Text del 2001
Al nostre protagonista, en Juan Manuel Menéndez Tirado, la vida l’ha dut per un camí inesperat: “Jo era de ciències, havia de ser enginyer, la il·lusió del pare. Tanmateix, em vaig acabar matriculant de dret a la Universitat Autònoma. Pertanyo a la primera promoció de lletrats d’aquesta universitat. També vam ser els primers especialistes en el món empresarial, segons un pla pilot de l’Autònoma.”
Definitivament, aquella va ser una etapa de canvis: “L’aleshores ministre d’educació va introduir, en unes quantes universitats espanyoles, l’especialització a partir del tercer curs de dret. Alguns van optar per la branca penal, altres pel dret públic i altres per la vessant empresarial, que és la que jo vaig escollir.”
Lluny de lamentar-se del fet que escollissin a ell i als seus companys de “conillets d’índies”, assegura que “és una llàstima que aquesta mena d’iniciatives no s’hagin posat en pràctica més sovint. El que han fet ha estat instituir carreres entroncades amb el dret, però els qui s’hi llicencien no són advocats, sinó graduats socials, titulats en relacions laborals… Aquests estudis també tracten el món empresarial, però sempre des del punt de vista del conflicte entre empresari i treballador. Tanmateix, hi ha altres coses, en el context empresarial.”
Al seu parer, “l’avantatge dels qui, havent estudiat ciències, exercim l’advocacia, és que estem a acostumats a buscar sempre la incògnita i mirar de desvetllar-la pas a pas.”
En plens anys 70, les pors del pare del nostre protagonista no eren infundades, i és que, en aquella època, la formació escollida per aquest català no semblava gaire pragmàtica: “Aleshores hi havia molts advocats que es guanyaven la vida amb activitats com la venda de bitllets d’autobús. Mentre que un enginyer tenia una sortida professional immediata, un advocat –i això encara és així– ha d’esperar fins a deu anys per arribar a entendre l’ofici.”
Ara bé, en Juan Manuel no advoca pel “pragmatisme dels estudis de dret. El primer que necessites és aprendre el llenguatge de la professió, i això t’ho ensenyen a la facultat, juntament amb uns mínims fonaments jurídics.”
I és que, posteriorment, les sentències i interpretacions del dret desconcerten en més d’una ocasió els lletrats, i molt especialment el públic en general: “D’aquí que en alguns contextos tinguem mala premsa. Mantenim el dret d’obligacions del Codi Civil, però, com que de vegades el que jutgem són les obligacions del deutor i les del creditor, el Tribunal Suprem es veu obligat a anar fent ajustaments. En general, els ciutadans no entenen les decisions que prenen els jutges a fi de vetllar pel manteniment d’un cert equilibri. No oblidem, d’altra banda, que els titulars dels diaris acostumen a anar plens de veritats a mitges.”
No cal dir que aquesta situació genera grans dosis d’inseguretat entre el col·lectiu dels juristes: “La seguretat màxima te la proporciona el Tribunal Suprem, però aquest no dicta sentència fins al cap d’un mínim de set anys.”
Al seu parer, “el secret” al qual molts recorren per bogar en aquest mar d’incertesa que és el món de la justícia no és altre que “l’enginyeria processal, que et permet arribar a tenir raó sense tenir-la. La saturació dels tribunals, sense anar més lluny, condueix a molts a prolongar una situació injusta.” No cal dir que aquest jurista no aprova aquests mètodes.
En Juan Manuel demostra conèixer fil per randa el món de la justícia i tota la picaresca que l’envolta. No podia ser d’una altra manera, si considerem la seva llarga trajectòria professional: “Acabada la carrera, vaig treballar durant un any per a l’empresa de transports urbans badalonina.”
Acabada aquesta etapa, l’any 1979, es decidia a fundar el despatx, i va escollir la ciutat de Sabadell, si bé “sempre he alternat l’activitat en aquesta localitat amb una oficina a la capital catalana, compartida amb altres companys. Actualment també despatxo a Tenerife, on vaig cinc o sis vegades a l’any.”
Considera que va ser “una gran sort el fet de trobar-me primer amb un amic i company de carrera amb qui vam iniciar una singladura que va concloure anant cadascú pel seu camí, i després la gran sort de trobar-me amb un amic graduat social, que assistia empreses el que em va permetre afiançar-me en aquesta vessant. Cadascun des del seu despatx vam iniciar una col·laboració.”
Divertit, recorda que, quan va començar a exercir, tots els seus companys eren a l’altra banda de la trinxera: “Més d’un prestava els seus serveis als sindicats.”
Ens revela, però, que “els lletrats que resten encorats en el dret laboral tenen una visió de la feina especialitzada però, al meu parer i amb tot el respecte, monòtona.”
Són moltes les anècdotes que en Juan Manuel ens podria relatar d’aquests més de 20 anys d’exercici: “El meu primer cas va ser el tancament d’una empresa. Recordo que els obrers em van venir a veure acompanyats d’un gos llop de dos metres d’alçada.”
Eren anys de molta conflictivitat: “A més a més, teníem un precedent maligne. Una coneguda firma d’automoció oferia indemnitzacions milionàries perquè els empleats pleguessin; a les altres companyies, només els calia seguir l’exemple. Per sort, avui dia les circumstàncies no són tan dramàtiques.”
Quan parla del món de l’empresa, en Juan Manuel esmenta l’existència d’un “interès contraposat. Això és, l’empresari, per obtenir un rendiment profund, requereix una gestió profunda del negoci. Per contra, els sous no són massa elevats per les necessitats actuals, i el que no és possible és que l’empleat hagi de treballar 70 hores la setmana per assolir el seus objectius. En determinats sectors, no és fàcil resoldre aquesta dificultat.”
“Podem situar la classe empresarial en dos nivells. Hi ha les grans companyies, que responen perfectament als reptes del futur, no en va tenen una notable capacitat d’assessorament. El petit empresari, en canvi, fa el que pot, perquè el seu patrimoni no està tan protegit com el dels monstres empresarials”, subratlla. Així, “quan l’emprenedor modest necessita ajut financer per endegar un projecte, el banc demana l’aval de tota la seva família. En conseqüència, en cas de que les coses no vagin bé aquest emprenedor ho perd tot.”
En efecte, “no tots els empresaris han après a separar el patrimoni familiar de l’empresarial. A més, amb la reforma del Codi Penal, tota la responsabilitat recau sobre l’administrador de la societat. Tant és així, que un error en la formulació dels comptes anuals o en la declaració de l’IVA per part del responsable d’una firma pot perfectament constituir un delicte.”
En conclusió, “qui assumeix tots els riscos continua sent qui gestiona l’empresa.”
D’aquí que el jurista no dubti que per ser empresari calen uns atributs especials: “Disposa d’un sisè sentit que li permet valorar els perills als quals s’exposa, sense necessitat d’escriure desenes de pàgines, com fem els membres del meu col·lectiu.”
La seva admiració per la classe empresarial és, doncs, innegable, com també és innegable la seva enorme capacitat per assessorar els nostres emprenedors.
