrar en alguna cambra oberta per acabar de fer l’exploració correctament.”
També ha estat molt important el fet de poder fer entrar catèters per aquest canal de treball i així extreure mostres per fer biòpsies i, en alguns casos, poder fer ja determinades terapèutiques: “Una de les terapèutiques que es van introduir ja fa uns anys és la de la via biliar. Es tracta d’aconseguir treure l’obstrucció que hi pugui haver i així veure que no hi hagi tumors, malformacions, càlculs o que no es pugui produir una icterícia. De tota manera, es faci el que es faci s’ha d’anar molt en compte perquè sempre hi pot haver risc d’hemorràgies, de perforacions o d’infeccions.”
Quant a la via baixa, es fan moltes exploracions preventives de còlon a gent amb antecedents familiars o amb símptomes que l’especialista creu que s’han de comprovar: “A partir dels cinquanta anys s’haurien de fer colonoscòpies regularment, i ja des de molt abans a la gent que tingui antecedents familiars i que, per tant, puguin tenir una predisposició més gran a tenir problemes en aquesta part del cos.”
També cal tenir en compte, tant en la via alta com en la baixa, els cossos estranys: “Sovint hem de treure cossos estranys que, d’una forma o altra, s’han introduït al cos. Traiem moltes més coses de les que la gent es pot imaginar, espines, monedes, anells i, fins i tot, encara que sembli mentida, cadenats, rellotges, raspalls de dents, etc.”
Diuen que tot el que entra surt, però a vegades els metges tenen greus problemes per treure aquests objectes del cos: “Hi ha molt perill de perforacions, o si l’element està clavat cal anar amb molt de compte de no produir una lesió.”
Les coses han canviat molt des que el doctor Roca Bassols va començar a exercir com a endoscopista, els aparells s’han anat perfeccionant i a través d’aquest tub cada vegada es poden tractar més patologies: “Vaig començar amb els meus tubs òptics i la meva font de llum en una maleta, i fins i tot havia anat per les cases a fer proves a alguns pacients. Després els tubs es van anar fent menys rígids i els materials van anar evolucionant, de manera que ara ja podem fer pasar un catèter de làser, els podem fer servir per injectar determinades substàncies i així evitar que una lesió sagni, o podem introduir substàncies que faran que s’assequi una variça.”
Malgrat la passió que sent per la seva feina, el doctor Roca Bassols creu que és fonamental ser capaç de desconnectar fent altres coses: “Una vegada el director d’un hospital em va dir que jo era metge les vint-i-quatre hores del dia, i li vaig dir que anava ben equivocat, que jo era metge quan era a l’hospital, però la resta del dia era un home normal. Si no poguéssim ser persones normals quan som fora de la feina, aleshores seria molt difícil viure i que la medicina ens continués apassionant tant.»
