Sr. Josep Prunera Ferré
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Josep Prunera Ferré

Text del 2001

Pel despatx que Josep Prunera comparteix amb el seu soci Josep Ramon Escuer passen una gran quantitat de temes al cap de l’any, però en el que realment són especialistes en aquest moment i allò pel que se’ls coneix sobretot a la capital del Segrià és per l’estrangeria. “Fem sobretot tràmits de papers de qualsevol mena: treball, residència, exempcions de vi­sat, reagrupacions familiars, etc. De fet, és un tema molt ampli i amb moltes implicacions socials.”

A més, cal estar molt al cas de totes les modificacions de la llei i de la seva aplicació: “Crec que es tracta més d’una política determinada del Govern que no pas d’aplicar la llei i prou. Realment moltes vegades el que necessites és sort, perquè de­pens de qui t’agafa el cas i de com l’enfoca. No pots estar mai se­gur de com es resoldrà un assumpte.”

Aquest, tanmateix, és un tema que preocupa força a la ciutadania d’aquest país i, de moment, sembla que no s’hi acabi de trobar solució: “Penso que si el Govern ho volgués arreglar, ja ho hauria fet; si no està resolt amb una bona llei és perquè no li acaba d’interessar. Hi ha molta gent que s’aprofita dels estrangers i el Govern ho sap.”

Ell coneix bastants ca­sos diferents: “Molts subsaharians, per exemple, saben que si arriben amb un passaport, els tornaran cap a casa i, en canvi, si diuen que són de Sierra Leona i que no tenen papers, es podran quedar. Lògi­cament, doncs, tots diuen que són de Sierra Leona, i almenys pensen que no han fet el viatge en va.”

Però els seus problemes no s’acaben aquí: “En l’última regularització, els immigrants havien de demostrar que ja eren a Espanya abans del 31 de gener. Tant se valia els trà­mits que haguessin fet abans, el Govern només volia veure alguna cosa que demostrés que eren aquí, i això va fer que molts busques­sin on fos un paper que els donés la possibilitat d’entrar en aquesta regula­rització. Van sortir factures de compres de televisors, certificats d’a­jun­taments conforme aquella persona vivia al poble i tota una sè­rie de coses que després no van ser acceptades.”

No obstant això, el que comporta tota aquesta paperassa no és res més que feina per als ad­vocats i per als falsificadors: “Un dels problemes amb què ens tro­bem els lletrats és que ens presenten documentacions falses. Sem­pre ens diuen que ells no les han fetes però, si els descobreixen, ex­pliquen que és cosa de la gestoria o de l’advocat. Ara bé, hi ha gent que es dedica a fer aquest tipus de papers, i sovint són dins del ma­teix col·lectiu d’immigrants.”

De contradiccions en el tema d’estrangeria n’hi ha moltes i Josep Prunera ho sap des que va portar el primer cas: “Em vaig trobar amb un noi que no tenia papers i estava treballant per a un pagès. Havien acordat un preu, però li’n va pagar la meitat, i el jove va decidir entrar a casa del seu amo, agafar un taló i omplir-lo amb la part que li faltava. Quan va anar al banc, el van retenir i el cas va anar a parar a la policia.”

El pro­ble­ma, però, no s’havia acabat per a aquest jove immigrant ni per al seu advocat: “Com que tenia un assumpte pendent al jutjat, el Govern no el podia expulsar però tampoc li podia donar papers. És a dir, que durant l’any en què va esperar el judici, l’únic remei que li quedava era treballar il·legalment o delinquir, no tenia gaires més sortides.”

En els temes civils i penals el professional se cenyeix a la llei i no té cap sorpresa, però això no és així en els assumptes d’estrangeria: “Al mes de gener d’enguany vaig presentar dos casos exactament iguals i amb la matei­xa documentació amb una setmana de diferència. Només me’n van concedir un; de l’altre em van dir que mancaven papers. Aquestes co­ses no tenen raó de ser, perquè són dos assumptes idèntics.”

La Llei d’estrangeria és molt genèrica i no sempre s’aplica de la mateixa manera a un lloc que a un altre: “És una llei que dóna la potestat al de­le­gat del Govern de cada província, i cadascun es pren la lletra d’u­na for­­­­­­ma diferent. Per exemple, fins ara deien que es pot regularitzar una per­sona per arrelament a la població. Doncs bé, a Lleida l’arrelament s’accepta si tens a la ciutat un familiar o una oferta de treball, però potser a Múrcia només demanen un contracte de lloguer.”

Sembla ser, a més, que no hi haurà més regularitzacions. “El que sí que hi pot haver són contingents, però això demana anar al país d’origen a bus­car el visat, cosa que no és tan senzilla per a aquesta gent. I, a més, tots coneixem casos prou sense sentit com el dels equatorians a qui el Govern va pagar el viatge per anar-lo a buscar, però això només va passar després del lamentablement famós accident d’a­quells treba­lladors il·legals.”

Tot plegat porta molts estrangers a recórrer a pro­fessionals com Josep Prunera, a pesar que alguns hi van amb recels: “N’hi ha uns quants, sobretot de sud-americans, que es pensen que nosaltres només els volem prendre els diners, però sortosament tam­­bé n’hi ha molts que ens agraeixen la feina que fem i que ens en­vien companys o familiars que es troben en la mateixa situació.”

Per desgràcia, sempre hi ha aquells pocs lletrats que no fan bé la seva feina: “Quan presentes un permís de residència i de treball, has de saber que en tres mesos has de demanar el visat al con­so­lat es­panyol del país d’origen, però hi ha professionals que no ho sa­ben o que no els ho diuen i aleshores tota la feina que s’ha fet no ser­­­veix de res i cal tornar a començar.”

Josep Prunera té una experiència molt llarga en aquest tema, fa anys que porta casos d’immigrants, però també es dedica a moltes altres qüestions que intenta compaginar amb l’estrangeria: “Quan vaig començar, hi ha­via a Lleida un advocat, Simeó Miquel, que et donava un cop de mà sempre que calia, i el cert és que a mi em va ajudar força. El primer que vaig fer va ser apuntar-me al torn d’ofici per aprendre com ana­ven les coses, i encara hi continuo treballant, però també vaig co­men­çar a portar una comunitat de veïns. Recordo que cobrava 2.500 pessetes al mes, però aquest fet em va donar a conèixer i vaig anar tenint més clients i més comunitats.”

En aquestes agrupacions, l’advo­cat bàsi­cament fa un paper de mediador: “Et vénen a explicar molts pro­blemes i disputes amb els altres propietaris o llogaters de l’immo­ble, i la teva feina és una mica la de posar pau. A vegades hi ha gent que ja arriba cridant, que es pensa que les coses s’arreglaran aixe­cant el to de veu, i el que primer has de fer és tranquil·litzar-lo i acon­se­guir que t’expliqui què és allò que el fa enfadar tant.”

Sigui com sigui, aquest advocat lleidatà és una persona que entén que les coses s’han de fer ben fetes i que cal trobar solucions consensua­des per tal que tot es posi a lloc: “En el cas dels immigrants, penso que s’hauria d’optar per una forma d’integració que podria co­men­çar per la llengua, per exemple.”