Text del 23/03/09
“El nostre objectiu és que la màquina nova faciliti la feina del operari, no pas que el substitueixi”
“Quan un client s’emporta una màquina nostra, s’emporta també una mica del nostre cor”
“Ningú pot dir que la crisi no l’afecta, perquè tots anem al mateix vaixell”
“El paper de la banca privada en tota aquesta crisi està sent ben galdós. Això no vol dir que aposti per nacionalitzar-la; dubto que una banca pública funcionés millor”
L’empresa que encapçala Josep Maria Zamora i Isanda fabrica maquinària per a la indústria càrnia i alimentària en general. El 1975, amb 21 anys, el senyor Zamora va entrar al sector de les màquines càrnies, i el 1982 ja establí la seva pròpia empresa. “Els emprenedors ho portem a la sang. Jo anava pujant categories dins l’empresa com a assalariat fins que vaig tocar sostre. Com que no podia ser director general, perquè el lloc ja estava cobert, vaig voler plegar. Aleshores, l’amo m’oferí associar-nos per fabricar maquinària petita. Així vaig començar.”
Malgrat que avui dia els fabricants espanyols d’aquesta classe de màquines treballen a un nivell molt alt, segueixen tenint dificultats per competir amb els alemanys, pioners d’aquest producte, entre d’altres raons perquè porten uns quants anys d’avantatge, tenen millors matèries primeres i més I+D. “Per això aquí hem de fer màquines més senzilles. Tenim molt clar que no som competència per a Alemanya. No ens podem menjar tot el pastís; ens conformem amb el tros que ens toca.”
Al principi, les màquines eren de ferro. Cap al 1982, Tecmaq va començar a emprar el plàstic, un material que no es rovella, no pesa i és més econòmic. “Érem els bojos que feien màquines de plàstic, fet que ens diferenciava molt de la competència. Després, de mica en mica, les anàrem transformant en màquines d’acer inoxidable.”
Avui es treballa bàsicament amb aquest darrer material. “La nostra maquinària té una mecànica bastant senzilla, però cal anar innovant-la constantment. Treballem amb una cinquantena de models de màquines, concebuts per desenvolupar tres processos: trinxar, barrejar i dosificar.”
Els fabricants de maquinària càrnia han de complir una estricta normativa de la Unió Europea. “El mateix gerent de l’empresa, com a persona física, es responsabilitza i certifica que totes les màquines s’ajusten a la normativa, sobretot a la relativa a seguretat i higiene. Des del 1995, la legislació europea sobre accidents laborals té cura del mínim detall. Són màquines molt perilloses, per això les hem hagut de dotar de sistemes de doble seguretat.”
Totes aquestes mesures de seguretat encareixen el producte, però són indefugibles. “Els accidents laborals són infinitament més costosos. I a tots nivells: baixes, amputació, dolor, traumes psíquics, drama humà… Malauradament, encara hi ha funcionant moltes màquines no adaptades a la llei.”
Pel tipus de producte que fabrica, Tecmaq no té clients de tota la vida. “Els nostres clients poden passar-se 20 anys sense comprar-nos perquè la nostra maquinària dura molt. Això fa que gairebé sempre tractem amb clientela nova. Per sort, tenim molta gent contenta i ens funciona el boca a orella.”
Igualment, disposa d’una xarxa de representants i distribuïdors que abasta sobretot el mercat espanyol. També acudeix regularment a les fires del sector. “A Espanya la més important és Tecnoalimentària, de fet la segona d’Europa després de la de Frankfurt.”
Des del 2001, l’empresa té un format més petit. Això s’ha notat en les exportacions. “Ara, amb una plantilla de nou persones, exportem a mitja dotzena de països: França, Bèlgica, Anglaterra, Cuba, Bolívia i Xile. En etapes anteriors havíem arribat a exportar a més de 30.”
En el know how de l’empresa, la informàtica ha tingut un paper determinant. “Quan vaig començar, dibuixava a mà alçada. Amb l’Autocad, en un parell d’anys vaig tenir 35 ó 40 models dibuixats. Vaig ser un dels primers fabricants de maquinària a incorporar la informatització al disseny industrial. En el seu dia, aquesta opció fou arriscada, perquè significava abandonar pràctiques contrastades per endinsar-se en un àmbit encara desconegut.”
Tecmaq acostuma a fabricar a mida. Compta amb unes màquines base (pensades per a la indústria càrnia), sobre les quals va fent variacions. “Això ens ha permès començar a treballar per a companyies d’altres sectors com galetes, formatges, figues seques, fruites, etc. Hem diversificat la nostra oferta, i això en temps de crisi és molt important.”
El senyor Zamora entén que la raó de ser d’una màquina nova no és substituir un treballador. “El nostre objectiu és que la màquina faciliti la feina de l’operari, no pas que el substitueixi. El 1991, pensant en les petites empreses d’embotits, vam treure una línia de màquines automatitzades però amb vagonetes petites, de 100 quilos. En les grans empreses ja feia temps que treballàvem amb vagonetes i elevadors de 200 l. La clau és saber trobar les necessitats que es creen en el mercat, i no vendre-li mai al client una màquina amb més prestacions de les que necessita.”
La fabricació d’una màquina sol comportar un mes i mig de feina. En general, Tecmaq no acostuma a tenir estoc. “Hi ha models concrets que anem fent, perquè hi ha rotació. Però bàsicament les nostres màquines es realitzen sobre comanda.”
Josep M. Zamora s’encarrega personalment de la posta en marxa de les màquines venudes, el que aporta un plus de qualitat a la seva producció. Opina que les companyies petites disposen d’un recurs molt simple per fer front a la competència: “Hem d’oferir alguna cosa més que les grans empreses i a un preu més assequible.”
D’altra banda, el senyor Zamora també exposa la seva recepta per a la present recessió. “Durant una crisi no t’has de quedar quiet. Al contrari, t’has de bellugar molt més. Jo ara estic pensant en contractar algú per augmentar les exportacions. La crisi no em fa por i sé que la superarem amb enginy.”
Tanmateix, té una visió negativa de la gestió governamental per fer-hi front. “Els dirigents mundials no generen confiança. Un responsable del Fons Monetari Internacional ha dit que les mesures preses des d’octubre de l’any passat no estan donant resultat. Això vol dir que s’han perdut sis mesos. Sembla que els governants actuïn sobre la marxa, demagògicament i sense visió de futur. 5.000 aturats diaris a Espanya fan mal a tothom. Ningú pot dir que la crisi no l’afecta, perquè tots anem al mateix vaixell.”
Per a en Josep M. Zamora, la solució passa per injectar diners als sectors productius, que són la base de l’economia del país. “Qui rep diners, en canvi, són els bancs i les grans multinacionals. Crec que el paper de la banca privada en tota aquesta crisi està sent ben galdós. Això no vol dir que aposti per nacionalitzar-la; dubto que una banca pública funcionés millor.”
Deixant de banda el tema de la davallada econòmica, el senyor Zamora es defineix com a microempresari, i Tecmaq és, en bona part, una empresa familiar. “Tinc la sort que el meu fill gran, el Marc, estigui al meu costat i sàpiga més que jo de tot. I els números els porta la meva cunyada. Quan un client s’emporta una màquina nostra, s’emporta també una mica del nostre cor: aquestes foren les paraules d’un client estranger.”
El balanç que Josep M. Zamora fa de la seva experiència empresarial és molt satisfactori. “Hi he dedicat moltíssimes hores, però ha valgut la pena. Potser la meva dona no és del mateix parer, però sense ella dubto que avui seguís sent empresari.”
