Text del 2006
No podem anestesiar el sofriment davant de les situacions traumàtiques i considerar-lo aliè a la naturalesa humana.
L’objectiu dels psicòlegs clínics és “tenir cura de la salut de les relacions humanes i tractar-ne els conflictes derivats.”
Aquesta és la gran diferència respecte de la psiquiatria biològica, l’objectiu de la qual se centra en “el tractament de les malalties mentals derivades de trastorns cerebrals.”
Aquests tractaments inclouen sovint l’administració de fàrmacs per tal de pal·liar o corregir els efectes de la patologia. No obstant la nítida delimitació de responsabilitats i objectius entre ambdues dedicacions sanitàries, durant els darrers anys s’ha pogut percebre “un increment de la utilització de fàrmacs per tal de guarir o alleugerir trastorns psicològics o, més greu encara, processos traumàtics naturals i inherents a l’essència humana. Un d’aquests casos és el dol vers la mort d’un ésser estimat. En aquestes situacions caldria obviar la medicació d’aquestes persones, ja que no pateixen cap mena de trastorn mental derivat d’una alteració patològica cerebral, i recomanar-los en determinats casos que se sotmetessin a un tractament psicoterapèutic per tal d’assimilar i canalitzar el seu natural patiment. No podem anestesiar el sofriment davant de les situacions traumàtiques, i considerar-lo aliè a la naturalesa humana. En la vida de les persones hi ha implícit un cert grau de patiment, i cal saber-lo afrontar i canalitzar de la manera apropiada.”
El cert, però, és que en el context de l’actual cultura hedonista, el patiment és rebutjat i emmascarat. Segurament per això fins ara el sistema de sanitat públic no ha disposat d’una xarxa de psicoterapeutes per tal d’atendre les necessitats d’atenció i suport psicològic creixents de la població. Tampoc no podem oblidar que el subministrament de fàrmacs en comptes de teràpies psicoterapèutiques representa una important despesa econòmica. Davant de la sobremedicació actual en cas de trastorns psicològics o situacions traumàtiques, i tenint en compte l’ingent pes econòmic de la indústria farmacèutica al nostre país, “l’any 2005 es va crear la Fundació Catalana per a la Recerca i Avaluació de les Pràctiques Psicoanalítiques (CRAPPSI) com a conseqüència del progressiu fenomen de la medicalització del patiment mental. Aquesta via terapèutica desplaça el diàleg amb el pacient, amb la qual cosa s’impedeix d’arribar a l’arrel del problema per tal de resoldre’l.”
La Fundació CRAPPSI té com a principals objectius els següents: “En primer lloc, l’entitat aplega els esforços de diversos professionals, els quals estan portant a terme els seus projectes de recerca amb escassos mitjans i ajuts, sobretot si els comparem amb els mitjans de què disposa la poderosa indústria farmacèutica. En segon lloc, un grup de psicòlegs, psiquiatres, metodòlegs i enginyers està treballant per tal de crear i implementar un sistema d’avaluació de la nostra tasca assistencial. En definitiva, es tracta d’esbrinar què és el que succeeix durant el procés de teràpia per tal que es produeixi una evolució del pacient.”
Aquest segon punt, que ja s’explicita en el nom de l’entitat, és especialment important, ja que “la incipient introducció de les teràpies en el sistema sanitari públic depèn en bona part de la valoració positiva dels resultats que en faci l’Administració. Ara bé, com s’han de mesurar aquests resultats per tal que les dades obtingudes siguin objectives, imparcials i alhora exhaustives? S’ha de partir d’una sola evidència, la que és característica dels procediments mèdics, o d’un conjunt?”
En aquests moments la fundació CRAPPSI està formada per 25 membres. “Fins ara, s’ha estat elaborant el pla estratègic de la institució, per la qual cosa es va decidir de limitar el nombre de socis, tot i les nombroses demandes d’incorporació existents. A partir del mes de novembre del 2006 s’obrirà una altre cop la possibilitat d’integració, de manera que s’incrementarà considerablement el nombre de membres de l’organització.”
La Fundació CRAPPSI està presidida pel doctor en psicologia Lluís Farré i Grau, un professional amb una àmplia experiència clínica i terapèutica. Després d’haver començat la seva trajectòria professional al món industrial, concretament a l’empresa automobilística SEAT, el doctor Farré es diplomà en psicologia l’any 1970 i s’hi llicencià l’any 1973. Des de l’any 1971, la seva trajectòria professional ha estat lligada a la prestigiosa Fundació Puigvert, institució pionera en la incorporació de psicòlegs en els seus quadres clínics: “Els equips assistencials de l’entitat es van adonar de la necessitat de donar suport psicològic tant als pacients com als mateixos professionals de l’entitat, la qual cosa era molt innovadora en l’època.”
La seva tasca inicial “era tractar els pacients ingressats que o bé patien una malaltia crònica, fonamentalment renal, que els obligava a dependre de la diàlisi o a estar a l’espera d’un trasplantament, o bé es trobaven en una situació terminal. En aquests últim cas, la nostra missió era transmetre de forma empàtica i humanitària la situació i acompanyar el malalt en el seu procés d’autodol, sense anestesiar el seu patiment mitjançant l’administració de substàncies farmacològiques.”
Els interessos personals i l’experiència professional del doctor Farré es conjugaren a l’hora de decantar-se per un tema de recerca doctoral; l’escollit fou l’anàlisi de les ansietats i defenses dels malalts oncològics i dels equips assistencials que els atenen, una vessant relacionada amb la seva tasca inicial a la Fundació Puigvert: “En acabar la llicenciatura, vaig decidir de no emprendre immediatament la tesi doctoral, ja que desitjava que es relacionés amb la meva tasca professional i que, en certa manera, fos un exponent de la meva experiència clínica. Per aquesta raó no la vaig llegir fins l’any 1990.”
Posteriorment, l’equip, format per dues psicòlogues, quatre residents i estudiants postgraduats de diversos màsters, ha anat assumint també el tractament d’altres situacions relacionades amb els nous camps assistencials en què presta servei la Fundació Puigvert: “Tractem persones afectades per una disfunció sexual, per problemes de fertilitat, per patologies psicosomàtiques, etc.”
En aquest últim camp, és especialment interessant tenir en compte que “aproximadament el 80% de les consultes mèdiques es relacionen amb trastorns psicosomàtics que únicament podran ser tractats de forma eficaç i definitiva mitjançant psicoteràpia.”
A més del tractament de persones adultes, l’equip de psicòlegs de la fundació Puigvert també atén els pacients pediàtrics que poden estar afectats per patologies diverses: “malformacions congènites que comporten cirurgies molt complexes, enuresis infantils, etc.”
Finalment, la seva tasca es completa amb “el suport als equips assistencials per modular les seves pròpies ansietats i la seva capacitat d’empatia vers el sofriment de l’altre. Crec que aquest fou un dels grans reptes assistencials de la Fundació i del nostre servei durant els primers anys, però que en l’actualitat podem dir que està totalment assolit.”
