Text del 16-12-2009
Les crisis són necessàries. Igual que la sequera enforteix un bosc, les crisis enforteixen les empreses que la sobreviuen, ja que els obliga a treballar amb més prudència, cura i intensitat.
Com bé sap Josep Martí i Palagos, els productes d’una terra formen part indestriable de la seva identitat. “Està comprovat mèdicament que beure vi amb moderació és saludable. Això per no parlar de la seva dimensió cultural. Cada denominació d’origen reflecteix l’essència d’una terra.”
Fill de pagesos, va treballar a Banca Catalana fins que, als 23 anys, se li va oferir l’oportunitat de plegar amb una bona indemnització. “Això em va permetre posar negoci pel meu compte, que en certa manera era el que em pertocava, perquè mon germà era l’hereu i jo el cabaler. Avui puc dir que sóc un enamorat de la meva feina.”
Josep Martí és president i propietari d’un grup d’empreses que té com a principal marca Wine Palace, una cadena de botigues que ven vins i espirituosos d’arreu del món. “La nostra tasca és importar i distribuir al major a les empreses i vendre al detall al gran públic.”
Després de cinc anys d’expansió, Wine Palace compta ja amb quinze botigues a les províncies de Girona i Barcelona. Però això només és el començament de tot un projecte de futur. “La nostra intenció, o, més ben dit, la nostra il·lusió, és arribar a les 100 botigues. Properament ens instal·larem a Barcelona capital, que és el poble més gran de Catalunya. Començarem amb una botiga i, quan es consolidi, n’obrirem més. No busquem especialment barris benestants, la nostra clientela és el gran públic. De fet, els vins que tenen més sortida són els que valen entre set i deu euros.”
L’expansió de Wine Palace (de nord a sud del país) no és un procés ràpid, sobretot si es té en compte que no contemplen fer franquícies. “La franquícia ha de ser un negoci de dos, el franquiciat i el franquiciador, i això amb els marges petits amb els quals nosaltres volem treballar es fa difícil.”
La companyia no disposa de botigues petites. “Són grans supermercats de l’alcohol; en tenim algunes de més de 800 m2. Tanmateix, posem molta cura en què sigui un espai atractiu i oferim un tracte amable i personalitzat. En conseqüència, i malgrat la seva dimensió, en realitat ens trobem a l’espectre oposat d’una gran superfície alimentària. No ens limitem a despatxar: assessorem.”
A més de les botigues, també serveixen porta per porta a restaurants i grans superfícies. “Les botigues representen el 50% de la nostra facturació, les grans superfícies, un 25%, i el 25% restant, l’hostaleria i la restauració. Anualment podem arribar a vendre sis milions de botelles, un 35% en vi i, la resta, en alcohols diversos.”
Amb tot plegat, l’empresa dóna feina a un centenar de persones, “un equip magnífic, sense l’eficiència i la col·laboració del qual jo no seria res.”
Malgrat el desig d’expansionar-se i diversificar-se, Wine Palace descarta fabricar. “Hem participat en dos projectes de cellers i n’hem sortit escaldats, perquè el que sabem fer és comprar i vendre, no fabricar.”
I, de moment, tampoc volen apostar per experiències més directament relacionades amb la restauració. “Ara s’estilen els cellers-restaurants, però, com que tampoc no en sabem, de restauració, no ens hi hem posat. Si mai ens ho proposés cap restaurador, potser ens ho rumiaríem.”
Una de les primeres coses que el senyor Martí va haver de fer quan es va iniciar en el sector fou aprofundir en la cultura del vi. “El món del vi a Espanya estava molt endarrerit. Érem uns grans productors, però uns pèssims consumidors. Tampoc no sabíem comercialitzar i, en conseqüència, brillàvem per la nostra absència als mercats internacionals, a diferència de francesos i italians. Sortosament, aquesta anomalia està en vies de superar-se.”
El ventall de productes de Wine Palace és molt ampli. “Importem alcohols i vins de Romania, Alemanya, França, Itàlia… Això, en un país tan productor com el nostre, pot ser un sacrilegi, però el veritable amant del vi té curiositat pel producte que es fa a altres països. Jo sempre ho comparo amb la literatura: és que hi ha algú que llegeixi només autors espanyols o catalans? No seria lògic, oi? Tothom té les seves preferències, però la cultura és molt àmplia.”
Tot i així, el percentatge de vi d’importació representa només un 5% del moviment de Wine Palace. “És poc, però l’hem de tenir, perquè és el nostre valor afegit i perquè així estimulem la curiositat.”
En l’actual societat del consum, “la gent no es limita a prendre sempre el mateix: vol varietat, descobrir coses noves.”
Igual que es posen de moda certes peces de roba, els consumidors de vi mostren diferents preferències segons el moment. “Avui, els vins més venuts, fins i tot a Catalunya, encara continuen sent els Rioja. Amb diferència. Pel que fa als vins catalans, nosaltres, en tant que empordanesos, venem molt de vi de l’Empordà, que cada cop més va guanyant-li mercat nacionalista al vi del Penedès. A més hi ha els Montsant, els Conca de Barberà… El vi de la terra s’ha diversificat molt.”
Entre els vins empordanesos un dels més coneguts és el de Peralada. “És un celler amb el que tenim una magnífica relació. Fins i tot, som socis en una petita empresa embotelladora. En qualsevol cas, és important per a nosaltres tenir relacions òptimes amb tots els productors de bon vi.”
També triomfen els vins del Priorat, tot i que d’una manera elitista. “Actualment, els Priorats són els nostres vins amb més projecció internacional, però tenen el problema que són molt cars. Arreu del món se’n parla molt de la seva qualitat, però a les taules, en canvi, se’n veuen pocs. Tanmateix, sembla que ara comença a haver-hi inquietud per posar-los a un preu més assequible. I és lògic; perquè un vi tingui veritable èxit, no només ha de tenir prestigi: s’ha de facilitar que la gent el conegui, que el begui.”
Per al propietari de Wine Palace, la valorització d’una denominació d’origen, com ha passat amb la del Priorat, depèn de diversos factors. “Cal, o treballar bé les vinyes que ja hi ha, o bé arrancar-les i plantar-ne de noves. Cuidar més el raïm i la terra, a banda d’aplicar nous mètodes de vinificació, és essencial. També s’ha d’acabar amb les males pràctiques, com ara que les cooperatives paguin al mateix preu tot el raïm, tant el bo com el dolent. En definitiva, el que fa falta és l’impuls d’una nova generació de vinaters.”
Aquesta transformació, en general, ja s’està produint. “A l’Empordà, avui hi ha 40 cellers, la majoria de qualitat. Abans n’hi havia 15 i només dos o tres eren aprofitables. A aquest canvi ha contribuït molt el fet que l’Empordà sigui una zona que rep molts turistes, i conèixer i consumir els productes d’un país és un vessant més del turisme. Quan viatgem volem tastar allò que és autòcton.”
Els restauradors empordanesos també participen d’aquesta promoció. “El vi és un producte que tradicionalment es deixa recomanar.”
Hi ha veus que diuen que el vi està perdent mercat davant la puixança de la cervesa. “Caldria diferenciar entre consum quantitatiu i consum qualitatiu. És veritat que es beuen menys litres de vi per persona i any, però aquesta disminució afecta només el vi de taula, no pas el vi de qualitat. Ans al contrari; el vi de qualitat està en alça, sobretot entre la gent jove, a partir dels 22-25 anys. Tenim les botigues plenes de jovent.”
És absurd, doncs, considerar la cervesa com a un enemic del vi. “Fins i tot podríem dir que n’és un aliat, ja que inicia els joves en el coneixement de les begudes alcohòliques. La cultura del vi és un pas posterior, més evolucionat.”
Altres són els factors que han fet davallar el consum de vi, com l’enduriment de les normes de trànsit. “És evident que la gent s’ho pensa més a l’hora de prendre vi, per exemple, per dinar o sopar. En uns cinc anys, la venda de vi de menús ha baixat un 70%. Aquí és on cal buscar la davallada de consum de vi a Espanya. Per això, darrerament s’està instal·lant la tendència a substituir l’ampolla de vi de menys qualitat dels menús per una sola copa de vi de més qualitat.”
El del vi és un sector molt vinculat als canvis socials. “A l’estiu, les nostres botigues atrauen molts estrangers, que aprofiten que els alcohols són aquí molt més barats que a França o a Alemanya. Des de fa un parell d’anys també hem notat un increment dels dinars fets a casa en detriment dels dinars fets a restaurants. No és un problema només de la crisi. Reflecteix un canvi d’hàbits més profund.”
Precisament, Josep Martí va pensar a muntar Wine Palace en espera d’aquest nou hàbit. “Jo no he inventat res. L’únic que he fet és muntar aquí un negoci que ja funcionava fora. Al començament em deien que un tipus de negoci com el meu a Catalunya no tenia futur, perquè la gent no consumia alcohol a casa, que això només passava a la resta d’Europa. I jo els deia: avui aquí no ho fan, però ja ho faran. Per sort, el temps m’està donant la raó.”
La seva competència no es troba en els supermercats, “per dos motius bàsics: primer, que nosaltres venem més barat i, segon, que l’oferta de vins dels supermercats és molt limitada. Tenen la marca blanca i les marques de sempre, les que tothom ja coneix. Però és clar, el vi té molt d’efecte sorpresa, de comprar una raresa o una exquisidesa, i ells aquest valor afegit no el poden oferir.”
Vins a banda, els espanyols i els catalans som uns grans consumidors d’alcohol. “Abans el conyac era el rei dels licors, però avui ho és el whisky. El brandy va molt a la baixa, no té relleu generacional, no és modern, no ha generat una cultura. El whisky sí, tant el de malt com l’escocès.”
La diferència entre uns i altres rau en la seva qualitat. “El malt representa el whisky de qualitat. La qualitat d’un escocès normal, de fet, es mesura a partir de l’índex de whisky de malt que porta. Aquest és un mercat que va a més. Ara s’estan posant molt de moda, per exemple, els whiskys de malt japonesos.”
El rom també té molta demanda. “El seu consum ha crescut molt arran de l’augment del turisme espanyol al Carib, que s’ha familiaritzat amb la beguda. Si mai es dispara el turisme a Rússia, per exemple, es dispararà el consum de vodka. Això funciona així.”
D’altra banda, es percep una revifalla del gin-tonic. “Els seus consumidors som, sobretot, els que ja n’havíem pres de joves. Ara no ens els bevem en quantitat, sinó que ens importa la qualitat. Ha deixat de ser un combinat per convertir-se gairebé en un còctel elaborat.”
Un dels aspectes que cal tenir en compte a l’hora de servir una beguda és el seu continent. “Això que cada beguda té la seva copa té unes bases reals. Un cava no te’l pots beure en una copa de vi: no t’entra. Sembla que hi falti alguna cosa.”
Wine Palace treballa directament amb els cellers. “Si no anéssim de la mà dels productors, no seríem ningú. No podríem tenir bons clients sense tenir bons proveïdors.”
En aquest sentit, la rebuda que ha tingut l’empresa entre la pagesia és encoratjadora. “Els pagesos s’adonen que estem fent alguna cosa per la terra. I estan contents que prosperem perquè la nostra prosperitat és també la seva.”
Pel que fa a la crisi, respon a un canvi de cicle necessari. “Igual que la sequera enforteix un bosc, les crisis enforteixen les empreses que les sobreviuen. A nosaltres ens ha obligat a treballar amb més intensitat i a ser més prudents. Sortosament, no ens ha perjudicat, al contrari; hem notat un augment del consum.”
Una tema és la forma en què el Govern a acarat la recessió. “Les mesures anticrisi presses no han comptat amb la participació dels professionals. Sense desmerèixer, per exemple, els catedràtics en economia, que saben molta teòrica, no és lògic que els empresaris, que saben molta pràctica, no hagin participat directament en l’elaboració de les solucions de la crisi. Val a dir que l’economia i les solucions polítiques, en general no lliguen bé. Les solucions haurien de ser econòmiques, perquè, en el fons, l’Estat no deixa de ser una empresa: l’empresa més gran d’Espanya.”
La flexibilitat laboral, per tant, també l’afecta. “Sempre hi ha un cert percentatge de la plantilla format per mals treballadors. Els empresaris hauríem de tenir més facilitats per prescindir d’aquestes peces defectuoses de la nostra maquinària productiva. No pot ser que els treballadors irresponsables i incompetents se sentin emparats legalment.”
No es tracta tant d’abaratir l’acomiadament com de facilitar-ne els tràmits, un tema que no es resol per raons electoralistes. “La lluita del governant no és arreglar el país, sinó tornar a guanyar les eleccions. Aquesta és la realitat. No vull fer un discurs antipolític; la política és necessària, però hem arribat a un punt que avorreix i fastigueja solemnement, per massa previsible. Això fa que la poca gent que vota, ho fa més per eliminació que per assimilació d’idees.”
Es perfila un escenari futur en què els polítics seran desbordats per la societat. “Un exemple el tenim en aquests referèndums populars organitzats fa poc a Catalunya, que trobo especialment interessants pel fet que han pogut votar-hi els immigrants: una altra prova de què la societat va per davant dels polítics.”
