Text del 2006
“Una oficina de farmàcia és un establiment on sempre queden tasques per desenvolupar i on l’organització i l’ordre són cabdals”
Josep Pascual va optar per dedicar-se al món de l’atenció farmacèutica seguint en certa mesura la vocació familiar paterna: “Tot i que mon pare era confiter, un dels seus germans havia preferit formar-se i dedicar-se a la medicina. A mi des de petit em va apassionar la branca sanitària i per això vaig prendre la decisió d’estudiar farmàcia. Un cop em vaig llicenciar em vaig establir com a farmacèutic a la que en aquella època era la petita població de Sant Pere de Ribes, a la comarca del Garraf.”
Concretament va engegar la seva oficina de farmàcia en un barri de nova creació aleshores. Es tractava del veïnat de les Roquetes, que s’havia creat com una extensió del nucli urbà de Vilanova i la Geltrú i que aglutinava especialment immigrants vinguts del sud de la península. Tot i el temps transcorregut, aquesta barriada encara conserva el tarannà popular i obert del sud de l’Estat espanyol. Durant els primers anys, Josep Pascual va comptar amb el suport indispensable de la seva esposa, María del Carmen, que s’encarregava d’atendre els usuaris de l’oficina quan ell se n’havia d’absentar: “M’estava formant com a analista clínic i de vegades no podia gestionar personalment el nostre establiment farmacèutic. En aquells moments, era la meva dona qui es feia càrrec d’aquesta responsabilitat. La veritat és que ha estat un pilar fonamental del projecte farmacèutic, sobretot durant els primers anys, els més difícils.”
De mica en mica la farmàcia Pascual es va anar consolidant dins de la vida del barri. Per aquesta raó, i seguint la nissaga sanitària, dels seus dos fills, Josep i Albert, un, l’Albert, va considerar la professió farmacèutica com la ideal per al seu desenvolupament professional i personal. Ell mateix ens ho explica: “He de reconèixer que el món de la farmàcia no era el que més m’atreia quan vaig haver de decidir quina era la meva opció professional de futur. No obstant això, era molt conscient de les implicacions que comportava aquesta elecció i la vaig portar a terme d’una manera molt racional i lògica. Estic molt content d’haver optat per dedicar-me a la professió del meu pare perquè és un treball que et va agradant progressivament més i perquè m’ha reportat moltes satisfaccions personals.”
En l’actualitat treballen a l’oficina de farmàcia Pascual, a banda del Josep i l’Albert Pascual, quatre persones més, una de les quals és l’Emi López, l’esposa de l’Albert Pascual: “En la nostra oficina de farmàcia s’ha optat per un model d’organització força compartimentat i especialitzat, ja que cadascú té unes tasques prefixades que ha de portar a terme. Evidentment, a més a més, sempre donarà un cop de mà si resulta necessari en altres àmbits de treball. Una oficina de farmàcia és un establiment on sempre queden tasques per desenvolupar i on l’organització i l’ordre són cabdals.”
Una de les subespecialitzacions més importants de l’oficina de farmàcia Pascual és la realització d’anàlisis clíniques: “Portem a terme l’examen tant de mostres de sang com de mostres d’aigua. En el primer cas generalment realitzem anàlisis de tipus generalista. Si calen proves més específiques, les mostres es deriven a laboratoris de dimensions més grans. En el segon cas, la nostra especialitat és l’anàlisi de mostres d’aigua de procedència domèstica; generalment són mostres extretes de cisternes que recullen l’aigua de pluja i que comporten cert risc, ja que es tracta de dipòsits d’aigua on aquest líquid roman estancat. Segurament la procedència andalusa de bona part dels nostres habitants explica la tendència a emmagatzemar les aigües de pluja en dipòsits com ara la cisterna. Per fortuna els habitants del veïnat estan molt conscienciats de la necessitat d’analitzar l’aigua abans de consumir-la per tal de preveure riscos.”
Una altra de les activitats que els caracteritza és la preparació de fórmules magistrals: “Molt possiblement aquesta és l’activitat que caracteritza i defineix el treball d’un farmacèutic. Abans preparar-les era molt habitual; avui dia, en canvi, és una activitat cada vegada més restringida, fonamentalment per la gran quantitat d’obstacles i requisits burocràtics existents. Temps enrere únicament calia elaborar el preparat receptat pel facultatiu i lliurar-lo al pacient. En l’actualitat, no només és indispensable respectar tota una sèrie de directrius d’espai i instal·lacions, sinó que també s’ha de lliurar al pacient un full amb la fórmula prescrita pel metge, la seva posologia, la durada del tractament, i les precaucions generals. A més, tot el procés d’elaboració, ingredients, envasos… utilitzats, s’han d’anotar cada vegada en un registre, allargant-se molt més el temps final d’elaboració. Creiem que mesures com aquesta mecanitzen i dificulten la important tasca sanitària dels farmacèutics.”
Amb mesures com l’anterior l’Administració i els agents socials van convertint els farmacèutics cada vegada més en botiguers sanitaris que perden la seva funció com a agents que han de vetllar per la salut pública. Aquest vessant negatiu del context farmacèutic actual es posa encara més de manifest en conèixer alguns aspectes de l’avantprojecte de llei del medicament, que sembla desitjar que els farmacèutics esdevinguin mers tècnics dispensadors de preparats farmacèutics sense cap mena de control o funció a l’hora de vendre’ls i subministrar-los: “Segons la llei vigent, un farmacèutic té la potestat de subministrar una marca comercial diferent de la prescrita pel metge sempre i quan es tracti de la mateixa fórmula comercial. La futura llei pretén retallar aquesta atribució necessària i simptomàtica de les funcions del farmacèutic com un agent sanitari clau.”
