Text del 03-11-2010
“La cirurgia amb pròtesis de maluc i de genoll ha augmentat molt el benestar de la gent gran, igual que el tractament de les fractures de coll de fèmur”
“La traumatologia quirúrgica viu una autèntica revolució pel que fa a cirurgies mínimament invasives. L’artroscòpia, introduïda a finals dels anys 70, ho ha canviat tot; es fan artroscòpies arreu del cos però, principalment, als genolls, les espatlles, els malucs i els turmells”
“Abans que traumatòlegs som metges. I, per tant, tractem els pacients en un cos que també té una ànima. Per tant, cal saber-los atendre i escoltar”
“Les intervencions dràstiques per raons estètiques no s’haurien de fer sense passar abans pel psiquiatre. A aquests pacients els cal un tractament causal, no simptomàtic. La raó, per exemple, de l’obesitat és al cap; el complex de pits grans o pits petits, també”
Desenvolupant sempre la seva feina a Sant Pere de Ribes i Vilafranca del Penedès, el doctor Josep Pascual i Vivó se sent un traumatòleg rural. “Que em defineixi com a traumatòleg rural no és cap descrèdit, al contrari: la traumatologia que es fa en poblacions mitjanes té les mateixes possibilitats i prestacions que la que es pugui fer a Barcelona.”
Actualment jubilat, en actiu treballava tant en el sector privat com en el públic. “La meva tasca a la Seguretat Social fou molt complicada durant els 40 anys que hi vaig exercir. Ara sembla que, afortunadament, les condicions dels professionals han canviat a millor.”
La traumatologia, com qualsevol altra especialitat mèdica, és sinònim de benestar i qualitat de vida. “La cirurgia amb pròtesis de maluc i de genoll ha augmentat molt el benestar de la gent gran, igual que el tractament de les fractures de coll de fèmur. Abans, un avi queia, es trencava el fèmur i es moria. Avui això forma part del passat, igual que la idea que la gent d’edat avança sempre està patint un dolor o un altre. Evidentment, hi ha un inevitable desgast d’articulacions quan un es fa gran, però els avenços han fet que aquest desgast es compensi amb pròtesis i implants. De fet, la traumatologia quirúrgica viu una autèntica revolució pel que fa a cirurgies mínimament invasives. L’artroscòpia, introduïda a finals dels anys 70, ho ha canviat tot. Es fan artroscòpies a tot arreu, principalment de genoll, espatlla, maluc i turmell, així com també de galindons. I També s’està treballant en la regeneració del cartílag. Tot això perfila un panorama de futur esplèndid, que pot reduir molt la incidència de malalties com l’artrosi.”
Els beneficis de les cirurgies mínimament invasives es fan evidents, sobretot, en el postoperatori i en la recuperació. “Els dolors postoperatoris pràcticament han desaparegut, i per tant, es requereix menys medicació. Un altre benefici d’aquestes tècniques és que s’han reduït molt els períodes d’hospitalització dels pacients, amb el consegüent alliberament de llits.”
L’envelliment i les seves seqüeles és una llei natural impossible d’eludir. “Ni tan sols les cèl·lules mares poden impedir que la naturalesa segueixi el seu curs. No es tracta d’aconseguir que la gent sigui eterna –o, si es vol, molt longeva–, sinó que, mentre visqui, ho faci amb la màxima qualitat.”
L’ànsia per estar en forma sovint té efectes contraris. “Fer sobreesforços físics, com fan tants esportistes, no és saludable. Tampoc és saludable el dopatge amb anabòlics, tan habitual als gimnasos. Per aquesta raó, la majoria de gimnasos seriosos compten amb un assessor mèdic. Ja no són tant aquells llocs on la gent es deformava a base de bé. Assessorar-se és bàsic. L’esport, com el vi, és molt bo, però, si se n’abusa, també com el vi, és dolent. El mateix succeeix amb algunes medicacions. L’ús de la cortisona, posem per cas, s’està reduint molt perquè produeix osteoporosi. Però val a dir que ha salvat molts malalts. Es tracta de fer-la servir racionalment, no de deixar de fer-la servir.”
Una intervenció quirúrgica en el camp de la traumatologia pot ajudar a recuperar l’autoestima i l’equilibri. “Els meus pacients sovint em diuen el greu que els sap no haver-se operat abans. La millora de qualitat de vida que s’obté després de l’operació és tan gran, que els fa pensar en els anys que han patit abans d’operar-se.”
El metge traumatòleg ha d’escoltar-se molt bé el pacient per valorar com actuar en cada cas. “Sóc del parer que, en medicina, sempre s’ha d’escoltar. Perquè només fent-ho accedim a informacions sobre el pacient que altrament no sabríem mai. De totes maneres, la formació i l’experiència dels traumatòlegs són cabdals a l’hora de diagnosticar. Moltes vegades sabem què té el malalt abans que se’ns assegui al davant, per la seva manera de caminar. Cal no oblidar, però, un precepte bàsic: abans que traumatòlegs som metges. I, per tant, tractem els pacients en un cos que també té una ànima; el professor Piulachs, que fou un dels meus mestres, deia que l’especialista és aquella persona que cada vegada sap més de menys fins que al final ho arriba a saber tot de res.”
Els cirurgians traumatòlegs són els encarregats de portar a terme el tipus d’intervenció més crua de totes les especialitats mèdiques: l’amputació. “L’amputació és, de llarg, la intervenció més desagradable de fer. A ningú li agrada practicar-la. I no perquè sigui una operació difícil des del punt de vista tècnic, que no ho és, sinó perquè suposa una disminució de per vida per a la persona.”
Els traumatòlegs intenten que la recuperació del pacient es faci immediatament després de l’amputació. “Sovint implantem la clàssica pota de pal de pirata perquè l’endemà mateix de l’amputació el malalt comenci a caminar i evitar-li així l’anomenada ‘síndrome del membre fantasma’. A un òrgan hem de mirar de treure-li la seva funció el mínim de temps possible. Per això discrepo dels metges que, davant, per exemple, d’un esquinç de turmell, l’embenen, fan caminar el pacient amb crosses i recomanen no posar el peu a terra en deu dies.”
El doctor Josep Pascual opina des del seu vessant d’especialista en rehabilitació. “La millor rehabilitació és la que es fa un mateix en el dia a dia i en l’hora a hora. La rehabilitació veritable no es fa només durant les hores de visita programada. És tot el dia que s’ha de fer.”
Com a professional dedicat al guariment de les persones, “veig l’alt grau de banalitat de la cirurgia estètica. Crec fermament en la cirurgia plàstica i reparadora, però l’estètica és més discutible. Com a persona, això de regalar-li uns pits nous a la nena quan fa 18 anys em sembla una solemne bestiesa.”
Les reduccions d’estómac també li semblen una pèssima solució. “Tot aquest tipus d’intervencions dràstiques no s’haurien de fer sense passar abans pel psiquiatre. Aquests pacients han de fer un tractament causal, no simptomàtic. La raó de l’obesitat mòrbida és al cap; el complex de pits grans o pits petits, també.”
El doctor Pascual és fill Nemesi Pascual i Mestre, metge rural més tard esdevingut traumatòleg. “El pare deia que el malalt és el més important. Si jo sóc metge és pel respecte que veia que els pacients li tenien. Abans, la relació metge-pacient estava molt personalitzada. En el cas dels traumatòlegs, els tractaments acostumen a ser tan llargs que, sovint, es fan amics dels malalts. Tenim un tracte molt continuat amb els pacients, normalment durant mig any. Al final, lògicament, ens apreciem mútuament.”
Camí dels 70 anys, el doctor Pascual exemplifica la creixent longevitat dels nostres temps. “Vaig cada dia al gimnàs i, quan arriba l’hivern, me’l passo esquiant, i això que esquiant, amb seixanta i tants anys, em vaig trencar tíbia i peroné amb ensorrament de la meseta tibial, que aviat és dit.”
Ara no esquia tant, però, com fa uns anys. “L’activitat física no s’ha d’abandonar, sinó graduar a l’edat que té cadascú. No cal saber de medicina, per a això: només tenir sentit comú, el menys comú dels sentits.”
