Text del 01-07-2009
Es dibuixa un panorama de desindustrialització creixent; sembla que el nostre futur passa per importar-ho tot de fora i que el país està lluny de ser competitiu.
El municipi de Lladorre té com a alcalde en Lluís Colomé i Llau. “Als anys 50 els sis pobles que formen el municipi de Lladorre (Lladorre, Boldís Jussà, Boldís Sobirà, Lleret, Aineto i Tavascan) sumaven 750 habitants. Cap als anys 70 la població va disminuir fins arribar als 160. Avui dia som uns 240.”
El senyor Colomé ocupa el càrrec des del 1979. “Sóc alcalde des del primer dia dels ajuntaments democràtics, dels quals ara es commemoren els 30 anys”, per aquesta raó és un testimoni de primera mà de l’escenari deixat pels ajuntaments franquistes. “Llavors no teníem ni un edifici on reunir-nos. L’època de la Transició fou dura, però encara teníem un sector primari molt ferm. Tothom tenia quatre vaques o ovelles per anar fent. Es pot dir que aleshores érem econòmicament autàrquics.”
A finals de la dècada dels 40 i principis de la dels 50, havien viscut, tanmateix, un daltabaix. “Amb l’aparició dels tractors, baixà la demanda de bestiar de peu rodó, que havia estat un sector molt productiu per a nosaltres.”
El declivi del bestiar de peu rodó afectà també la indústria artesana que subministrava el sector: arreus, basts, albardes, etc. “Fins i tot en van sortir perjudicats artesans no relacionats directament, com ara sabaters, sastres o llauners. Fou una cadena.”
El 1953 va significar l’ocàs de la fira del bestiar de Salàs, famosa a molts quilòmetres a la rodona. Poc després havien desaparegut gairebé totes les cases pairals del Pirineu. “Aquella crisi ramadera va propiciar l’èxode del camp cap a la ciutat des de finals dels 50 i els 60. La muntanya es va anant despoblant de mica en mica a causa dels nous canvis socio-econòmics del moment. Paradoxalment, amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea es va produir un impacte negatiu sobre l’economia de la muntanya; es van aplicar models que existien ja a França o Alemanya i que no s’adaptaven a les peculiaritats d’aquestes comarques muntanyoses. Això va suposar en aquells moments haver de competir amb desigualtat de condicions amb les zones agro-ramaderes del pla. Un pla forestal integral d’aquestes valls seria avui dia una indústria que caldria tenir molt en compte.”
En qualitat d’alcalde, Lluís Colomé sempre ha tingut una constant: “cercar la recuperació econòmica i el benestar dels habitants del municipi, incidint en el fet que l’explotació de les centrals hidroelèctriques suposava un fort impacte estructural i que, per contra, no en rebíem cap benefici. Un decret del Consejo General de Ministros del 1992 eximia les companyies elèctriques del pagament de l’IAE als ajuntaments i això deixà les arques municipals de moltes localitats de la Península sota mínims.”
En aquest sentit, l’alcalde Lluís Colomé impulsà la creació de la Federación de Municipios Afectados por Centrales y Embalses després d’una reunió a Madrid amb una vuitantena d’alcaldes. Avui en formen part més de 700 ajuntaments de l’Estat, i és presidida pel senyor Colomé des del 1994. Aquesta entitat defensa a tot hora els interessos dels municipis que la integren. “Gràcies a la Federació vam aconseguir la recuperació de l’IBI, que va servir a l’Ajuntament de Lladorre per resoldre les nostres mancances d’infraestructures bàsiques.”
Durant un llarg període de temps, el municipi de Lladorre ha estat molt vinculat a la indústria hidroelèctrica. “Tant és així que, entre els anys 60 i 70, hi van treballar unes 3.000 persones.”
Això significà un revulsiu econòmic i demogràfic important a tota la Vall de Cardós. “En l’actualitat, la indústria de la zona pràcticament és inexistent, el crack immobiliari sacseja aquells que havien confiat en la construcció. La pagesia no va gens bé, i els prats estan abandonats en la majoria dels casos. La ramaderia a la Vall de Cardós és gairebé residual. De fet, en aquests moments el 70-80% dels nostres ingressos ve del turisme; el pagès s’ha anat reconvertint en hoteler o restaurador. Ara el gran repte és que tinguem una presència abundant i continuada de visitants.”
El Pallars Sobirà ha crescut molt turísticament, “i pot anar a més si ens coordinem, però els muntanyesos som molt individualistes.”
El turisme rural obre moltes expectatives, “malgrat la complicada ubicació d’alguns dels nostres pobles i el dèficit d’activitats complementaries.”
Tavascan és el nucli de població que avui concentra més activitat turística i econòmica del municipi. “Disposa de quatre hotels, dues centrals, una piscifactoria, pistes d’esquí, dues botigues, un càmping…”
L’any 1983 l’Ajuntament de Lladorre va crear l’empresa Esports d’Hivern Tavascan-Lladorre, S.A.M., a fi de donar feina a persones aturades de la vall i fixar-hi així la població. “Aquesta empresa es dedicava tant a la construcció d’infraestructures bàsiques municipals com a promocionar-hi activitats de lleure. El 1987 s’ocupà de la creació de l’Estació d’Esquí de Fons de Tavascan, de gestió i capital municipals. En la mateixa línia, el 1992 va aconseguir posar en marxa l’única estació d’esquí alpí d’Espanya, la gestió de la qual l’ha convertit en un model d’estació sostenible.”
Quan es fa referència al Plan E, Lluís Colomé dóna una dada prou il·lustrativa: “El nostre municipi té cinc hectàrees més que el Barcelonès. Una extensió territorial tan gran només ha rebut 39.000 euros. La iniciativa és bona però està injustament repartida.”
L’alcalde de Lladorre no veu bé com està avançant Catalunya. “Des que hi ha democràcia, el teixit industrial del país ha anat a menys. L’afany recaptatori i impositiu posterior a la Transició ha perjudicat el creixement de les empreses. Des del 1960 fins al 1975 l’Administració no va donar ajudes, però era més flexible.”
Vincula l’actual crisi econòmica a una manca de planificació general del país. Les mesures anticrisi que el Govern central està prenent no les veu gens clares. “Es dibuixa un panorama de desindustrialització creixent; sembla que el nostre futur passa per importar-ho tot de fora i que el país està lluny de ser competitiu.”
