Text del 02-09-2009
“Al nucli urbà –format per una plaça i dos carrers– hi ha disset cases. A dues hi viuen tot l’any, però la resta són de segona residència. La majoria vivim a una quarantena de cases de pagès o masies disseminades”
“Un alcalde de poble petit és la primera autoritat local, però d’autoritat real en té poca”
“L’avantatge dels municipis petits és que no ens podem endeutar. Per això, com se sol dir, acostumem a guardar una poma per a la set”
“L’ofici de pagès a Montclar té els dies comptats, no hi ha relleu generacional”
“El repartiment de diners del Plan E només en funció del nombre d’habitants és injust. No té en compte, per exemple, que tinguis 3.000 hectàrees de terme i que hagis d’arreglar i mantenir camins rurals…”
Dels 21 catalans que són alcaldes democràtics des del 1979, n’hi ha quatre d’origen berguedà, entre ells Josep Vilar i Tristany, president municipal de Montclar. “El 2004, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, el Consell Comarcal de Berguedà ens va donar una medalla d’or a cadascun.”
El primer repte que el senyor Vilar va haver d’abordar com a alcalde fou el de l’aigua corrent. “L’any 1979 no hi havia aigua a cap masia, la gent anava a buscar-ne a uns bullidors. Així que vam baixar a Barcelona i, de despatx en despatx, vam aconseguir 80 milions de pessetes d’aleshores. Bombant l’aigua per salvar tres-cents metres de desnivell, vam aconseguir subministrar totes les masies. Aviat és dit, però van ser més de 70 km de canonades.”
El segon repte va ser l’escomesa elèctrica, que s’ha anat fent al llarg dels anys. “Fa tres o quatre anys vam fer arribar la llum a l’última de les masies.”
La millora viària també ha estat una obsessió de l’alcalde. Com que Montclar ja fa anys que no té col·legi, els infants del poble han de desplaçar-se a Montmajor. “Montmajor és a prop, però, per arribar-hi, abans calia fer una volta de 17 km. Així que vam decidir fer una carretera de 4 km per anar-hi pel dret.”
Avui dia totes les masies habitades del terme tenen accés per carretera enquitranada. “I això que hi ha accessos de fins a dos quilòmetres.”
Montclar té hores d’ara 116 habitants. “Al nucli urbà –format per una plaça i dos carrers– hi ha disset cases. A dues hi viuen tot l’any, però la resta són de segona residència. La majoria dels habitants vivim a una quarantena de cases de pagès o masies disseminades.”
Curiosament, l’oposició dels habitants de segona residència ha impedit diferents millores urbanístiques. “Fins ara no hem pogut arreglar la plaça perquè els usuaris o propietaris de les segones residències sembla que volen que hi hagi rocs i fang. Els tres quilòmetres que ens comuniquen amb la carretera que va de Montmajor a L’Espunyola no fa ni 10 anys que es van asfaltar; vam trigar-ne quinze a arreglar-los. També s’hi van oposar perquè deien que pertorbava la pau. I resulta que d’ençà que s’ha fet la carretera, hi passa menys gent que abans.”
L’aïllament de Montclar també és evident en matèria de telecomunicacions. “No tenim cobertura de mòbil, i de telèfon amb fils, tot just. I ara, amb això de la TDT, perilla que continuem veient la televisió.”
Pel que fa a la Sanitat, Montclar depèn de Puig-reig, població situada a una quinzena de quilòmetres. “Si hi ha una urgència, truquem una ambulància. Però si és una urgència extrema, el millor és agafar el cotxe propi, perquè estalvia el temps que l’ambulància triga a fer els 17 km de pujada.”
Montclar va ser un dels municipis més afectats pel gran incendi del Bages i el Berguedà del 1994. “De les 2.200 hectàrees del terme, se’n van cremar 2.000. Ens va perjudicar molt, fins i tot a nivell de les economies particulars, perquè els que teníem boscos en trèiem un complement fent fusta.”
Aquell foc va propiciar moments dramàtics. “Els que es van quedar a les masies per lluitar contra el foc, jugant-s’hi la vida, van aconseguir salvar-les. Les dues masies que es van cremar va ser perquè els propietaris en van fugir.”
Tot i que opina que avui dia s’està més preparat per lluitar contra els focs, Josep Vilar hi veu encara alguns desajustaments. “La vigilància s’ha multiplicat massa. Aquí vigila tothom (mossos d’esquadra, forestals, vigilants de la Diputació…), però a l’hora de la veritat, quan es declara un incendi, tampoc no hi ha tants efectius. I a més, el dispositiu està mal coordinat. Tots s’acaben barallant, sobretot quan s’hi afegeixen els bombers, que sovint menystenen el coneixement que els pagesos tenim del terreny.”
Ser alcalde d’un nucli de població petit com Montclar és una experiència molt particular. “Si una canonada es rebenta el dia de Nadal, per exemple, haig d’anar a arreglar-la. Si hi ha una nevada, haig d’anar a treure la neu. Sóc jo qui se’n cuida de tot.»
Els censos tan petits fan que la relació de l’alcalde i els seus administrats sigui gairebé familiar, amb tot el que això té de positiu i de negatiu. “Ho esperen tot de mi. Que faci d’alcalde, però també de metge, de jutge… I per això, si cal, no s’estan de criticar-me de dalt a baix. La veritat és que és fàcil perdre les amistats. Un alcalde de poble petit és la primera autoritat local, però d’autoritat real en té poca.”
A més d’aquestes responsabilitats (per les quals, després de 29 anys sense cobrar, ara comença a rebre alguna remuneració), el senyor Vilar té la seva pròpia feina. “Tinc una granja amb un centenar de porcs alimentats amb pinso natural, que venc a un parell de botigues. Són animals de primera qualitat que porten una vida tan sana que un bon dia vaig merèixer l’atenció del programa ‘30 minuts’ de TV3. Tinc també 50 hectàrees d’ordi i blat.”
Si fa no fa es dedica al mateix que la resta dels veïns. “Vivim de les vaques de llet i carn, dels porcs i de la terra, i els joves de treballar fora (a Manresa, a Berga…). És molt difícil que un jove s’estableixi com a pagès, s’estima més guanyar mil euros on sigui. L’ofici de pagès a Montclar té els dies comptats, no hi ha relleu generacional.”
Una de les maneres d’assentar els joves al territori és el turisme rural. “Tenim cinc o sis cases considerades de turisme rural, però aquest concepte no està gens clar. El que fan és llogar un apartament i prou. Per a mi el turisme rural és integrar l’hoste en un context familiar rural quotidià, i això, que era la gran novetat, de moment no ho estem oferint.”
L’assentament dels joves també depèn de la possibilitat de creixement urbanístic. “Ara estem mirant de fer 14 o 15 habitatges per als joves del poble, perquè no hagin de marxar a Berga o a Avià. Sembla que la Conselleria d’Urbanisme ho veu amb bons ulls. El problema és que, per tirar-ho endavant, hi ha massa interlocutors.”
Parlant d’interlocutors, l’alcalde Vilar n’és un d’ideal per valorar l’impacte de la crisi en els municipis petits. “L’avantatge de municipis com el nostre és que no ens podem endeutar. Hem d’anar fent amb el que tenim. Per això, com se sol dir, acostumem a guardar una poma per a la set.”
Tractant-se com és d’un terme municipal d’economia pagesa, la crisi no els ve de nou. “Vivim sempre en crisi, sempre pendents de dalt o de baix, d’alces o baixes, de pedregades sobtades… Nosaltres aquesta crisi la notarem només quan apugin els impostos. Per no tenir, no tenim ni aturats. En teníem un, però l’hem col·locat a les obres del Plan E.”
Malgrat aquest efecte positiu, en Josep Vilar critica globalment aquesta iniciativa governamental. “El repartiment de diners del Plan E només en funció del nombre d’habitants és injust. No té en compte, per exemple, que tinguis 3.000 hectàrees de terme i que hagis d’arreglar i mantenir camins rurals.”
Malgrat tot, amb aquest Plan E han pogut fer alguna obra. “Amb els 20.000 euros que ens han pertocat hem arreglat les antigues escoles i hem habilitat una mena de local social.”
