Text del 2001
Germanes, sòcies i amigues, la Júlia i l’Amèlia Lorente comparteixen despatx a Molins de Rei des de fa ja uns quants anys. Els inicis, però, cadascuna els va fer treballant per altri, per tal d’adquirir l’experiència necessària per poder-se plantejar treballar per compte propi: “El que és clar és que quan surts de la facultat no estàs gens preparat, tens uns coneixements i una base molt important, però no saps com funciona un procediment i necessites aquell ajut, aquella persona que et digui com has d’actuar. Penso que això és fonamental per tal de poder tirar els assumptes endavant.”
Per aquesta raó, la Júlia va fer la passantia en un bufet de Barcelona: “Vaig treballar-hi un parell d’anys i després ja vaig començar a exercir pel meu compte, va ser aleshores que la Júlia va acabar els estudis, però abans també va incorporar-se a un altre despatx, a més de començar-me a ajudar a mi.”
Això va durar un parell d’anys més, fins que totes dues es van veure en cor de tirar el seu propi despatx endavant, cosa que no és gens fàcil, i en què les dones encara semblen ésser minoria, malgrat la gran quantitat de llicenciades que surten de les facultats catalanes: “L’exercici és dur, i ho és tant per un home com per una dona, representa moltes hores i potser la dona veu la dificultat de compaginar aquesta responsabilitat amb la d’ocupar-se de la família. En el nostre cas, per exemple, no tenim baixes maternals i això pot fer que moltes dones es plantegin treballar per altri i tenir aquest i d’altres problemes resolts.”
De totes formes, la Júlia i l’Amèlia pensen que les dificultats de portar un bufet propi no tenen res a veure amb el sexe dels que n’estan al capdavant: “Qualsevol advocat el que vol és guanyar el cas que està portant, però per a nosaltres s’hi afegeix el fet que som els titulars del despatx i que, per tant, no solament hem de fer bé la feina en aquell assumpte, sinó tenir en compte que hem de tenir cura del client d’una forma contínua, mantenir-hi una bona relació per tal que vegin que aquella confiança que ens van dipositar en un moment determinat la poden mantenir amb el temps.”
Els clients principals d’aquestes joves advocades són, sobretot, companyies d’assegurances de primera línia i els demanen una feina molt ben feta: “Vam entrar en aquest tema una mica de la mà del nostre pare, que té una de les corredories més importants de Catalunya, això no vol dir que les companyies ens acceptessin perquè el coneixien amb ell, sinó que van veure que nosaltres coneixíem molt bé la seva problemàtica i que portàvem temps treballant en assumptes relacionats amb les asseguradores.” I segueixen: “De totes formes, també sembla que hagis d’estar contínuament demostrant que has entrat per mèrits propis i no amb l’ajuda del teu pare, penso que el que ha estat clau és que les companyies ens han vist amb una seguretat i un coneixement del tema que ha merescut el seu interès.”
A més, ambdues germanes han demostrat que eren realment unes grans professionals: “Pensem que si alguna cosa fa bé el despatx és que complim el nostre objectiu de fer que l’assegurat tingui la sensació que l’advocat de la companyia no li ha estat imposat, sinó que és pràcticament com si l’hagués triat ell.”
I és que la Júlia i l’Amèlia treballen per encàrrec de les companyies, sigui per defensar-les davant d’altres companyies o administracions, o per portar els casos dels seus assegurats: “Això no significa que actuïs només com a encarregat de la companyia, sinó que ho fas com a advocat privat per aquell client que ha estat pagant una pòlissa perquè el dia que tingués un problema tingués garantida una defensa.”
A vegades, però, el despatx es pot trobar amb conflictes d’interessos entre les companyies clientes: “Aleshores, el que hem de fer de seguida és comunicar-ho i abstenir-nos de continuar.”
Per aquesta raó no els interessa incrementar el nombre de clients: “Si portéssim moltes companyies ens trobaríem sempre amb aquests conflictes, perquè gairebé sempre que es tracta de defensar una companyia o de reclamar alguna cosa t’has d’enfrontar amb una altra.”
Un dels temes que més porten al despatx i que és d’una gran complexitat és el dels transports: “El món del transport és molt més complicat del que pot semblar a ull un, el cas és que hi intervenen molts agents, hi ha moltes figures, com la del transitari, l’agència de transports, el transportista efectiu, el magatzem de dipòsit, etc. I, a més, encara hi ha tota una terminologia que cal dominar, i una documentació diferent per cada tipus de transport.”
D’altra banda, no sempre es compleixen els requisits que exigeix la llei: “Sovint no es fan bé els lliuraments de mercaderies, i quan s’arriba al plet la prova és molt complicada perquè hi ha intervingut moltes empreses, molts agents, i hi ha molta documentació, alguna de la qual encara no tens a l’abast en el moment que poses la demanda. També hi juga el tema de la distància.”
Així, ens il·lustren la problemàtica amb un exemple: “En un transport, pots plantejar la demanda en una plaça, com pot ser Barcelona, però la mercaderia potser ha sortit de València i ha anat a Las Palmas, això significa que part de la prova s’haurà de fer en un lloc i part a l’altre, i que el procediment se segueix a Barcelona.”
I això sense parlar d’un transport internacional: “Si la mercaderia va a Beirut, posem per cas, aleshores s’ha de fer una comissió rogatòria per practicar la prova allà, i moltes vegades les companyies, depenent dels imports que siguin, desisteixen de fer la reclamació. Per aquest motiu, els despatxos que portem temes d’aquestes característiques transaccionem molt, arribem moltes vegades a acords extrajudicials.”
La Júlia i l’Amèlia miren amb una certa preocupació tots aquells companys que s’esperen a les portes dels hospitals per oferir els seus serveis a persones que acaben de patir un accident de circulació: “Normalment aquests lletrats fan unes reclamacions temeràries, desorbitades, i el que acostuma a passar és que no negociem, anem directament a sentència, perquè encara que saps que tens una responsabilitat, que acabaràs pagant, no estàs d’acord amb el que se’t reclama.”
El tema deontològic, a més, hauria de tenir-se més en compte: “Són gent que estan a la ratlla del que és ètic i del que no ho és i penso que això d’alguna manera acaba perjudicant a la resta de professionals del dret.”
Així s’expressava la Júlia, i la seva germana assenteix i reprèn la paraula: “Penso que l’advocat ha de ser una mica humil, potser s’ha creat l’aparença que hi ha dos col·lectius, el de metges i advocats, que ens pensem que som uns privilegiats i que som els més savis del món, que la gent depèn de nosaltres, ja sigui per motius de salut o per totes les qüestions legals, i crec que el gran advocat ha de tenir una gran dosi de discreció, que no vol dir servilisme, però sí que ha de ser una persona senzilla i humil.”
