Text del 2007
No hi ha, ara per ara, cap font d’energia que sigui totalment innòcua per al planeta.
El sector immobiliari està integrat per empreses amb tarannàs i dedicacions molt diverses, de forma que algunes d’aquestes entitats destinen els seus esforços a activitats que s’allunyen dels estereotips imperants sobre el sector. Aquest és el cas de Districlima, una companyia de caràcter logístic que aposta per un model energètic i urbà alternatiu i de futur, més respectuós amb el medi ambient.
L’enginyer Juan Alfonso de Molina Gorina és el responsable de Districlima i l’encarregat d’explicar-nos les característiques d’aquest projecte energètic innovador en el nostre país, tot i que aquesta proposta compta amb una àmplia trajectòria en altres països del Primer Món. La iniciativa es va implantar a la ciutat de Barcelona gràcies a la determinació dels dirigents del consistori municipal, els quals, aprofitant l’avinentesa de la celebració del Fòrum de les Cultures 2004, desitjaven dissenyar i materialitzar un nou espai per a la ciutat de Barcelona on les propostes urbanístiques i arquitectòniques d’avantguarda, la tecnologia, el confort i la sostenibilitat fossin compatibles: “La nostra tasca actual és la climatització i la distribució d’aigua calenta i freda en els edificis del districte 22@, després d’haver prestat un servei similar a l’àrea del Fòrum de les Cultures 2004. De fet, vam néixer com a conseqüència d’aquest esdeveniment. L’Ajuntament de Barcelona volia propiciar la introducció de formes de climatització alternatives, i que no fossin tan contaminants, en els edificis dissenyats i construïts per a la celebració del Fòrum. En aquest context, Districlima va presentar-se a un concurs públic per tal de donar resposta a aquestes necessitats tèrmiques i va guanyar-lo; amb posterioritat, l’empresa va guanyar-ne un altre per tal de gestionar tèrmicament durant 27 anys el districte sorgit a conseqüència de la nova remodelació urbanística de l’àrea de Poble Nou per allotjar-hi el Fòrum. La nostra proposta parteix del principi bàsic que l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que únicament es transforma. Partint d’aquesta base, aprofitem l’energia bruta que s’origina a la planta d’incineració del Besòs en forma de vapor per tal d’escalfar de forma centralitzada els edificis d’aquesta àrea i l’aigua que necessiten. També aprofitem aquesta forma d’energia per tal de refrigerar-los.”
Aquest sistema de climatització pretén “donar resposta a les necessitats d’aigua climatitzada i de calefacció i refrigeració de tot un districte o barri de forma centralitzada i única.”
Els avantatges d’aquesta proposta són múltiples: “En primer lloc, evita l’impacte visual i auditiu dels sistemes de climatització dels edificis convencionals, i, en segon lloc i més important, permet un estalvi energètic i d’emissions a l’atmosfera d’un 50%, enfront de les opcions tradicionals i de les alternatives, ja que, per exemple, no podem oblidar que l’escalfament i la calefacció mitjançant plaques solars de silici és energèticament més sostenible que l’ús de combustibles fòssils, però també comporta un escalfament de l’atmosfera perquè s’hi emet calor.”
En aquest sentit, Juan Alfonso de Molina aclareix que “mentre la humanitat vulgui continuar mantenint el nivell de benestar i confort assolit en les últimes dècades, es produiran sempre emissions a l’atmosfera i contaminació. No hi ha, ara per ara, cap font d’energia que sigui totalment innòcua per al medi ambient. Per exemple, l’energia nuclear no produeix cap mena d’emissió, però comporta un risc per al planeta en forma de fuites i accidents. És per això que s’han de buscar les solucions energètiques més adequades i que menys conseqüències negatives tinguin per al planeta en conjunt, i en aquesta recerca d’alternatives les obres d’enginyeria desenvolupen un paper essencial perquè materialitzen les aspiracions de compatibilitzar les necessitats dels humans amb els recursos existents de forma harmònica.”
No obstant això, com en qualsevol opció, la proposta de Districlima també comporta alguns inconvenients: “Per contra, la nostra opció implica una inversió en infraestructures inicial per a la construcció de les canonades, fet que, evidentment, també pot significar alguns inconvenients temporals per als veïns i usuaris. Per aquesta raó, el nostre model està especialment indicat, ara per ara, per a aquelles àrees de la ciutat en fase de planificació, de tal manera que la instal·lació de les canonades no representi ni una inversió afegida a la inicial de traçat dels carrers ni cap molèstia per als veïns i usuaris de l’àrea.”
Malgrat les paraules anteriors, Juan Alfonso de Molina considera que “seria totalment factible i viable econòmicament dotar determinades àrees de la ciutat amb una gran densitat d’edificis empresarials i oficials d’un sistema de canonades que permetés implantar el nostre model, perquè justament està inicialment pensat per a conjunts de grans edificis amb un consum elevat. Però, ara per ara, la inversió inicial per implantar el sistema desanima molts empresaris i els n’allunya, perquè al nostre país encara els temes mediambientals estan per darrere dels econòmics, la qual cosa explica que la nostra opció hagi estat impulsada per l’Administració.”
D’altra banda, “en un primer moment, determinats sectors de l’empresariat es mostraren susceptibles davant la nostra opció perquè tenien por a les possibles avaries. Evidentment, era una por raonable, perquè mai no s’havia posat en funcionament el sistema al nostre país i desconeixíem quina seria la seva fiabilitat. El temps, però, ha demostrat que el sistema és tan o més estable que la climatització independent d’un edifici i, a més, ha palesat l’estalvi econòmic en la partida de manteniment que la nostra opció representa.”
Aquesta demostració, però, no ha estat pas fruit de la casualitat, sinó de l’experiència i la contrastada solvència d’un sistema de climatització col·lectiva que fa dècades que funciona en altres països del món, on és una opció força freqüent a les àrees urbanes: “La nostra proposta climatitzadora és nova a l’Estat espanyol, però no pas a Occident. A París hi funciona des dels anys 80, i climatitza llocs tan emblemàtics com el museu del Louvre, i també està present a Nova York, Suècia, Dinamarca o Lisboa, on es va posar en marxa amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal. Aquest mateix esdeveniment també propiciarà que la nostra proposta s’implanti a Zaragoza, després d’haver guanyat la concessió en un concurs públic. En el cas de la capital aragonesa, es tractarà d’unes instal·lacions que funcionaran amb gas com a combustible i donaran resposta a les necessitats tèrmiques ambientals i aquàtiques dels edificis que inicialment acolliran l’Exposició Universal i que posteriorment seran transformats per a noves utilitzacions. En aquesta segona fase es posarà en marxa una planta de cogeneració que permetrà que la nostra opció sigui energèticament més eficient i respectuosa amb el medi ambient.”
Districlima representa un nou model d’urbanisme respectuós amb el medi ambient, que aposta per un desenvolupament de ciutats netes i sostenibles.
