Text del 21/02/2019

Independent i rebel de mena, aquesta diplomada en Treball Social començà en el sector de les residències geriàtriques per atzar, i durant més de vint-i-cinc anys hi ha fet carrera, tot escalant a posicions de màxima responsabilitat. Atès que considera la seva professió com a vocacional, no la recomana a persones sense paciència o amor envers la gent gran. Gestora d’una plantilla de quaranta empleats, sap que no seria on és sense Cristina Lobato, que va ser la seva mestra i amiga.

Estius a Torrelles o a Coín

Els meus records d’infantesa els vinculo a una família molt extensa, perquè tant el meu pare com la meva mare tenien bastants germans. El tiet Antonio, que ja no hi és, germà de la mare, vivia a Sant Boi de Llobregat, igual que nosaltres, però tenia una torre a la urbanització de Can Güell, a Torrelles de Llobregat. Era el nostre lloc habitual d’estiueig, en plena naturalesa. Amb els cosins acostumàvem a recórrer la zona amb bicicleta, tot i que jo no tenia gaire traça i queia moltes vegades, de manera que sempre estava plena de senyals. Quan no anàvem a Torrelles, passàvem l’estiu al poble dels meus pares, Coín (Màlaga), on encara tenim molta família. Hi solia anar amb la meva germana mitjana i ens estàvem a casa d’uns tiets. Estius amb la meva cosina Maria del Mar, amb qui sempre he tingut molta proximitat; érem inseparables. Allà passàvem la festa major, i d’alguna manera va ser el meu lloc iniciàtic, on vaig començar, de jove, a sortir de casa sense els pares.

Una olla a taula durant la postguerra

A casa no s’ha parlat gaire de la Guerra Civil. Sí que sé el cas d’un tiet del meu pare, germà de l’avi, que marxà a l’Argentina quan la guerra i hi va formar una família, per això sempre diem que tenim parents allà. Els meus pares, Juan Pozo i Lola Arjona, són de Coín, d’una família de classe mitjana- baixa, i com que a ells allò que els afectà fou la postguerra, m’han explicat sovint que, a finals dels anys quaranta i començament dels cinquanta, van passar penúries per l’escassetat que el conflicte va portar, de manera que en aquells temps tots menjaven de la mateixa olla, ja que no hi havia prou menjar per servir un plat a cadascú. Però a banda d’això, no som una família que patís fets més dramàtics. Sobretot, he tingut accés a històries i vivències de la guerra i de la postguerra a través dels usuaris de la meva residència, que me les donen a conèixer tan bon punt es crea confiança.

Poques oportunitats de tractar els meus avis

Vaig conèixer els meus dos avis –tots dos de nom Juan– però no vaig tenir l’oportunitat de conèixer cap àvia, ni la Maria ni la Catalina. El pare de la meva mare el vaig tractar, sobretot, al final de la seva vida, quan patia demència senil. Vivia a Coín i se’n feien càrrec les germanes de la meva mare, però de tant en tant venia a Sant Boi, a casa del tiet Antonio i a casa nostra, a passar un temps, perquè cada un dels seus cinc fills se n’ocupava a temporades. Recordo una demència molt complicada, d’un desenllaç dur. L’altre avi, el pare del meu pare, també vivia a Coín, i igualment venia a Sant Boi a passar-hi temporades. O sigui que, si bé no vaig poder conviure amb els meus propis avis, val a dir que avui convisc amb més de vuitanta avis a la residència.

Havia de ser nen i dir-me Juan

Amb dos avis Juan i un pare Juan, jo havia de ser un nen i m’havia de dir Juan, perquè a la tercera anava la vençuda. Però vaig néixer nena, igual que les dues germanes que em van precedir, la Maria, o Tata (com li diem), set anys més gran, i la Cati, que en té quatre més. Pel fet de ser la més menuda de casa, sempre s’ha dit que vaig estar molt aviciada. Jo no ho crec, però sí que és veritat que els petits trobem el camí bastant obert. Per proximitat d’edat, i perquè estudiàvem a la mateixa escola, sempre vaig tenir més relació amb la Cati. Recordo que, quan vaig començar a voler sortir, me n’anava amb ella i els seus amics, perquè tota sola els pares no em deixaven.

Som allò que hem vist ser a casa

Sempre he estat una persona molt independent. Segons els pares, més que independent, rebel. No feia cas al que em deien, anava a la meva, i per això constantment havien de «meterme en vereda», com diuen ells. Els pares es preocupaven molt per la família i ens estaven molt a sobre. La mare era i és modista; treballava a casa per poder-nos cuidar i dedicava els diners que guanyava a donar-nos els capricis que no podíem tenir només amb el sou del pare, que treballava molt, a vegades a dos o tres llocs alhora. Era operari de fàbrica, cambrer, i els caps de setmana feia feines al mercat de Sant Boi: no parava. El vèiem poc, i la mare era qui realment portava la casa. Tot i ser una dona estricta, ens deixava fer bastant, i sempre ens defensava davant del pare si ell no ens comprenia. És també una persona generosa i sempre ens ha ensenyat a no envejar res ni ningú i a ser amics de tothom. Encara té moltíssimes amigues que es reuneixen a casa seva per esmorzar. La seva obsessió ha estat sempre que estudiéssim i que fóssim bones persones. Tant el pare com la mare van ser uns bons models i uns bons referents per a nosaltres; i si som responsables i familiars és perquè ho hem vist a casa. Diria que els pares estan contents de la seva descendència i de les famílies que hem format, i que tenen la satisfacció de pensar que en aquesta vida ho han fet bé.

Tinc bons amics, tot i que em falta temps per veure’ls

Dono molta importància a l’amistat De petita, estava tot el dia jugant al carrer amb les gomes, amb les veïnes del davant, la Míriam i la Marta. La Míriam fou la meva gran amiga d’infantesa i adolescència, i ens recordo folrant les carpetes amb els nostres ídols del moment i fent-nos fotos al terrat de casa. També vull recordar la Blanca, una altra amiga que va haver de marxar amb els seus pares a Sevilla, i amb qui actualment encara mantinc contacte: molt de tant en tant, perquè la distància no ens ho posa gaire fàcil. Dels temps de l’FP, conservo dos grans amics, el Marcos i el Palos, i de Sant Boi, la Marta i l’Anna, que són les meves millors amigues en el present i que, malauradament, no puc veure tant com voldria. Fa uns anys que visc a Gualba, al Montseny; i donada la distància i les obligacions familiars i laborals que tenim, tot plegat ens impedeix veure’ns tant com ens agradaria.

Poc entusiasta de l’estudi durant la meva adolescència

Vaig estudiar l’EGB al Sagrat Cor de Vedruna, a Sant Boi. Després vaig anar a Barcelona a fer Formació Professional 1, el mòdul d’Auxiliar Administratiu, a l’Acadèmia Premier del carrer Pelai, més tard anomenada Stucom. Vaig triar Auxiliar Administratiu perquè també ho va fer la meva amiga Marta, i perquè gairebé tothom que no feia BUP i feia FP, es decantava per aquest mòdul; encara no tenia gaire clar què volia estudiar o fer. Després, a la FP-2, vaig preferir la Informàtica de Gestió. Un cop aprovada, havia de passar a la universitat, però ja no tenia ganes d’estudiar més, ni tampoc tenia un objectiu formatiu concret. Com que ja treballava, vaig donar preferència a la feina i a tenir autosuficiència econòmica, malgrat que la meva mare m’insistí que no deixés els estudis, i que fes com la meva germana Cati, que havia començat una carrera. Però jo, amb el que havia estudiat, ja em sentia prou preparada per enfrontar-me al món. No va ser fins un temps després, i ja per necessitats precisament de la feina, que vaig entendre que les meves capacitacions no eren suficients i que vaig decidir completar la meva formació cursant Auxiliar de Clínica i la Diplomatura de Treball Social. Aquesta darrera etapa de formació em va costar molt perquè vaig haver de fer-la compatible amb un bon ritme de feina i amb la criança dels meus fills.

Viatge iniciàtic al carnaval de Venècia

El viatge de joventut que podríem considerar iniciàtic el vaig fer amb la meva germana Cati, al carnaval de Venècia. Vaig aprofitar que ella hi anava de viatge de final de curs per afegir-m’hi. Els del meu curs anaven a Mallorca i a mi no m’atreia gens aquesta destinació. El trajecte amb autocar el recordo horrible i interminable, però ens ho vam passar molt bé. Podeu imaginar l’efecte que van provocar aquelles màscares i aquells vestits tan elegants en la noia de catorze anys que jo era. Va ser fantàstic.

L’atzar va posar una residència al meu camí

Tan bon punt vaig tenir l’edat legal per treballar (setze anys), vaig aconseguir la meva primera feina: fer tasques administratives a un taller de bijuteria del carrer Gran de Gràcia. El meu contracte era part d’un conveni de pràctiques impulsat per la Generalitat. El sou íntegre li donava a la mare, i el dia que volia comprar-me roba o algun caprici, havia de negociar-hi perquè em donés alguns dels diners que jo havia guanyat. Acabada la jornada laboral, anava a l’acadèmia. A mig camí de Gràcia i el carrer Pelai, itinerari que feia caminant, a la rambla de Catalunya, hi havia la residència geriàtrica Kristel, on treballava la meva germana Tata, i aprofitava per dinar amb ella. Sense saber-ho, en aquella residència començaria la resta de la meva vida laboral i professional. La residència Kristel era llavors propietat de Cristina Lobato. A banda d’aquesta, tenia una altra residència al carrer Major de Sarrià. Com que jo hi anava cada dia, i havent dinat em sobrava temps, em vaig oferir a la Cristina per si podia ser-li útil d’alguna manera. I va començar a confiar-me petites tasques, com ara ordenar factures, fer llits o rentar els plats. Així van passar uns mesos fins que la Pilar, amiga de la Cristina, que tenia una residència a la zona del Port, li va demanar si podia ajudar-la a tirar-la endavant, perquè la seva sòcia acabava de morir. La Cristina tenia ja dues residències i es veia en la tessitura d’implicar-se en una tercera. Davant aquesta situació, em proposà si volia treballar de debò, però sense deixar els estudis. Jo ja havia acabat les pràctiques, així que tenia molta disposició i li vaig dir que sí. Vaig complir la meva paraula, i mentre treballava, vaig estudiar fins a cinquè d’FP.

Naixement de Kristel Residencial

Vaig començar anant on em diguessin: un dia a la residència de Major de Sarrià i un altre a la de la rambla de Catalunya; on calgués. En aquells temps, l’any 1992, la normativa sobre residències era molt bàsica i poc exigent. No tenien cuiners ni fisioterapeutes ni servei de neteja. Funcionaven com una casa gran on les auxiliars feien les tasques més essencials. Desgastava molt repartir-nos constantment per les tres residències, les anades i tornades per la ciutat eren contínues. Fins que, l’any 1993, es va acabar el contracte de lloguer del local de la rambla de Catalunya, i vam agafar-ne un de nou a la plaça d’Urquinaona, cantonada amb Pau Claris. Aquest canvi em familiaritzà molt amb els temes d’obres, arquitectes, permisos, plànols o normatives a seguir. Al cap de sis mesos, la residència del Port també es va traslladar a Urquinaona, al pis de sota del mateix edifici. A banda de la de Major de Sarrià, ja havíem aconseguit concentrar dues residències en un mateix espai. Això portà, el 1994, a la creació de la societat limitada Kristel Residencial, de la qual participaven la Cristina i la Pilar, que fins llavors eren persones físiques al capdavant de les seves respectives residències. En aquell moment, entre totes les residències, teníem seixanta-set places.

Cristina Lobato, mestra i amiga

La Cristina Lobato va ser durant setze anys la persona que m’ho va ensenyar tot sobre l’ofici, qui em formà professionalment però també personalment, perquè érem grans amigues. D’alguna manera, jo vaig esdevenir la seva mà dreta. També em feia una mica de segona mare, perquè, tot i la nostra relació propera i cordial, era més gran que els meus pares, i la diferència d’edat li donava aquesta dimensió paternal a la nostra amistat. De fet, venia a casa sovint i coneixia els pares, igual que jo vaig anar moltes vegades a Sevilla, la seva ciutat originària, on tenia una casa. Encara avui mantinc molta relació amb la seva família sevillana, especialment amb la seva cosina María del Carmen. Tenia el do de l’empatia i sabia adaptar el to de la conversa en funció del tipus de família que venia a fer una demanda. Al seu costat, cada dia aprenia alguna cosa nova. Se’n va anar d’aquest món, ràpid, massa ràpid.

Normatives estrictes de Benestar Social

Les normatives del nostre àmbit, amb el pas de les dècades, han anat canviant. Les petites residències, enteses com a tals les que tenien fins a vint-i-cinc places, que eren una immensa majoria llavors, s’adaptaven malament als canvis normatius, molt exigents. La resposta del sector, a la recerca de la rendibilitat, fou crear residències més grans, a partir de noranta a cent places, que van començar a proliferar per tot arreu. No podem perdre de vista, en aquest sentit, que la residència substitueix la llar, que de fet és la llar de moltes persones. Per això, majoritàriament, eren creades i dirigides per dones, que són l’element social que, històricament, s’ha dedicat a tenir cura de la gent gran. Igual que han estat sempre dones les auxiliars o cuidadores. Mai havia calgut una titulació ni per a una feina ni per a l’altra, tothom es formava sobre la marxa. A partir de l’any 2000, i per exigències de Benestar Social, que volia professionalitzar el sector, es passà a exigir que, per poder dirigir una residència, calia tenir una titulació universitària, preferiblement en el camp de la salut o els serveis socials. Això deixava fora de joc la Cristina, que no en tenia cap, tot i que, per a casos com el seu, van donar un any de termini per fer un curs d’acreditació de direcció, cosa que li permetria gestionar exclusivament la seva residència (no residències en general). A banda d’això, les noves normatives també imposaven formar equips de treball que incorporessin nous tècnics, com ara fisioterapeuta, psicòleg, educador social, entre d’altres.

Concretant la fusió de tres residències en una

El projecte de fi de curs de la Cristina, que vam fer juntes, tenia per títol «Residencia Kristel Oro», i concretava la fusió de tres residències en una de sola, en un sol edifici, seguint la tendència de residències grans propiciada per l’Administració. Temps després transformaríem aquest projecte en una realitat, la Residència Kristel Oro actual. El detonant que va fer possible concentrar les tres residències en una fou el tancament de l’Escola la Pau, un centre de primària que deixava disponible el seu edifici, situat al barri de la Verneda. Ens el van oferir, el vam anar a veure i ens va agradar molt, tot i que el primer dia no vam trobar el lloc i ens va desanimar una mica l’entorn, gairebé fora de la ciutat. Acostumats com estàvem al centre de la ciutat, havíem de canviar-lo per un barri perifèric. I és que l’any 2001 la Verneda encara no tenia les comunicacions i els serveis de què avui disposa.

Una mudança amb èxit

L’escola va tancar el mes de juny i ens van donar les claus el juliol. Les obres de reforma van durar tres o quatre mesos, durant els quals vam haver d’ocupar- nos, en paral·lel, de les tres residències, que continuaven funcionant, i de les obres. Fou una autèntica bogeria perquè l’obra ens portà molts problemes tècnics i burocràtics. Malgrat tots els entrebancs, arribà el dia de la festa d’inauguració i les famílies, quan van veure les noves instal·lacions, quedaren molt satisfetes: eren més grans, més noves, tenien terrassa… Tots els nostres clients, sense excepció, van decidir mudar-se amb nosaltres. Va ser una mostra de confiança molt gran que les famílies de Sarrià, per exemple, que és un tros lluny, s’avinguessin a traslladar-se a la Verneda. Cal pensar que tant els usuaris de Sarrià com els d’Urquinaona eren de proximitat, de famílies dels voltants. Si estaven disposades a fer uns quilòmetres més per visitar el seu parent, era perquè la satisfacció en el nostre servei pesava més en la balança que la distància a cobrir, que normalment és un aspecte que es té molt en compte. Fou un gran èxit. Vam passar de seixanta-set places a vuitanta-nou, que són ateses per una plantilla de quaranta persones a ple ritme. La ràtio personal-usuaris pot semblar molt alta, però la realitat és que no sobra ningú, perquè els nostres usuaris són molt dependents, i han de ser atesos les vint-i-quatre hores dels tres-cents seixanta-cinc dies que té l’any.

Sense deixar de ser una gran família

La filosofia de Kristel Oro ha estat sempre la de ser molt propers. Tothom podia entrar al despatx de la Cristina a parlar amb ella. Jo feia de filtre, però era un filtre molt suau. L’aspecte principal d’una residència són les emocions, perquè tractem amb persones. Quan una família decideix recórrer als nostres serveis, ho fa amb unes expectatives determinades. Però cada ésser humà en té unes de diferents, i nosaltres, com a centre, hem de donar resposta satisfactòria en general i en particular. El fet de créixer de seixanta-set a vuitanta-nou usuaris podia haver posat en risc aquest esperit de proximitat que ens caracteritzava. Amb persistència i treball hem consolidat el creixement sense deixar de ser una gran família, que és del que es tracta. Jo conec personalment tots els familiars que venen, sé a què es dediquen o què estudien. Ens expliquem les alegries i tristeses, i les compartim. Convivim amb els usuaris moltíssimes hores, moltes més que amb la nostra família. No som uns simples prestadors de serveis. I el millor de tot és que ens hem vinculat també al barri, on estem plenament integrats.

Usuaris, no pacients

Jo no parlo mai d’avis, sinó d’usuaris o residents. Per ser un avi cal tenir nets, i molts dels nostres usuaris, tot i ser gent gran, no tenen nets, ni tan sols fills. Com a usuaris, des del punt de vista comptable, són clients, perquè no es pot oblidar que som una empresa, i que, a banda de la funció social que fem, a final de mes «ens han de sortir els números». No considero que siguin pacients, perquè «pacient» és un terme hospitalari per designar un malalt, i els nostres usuaris són gent gran que té malalties o dolències, poques o moltes, pròpies de l’edat, però no són malalts. Actualment, la majoria dels nostres usuaris són persones nascudes a Andalusia, Galícia o Extremadura, que van venir a viure a Barcelona i a la seva perifèria per llaurar-se un futur millor. Aquí van trobar feina, van prosperar i van aconseguir tenir casa pròpia i pagar als seus fills els estudis que ells no van tenir. La majoria han viscut en llars on convivien diverses generacions i on sempre hi havia una mestressa de casa per fer-se càrrec de la gent gran. Ara la societat ha canviat, i per tirar endavant una família han de treballar fora de casa l’home i la dona, i als nostres usuaris els costa d’entendre que els seus fills, pels quals ells s’han esforçat tant, no se’n puguin fer càrrec. Per això, quan s’entra a la residència es passa un dol, perquè com a casa no s’està enlloc. Els usuaris de les noves generacions, però, ja ho entenen millor, i són més conscients dels avantatges d’un centre com el nostre. A part, cada vegada ens entren més usuaris voluntàriament, que tenen família però que han decidit no ser una càrrega.

Se’ns qüestiona molt, malgrat que combatem la soledat

L’usuari és despertat cada dia per una auxiliar –cada dia la mateixa, per crear confiança–, que li diu bon dia, li demana com està, l’ajuda a vestir-se, a rentar-se, i a afaitar-se, si s’escau. Troba la taula parada i l’esmorzar acabat de fer, té la medicació a punt, fa gimnàstica monitorat per un fisioterapeuta, dina, berena, fa activitats acompanyat d’una educadora social, sopa i se’n va a dormir. Si al llit, com que dorm poc, té terrors nocturns, com passa sovint, l’auxiliar el tranquil·litza i, si cal, li porta un got de llet calentona i dues galetes i fan petar la xerrada. A casa, sol, tot això que millora la seva qualitat de vida no ho té. La soledat és molt dolenta per a la gent gran. Les residències som molt qüestionades sense raó, però som tot això que he relacionat, i cada vegada hi ha més gent que ho sap valorar.

Tractem amb persones que podrien ser els nostres avis o pares

El tarannà d’una residència el marca la direcció, que avui recau en mi. Però jo no he fet altra cosa que replicar el de la Cristina Lobato, de qui vaig prendre el testimoni l’any 2008, a la seva mort. Lògicament, tinc diferències amb ella, tant en la manera d’actuar com en la manera de ser, i és bo que sigui així; tanmateix, l’essència és la mateixa. D’altra banda, el personal que tenim fa anys que treballa a la casa, i ja participa d’aquest tarannà; però, en tot cas, una de les meves tasques principals és recordar de tant en tant que tinguin present, i que no perdin mai de vista, que estem tractant amb persones que podrien ser els nostres pares o avis, totes amb un passat. Puc dir amb orgull que he tingut segones i terceres generacions d’usuaris, famílies que han quedat tan contentes del nostre tracte que en el seu dia ens van confiar els avis, i després ens han confiat els pares. Els usuaris, normalment, ens arriben via recomanació, tot i que lògicament tenim web, perquè avui dia és imprescindible. Per contra, encara no hem incidit gaire en les xarxes socials, un recurs habitual de les grans residències.

A favor de les inspeccions estrictes

L’evolució normativa ha implicat un augment de les tasques administratives als nostres centres. Constantment, hem de fer registres de qualsevol acte o incidència (si cau una persona, si s’ha dutxat o si li hem canviat el bolquer, per exemple). No sols hem de treballar bé, sinó demostrar que treballem bé, perquè, quan vingui un inspector de Serveis Socials, ens farà passar comptes de tot. Normalment, tenim una inspecció un cop a l’any, com a mínim. A més, pot passar que hi hagi gent que ens denunciï per qualsevol cosa –un risc que hem d’assumir–, perquè avui dia tothom sap de tot; i si no ho sap, ho consulta al Google. En aquests casos, correspon també als inspectors comprovar si la denúncia és procedent o improcedent. Nosaltres estem molt a favor de les inspeccions rigoroses; entenem que són una eina que ajuda a millorar el sector. Els inspectors són (o haurien de ser) col·laboradors nostres, tant ells com nosaltres busquem el màxim benefici per a la persona gran. Puc dir amb satisfacció que, de les tres denúncies que hem tingut en tota la nostra trajectòria, no n’ha prosperat cap. D’altra banda, com que tenim cuina pròpia, també tenim una inspecció anual de Sanitat.

No han acabat de funcionar les hipoteques inverses

Una hipoteca inversa és un tipus de préstec hipotecari adreçat a persones de més de seixanta-cinc anys que siguin propietàries d’un habitatge. Al contrari que en la hipoteca convencional, el titular rep del banc una quantitat mensual a canvi de l’habitatge. L’avantatge que ofereix és que el propietari pot viure- hi fins que mori, i en cap cas en perd la propietat. A l’hora de la veritat, però, la hipoteca inversa no està funcionant, i dels vuitanta-nou usuaris que tenim no n’hi ha ni un que s’hagi acollit a aquesta fórmula, tot i que els bancs, o més aviat empreses associades a ells, venen a les residències a demanar-nos que oferim aquest servei. En realitat, és un producte que ha trobat massa entrebancs per a consolidar-se. Un d’ells és l’augment constant de l’esperança de vida, que fa que es redueixi el marge de benefici de l’operació. Jo, ara mateix, tinc tres usuaris centenaris, i això fa uns anys no passava.

La gent arriba a la vellesa molt més pobra que fa vint-i-cinc anys

Les residències tenim fama de ser cares. Sobre els conceptes car o barat, hi hauria molt a parlar, però, en tot cas, la clau del tema és si l’usuari les pot pagar o no. Normalment, els residents han de costejar-se l’estada a base del seu patrimoni, o bé amb l’ajut econòmic de la família. Però això està canviant molt. Quan jo vaig començar, els usuaris tenien patrimoni i pagaven ells la residència, llogant el pis i complementant aquest lloguer amb la seva pensió. Cal pensar que llavors no existia la Llei de Dependència, tot i que hi havia alguns ajuts de la Generalitat. Tanmateix, no era tan difícil com avui comptar amb places privades, perquè la gent disposava del seu raconet. L’any 1992, per exemple, totes les places que teníem s’acollien a aquesta fórmula. Avui això seria inviable; de les vuitanta-nou places actuals, en tenim seixanta-dues concertades. El poder adquisitiu és la meitat de la meitat del que hi havia abans. L’any 1997 vam signar un acord de col·laboració amb la Generalitat i, d’aleshores ençà, el percentatge de places concertades amb Serveis Socials de la Generalitat no ha parat d’augmentar, sobretot a partir del 2007, quan es va aprovar la Llei de dependència, per la qual l’Estat espanyol es feia càrrec dels ajuts econòmics. Aquest escenari va durar poc, perquè aviat arribà la crisi i les retallades socials consegüents. Nosaltres no vam notar-ne l’efecte fins més tard, cap al 2011 o el 2012.

Cap a on anem?

Els nostres plans de futur no impliquen ampliar la residència, sinó especialitzar-ne encara més l’assistència. Ara funcionem com un hospital, amb un horari més aviat rígid per fer els àpats del dia, esmorzar, dinar, berenar i sopar. Si pretenem que els usuaris sentin la residència com casa seva, ens hauríem d’allunyar d’aquestes dinàmiques. L’usuari del futur imminent serà una persona més preparada, i probablement amb un sentit més marcat de la individualitat, i per tant, més exigent. Jo mateixa, arribat el cas, no voldria uns horaris tan inflexibles. Som una empresa de serveis, i ens hem d’adaptar a cada nova tipologia d’usuaris, que és un reflex dels constants canvis socials.

Les residències-apartament, formes de futur

En altres països, principalment del nord d’Europa, comença a haver-hi residències-apartament en les quals els usuaris, sovint una parella, disposen d’un petit pis (amb cuina, lavabo, dormitori, sala d’estar) i d’un conjunt de serveis centrals (metges, auxiliars, bugaderia). És una fórmula que pretén aglutinar la idea de casa pròpia amb l’atenció dispensada per una residència. A Barcelona s’ha assajat aquest model, hi ha alguns centres que l’ofereixen, però, de moment, encara no ha arrelat aquí perquè requereix la voluntat de la gent; que col·lectivament s’entengui la idea que, a determinades edats, a casa ja no s’hi pot estar. Tanmateix, tenim la percepció, per tradició i cultura, que hi ha molta gent gran vivint sola amb una certa viabilitat i independència. Si ho analitzem, però, veurem que aquesta viabilitat i independència no són reals, perquè es basen en treballadors familiars que al matí venen una hora per ajudar- los a vestir-se i fer-se la higiene, en serveis domiciliaris de menjar o en fills que fan mans i mànigues per atendre’ls, traient hores d’on sigui. Realment no tenen qualitat de vida. Viuen a casa seva, sí, però res més; és una casa apagada, sense vida, i el noranta per cent del temps se’l passen sense parlar amb ningú.

Un sector eminentment femení però dirigit pels homes

El meu sector ha estat tradicionalment femení, per tant no puc dir que ser dona m’ho hagi posat més difícil a l’hora de fer carrera professional. Els auxiliars fan la part més important de la feina, i sempre han estat dones. D’homes auxiliars, en gairebé trenta anys, no n’he tingut mai, tan sols un parell i en el torn de nit. Podria dir-se el mateix de la infermeria, l’educació social, la psicologia i la direcció, aclaparadorament a càrrec de dones. També el vuitanta per cent dels usuaris són dones. És més fàcil que hi hagi metges homes, això sí, i també fisioterapeutes. Ara bé, a dalt de tot, els qui regeixen estratègicament el sector, els que en marquen les grans directrius, són homes: els homes de vestit i corbata de tota la vida. És tota una paradoxa en un sector eminentment femení. Cada dia es valora més la dona, però, no ens enganyem, el nostre país encara continua sent força masclista.

Formar una família sense renunciar a res

Amb dos nens petits vaig estudiar la diplomatura de Treball Social fent-la compatible amb la direcció de la residència. Això, que sembla impossible, només es pot fer amb molta constància i voluntat. Sempre havia pensat que podria tenir fills sense perdre la meva independència i sense tancar-me a casa. Ni em va passar pel cap agafar les setze setmanes de baixa que em pertocaven. Tenia clar que, quan formés una família, ho faria sense renunciar a res de la meva vida professional, ni a les meves responsabilitats. I vaig ser conseqüent amb aquesta idea. Tanmateix, això no sempre és comprès, malauradament, ni tan sols per les persones que tenim més a prop, i moltes dones, en tenir fills, han d’abandonar els seus somnis i projectes perquè el seu marit, per exemple, no els fa costat en aquesta doble dimensió. I si no volen renunciar-hi, llavors arriben la discòrdia i les separacions. Aquest és un problema que la societat actual encara no ha sabut resoldre. És veritat que hi ha homes que tenen cura de la casa i dels fills, però no són homes amb càrrecs directius. Per contra, moltes dones amb alta responsabilitat executiva sí que tenen cura dels fills, la casa i alhora la gestió empresarial.

En Jordi i en Pol, amb un bagatge humà adquirit a la residència

He estat afortunada de tenir una família que m’ha donat molt de suport. La meva germana Cati em va ajudar molt en la cura dels meus fills quan va convenir, quan jo no arribava a tot; i els meus pares, també. Sola mai no hauria pogut aconseguir-ho. Els meus fills es diuen Jordi i Pol, i quan van néixer van fer molt content el seu avi, que no havia tingut fills barons. Tenen quinze anys i onze, respectivament, i encara no saben quina serà la seva professió. Això sí, han crescut a la residència, allà els coneix tothom, i han desenvolupat una sensibilitat, envers la gent gran i envers la gent dependent, que altres nois de la seva edat no tenen. Evidentment, el dia de demà tiraran cap a on vulguin, però el bagatge humà que els ha donat la residència el duran sempre amb ells, i sens dubte els farà millors persones.

Generositat i humilitat

Quan parlem de ser solidaris, que està molt bé, i que ho hem de ser, ho fem a partir de la idea equivocada que som una societat del Primer Món; i jo crec que no és el cas. Tot i això, la gent ha de ser més generosa, en general, i no s’ha de mirar tant el melic. Som massa egocèntrics i individualistes. No proclamaré ara que s’hagi de repartir la riquesa, perquè fer-ho seria un tòpic, però sí que cal recuperar alguns valors. Gent que es gasta mil euros en un mòbil d’última generació per al seu fill, posa el crit al cel si han de pagar cinc-cents euros per una assignatura del mateix fill a la universitat. Cinc-cents euros per formar un fill no és car; els mil euros del mòbil, sí. Hem de recuperar la humilitat dels nostres pares i avis, i deixar-nos estar de tantes ínfules. Per això obrim la residència als nens de primària del barri i grups d’ESO d’altres barris perquè es relacionin amb gent gran i entrin en contacte amb els seus valors.

Equip

Tot el que he aconseguit ha estat possible gràcies al suport incondicional de la meva família: germanes, pares i fills. També gràcies al meu company, en Ramon, complement i equilibri emocional que m’ajuda a afrontar els reptes que es presenten cada dia. L’equip humà de la Residència Kristel ha estat indispensable; companyes inoblidables que ara gaudeixen de la seva jubilació, com la Pepi o la Julia, i que durant molts anys m’han fet costat. Altres que m’acompanyen fa dècades, com l’Isa, fidel amiga i companya; l’Encarna (la meva Omaita); i la Romy, l’essència de la vella escola, i en Mario, el millor metge del món, que han cregut en mi demostrant una implicació personal i professional admirable. També la Mercè, amiga i grandíssima professional amb molta capacitat d’escolta i assessorament. Per últim, no puc deixar de senyalar la gran tasca que realitzen diàriament la Rudy, la Maria, l’Empera, la Betty, la Taune, la Lupe… i un llistat inacabable de persones que cada dia s’aixequen per aconseguir que la residència Kristel sigui un centre on els nostres grans visquin la seva última etapa amb qualitat de vida. A totes les famílies que han confiat en mi i en el nostre equip per tenir cura dels seus estimats: gràcies a totes per confiar i creure en mi. Seguim!