Text del 2001
L’experiència de les dificultats i la solitud de l’empresari viscuda pel propi Josep Serra van determinar que es decantés per una fórmula d’assessorament integral i personal que també tingués en compte els aspectes més emocionals i emotius de la tasca empresarial. “En acabar la carrera vaig marxar a treballar a Suïssa perquè volia millorar el meu nivell de francès. Més endavant, la mateixa entitat em va oferir la possibilitat d’instal·lar-me a Alacant com a responsable independent d’una de les seves àrees, relacionada amb el sector immobiliari. Va ser així com em vaig convertir en empresari. L’experiència va ser molt enriquidora, però també dura perquè vaig poder comprovar personalment l’aïllament i la falta de recursos que caracteritzen la tasca empresarial.”
Una vegada va constatar que la seva vertadera vocació era l’advocacia, tornà a Barcelona i s’establí per compte propi juntament amb un altre company de promoció, Ferran González Sala, el 1995. Van treballar plegats durant dos anys fins que es van adonar que volien emprendre camins diferents: “Ell desitjava exercir com a advocat d’empresa i jo volia continuar sent un assessor independent que proporcionés un servei integral i personalitzat a les Pime. Aquest tipus de companyia es malfia dels grans despatxos d’advocats i s’estima més una atenció personalitzada i una relació amb el seu assessor que vagi més enllà de l’estrictament laboral.”
Després d’un període d’exercici independent, l’any 2000 s’incorporen al seu projecte d’assessorament dos economistes exempresaris encarregats de l’àrea de finançament i de la captació de fons per a l’expansió d’empreses: “Sempre m’ha preocupat especialment la cerca d’inversors per a projectes de creixement de les Pime, sobretot perquè és molt difícil que els grans inversors es fixin en elles ja que les quantitats que necessiten són petites i, en canvi, els directius volen invertir en grans projectes. Els petits empresaris ja disposaven de col·lectius com ara el CIDEM, però els seus resultats no eren notables per dues raons: en primer lloc se’ls demanava una sèrie de requisits que la majoria, per edat i per formació, no sempre podia complir. Un d’aquests tràmits és la confecció dels bussiness plans, que acaben sent elaborats en molts de casos per especialistes i, a més, a l’hora de presentar els projectes l’accés a l’acte era limitat. Això es feia per protegir les idees que els empresaris presentaven, però crec que és una mesura contraproduent perquè la competitivitat mai no ha estat negativa, sinó que ha empès a millorar contínuament. Hem de tenir en compte que la quantitat d’inversió obtinguda, entre 10.000 i 12.000 milions de pessetes, era escassa pel volum d’empresaris mancats de finançament. El CIDEM va fer un gran esforç per solucionar aquesta situació i es van portar a terme diverses reunions, però no es van poder resoldre els entrebancs. La conclusió és que els diners criden els diners i que els petits empresaris no disposen de liquiditat, sinó només de les seves idees i del seu treball. Tot plegat ens va conduir a crear un sistema d’assessorament jurídic i econòmic que permetés a l’empresa disposar de l’estructura mercantil i la gestió econòmica adequades. Per assolir aquest últim objectiu, podem realitzar projectes de consultoria en què els nostres professionals s’impliquen veritablement en la gestió de l’empresa i n’assumeixen les tasques de gerència durant un cert període de temps. Només d’aquesta manera, podem assegurar a l’empresari la possibilitat de créixer en tot moment.”
La feixuga tasca d’ajut i consolidació de les Pime del país fa que s’adonin de les càrregues i greuges que comporta l’activitat empresarial a l’Estat espanyol: “Molt sovint el patrimoni de l’empresari i el del seu negoci es confonen, de manera que en cas de crisi els seus béns personals i familiars perillen. A aquest fet se’n suma un altre: la consideració de la companyia per part del propietari com un patrimoni amb un valor personal molt elevat. Nosaltres intentem que aquesta barreja i aquest desordre financer s’estructurin mitjançant la planificació i la recapitalització, perquè no és gens convenient que formin una amalgama. Ara bé, la figura de l’empresari està sotmesa a una responsabilitat que no sempre és fàcil assumir. Per exemple, en cas de fallida i si el tancament es produeix a conseqüència d’una negligència, l’actual Llei de societats anònimes responsabilitza l’empresari. És impossible que el directiu s’encarregui de tots els aspectes de la seva empresa, perquè fonamentalment s’ha de centrar en la creació de riquesa. Aquesta injusta situació el desmotiva profundament i en porta alguns a una depressió que requereix tractament psicològic. Crec que per això és tan important que els brindem el nostre suport i comprensió personals en tot moment, que els escoltem, que ens sabem posar en la seva situació i que els aconsellem amb honestedat per descarregar-los de totes les obligacions col·laterals que han d’assumir, però que estrictament no formen part de la seva tasca professional.”
Precisament, la duresa de l’activitat empresarial explica que les noves generacions no hi estiguin gaire interessades: “Les enquestes demostren que els joves universitaris aspiren a treballar com a funcionaris o alts càrrecs en una multinacional, però que és pràcticament inexistent l’esperit empresarial. Amb aquests resultats podem apreciar l’escassa valoració que mereix la figura de l’empresari en el nostre àmbit cultural, en part pel gran sacrifici que comporta aquesta dedicació.”
Per això mateix, Josep Serra opina que seria positiu l’acostament cap a altres models econòmics on la figura i els valors empresarials gaudeixen del vistiplau popular: “El model econòmic nord-americà té molts avantatges per a la figura empresarial perquè es valora el creixement econòmic que la seva tasca aporta a la comunitat. És cert que no ni ha la protecció laboral dels estats europeus, però també ho és que la taxa d’atur és pràcticament zero. Crec que fonamentalment és un model més lliure on tancar una empresa quan passa per dificultats és molt més fàcil. A Catalunya, la fallida o el tancament és l’últim pas d’una llarga agonia durant la qual, possiblement, l’empresari i la seva família hauran perdut tot el capital personal.”
La dedicació de Josep Serra Ruaix al dret i a l’empresa és clarament vocacional. Ell valora per damunt de tot la independència que li atorga la seva posició: “T’enriqueix molt ajudar una altra persona i mantenir la teva independència. Per això crec que no hem de participar mai en els consells d’administració, perquè nosaltres som assessors, no pas empresaris.”
