10-03-2014
Immersos en aquesta profunda crisi econòmica i social que ens sacseja des de fa anys, les preguntes que més ressonen giren al voltant del final de la crisi i d’allò que hem d’esperar com a societat. Crec que és un encert dedicar-se a recollir testimonis al bell mig de la profunda vall de la crisi; la meva felicitació, doncs, als promotors i el meu agraïment per donar-me l’oportunitat de prologar l’obra.
La crisi actual és conseqüència de molts factors. Segurament molt pocs, o cap, d’aquests factors, analitzats de manera individual, es poden considerar responsables directes dels moviments que van desencadenar el primer episodi d’una sèrie que ens han portat a la situació actual. De fet, estic segur que cap d’ells tenia com a objectiu generar-la. Tanmateix, la suma de moltes variables independents van moure tot el “sistema” cap a un lloc de desestabilització, i de desestabilització profunda. I, en vista dels resultats, potser encara pocs dels factors conjuntament responsables s’han començat a moure de manera significativa per contribuir decididament a sortir de la crisi. En aquest escenari, és oportú preguntar-nos què podem fer des de la universitat. O, des d’un punt de vista més analític, què vam fer malament –si ho vam fer– per contribuir a la generació de la crisi. Què hauríem de fer diferent per ajudar a sortir-ne? O què hem de fer en el futur per minimitzar el risc que es reprodueixi aquesta situació? Aquestes preguntes ens les podem fer des d’un plural impersonal, que abasta la globalitat del sistema universitari, fins al jo més íntim com a professional i persona, passant pel singular de la nostra universitat. A mi m’agrada veure-ho, i analitzar-ho, des del passat, però en clau de futur; i des d’un perspectiva mixta que contempli el fet col·lectiu amb l’individual.
La universitat és un dels agents més importants de les societats i dels pobles, a qui encomanem la formació superior. Contribuïm a l’educació amb el nostre granet de sorra, que es complementa amb el que duen a terme altres agents, començant per l’escola i la família. I hi contribuïm en aquell tipus d’estudis que tenen la capacitat de catapultar la nostra societat i economia a aquelles regions en què tots els països volen estar. El segment que anomenem universitari, ara ja no es concentra només en una franja d’edat dels 18 als 24 anys, sinó que a la universitat es pot entrar i sortir al llarg de la vida, ja que els canvis són tan profunds que no hi ha res millor que la formació continua. Des de la universitat també contribuïm a la generació de nou coneixement, i tot el que es deriva de la gran cadena de l’R+D+I. Abusant del terme, la “transferència” de coneixement que es fa des de la universitat a la societat en general, i a les empreses en particular, és un dels pilars fonamentals de la nostra missió.
Des de la Universitat Ramon Llull volem afegir-hi un altre aspecte. Desitgem formar persones en el sentit més genèric de la paraula: persones socialment responsables i tècnicament ben competents. No serveix de res disposar dels millors professionals del món, si no són també els millors professionals per al món. Això possiblement serà la nostra millor aportació a la sortida d’aquesta crisi social i de valors; i la millor garantia per reduir el risc que el que avui vivim es repeteixi en el futur.
