Text del 2006
“Amb la nanotecnologia intentem introduir els fàrmac dins d’un vehicle fet a mida que porti l’adreça precisa de destinació”
El Dr. Josep Samitier Martí és catedràtic d’Instrumentació Electrònica al Departament d’Electrònica de la Universitat de Barcelona i director del grup de recerca Sistemes d’Instrumentació i Comunicacions (SIC). També desenvolupa el càrrec de codirector del Centre d’Enginyeria de Microsistemes per a Instrumentació i Control (CEMIC) i, des del març del 2001, el de director del Departament d’Electrònica i sotsdirector del Parc Científic de Barcelona. La seva tasca va ser reconeguda amb el Premi Ciutat de Barcelona 2003 a la Innovació Tecnològica.
Sense rebre cap influència familiar, el doctor Samitier ha evolucionat des de la física cap al món sanitari. “Vaig ser el primer membre de la família que es va decantar per aquesta ciència. Quan tenia 14 anys volia ser metge, però la fal·lera d’aquell moment es va anar esvaint, ja que la meva afecció per les matemàtiques em va conduir a la física. Vaig començar estudiant físiques, perquè m’agradaven molt les ciències bàsiques i el fet de conèixer la causa de les coses. A partir de la física, com altres físics que s’han dedicat a l’àmbit de la medicina, vaig anar canviant fins a dedicar-me a la nanomedicina i a les tecnologies aplicades a l’àmbit biomèdic.”
Va estudiar la carrera de Física a la Universitat de Barcelona (1978-1982). Després va treballar al Departament de Física Aplicada i Electrònica de la Facultat de Física, on va fer la tesina i la tesi doctoral. “La meva tesi versava sobre la millora dels dispositius electrònics d’arsenur de gal·li per a aplicacions biomèdiques.”
Per preparar el doctorat, del febrer de 1984 al juny de 1985 va treballar com a investigador visitant al Laboratoire d’Electronique Philips, LEP, de París. “Va ser una experiència molt profitosa, perquè en aquell moment fer recerca al nostre país era difícil i perquè implicava sortir de l’àmbit purament universitari i veure com es podia fer una recerca orientada a l’aplicació, en un entorn d’una gran multinacional com era la Philips.”
Durant els deu darrers anys ha participat en diversos projectes europeus sobre microsistemes integrats, basats en tecnologia de silici, i ha treballat com a assessor per a indústries de l’automòbil en el camp dels sensors i de la instrumentació distribuïda. Actualment, la seva recerca i els projectes que desenvolupa tracten sobre el disseny, el modelatge i el test de microsistemes, disseny de circuits d’interfície per a condicionament del senyal de sensors i actuadors i el desenvolupament de micro/nano sistemes per a aplicacions biomèdiques.
Dirigeix el Laboratori de Nanobioenginyeria de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, ubicat al Parc Científic de Barcelona, on col·laboren 14 investigadors, professors de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya. “Aquest centre de recerca promou la investigació interdisciplinària entre les Ciències Físiques i l’Enginyeria amb la Biologia i la Medicina, des d’una perspectiva que integra els aspectes bàsics i les aplicacions clíniques i industrials. Els seus objectius engloben la investigació de l’estructura i de la funció molecular i cel·lular, mitjançant les microtecnologies i les nanotecnologies i el desenvolupament de microsistemes per integrar la detecció i la micromanipulació a l’escala molecular i cel·lular.”
La nanomedicina, l’especialitat a la qual es dedica el senyor Samitier, es basa en el mot nano, que significa petit, i que és la milionèsima part d’un mil·límetre. “Aquesta és l’escala de grandària en la qual es produeixen moltes de les interaccions entre les cèl·lules, les molècules, les proteïnes, i entre els sistemes que serveixen per comunicar les nostres cèl·lules. Per tant, és la base de les interaccions i dels processos de l’organisme. Això és rellevant, perquè ara tenim les eines per poder començar a incidir sobre aquests processos, és a dir, podem començar a sistematitzar i a reparar allò que no funciona bé quan el procés biològic natural evoluciona cap a una patologia.”
Una de les aplicacions cabdals de la nanomedicina és el subministrament dirigit de fàrmacs. “Fa molts anys que la humanitat sap elaborar drogues, fàrmacs i principis actius que ens ajuden a curar certes patologies. Aquests fàrmacs ens els prenem per distintes vies, i quan estan dintre del cos es dilueixen i arriben, mitjançant un vehicle passiu com la sang, al lloc on hi ha la patologia. En canvi, amb la nanotecnologia intentem introduir els fàrmacs dins d’un vehicle, fet a mida, que porti l’adreça precisa de destinació.”
Pel que fa al tractament del càncer, el gran repte és poder arribar fins a les cèl·lules afectades sense danyar el teixit sa. “Pretenem buscar fórmules per arribar amb exactitud a les cèl·lules canceroses i no a les sanes. Per aconseguir-ho, disposem d’uns vehicles que anomenem nanopartícules, les quals són unes petites càpsules recobertes que porten el principi actiu i que només l’alliberen on hi ha una cèl·lula cancerosa, que es detecta mitjançant uns marcadors determinats. Una altra qüestió molt important és la possibilitat de fer simultàniament la diagnosi i la teràpia, és a dir, poder detectar els inicis d’una patologia i tractar-la alhora.”
S’ha de tenir una visió àmplia de la situació mundial, per no deixar escapar aquest moment clau de revolució científica i tecnològica que vivim. “En un món globalitzat, hem d’imaginar-nos on volem anar i fer un pas endavant, i això s’ha de fer a temps per no perdre el tren del progrés. Actualment, qualsevol projecte interessant i prometedor competeix amb els Estats Units, el Japó, Singapur, la Xina, l’Índia, amb qualsevol país del món. Per tant, els equips d’investigació cada vegada han de ser més internacionals. No podem aplicar la mateixa política que els Estats Units, perquè els nostres recursos són limitats, sinó que hem de ser més efectius amb menys recursos, i saber dirigir-los amb una estratègia coordinada.”
La Fundació Europea de la Ciència i la Comissió Europea han elaborat dos documents en els quals es presenta l’horitzó del 2020 com a data clau per avaluar l’estat de la nanomedicina. “Sembla probable que moltes de les qüestions que ens plantegem actualment les tindrem bastant controlades. Vistos l’esforç i el que s’ha anat avançant, aquesta pot ser una data que ens permetrà valorar els fruits obtinguts i percebre l’abans i el després de la utilització de les nanotecnologies en la biomedicina.”
Aquell jove que no va ser metge, perquè es va decantar per la física, avui se sent feliç treballant per a la ciència mèdica. L’única cosa que li sap greu és que aquesta activitat, sovint, li resta moltes hores de dedicació a la família. “El fet de tenir l’oportunitat de treballar amb el que m’agrada i de poder desenvolupar una activitat de recerca m’il·lusiona per continuar endavant, encara que sigui en detriment d’un major dedicació familiar, a les meves filles Mireia, de 15 anys, i Marta, de 12 anys, i a la meva dona, Montserrat, a la qual agraeixo el seu suport i comprensió.”
