Text del 2007
S’han de recuperar les alzines, els roures, els lledoners… espècies de creixement lent, pròpies del nostre país.
Llens Costa Xicota és actualment al capdavant de Neteges i Triturats Forestals Llens, S.L., una empresa formada per una dotzena de persones. “Ens dediquem a fer una feina tan important com protegir i defensar la naturalesa.”
Curiosament, la crisi laboral va conciliar amb els orígens. “A casa, tota la vida hem fet de pagès. Als anys 70, quan només tenia 16 anys, ja netejava boscos. Hi anava amb quatre avis, els quals treballaven per a un senyor que tenia la seva urbanització a Lliçà de Munt. Sortíem a les sis del matí de casa i caminàvem fins a 12 km.”
El senyor Costa recorda amb precisió la data en què va iniciar aquesta activitat i els motius que l’hi impulsaren. “Vaig començar el 12 de maig de 1992, després d’haver treballat al sector de la construcció i viure la davallada dels anys 70. Estava a l’atur i feia adobs quan vaig trencar-me el dos calcanis i un turmell. Encara convalescent, em vaig assabentar que la Diputació de Barcelona necessitava personal per netejar les voreres de les carreteres. Per iniciar aquesta tasca calia tenir un tractor, així que me’l vaig comprar i tot seguit em van encarregar la feina. En aquella època, les carreteres d’aquesta corporació eren les més netes, ja que sovint les arranjàvem dues vegades a l’any. També era una de les institucions més serioses a l’hora de fer els pagaments. Després, però, va optar per fer la conservació integral de les carreteres i va encarregar-la a una altra empresa.” En total, el senyor Costa va treballar cinc anys per a la Diputació de Barcelona.
Més tard, i durant quatre anys, va desenvolupar la seva tasca per al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. “A poc a poc, vaig anar evolucionant i dos dels meus fills van decidir ajudar-me. Vam comprar desbrossadores i tot tipus d’utensilis per dur a terme la nostra feina: netejar les voreres i els boscos, esporgar i tallar els pins, etc. En aquest cas, però, per cobrar una gran part de la feina feta vaig haver d’esperar dos anys. Un cop van saldar el deute, es va acabar aquesta ocupació, ja que la Generalitat també va optar per la conservació integral.”
La forma de treballar ha canviat força en tot aquest temps. “La manera de treballar és totalment diferent. Abans, bàsicament anaves a netejar, i no es talava tant. Ara, de vegades et fan treure l’inimaginable. Avui dia, per fer una franja de 25 metres a la vora d’una urbanització, et diuen que has de deixar 90 peus per hectàrea, la qual cosa significa deixar una distància d’uns vuit metres d’arbre a arbre. En aquest procés, per regla general tallem tots els pins, perquè son altament combustibles. Però, paradoxalment, com més vegetació traiem, més en creix i per tant augmenta el risc d’incendi i la necessitat de manteniment.”
Un altre factor que hi incideix és la proliferació descontrolada d’urbanitzacions. “Sovint veus que fan créixer les urbanitzacions i, en canvi, no deixen urbanitzar els costats dels pobles. Hi ha gent que compra terrenys i boscos i actua sense tenir en compte el creixement racional de l’entorn.”
El senyor Costa parla dels arbres amb coneixement i admiració. “Quan la gent compra una parcel·la plena de pins, el primer que fa és tallar-los tots. Ho veig correcte, després hi plantaran allò que els agradi. Però han de saber que no tots els pins s’han de tallar de la mateixa manera, perquè no tots són iguals. Uns trenquen les branques més de pressa, d’altres ho fan més poc a poc. Si al pi pinyoner li treus una branca, de seguida trenca, però al pi mort, en canvi, li costa molt. Els pins són un perill també a causa de les erugues, que arriben quan comença la primavera i afecten molta gent al·lèrgica. En canvi, pel que fa a les alzines i els roures, ens sap greu tallar-los. A un roure li talles una branca i va guarint la ferida a poc a poc fins que arriba un moment que l’escorça torna a cobrir la part on havies fet el tall. Són arbres molt bonics i agraïts. S’han de recuperar les alzines, els roures, els lledoners… espècies de creixement lent, pròpies del nostre país.”
I és que la preocupació per la preservació de l’entorn s’ha de basar en el coneixement de la naturalesa. “A Parets, vam anar a tallar un roure i un militant ecologista es va posar a cridar bojament perquè el tallàvem. Li vaig dir que el primer que havia de fer era estudiar i després criticar, ja que l’estàvem tallant perquè malauradament estava infestat d’uns cucs d’uns set centímetres de llarg per tres de gruix. L’arbre estava completament corcat.”
Per contra, en una altra ocasió el senyor Costa va impedir la tala d’un roure. “La gent, freqüentment, té una informació errònia sobre el comportament dels arbres. Un client em va dir que volia que li tallés un roure perquè les arrels se li ficaven dintre de la casa, però li vaig explicar que aquests arbres endinsen les arrels cap a baix, no intenten pujar en busca de l’aigua com fan els pins. El vaig convèncer perquè no l’arrenqués.”
Actualment, l’equip de Neteges i Triturats Forestals Llens duu a terme diverses tasques: “Treballem en un encàrrec de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. Netegem el bosc i fem una franja de 25 metres a la vora d’unes urbanitzacions. La finalitat és deixar 90 peus nets per hectàrea, conservant preferentment alzines i roures i traient tots els pins per evitar el perill d’incendi. Aquesta feina ni és vistosa ni agraïda, perquè hem de pujar 100 metres des d’una torrentera cap amunt, arrossegant un cable per empènyer tota la fusta cap avall, i això no es paga amb diners. A part, també ens encarreguem sovint de fer podes i esporgades per a particulars.”
El senyor Costa remarca que, per evitar catàstrofes, és millor tenir cura del bosc deixant un pòsit important de brossa, com mana la naturalesa. “Si es neteja un bosc i no s’hi deixa res, quan plou l’aigua no troba resistència i flueix sense parar. La manera correcta de netejar-lo és deixant-hi residus triturats. Això és el que demanaria la naturalesa, no correria tanta aigua i ens estalviaríem torrentades. Si se n’hi deixen es pot produir un incendi, però el foc no farà flamarada com passa quan l’herba està alta, sinó que serà somort.”
La brancada que es produeix amb el desbrossament es comença a fer servir per a la calefacció. “Es fa una mena de paller, es tritura i es premsa i es fa servir per a les llars de foc i les calefaccions. A més, triturada, podrida i barrejada amb fems i terra, també serveix de fertilitzant per al camp, per al jardí, per plantar gespa, etc.”
Bona part de la família Costa col·labora amb l’empresa: “Tinc quatre fills. En Llens i la Susanna són a l’empresa. La Montserrat treballa en una fàbrica i la Carme, la petita, fa de perruquera. Els comptes els porta la Susanna, que és el tot terreny de casa. Tan aviat és a Sant Pere de Vilamajor amb el tractor arrossegant fusta, com condueix el camió o s’enfila a la màquina de triturar. Tots els fills són molt actius. A la meva senyora, la Pantaleona, no li cal treballar amb mi, ja té prou feina a casa.”
