Srs. Josep Serra Deseures i Maria Engràcia Font Gumfaus
Srs. Josep Serra Deseures i Maria Engràcia Font Gumfaus
PC, 19è VOLUM. Impuls immobiliari

JOSEP SERRA DESEURES, MARIA ENGRÀCIA FONT GUMFAUS

PALETA AUTÒNOM

Text del 2008

“Els autònoms forçats són una injustícia social i un abús laboral

.

«[…] El mateix fan un porxo com una xemeneia […] fan també balconades, que hom veu la mar de lluny […] Oh les coses que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls […]». Així parlava dels paletes Joan Salvat-Papasseit en el seu llibre Óssa menor. I és aquest poeta una de les poques veus que ha lloat aquesta professió, socialment infravalorada, malgrat ser una de les peces clau d’una activitat que durant els últims deu anys tothom ha considerat el motor econòmic del país. Josep Serra Deseures, professional veterà, amb una llarga experiència en el sector de la construcció –hi treballa des dels 16 anys– i amb un vocació ferma, la reivindica. “En una obra, el paleta no hi pot faltar mai.”

La seva dona, Maria Engràcia Font Gumfaus, mare, companya incondicional i suport emocional de moltes nits en vetlla, ho corrobora: “Malgrat tots els avenços tècnics i materials, la mà del paleta és imprescindible. Hi ha d’haver sempre el professional amb l’escarpa i la maceta, la gaveta i la pastera. El paleta sempre dóna el toc final.”

El toc final i el fonament, perquè tot i seguir les indicacions de constructors i arquitectes, els paletes s’encarreguen de traslladar a la realitat allò que altres professionals només saben dibuixar en un paper. “El constructor sol haver treballat de paleta i, generalment, en sap bastant. Després que l’arquitecte hagi passat per l’obra a parlar amb ell, indica al paleta què ha de fer. Però no és així a tot arreu, a vegades hi entenen més els treballadors que els caps.”

Maria Engràcia Font ho pot testimoniar: “En Josep ha passat moltes nits sense dormir capficat per una feina que no li pertocava. No és ell qui s’hauria d’encarregar de portar ben guiada una obra. A tall d’exemple, recordo que va fer una biblioteca a Montgat i estava molt amoïnat pels fonaments. No estaven ben fets i sabia que l’edificació podia caure. Jo li deia que no era culpa seva, però ell se’n sentia responsable. Finalment, el van escoltar i li donaren la raó, i els fonaments es van fer com ell deia.”

El senyor Serra sap que els seus neguits són compartits per la seva dona. “Quan veus que estàs recolzat a casa, que pots parlar de les teves preocupacions malgrat que ella no entén de l’ofici, trobes un punt de suport i de calma, i comences a veure solucions on abans només trobaves neguit.”

La vocació de Josep Serra per la construcció es fa palesa quan recorda amb satisfacció alguns dels reptes que ha aconseguit superar amb èxit. “És una feina que et pot fer feliç si t’agrada. Si et trobes amb un desafiament, com quan un arquitecte fa un disseny difícil, és un plaer veure que te’n surts, que ho has acabat i que ha quedat molt bé. A més, sovint, quan he aixecat una paret, penso: d’aquí a uns anys, ves a saber on seré jo, però aquesta paret encara aguantarà dempeus. I això és gratificant.”

Tanmateix, veu amb preocupació l’estat actual de la professió: “Avui en dia hi ha qui es fa passar per paleta i no ho és. Hi ha moltes persones que entren a l’ofici sense una adequada formació, la qual cosa és una irresponsabilitat i un perill. I no entenc com els responsables d’una obra permeten que hi treballi gent que no coneix la professió. Però d’aquí a un temps ja sortiran els problemes en aquests edificis!”

Els paletes, per força, sempre han estat autònoms. “Diuen que formem part del motor de l’economia del país, però el cert és que s’ha abusat de nosaltres. Malgrat que no som empresaris i sempre treballem per compte d’altri, si volem tenir feina, estem obligats a ser autònoms. El paleta paga totes les despeses com si fos un empresari, però no en té cap benefici. I quan arriba la jubilació, malgrat que ha treballat tota la vida com a assalariat, cobra un terç del sou que li correspondria. Els autònoms forçats són una injustícia social i un abús laboral.”

Per pal·liar aquest greuge, la senyora Font s’ha vist obligada a augmentar la cotització: “Ara hem apujat una mica la quota d’autònom perquè la paga de la jubilació no sigui tan miserable. A casa només té ingressos en Josep i amb tres fills hi ha moltes despeses. No devem res a ningú, però no podem fer cap extra, i si en fem algun, hem d’anar amb molt de compte.”

D’altra banda, en les èpoques de bonança els paletes són els primers a entrar, però en les de crisi també són els primers a sortir. “Quan hi ha feina et vol tothom, però si no n’hi ha, de seguida et despatxen, perquè no t’han d’indemnitzar. Tanmateix, mai no he estat aturat més de deu dies seguits. Sempre m’he espavilat, i quan no hi va haver feina, vaig haver de rebaixar el preu que cobrava per hora perquè m’agafessin.”

Segons el senyor Serra, el sector de la construcció també pateix una manca de tècnics qualificats. “Hi ha molta gent amb carrera i poca que conegui un ofici. El jovent hauria de saber que un paleta té futur. Un bon paleta pot ser molt ben vist i d’aquí a 20 o 30 anys pot arribar a guanyar el doble. Hi ha poc planter del país, però seran molt bons professionals, perquè s’estan formant com abans no es feia.”

A casa d’en Josep i la Maria Engràcia els tres fills miren amb respecte i orgull la professió del pare i, fins i tot, és probable que un d’ells en segueixi les passes. “El petit, l’Isaac, fa tercer d’ESO, però ja se’n vol anar a fer de manobre. De fet, aquest estiu va ajudar-me i va gaudir-ne molt.”

L’Abraham, el fill gran, també ha escollit un ofici com a opció laboral de futur: “Estudia per ser lampista. I la Sara, que cursa segon de batxillerat, potser farà estudis universitaris.”

La senyora Font considera que tant fa que tinguin carrera o professió. “La qüestió és que es puguin guanyar la vida. Els fills han de fer allò que més els agradi, no els pots imposar res. El més important és que gaudeixin fent la feina, que s’ho passin bé, ja sigui com a fuster o com a metge.”

El senyor Serra està d’acord amb la seva dona, el seu puntal: “Ella sóc jo, i jo sóc ella, aquesta és la veritat. Quan he arribat a casa preocupat per la feina, o desmoralitzat en temps de crisi perquè no en trobava, sempre he pogut comptar amb ella.”