Text del 26/02/2019

Criada en el caliu i els valors solidaris d’una família nombrosa i molt ben avinguda, aquesta metgessa odontòloga ha fet de la creativitat i l’excel·lència el seu modus operandi. Enamorada de la docència, començà com a professora per després ser la responsable al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de regular els convenis de pràctiques d’FP amb les empreses. De tarannà inquiet i emprenedor, ha creat del no-res tres clíniques dentals, des de la darrera de les quals avui segueix apostant per un servei personalitzat i capdavanter, que combina amb una intensa tasca social.

Una infantesa definida per la convivència de germans, pares, avis i besavis

Quan penso en la meva infància no puc sinó sentir-me afortunada, perquè vaig créixer en un entorn molt unit, tradicional i ple d’amor. Vaig néixer a Cubells. La nostra casa havia estat una masia propietat d’un advocat de Balaguer. Els meus avis, per part de pare, eren els masovers i, amb el temps, la van adquirir. Gairebé tota la meva família vivia sota el mateix sostre, o molt a prop, fins a l’extrem que entre els avis i els besavis vaig arribar a tenir vuit padrins. De fet, m’és impossible mirar enrere sense veure la meva casa d’infància plena de persones. Es podria dir que érem molts però molt ben avinguts. A més, tots els avis van morir passats els noranta, o sigui que he pogut gaudir de la seva companyia durant força temps.

Els contes de l’avi Hermenegildo i de l’àvia Rosita

Possiblement, la relació estreta i afectuosa amb les persones grans, que em des- perten un afecte especial, i el gust per llegir contes als meus fills em venen determinats per aquesta època. L’avi Hermenegildo Ros sempre ens traslladava la seva visió de la vida mitjançant contes que s’inventava, mentre que l’àvia Rosita Massià, mare de la meva mare, ens explicava amb una gran capacitat oratòria les rondalles clàssiques. Una altra cosa que recordo de tots els padrins és que sempre parlaven de la Guerra Civil, i es veia clar, per la seva vivència personal, el component de lluita fratricida que aquest conflicte va tenir. Com a exemple, l’àvia Maria sempre va fer costat al bàndol nacional perquè el seu pare havia estat executat pels republicans només pel fet d’haver sigut el jutge del poble, sense que, de fet, compartís la visió centralista i repressora del règim franquista.

Maria Camps, un model d’emprenedoria femenina

Considero la meva àvia per part de pare, Maria Camps, tot un model per a mi, perquè era una empresària nata. Dona sense estudis, fou ella l’artífex del creixement econòmic de la família, perquè va anar adquirint propietats i terres, sovint amb la recança de l’Hermenegildo, que preferia la tranquil·litat. Cosint, estalviant i adquirint amb intel·ligència, la Maria aconseguí tenir un patrimoni molt important i transformar la casa de pagès on vivien en una de les millors del poble. Pel que fa al darrer dels meus avis, Pere Pané, marit de la Rosita, provenia d’una molt bona família, i per tant podia haver contret núpcies amb una pubilla i augmentar el seu patrimoni; tanmateix, es va enamorar de la criada i va decidir casar-s’hi. L’amor va vèncer les convencions: tota una mostra d’una particularitat de casa meva; i és que a cap de les parelles del meu entorn no hi vaig veure mai conflictes grans. La relació d’estimació i de complicitat era la norma. Potser per aquesta raó, estic amb el meu marit des que tenia catorze anys.

Visito Cubells sempre que puc, encara que no hi viuria permanentment

Tot i que ara visc a Terrassa, a Cubells encara hi tinc els pares, a part d’una casa, i hi vaig sovint de visita i de vacances. És un lloc petit, d’uns quatre- cents habitants, on sempre pots anar a retrobar els coneguts, la pau i els orígens. Això sí, ha quedat una mica petit per a les meves inquietuds. La casa pairal avui dia ocupa tres cossos; al mig hi viuen els pares, i als altres dos, les famílies dels meus germans. Els llaços d’afecte que m’uneixen a tots ells són molt forts, entre altres raons perquè soc molt conscient que els valors que posseeixo els dec als pares i al seu exemple de solidaritat, lluita, responsabilitat i amor. Ho tinc tan present que, sempre que obtinc algun èxit, el primer que faig és trucar-los i donar-los les gràcies.

Amor per la cultura heretat de la mare

Ma mare, Maria Pané, era la pubilla d’una casa de possibles, per tant els seus pares no trobaven lògic que estudiés, ja que hauria d’heretar-ho tot i no li calia formar-se per llaurar-se un futur. Tanmateix, com la seva germana, la mare volgué estudiar Magisteri. Val a dir que ens va transmetre el seu amor per la cultura, fins al punt que, de la nostra generació, vam ser dels pocs del poble a cursar estudis superiors. I tot i que gairebé ni arribà a exercir com a mestra, perquè es casà molt jove, crec que tot el que va aprendre ho abocà amb molta saviesa en els seus fills.

Optimisme i alegria

Si hagués de destacar alguna cosa del meu pare, Joan Ros, que sempre ha fet de pagès, és el seu caràcter afable i alegre. La mare, en aquest sentit, és igual que ell. A casa sempre s’ha escoltat el so de les rialles, i hem estat molt de la broma; per això sempre dic que és lògic que jo sigui una persona tan optimista: em ve d’herència genètica pels dos cantons.

Marcada per les crítiques d’un mestre de l’escola

Em vaig formar a l’escola del poble. Malgrat que sempre havia estat una estudiant molt aplicada, en arribar a vuitè, un professor em digué diverses vegades, a l’hora d’orientar-me per al futur, que jo no tenia cap per als estudis, la qual cosa m’afectà molt, ja que sempre havia tingut clar que volia ser professora o metge. Afortunadament, els meus pares em donaren el seu suport i no van considerar l’opinió del mestre, que evidentment el temps ha demostrat que era errònia.

Exemple de solidaritat après a casa

Puc dir que aquesta vivència personal, sumada a l’exemple dels pares, ha fet que sigui una persona molt conscienciada socialment, fins al punt de tenir a casa meva, durant mesos, persones a les quals ajudo a redreçar les seves vides o a fer-les progressar. Des de ben petita, he vist la mare donant un cop de mà a famílies d’immigrants que arriben al poble amb molt pocs possibles; la mare mobilitza la bona voluntat de tots els habitants entorn de Cal Puspau, la botiga de queviures, on assigna la compra de productes bàsics a cadascun, de manera que la família immigrant pot anar-hi «gratis», perquè el que adquireixen ja ha estat pagat prèviament per la resta del poble. Igualment, a casa dels pares hi ha tota una zona reservada per als necessitats (amb llit, roba, coberts…), que poden fer-hi estada. I sovint, quan arriba el fred, miren que ningú es quedi a la intempèrie: recullen pels voltants persones sense sostre i les aixopluguen a casa, a l’hospital, al convent de les monges…

Medicina, odontologia i gestió empresarial

En acabar l’escola, vaig anar a estudiar Batxillerat a Balaguer, on la família tenia una casa; la mare s’ocupava cada dia de portar-m’hi (i després ho faria també amb els meus germans, el Carlos i el Sebastià) i de recollir- m’hi de tornada cap a casa. D’aquesta manera, tenia un lloc més proper a l’institut per poder sentir-me com a la llar i, sobretot, per poder estudiar amb tranquil·litat. Acabat l’institut, vaig cursar Medicina a la Universitat de Lleida, i novament em vaig sentir molt recolzada per la família, ja que vaig estar-me, durant els sis anys de la carrera, a casa d’uns amics dels pares: el Juanito i la Dolors, que em varen tractar com una filla més. Vaig estudiar Medicina i Cirurgia i després també Odontologia, formacions superiors que vaig complementar posteriorment amb uns estudis de Gestió Empresarial a ESADE.

«Que prometies molt»

Jo anava a estiuejar a Caldes de Boí amb l’avi Hermenegildo i l’àvia Maria, i allí, als catorze anys, vaig conèixer el meu marit, l’Antonio, que en tenia divuit. Fill únic d’una família molt humil de Tolba (Osca), feia cinc anys que se li havia mort el pare, raó per la qual alternava els seus estudis de Magisteri amb ajudar sa mare econòmicament, tot treballant a l’estiu com a recepcionista a l’hotel on nosaltres ens estàvem. A poc a poc vam anar connectant, sobretot des del punt de vista d’unes inquietuds comunes i d’uns valors compartits; i crec que el fet que la nostra relació es basés en quelcom més que l’atracció física, potser explica que portem tants anys junts. Val a dir que l’Antonio és una de les persones més cultes que he conegut mai, amb una gran capacitat per treballar i estudiar, a més de lector infatigable. Va cursar les carreres de Magisteri i Psicologia i un postgrau en Matemàtiques i va treure les oposicions de Professor de Matemàtiques d’Ensenyament Secundari. Si he declarat que dec als pares bona part del que soc, el mateix puc dir del meu marit, amb qui sempre m’he sentit recolzada i protegida, ja que m’ha donat llibertat absoluta per desenvolupar-me professionalment i com a ésser humà. De fet, a vegades, fent broma, li pregunto què va veure en mi quan ens vam conèixer, perquè ell era molt ben plantat i jo una adolescent no gaire agraciada, i ell sempre em respon: «Que prometies molt». Queda clar com és d’especial l’Antonio perquè, vist en perspectiva, tenia tota la raó.

Pilar Menal, tot un exemple de dona lluitadora

Voldria aprofitar per esmentar també la meva sogra, Pilar Menal, que ja ens va deixar; una dona que, com l’àvia Maria, bé podria formar part d’aquest llibre de dones emprenedores, atès que era una lluitadora nata. Tot i que no creà cap petita empresa com la Maria, en morir el seu home tot l’entorn familiar la pressionà per tal que posés a treballar l’Antonio, però tingué molt clar que, encara que ella hagués de fer feines dotze hores al dia per tirar endavant, el seu fill seguiria estudiant. Això demostra la importància que donava a la formació, i com va saber apreciar el potencial del seu fill. Intel·ligent, generosa i forta, tanmateix la salut no la va acompanyar massa, però sempre ens va tenir a prop per cuidar-la quan ho necessitava.

Aconseguint alhora les dues professions que m’apassionaven de petita

Com que ens vam conèixer tan joves, el meu marit i jo vam festejar durant deu anys. Manteníem el contacte per carta i veient-nos en ocasions especials (estius, algun cap de setmana, festes…). L’any 1986, quan em vaig llicenciar, finalment ens vàrem casar, i vam anar a viure a Terrassa, perquè allí l’Antonio tenia ja feina de mestre i un pis. Llavors, a Catalunya hi havia una plètora de metges, raó per la qual la majoria dels meus companys de promoció van marxar a la resta d’Espanya per fer el MIR. Però jo no estava disposada a tornar-me a separar de l’Antonio, per això em vaig posar a treballar al sector privat, sense cursar el MIR, i llavors el meu marit em suggerí de fer oposicions a Ensenyament. Les vaig aprovar i vaig esdevenir professora d’FP; feia classes d’higienisme, pròtesis dentals, etc. Tanmateix, vaig comprendre que, si un dia necessitava exercir la medicina de nou, no tindria cap especialització i, per una qüestió pràctica (no allunyar-me de la meva família), vaig decidir fer Odontologia, que no vaig acabar fins al 1999, quan ja combinava els estudis amb la feina i amb l’atenció als meus fills. En qualsevol cas, i curiosament, aconseguiria exercir alhora les dues professions que m’apassionaven des de petita: la de metge i la de professora.

Al Departament d’Ensenyament de la Generalitat

En l’àmbit de l’FP, ben aviat vaig adonar-me de la importància de les pràctiques empresarials i vaig ser una de les primeres a dedicar esforços a un tema que avui en dia tothom veu necessari i normal, però que llavors no era gens habitual. Vaig assumir, per tant, el pes de les relacions entre el meu institut, el Salvador Seguí de Barcelona, i les empreses; i no només des del meu àmbit, el sanitari, sinó també dels altres que l’institut oferia. D’aquesta manera, la meva activitat docent es va veure molt reduïda en favor d’una activitat gestora. Per l’experiència acumulada visitant empreses, lligant convenis, gestionant el flux dels alumnes, etc., quan es creà la Direcció General de Formació Professional, Maria Rosa Fortuny, Directora General d’FP, em va avisar perquè en formés part, com a cap de secció de les relacions entre escola i empresa. Vaig decidir deixar l’institut i vaig entrar a treballar al Departament d’Ensenyament. Simultàniament, a més, acabava la carrera d’Odontologia i obria la meva pròpia clínica. Era l’any 1999, quan va morir el meu germà petit.

La mort del Sebastià, el pitjor moment de les nostres vides

El pitjor moment de la meva vida es produí en morir el meu germà Sebastià, amb només trenta-un anys. Com que els meus dos germans només es portaven onze mesos de diferència, a casa jo sempre vaig exercir el rol de la germana gran, mentre que el Carlos i el Sebastià venien una mica en tàndem, com si fossin bessons. Tot i així, jugàvem sovint tots tres plegats, gràcies a la influència dels padrins i de la mare, a la presència habitual dels amiguets del poble i a la nostra afició pels animals de casa. Com que per a la mare era essencial que ens forméssim, el Carlos estudià fins a Batxillerat, el Sebastià estudià Magisteri i jo, Medicina. Els meus germans sempre havien gaudit de la feina de pagès, i per aquesta raó es dedicaren a fer créixer, juntament amb el pare, el patrimoni familiar, amb la creació de granges d’animals. Quan ja estaven ambdós casats, i el Sebastià tenia dos fills petits, un dia treballant es va enrampar amb una màquina que no tenia les mesures de seguretat adients i va morir. Fou realment traumàtic, sobretot per com va ser de sobtat i atzarós, però els pares van donar un exemple admirable de fermesa, potser perquè sempre han estat persones amb molta fe. I malgrat la tristor profunda que sentien, van tenir clar que tenien dos fills més i que no podien amargar-se, per ells.

Aprendre a relativitzar allò que ens passa

Davant la tragèdia, jo vaig encarregar-me de les gestions legals, perquè era la més gran i la metge, mentre que el Carlos decidí anar-se’n a viure a Cubells amb els pares i fer-se càrrec de la seva família i de la del Sebastià. L’experiència em va permetre aprendre a relativitzar allò que em passa. A partir de llavors, cada cop que tinc un problema, em dic: «Això és la mort? No? Doncs ja hi trobaràs una solució». Igualment, em donà la convicció que, com que mai no saps si d’aquí a un segon estaràs mort, no pots permetre’t no ser feliç. De fet, ser feliç és una decisió personal, perquè en el fons no depèn del que et passa, sinó de la teva manera d’apreciar totes les coses bones que hi ha a la teva vida. Aquesta filosofia l’he tractat d’inculcar als meus fills i a totes les persones del meu voltant.

Mai no he volgut sotmetre’m a una disciplina de partit

Vaig estar un any i mig al Departament d’Ensenyament, i puc dir que no és una etapa que voldria repetir, bàsicament perquè el meu tarannà inquiet no encaixa amb la manera de fer les coses que tenen a l’Administració, molt pausada i regida per una lògica atenció al detall que implica una gran lentitud resolutiva. En tot cas, vaig aprendre-hi moltíssim i hi vaig conèixer gent que em marcà profundament. També em permeté desenvolupar el meu vessant gestor i fer contactes, dos elements que m’han estat molt útils a la meva clínica, així com conèixer una mica el món de la política. Tot i així, mai no he volgut sotmetre’m a una disciplina de partit; i puc dir que he tingut ofertes per formar part de l’Ajuntament de Terrassa i les he rebutjades, senzillament, perquè sempre he tingut clar que no estaria en un lloc en què no sempre pogués mantenir el meu criteri personal i la meva independència.

En el fons, el meu deler ha estat emprendre

Jo mai m’havia plantejat tenir una clínica pròpia, però un cosí meu em va fer la proposta, a canvi de participar-hi com a soci, i vaig decidir arriscar-m’hi. Amb la perspectiva que dona el temps, puc afirmar que, més que doctora, dentista o professora –tot tasques que m’agraden molt–, el que veritablement soc és empresària, és a dir, el meu deler de fons ha estat emprendre: allò que m’apassiona és crear coses. Això explica també per què em costa estar-me en una mateixa feina molt de temps: un cop he assolit el que em proposo, necessito nous reptes. I la creació de la clínica fou un dels desafiaments més grans, i més estimulants, que he afrontat, atès que vaig muntar-la de zero mentre continuava treballant a la Conselleria. La vam inaugurar el setembre de 1999; jo havia acabat Odontologia al juliol, i en Sebastià havia mort al març. Malgrat l’estrès i el dolor que llavors sentia, vaig decidir ser valenta i lluitar per engegar el projecte.

Com vaig aconseguir que la meva primera clínica fos un èxit

La clínica va funcionar mol bé, pràcticament des del primer minut; al principi jo anava als matins a la Conselleria i, a les tardes, a la consulta, però en molt poc temps, uns dos anys, tenia tants pacients que ni tan sols hi cabien, fins al punt que vam decidir traslladar-nos a unes instal·lacions més grans. Potser una de les coses que expliquen el nostre èxit és el model d’assistència que vaig triar; i és que sempre dic que vaig muntar un consultori com si fos de poble, però al cor de la ciutat. El nostre fet diferencial fou l’atenció personalitzada, la cura de tots els detalls i el tracte proper i càlid. Volia aconseguir que anar al dentista no fos una experiència desagradable, per aquesta raó em vaig esmerçar en un seguit d’intangibles (l’olor del despatx, la música, els petits detalls de benvinguda o de comiat, com ara una rosa o un bombó, o inclús donar el meu contacte directe després de tractaments complicats…), que van fer que un gran nombre de persones se sentissin a gust i ens donessin la seva confiança. En aquest sentit, mai no hauria estat possible el nostre èxit sense la participació de la meva gran amiga Mari Morales, que se segueix encarregant de la recepció i el primer contacte amb els pacients, i amb la qual, en embarcar-nos en aquesta aventura empresarial, anàvem a buscar els clients, fet gens comú en aquella època. Es tractava d’un màrqueting relacional directe que funcionà tan bé que, tot just obrir les portes de la clínica, ja teníem l’agenda plena per a dues setmanes.

En muntar la segona clínica, vaig creure necessari formar-me en gestió empresarial

Quan vam obrir la segona clínica, el 2003, seguírem el mateix procés: la vaig tornar a muntar sencera jo sola, de cap a peus. La nova tenia vuit gabinets, una sala d’esbarjo per als nens… Però, com que estava creixent a una velocitat superior al que m’esperava, m’agafà una sensació de vertigen. Fou llavors quan vaig creure necessari aprendre gestió empresarial i vaig cursar a ESADE una formació dirigida per l’Eugènia Bieto. I va ser una decisió força encertada, perquè bàsicament es tractava d’uns estudis d’emprenedoria que em serviren per posar nom a coses que jo ja feia intuïtivament. Això em deixà molt tranquil·la, perquè em vaig adonar que les passes que ja havia fet eren les correctes. Per tant, no és que des d’aleshores canviés el meu modus operandi, sinó que el vaig poder sistematitzar i avalar per la teoria i la pràctica de la gestió d’empresa professional. Sempre explico dues anècdotes del meu pas per ESADE: al curs ens feien signar uns fulls d’assistència i, no sé per quina raó, un dia se’m va canviar la signatura. I des de llavors, sempre més he signat així. L’altre fet fou que, com que estava en procés de creació de la segona clínica, demanava sovint consell als docents i als companys, i fins i tot els portava els plànols i els explicava les meves idees per al centre. Recordo que, un dia, el professor d’Operacions em preguntà si tot el que comentava ho tenia per escrit. Li vaig dir que ho tenia al cap, i la seva resposta va ser: «Doncs et comunico que no tens res. Si no està escrit, no tens res». Aquesta és una premissa que m’ha quedat gravada al cervell, i des d’aquell dia sempre he treballat amb protocols predefinits.

Centre Dental Les Escoles

A la primera ubicació de la meva consulta, i per allò d’aprofitar el local, hi vaig muntar un centre de massatges, i a banda de la nova clínica, vaig crear un laboratori de pròtesis per nodrir-ne les demandes, de manera que, amb tanta activitat, vaig haver de deixar la feina al Departament d’Ensenyament. En aquesta nova clínica m’hi vaig estar fins al 2008, quan, per diferències de criteri, em vaig separar del meu soci i vaig crear una altra clínica en solitari: Centre Dental Les Escoles. Vaig triar aquest nom aprofitant que estem situats a prop de l’Escola Industrial de Terrassa, i també pel meu amor envers la formació. Fou una aposta veritablement arriscada, tenint en compte dos fets: primer, vàrem perdre la cartera de pacients, aconseguida sobretot entre la Mari i jo, que quedà a mans del meu exsoci, i segon, que coincidí amb l’esclat de la crisi. No només vaig invertir íntegrament tot el que havia rebut en vendre la meva part de la societat anterior en el nou projecte, sinó que encara vaig necessitar un préstec. Però puc dir que vam tenir la consulta plena des del primer moment, segurament pel nostre model de negoci, caracteritzat per la honestedat i la implicació personal, i pel fet que molts dels empleats em van seguir llavors o més endavant, quan vaig poder agafar més col·laboradors. Avui en dia, hi treballen una quarantena de persones, de manera que no som una clínica petita, disposem de cinc gabinets i comptem amb unes 15.000 fitxes de clients. D’altra banda, complim l’ISO 9001 i dues del nostre sector, l’UNE 179001 i l’«Ad Qualitem», i ens auditem anualment, quelcom que, per norma general, no fan les clíniques amb aquesta regularitat. La llei no ens hi obliga, però això millora tots els processos que conformen la consulta, i ens fa ser més eficients, perfeccionistes i curosos.

«Fes exactament el que faries per a la persona que més estimes»

Tinc la sort d’estar rodejada d’un perfil d’especialistes més que competent: brillant. I aquest és un dels grans avantatges de la nostra consulta. Quan m’imaginava la meva clínica perfecta, havia d’estar integrada per persones que hi entressin felices, tant treballadors com pacients. I en aquest sentit, el meu somni s’ha fet realitat, ja que miro que el meu equip tingui bons sous i que se senti reconegut, i també organitzo activitats de grup (viatges, sopars…) amb regularitat. Això fa que la meva plantilla –triada i formada per perfils molt ètics i amb implicació social– s’aboqui en la feina. Potser aquesta és una de les raons per les quals gaudeixo tant promocionant la nostra entitat i oferint els nostres serveis als nostres pacients, doncs sempre tinc una absoluta confiança moral en la nostra forma de treball. Jo sempre dic als meus treballadors: «Fes exactament el que faries per a la persona que més estimes».

Els pacients ens arriben, sobretot, del boca-orella

La nostra màxima és oferir un servei òptim i fidelitzar els clients. Això ho aconseguim, com he comentat, amb el nostre tracte personalitzat, però també estant al dia de totes les novetats del sector i formant-nos contínuament. I el nostre model funciona, perquè els pacients ens arriben, sobretot, del boca- orella, tot i que disposem d’una pàgina web que rep força visites. Fem també una petita inversió en publicitat, però fins i tot en aquest aspecte tenim molt en compte l’element social; perquè no es tracta d’anuncis cantant les nostres excel·lències, sinó que poden ser, posem per cas, articles patrocinats a la premsa, en què dono alguna recomanació higiènica, o implicar-nos activament com a clínica en les festes del barri, etc.

No preveig actualment cap expansió

Tot i que la clínica ja se’ns ha fet petita, de moment no tinc previst fer cap expansió del negoci. I és que tinc molt clar que, a la meva edat, el que haig de fer és aprofitar per estar més temps amb la gent que m’estimo, sobretot l’Antonio i els meus dos fills, i tenir disponibilitat per cuidar els pares. A més, estic fent classes d’Art i de Música, i m’encanta viatjar i assistir a esdeveniments culturals. Em guanyo molt bé la vida, i és clar que, si repliqués el que ara tinc, me la guanyaria millor. Però per què necessito més? Tinc tot allò que vull. I no desitjo malbaratar-ho perdent hores de la vida per treballar encara més. La gran inversió que he fet després de muntar Les Escoles ha estat la formació dels meus dos fills. Un cop ells hagin trobat els seus camins a la vida, si un dels dos vol seguir el negoci, segurament l’ampliaré; si no, no té cap sentit per a mi fer-ho.

Creació de l’Associació Som Riures

En el moment més dramàtic de la crisi, quan a Terrassa els nivells d’atur eren esfereïdors, a la clínica no podíem quedar-nos de braços plegats, així que vam començar a fer tractaments gratuïts a les persones més necessitades. Això ens portà, finalment, a la creació de l’Associació Som Riures, una entitat sense ànim de lucre, que té dos vessants molt importants: el primer, la odontologia solidària mitjançant convenis amb la Creu Roja, el Consorci Sanitari de Terrassa i altres entitats d’ajut social, les quals ens fan la selecció i ens deriven pacients en risc d’exclusió social i amb necessitats dentals bàsiques. Divendres i dissabtes al matí tenim un gabinet que treballa exclusivament amb aquestes persones sense recursos. Fins desembre del 2018 vàrem realitzar uns dos mil tractaments gratuïts a un total de cent vuitanta persones, xifres que donen una idea del gran volum d’activitat altruista que duem a terme. La clínica segueix donant beneficis gràcies a que hem creat un sistema per tal d’implicar els nostres pacients privats: els donem la oportunitat de fer una donació a Som Riures a canvi de gaudir de descomptes en diferents tractaments de la clínica. D’aquesta manera, d’una banda els clients privats financen l’associació i, de l’altra, els fidelitzo, perquè amb els preus competitius que els ofereixo tenen cobertura anual. L’altre vessant són les accions preventives, amb la visita a les nostres instal·lacions de col·legis de Terrassa (a l’any, uns sis-cents nens aproximadament), no per fer- los revisions, sinó perquè perdin la por a anar al dentista. Normalment, els fem primer xerrades a l’escola i després venen a la clínica, on tenen un happy park i els deixo jugar amb joguines de la clínica, disfressar-se de dentistes… Així, la canalla no només desdramatitza la visita al dentista, sinó que nosaltres assolim un alt grau de comunicació de la nostra consulta.

Tasques amb incidència social que m’omplen d’orgull

Cal dir que la meva implicació amb el meu entorn social no acaba aquí. He estat presidenta de la Federació d’Associacions de Comerciants de Terrassa, amb cinc-centes botigues de diferents barris associades. Pel fet d’haver estat tan capdavantera en el tema de l’auditoria a les meves clíniques dentals, també he esdevingut consultora d’alguns col·legues dentistes. I a més a més, a través del Departament d’Ensenyament vaig muntar el programa «Qualifica’t!», amb el qual es volia possibilitar que la gent ja inserida en el mercat laboral, i amb molta experiència, però sense titulació, se la poguessin treure sense que això els perjudiqués les hores de feina. En total, vam aconseguir que es titulessin cent quaranta persones. I fa poc vaig rebre una carta d’una de les alumnes donant-me les gràcies i explicant-me que, actualment, està estudiant Odontologia, la qual cosa hauria estat impossible sense haver obtingut el títol a «Qualifica’t!». Puc dir que coses com aquestes m’omplen més que si tingués cinc clíniques.

Situació actual del sector de l’odontologia

El nostre sector està experimentant grans canvis en tres àmbits. Primer, des del punt de vista tecnològic, estem vivint una veritable revolució, amb la incursió de l’odontologia digital: escàners bucals, la radiologia digital, CAD-CAM, ortodòncia digital, etc. La nostra clínica ja va començar a implementar molts d’aquests avanços al 2008, però és que ara ja hi ha robots, que dirigeixes per ordinador, a fi d’operar implants. En segon lloc, com que la Seguretat Social té una cobertura molt minsa en odontologia, i en general es tracta d’un sector molt atomitzat, els empresaris han vist aquí un gran nínxol de negoci. Per això s’han creat moltes franquícies, algunes mútues han muntat les seves pròpies clíniques dentals i, fins i tot, hi han entrat fons d’inversió que compren clíniques petites per a fusionar-les i així aprofitar les economies d’escala. Tot això ha tingut l’efecte beneficiós d’aconseguir que una part de la població hagi pogut accedir per primer cop a serveis odontològics, gràcies a la baixada dels preus, però, tanmateix, també ha provocat una caiguda de la qualitat de l’oferta. Em sap greu dir això, però hi ha gent que no té una pràctica professional ètica i que, a la recerca del màxim benefici, sobretracta o, inclús, pot arribar a ser responsable d’alguna de les patologies del pacient. Finalment, i com a conseqüència de tot això, comencen a introduir-se qüestions tan essencials com la de les regulacions de qualitat i la responsabilitat social corporativa, malgrat que aquí encara queda un llarg camí per fer.

Una «parada tècnica» en néixer l’Anna i el Toni

En néixer la meva primera filla, l’Anna, vaig decidir deixar de treballar i d’estudiar gairebé durant un any, perquè tenia molt clar que jo havia crescut amb el caliu d’una família i volia que la nena se sentís emparada pel meu amor i el del seu pare (que, com a professor, sempre ha tingut més temps, que ha dedicat als nostres fills). El mateix vaig fer dos anys després, quan va venir al món el Toni, el meu segon fill. I no me n’he penedit mai, de fer aquesta «parada tècnica», perquè crec que és imprescindible que els nadons estiguin molt a prop de les seves mares durant el seu primer any de vida.

Malgrat la distància, hi ha una relació molt estreta amb els meus fills

Avui dia, l’Anna, que té vint-i-set anys, ja és metge; després de viure dos anys a Berlín, està duent a terme la seva especialitat mèdica a Ravensburg (Alemanya). Quant al seu germà, Toni, a punt de fer els vint-i-cinc, ha estudiat Economia i es troba treballant a Londres amb el Banc de Sabadell, després d’haver cursat un programa de rotacions per a talent jove del banc. Malgrat la distància, els sentim molt a prop, en part gràcies a les noves tecnologies, però també perquè sempre hi hem tingut, tant jo com l’Antonio, una relació molt honesta i estreta. Jo me’n sento molt orgullosa, de la seva valentia i voluntat de fer el seu propi camí. Aquesta capacitat per estudiar i treballar, per donar el millor d’ells mateixos d’una manera, a més, autònoma i independent, respon en bona mesura al tipus d’educació que vam donar-los, ja que teníem molt clar que el món és dur i que havíem de fer-los forts i resilients. Potser per aquest motiu, també sé que l’Anna i el Toni ens valoren a l’Antoni i a mi, no només com a éssers humans i pares, sinó també per les nostres capacitats intel·lectuals i emprenedores, i per la nostra faceta de solidaritat social, que ells no han trigat a emular.