Regina Cañellas i Gol
Fotografia cedida
11è VOLUM. Biografies rellevants de les nostres emprenedores

Sra. Regina Cañellas i Gol

Gerent de Gica Tres, S.L.

Text del 12/03/2019

Un caràcter fresc i sincer i una agradable loquacitat haurien permès a aquesta empresària desenvolupar qualsevol professió. Gairebé per casualitat, la vida l’empenyé a introduir-se en el sector de la restauració, on el seu constant afany de superació ha propiciat l’expansió del negoci, que ha esdevingut tot un referent a la ciutat de Tarragona. Amb una estratègia clara basada en la localització cèntrica, ha sabut diversificar l’activitat sense posar en risc la qualitat que ofereixen els seus establiments.

 

Empresonaren l’avi patern per haver donat menjar als rojos

Les meves arrels són rurals perquè tant la família del pare com la de la mare eren pageses, de la comarca del Baix Penedès. Els avis paterns, Josep Cañellas i Maria Casellas, vivien a Albinyana, d’on ell era regidor just abans d’esclatar la Guerra Civil. Malgrat que l’avi només es preocupava de cuidar el camp, com a molta altra gent els «nacionals» l’acusaren d’haver donat cobertura als «rojos» quan es retiraven. El delicte consistia en allò que avui anomenaríem ajuda humanitària: oferir-los menjar per poder subsistir. També s’havien fet càrrec dels fills del doctor Iscle, un metge de Barcelona que havia demanat el seu ajut per garantir la seguretat dels menors. El pare, que es deia com l’avi, tenia dotze anys quan empresonaren el seu progenitor, i aquell capítol li quedà molt gravat a la memòria. Per això el seu tarannà sempre fou progressista.

Prematura orfandat de la mare i una vida destrossada per la guerra

La mare, Cèlia Gol, havia nascut a Vilobí del Penedès, filla d’un matrimoni format per Magí Gol i Modesta Olivella, que tenien els orígens a Sant Martí Sarroca. Quedà òrfena ben aviat, atès que l’avi, que era llenyataire, morí molt jove després que li hagués caigut un pi a l’esquena. També l’àvia abandonà aquest món ben d’hora, abans dels trenta anys. Morí a l’hospital de Sant Pau de Barcelona a causa d’una afecció pulmonar, tot i que tothom ho atribuïa a la pena d’haver enviudat. La mare sempre ha dit que els rojos els van destrossar la vida perquè, quan van arribar a Sant Martí Sarroca, els van arrabassar i fer malbé tot el que tenien: la sala de ball, el cinema i el bar del poble, que regentaven. Això també marcà el tarannà de la mare, que sempre s’entengué molt bé amb el pare, tot i tenir una visió molt diferent del món.

Un nom singular que, de petita, m’incomodava

Quan els pares es van casar, inicialment s’establiren a Vilobí i ell feia de pagès, conreant uns camps. Tres anys després, però, es traslladaren a viure al Vendrell, on el pare començà a treballar per a l’Ajuntament; al principi a l’escorxador municipal, on s’encarregava de la bàscula. Allí, juntament amb el veterinari, pesava el bestiar que arribava i testificava que es trobava en perfectes condicions. Tinc encara algun record infantil d’aquella etapa, i no puc oblidar el greu que em sabia veure entrar les vedelles que serien sacrificades. Un accident laboral provocà que el pare fos finalment destinat al mercat municipal com a vigilant. La mare es dedicà en cos i ànima als quatre fills que van venir fruit d’aquell matrimoni: en Josep Maria, a qui un infart estroncà la carrera de cuiner quan tenia quaranta-nou anys; jo mateixa; la Fina, i la Teresa, que pateix síndrome de Down. Hi ha gent que se sorprèn pel fet que els meus germans tinguin uns noms tan comuns i, en canvi, a mi em bategessin com Regina, força inusual. La responsable fou l’àvia Maria, la meva padrina, que era molt religiosa. Ella em buscà aquest nom tan singular que, de petita, m’incomodava, perquè al poble només hi havia una botiga de roba amb aquesta denominació, i jo. En canvi, de gran sempre m’ha agradat molt dir-me Regina.

Ens renyaven per jugar a l’acuit i amagar a l’església

De la infantesa en guardo molt bons records. Alguns em traslladen a les vacances d’estiu, quan anàvem a viure a la Saleta, una masia d’uns amics dels pares situada rere les caves Vallformosa, a Vilobí del Penedès, tota envoltada d’arbres. Quan arribava la Festa Major ens reuníem tota la família i ens hi encabíem com podíem, amb matalassos per terra i tot. Aquella experiència és tan inesborrable com quan anàvem a la platja de Sant Salvador, on anàvem amunt i avall amb les nostres bicicletes, companyes tan inseparables com les Vespino que faríem servir quan seríem més grans. Foren uns anys fantàstics, en què el Vendrell era encara un poble amb quatre cases on tothom es coneixia i on coincidíem arreu, perquè els que preparàvem Els pastorets érem els mateixos que formàvem part de la coral. Els assajos eren memorables, ja que donaven peu a jugar a l’acuit i amagar dins l’església, cosa que a vegades era motiu perquè a casa ens renyessin. Era igualment divertit el viatge que fèiem el grup de «pastorets» a Coma-ruga, per actuar al teatre Brisamar. Tot just eren tres quilòmetres, però la gresca que es generava a l’autocar era memorable. Com també tinc ben present la il·lusió d’haver anat a Tarragona per comprar-me els meus primers texans; sobretot perquè aquella botiga de roba, Jofre, estava situada en un local a la Rambla Nova, que ara és ocupat per un dels nostres restaurants.

Guiar els meus fills com ho va fer el pare

Ben poca cosa teníem i ben poca cosa ens calia per ser feliços. Recordo haver viscut una infantesa plena, en què jugàvem a lluitar amb unes espases que el meu germà fabricava a les golfes. Dels enfrontaments entre qui vivíem al poble i els del barri de França me’n resta algun trau… Allí no hi havia diferències entre nens i nenes, sinó entre canalla més fina i quitxalla més guerrillera. I jo sempre he estat molt llançada. A casa, malgrat que la mare semblava portar la batuta, era el nostre pare qui ens quadrava; perquè potser érem a taula barallant-nos i fent cas omís del que deia ella i n’hi havia prou de sentir que el pare pujava l’escala perquè tots ens quadréssim. Era una persona molt recta, tant a la feina com a l’àmbit domèstic, i crec que la seva figura em marcà molt. Considero que a la vida és important tenir algú que t’indiqui el camí i esdevingui la teva referència. És per això que als meus fills, la Marta i l’Oriol, també he procurat guiar-los, perquè sàpiguen orientar la seva pròpia vida.

Les noies passàvem automàticament de l’EGB a Comerç

Com que era la gran de les tres germanes, em corresponia assumir sovint la responsabilitat sobre les petites. En el cas de la Fina, quan anava al cinema o a qualsevol altre lloc, sempre me l’havia d’endur. Recordo que una vegada em castigaren perquè ella es va fer mal baixant les escales de casa (un edifici de tres plantes on encara viu la mare). Era habitual que em carreguessin les culpes de tot, i això crec que m’endurí i em convertí en una persona que es queixa poc. Soc molt adaptable i ho vaig demostrar en la meva etapa escolar, quan tot i no agradar-me estudiar vaig anar superant els cursos sense problemes. Vaig encetar la meva formació a l’escola Senyora Teresina i la vaig completar a l’Acadèmia Almi del Vendrell, després d’un curt parèntesi a l’escola pública de la mateixa població. Mai no vaig ser una alumna brillant, però sí que em considero modestament llesta. Estudiar Història m’avorria solemnement; una altra cosa és que me l’expliquessin. Sí que m’agradava, en canvi, la Geografia; i encara més els números i la comptabilitat. No fou aquesta la raó per la qual, en acabar l’EGB, vaig ampliar la meva formació amb els estudis de Comerç. En aquella època, les noies automàticament es matriculaven en aquesta disciplina, mentre que els nois prosseguien l’itinerari acadèmic amb el Batxillerat. Si hi ha algun professor del qual guardo un record especial, aquest és en José Antonio, un home ben plantat que enamorava les noies però que, sobretot, aportà aire fresc a l’escola del poble, perquè tenia un tarannà diferent de la resta dels mestres.

D’auxiliar de clínica a l’altar

M’engrescava més treballar que estudiar. A casa, a partir dels catorze anys, treballava tothom. En el meu cas, em vaig estrenar un estiu en una carnisseria d’una cosina del pare. No era excusa haver tornat tard de festa la nit anterior, perquè al matí calia estar al peu del negoci despatxant. Quan vaig acabar Comerç, la senyora Maria, una amiga dels pares, directora de la Policlínica del Vendrell, em facilità l’ingrés al centre en qualitat d’auxiliar. M’hauria agradat ser infermera, però, com que no disposava d’estudis que m’habilitessin per exercir com a tal, vaig haver de treballar d’auxiliar i formar-me a través de l’experiència directa. La meva capacitat d’adaptació m’hauria permès treballar del que fos: despatxant peix al mercat, venent calçat en una sabateria… La qüestió era no fer el mandra, i a casa ens havien educat en la cultura de l’esforç i el sacrifici. Vaig invertir quatre anys a la Policlínica del Vendrell fins que em vaig casar amb Ramon Ferré, el meu marit, quan només tenia dinou anys.

Instrumentista al centre pioner en transplantament capillar

El dia del casament, quan ens anàvem amb el cotxe camí de l’esglèsia, el pare em preguntà si n’estava ben segura. Jo n’estava molt enamorada, d’en Ramon, i vaig casar-me plenament convençuda amb aquell barceloní que havia conegut a Calafell, on venia a estiuejar. L’enllaç suposà traslladar la meva residència a Barcelona, sense cap projecte professional en perspectiva. Llavors només pensava a estar al costat d’en Ramon, que treballava al sector de les arts gràfiques i regentava tres impremtes. Tanmateix, al cap de quinze dies, inquieta com soc, els nervis començaren a devorar-me i la casa se’m feia petita. Casualment, en aquelles mateixes dates, un dels doctors de la Policlínica del Vendrell havia marxat a treballar a la clínica Bauen, a la capital. En aquella etapa jo havia forjat molt bones relacions amb tot l’equip mèdic, a banda d’haver adquirit molta experiència fins i tot com a instrumentista, perquè a vegades assistia en algunes operacions d’hèrnies o apendicitis que practicàvem al centre. Fou així que vaig oferir-me al doctor Amnan com a auxiliar i instrumentista en aquesta clínica, pionera en el trasplantament capil·lar i que, més endavant, col·laboraria amb la clínica Planas, on a vegades invertíem dies sencers fent intervencions. A la clínica Bauen hi vaig estar una dotzena d’anys, fins que vaig posar fi a aquesta carrera perquè, en morir el pare del Ramon, vaig haver d’anar a ajudar el meu marit en la seva empresa.

Hi ha moments en què la vida et reclama un exercici de responsabilitat

La digitalització de les impremtes suposà un greu trasbals per al meu marit. Es tractava d’un negoci familiar que gestionava amb el seu pare i un cosí i que donava servei a La Vanguardia i al Mundo Deportivo. Malgrat que no em seduïa gens anar a treballar a la impremta, la responsabilitat m’empenyia a ajudar en Ramon. Em sabé greu abandonar la clínica Bauen perquè s’hi respirava un ambient de molt bona camaraderia i la feina m’agradava. Però hi ha moments en què la vida et reclama prioritzar allò que no és el que més et plau.

He preferit gaudir de la condició d’autònoma sabent que de gandula no en soc gens

A la colla d’amics de Barcelona –forjada en els estius de joventut a Segur de Calafell– hi havia el Daniel, que tenia la fàbrica de cafeteres Moka. En un moment determinat llançà una línia de màquines de cafè soluble orientades a l’hostaleria, però no trobava ningú que es dediqués a aquesta línia de producte. Em proposà d’assumir-ne la comercialització, al·ludint a la meva loquacitat. Era una tasca que no havia fet mai i que em generava reserves, raó per la qual li vaig dir que acceptaria sempre que la nostra relació fos estrictament mercantil, perquè volia evitar la pressió de pensar que em pagava un sou i potser no aconseguiria vendre’n cap. Preferia que em pagués una comissió per cada unitat venuda. Sempre he preferit gaudir d’aquesta condició d’autònoma, sabent que això em confereix més llibertat per guanyar-me bé la vida. El meu amic hi va estar d’acord, i fou així com em vaig desvincular de la impremta del Ramon, que aconseguia tirar endavant.

Se m’acudí una estratègia innovadora per vendre màquines de cafè

En convertir-me en comercial d’hostaleria de Moka Express, vaig descobrir una faceta meva que es revelà encertada, ja que vaig col·locar cafeteres solubles a totes les àrees d’autopistes d’Espanya, primer a les associades a Medas i, més tard, a Áreas; però també als aeroports. Més endavant vaig ampliar l’oferta amb la xocolata soluble. El secret fou l’estratègia que vaig dissenyar, consistent a regalar-los la primera comanda de producte, amb la qual amortitzaven la màquina. Era un sistema captiu que se’m va ocórrer sense haver fet cap curs de màrqueting i que va resultar demolidor: vam inundar el mercat amb les nostres màquines i productes: cafè, xocolata… i alhora fidelitzàvem els clients.

Sempre al peu del canó per donar un servei que no oferia cap multinacional

La feina era frenètica, i fins i tot em reclamaven que anés a la Nestlé a impartir xerrades sobre el procediment que seguíem per vendre les màquines de cafè. Jo, que no tenia cap mena de formació comercial, em trobava ensinistrant executius encorbatats que escampaven les màquines de Moka arreu. També veníem molinets a torrefactors de tot Espanya. Aquella activitat era una bogeria que em permetia guanyar-me molt bé la vida. Això sí: reclamava molt de sacrifici, perquè calia dispensar una molt bona atenció al client. Un d’aquests era la companyia Trasmediterránea, els vaixells de la qual anaven equipats amb les meves màquines i subministrats amb tots els meus productes (activitat que vaig desenvolupar fins a l’any 2016). A vegades m’avisaven el diumenge a la tarda de què s’havia espatllat alguna màquina; la qual cosa suposava posar a disposició de la naviliera un operari a primera hora del matí de dilluns, per quan la nau arribés a port, i garantir que el vaixell podria tornar a salpar amb la cafetera a punt. Una atenció com aquesta no la donava cap multinacional; però la Regina sempre era al peu del canó. Sempre m’han reconegut que soc molt treballadora, tot i que ignoro si és una virtut. Crec que vaig néixer així, com podia haver nascut gandula; i sé que soc insaciable i sempre necessito quelcom per superar- me; que quan acabo un projecte, en necessito un de nou. Gràcies a aquest tarannà, he aconseguit guanyar-me la confiança dels clients, perquè més enllà d’una òptima resposta comercial hi ha hagut l’aspecte personal, que he sabut imprimir en aquest tipus de relacions. Si en els concursos alguna vegada desestimaven la meva oferta, era per raons estratègiques dictades des d’instàncies superiors, que els impedien optar per la nostra proposta; però si a la resta de competidors els n’informaven a través d’una carta, a mi m’ho explicaven de manera personal. Recordo haver estat una vegada al despatx d’un client, en Ferran, mentre atenia un proveïdor que provava infructuosament, i amb molt males arts, d’aconseguir un contracte per subministrar-los aigua. En penjar, el client em digué: «Això no ho facis mai, Regina, perquè avui pots vendre cafè i demà, escombres. Aquest senyor s’ha tancat definitivament les portes». Jo sé que sempre les tindré obertes.

Amb el Giuseppe i l’Eli vaig aprendre el negoci de la restauració

La incorporació de la línia de xocolata em donà entrada a les cadenes Dunkin Donuts, Jamaica i Il Caffè di Roma. Els amos d’aquesta darrera firma, Giuseppe Panasiti i l’Eli Trinidad Gálvez (amb els quals hem conreat una extraordinària amistat) esdevingueren uns personatges clau en la meva trajectòria professional. Amb ells vam establir una amistat que fa vint-i- quatre anys que dura. Em proposaren obrir una cafeteria sota la seva identitat corporativa. «Quina ciutat t’agrada?», em preguntaren. Tot es precipità en aquella època, perquè ja feia temps que havíem decidit abandonar el nostre àtic al barri de Vallcarca de Barcelona i fer-nos una casa a Mas Mel, a Calafell. Jo llavors ja tenia els ulls posats a Tarragona, una ciutat que em captivava. L’obertura d’Il Caffè di Roma a la Rambla suposà la nostra incursió al sector de la restauració. En Ramon havia tancat definitivament el negoci de la impremta, cosa que significava que es podia dedicar a la cafeteria i que amb la venda dels actius podríem fer front parcialment a l’adquisició del local. Jo encara vaig continuar treballant tres anys més per a Moka Express com a comercial, fins que em vaig adonar que tenir un negoci a l’hostaleria reclamava ser-hi present. Va ser amb el Giuseppe i l’Eli amb qui vaig aprendre el negoci de la restauració; a vegades amb xerrades informals que organitzàvem amb torrefactors o altres professionals del sector i que esdevenien autèntiques lliçons magistrals.

Un local a Tarragona que em tenia el cor robat

A més, hi havia un local que em tenia el cor robat: amb cinc-cents metres de superfície, enmig de la Rambla, era una finca catalogada de l’època colonial. «No el podré pas pagar», vaig dir al propietari el dia que me l’oferí. Em proposà que li fes una oferta. Un divendres vaig acudir-hi amb el meu assessor comptable per traslladar-li una proposta raonable, perquè no estiro mai més el braç que la màniga. Vaig marxar tranquil·la pensant que diria que no, i dilluns em vaig trobar amb un problema, perquè acceptà el tracte.

Agrupem els nostres locals al voltant de la Rambla i la plaça de la Font

Gairebé fa vint-i-cinc anys que inauguràrem la primera cafeteria, i en fa divuit que decidírem ampliar el negoci amb l’obertura d’un local a la Rambla Nova. Era una lleteria-pastisseria que m’havia cridat l’atenció. Quan vaig saber que es traspassava, tot i anar justos de diners vaig considerar que pagava la pena fer l’esforç. Ja en aquell moment vaig adonar-me que, a la plaça de la Font, hi havia un altre establiment molt atractiu que, cinc anys després, sortí a la venda. No era precisament econòmic, però el desig de fer-lo nostre era tan gran… En aquest sentit, soc més llançada que en Ramon; i si les coses ens han anat tan bé és gràcies al seu tarannà, perquè sense el seu concurs possiblement m’hauria estavellat. Sempre hem trobat suport financer perquè les entitats s’adonen que treballem seriosament i responem dels nostres compromisos. Més tard, vam obrir el segon Cappuccino a la plaça de la Font, en un local amb un interior de pedra romana que després ampliaríem en agafar l’espai contigu. Ara mateix tenim set establiments, entre cafeteries, el restaurant Forum, el Regine, una cerveseria i una rostisseria situada a la plaça de l’Ajuntament. La nostra estratègia respon a un criteri de localització al voltant de la Rambla i de la plaça de la Font. Insisteixo que el negoci de l’hostaleria reclama ser-hi present. En una ocasió m’oferiren una oportunitat al pòsit de Tarragona que finalment vam desestimar, perquè la dispersió que hauria suposat l’assumpció d’aquest establiment no m’hauria permès exercir el necessari control que exigeix una activitat com aquesta.

Ens esforcem a fer ciutat

Aquesta primavera obrim un establiment especialitzat en tapes a la plaça de l’Ajuntament; i, a l’estiu, ens introduirem en una nova faceta dins de l’hostaleria com és l’obertura d’apartaments turístics a la millor zona de vianants de Tarragona. Es tracta d’un edifici preciós que necessitava profundes reformes, i en la decoració del qual he invertit molta il·lusió. És un projecte molt engrescador que ens permet diversificar, com al seu dia vam fer quan ens quedàrem la rostisseria. El matrimoni que havia regentat el negoci ens acompanyà tres mesos en la transició. A més, vam agafar un cuiner perquè ens ensenyés a fer el millor pollastre a l’ast de la zona. Tothom ens en reconeix la qualitat i gaudim d’una bona clientela. Malgrat que el gruix del negoci es concentra al cap de setmana, aquesta rostisseria roman oberta de dilluns a diumenge. A Tarragona, els botiguers encara no són prou conscients del fet que en els darrers anys els creuers que atraquen al port descarreguen milers de turistes que voldrien trobar els comerços oberts en festiu. Si no s’espavilen, El Corte Inglés prendrà la iniciativa d’obrir els diumenges i aprofitar tot el negoci que implica aquesta activitat. Detecto que a la nostra població hi ha gent acomodada, que compta amb edificis i molt de patrimoni, que no ha necessitat lluitar com nosaltres, que hem vingut de fora i hem hagut d’aixecar l’empresa des de zero, a la vegada que ens hem esforçat –i ens esforcem encara– a fer ciutat.

La clientela és tan fidel que, per Nadal, ens solen reservar d’un any per a l’altre

Al restaurant Forum, on se serveixen unes de les millors paelles de Tarragona, també oferim la possibilitat d’endur-se-la a casa, conscients que hem d’adaptar-nos als diferents desitjos dels nostres clients. Tanmateix, a la nostra ciutat aquest hàbit no és tan comú com a Barcelona, on la gent cada cop té més tendència a comprar menjar preparat i no invertir tanta estona a la cuina. En general, gaudim d’una clientela molt fidel tant als restaurants Cappuccino com en tots els nostres locals, un aspecte que queda il·lustrat amb les reserves de Nadal. Sovint em diuen: «Regina, apunta’ns per a l’any que ve». I quan arriba Santa Tecla, si queden quatre taules lliures, s’acaben completant amb gent de la colla de castellers, del grup de sacs de gemecs, etcètera. La zona és un punt important d’atracció de la ciutat i els nostres clients, el nostre patrimoni.

Que el personal atengui els clients tal com cuidàvem els pacients a la clínica

Per a l’obertura de nous negocis sempre recorrem al suport de personal veterà de la casa i redistribuïm els equips. És molt important aconseguir gent implicada en l’empresa i no resulta fàcil trobar professionals competents per a la cuina i el servei; gent que estimi l’ofici i disposada a satisfer plenament el client. La Marta, la nostra filla gran, que és la responsable de personal, s’enfronta a seriosos problemes per trobar cuiners i, especialment, cambrers adients. Necessitem mantenir uns estàndards de qualitat, tant en els plats com en el servei que oferim. La nostra cuina és molt tradicional i ens esforcem perquè cada recepta mantingui exactament el mateix sabor que el dia anterior, perquè els qui venen a dinar a casa nostra tenen unes determinades expectatives que cal satisfer. És per això que cada dia es tasten tots els plats i salses, per garantir que el que se serveix a taula es correspon amb el tarannà de la nostra cuina. Després, cal que a la sala el tracte sigui exquisit. Quan treballava a infermeria cuidàvem el pacient. Jo espero que el nostre personal faci el mateix amb els nostres clients: que saludin amb un «bon dia» quan entren; que els acomiadin amb un «gràcies i passi-ho bé» quan marxen; que els ajudin si venen amb un cotxet o amb una cadira de rodes… Entre el nostre ampli equip de professionals en tenim alguns que fa més de quinze anys que són amb nosaltres i que constitueixen el pilar del negoci, com ara el nostre nebot Josep Maria, la secretaria Teresa… i molts més, perquè sense el seu suport no hauríem aconseguit progressar com ho hem fet. A la vegada, som de donar oportunitats i suport a persones amb situacions particulars complexes però que mostren voluntat i actitud per treballar.

Soc molt competitiva i m’esforço per guanyar sigui el que sigui

Si la Marta es fa càrrec del personal, l’Oriol és qui negocia amb els proveïdors i s’ocupa amb els caps de cuina de preparar els menús i les cartes (de fet, des dels catorze anys, sempre que li ha estat possible ha treballat en l’empresa compaginant estudis i treball). Tant la Marta com l’Oriol han anat adquirint cada cop més responsabilitat i ara ho fan molt bé. Sobretot de tractar amb els seus interlocutors, perquè jo soc més tova i tothom sap com m’ha de manejar per aconseguir que cedeixi a les seves pretensions. Gràcies al seu suport he après a desconnectar. La Marta és infermera i va exercir la professió durant deu anys al departament de Pediatria de l’Hospital del Vendrell. Li agradava molt aquesta tasca, però un estiu vaig patir una descompensació de la tiroide i vaig necessitar ajuda; llavors, la meva filla, que em confessà que estava un xic cremada de les condicions de la seva feina, decidí agafar una excedència i provar. Ara hi està totalment implicada, malgrat que en determinats moments em sap greu que hagi d’assumir el sacrifici que comporta aquesta feina. Alguna vegada, tot i haver-hi molta feina, li he dit que no renunciés a algun compromís adquirit, perquè considero que ha d’aprendre a respectar els seus espais personals. En el negoci també s’hi ha implicat plenament l’Oriol, que ha estudiat Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i que va guanyar la darrera edició de la Desert Run, una cursa a peu molt exigent de seixanta-dos quilòmetres en tres etapes, que transcorre pel desert del Marroc. És un esportista multidisciplinari, perquè també aconseguí guanyar el Subcampionat de Catalunya de Raquetes de Neu i primer a l’Ultra Trail de Barcelona, distància half. Compta amb una entrenadora de Berga. Així mateix, durant divuit anys jugà a hoquei sobre patins amb el Calafell, la qual cosa em portà a assumir el paper de delegada del seu equip durant una dècada; una època de la qual en conservo un gran record, ja que vam aconseguir travar una amistat molt estreta amb la resta de pares. Amistat que, de fet, encara conservem (actualment són la nostra colla de Calafell). Sento que es forjà un esperit molt solidari entre aquells joves esportistes. A la Marta també li agrada l’esport; tot i que s’inicià en el tenis a Can Caralleu, en descobrir el pàdel decidí canviar de modalitat. Jo practicava l’esquaix; una activitat que em deixava morta perquè soc molt competitiva i m’esforço a guanyar sigui el que sigui. Al seu dia vaig dir als meus fills que estudiessin el que realment els demanés el cor, perquè en cas contrari acabarien fracassant. Després ja decidirien com es guanyaven la vida. En qualsevol cas, des dels catorze anys, igual que passava a casa meva, han estat col·laborant en el negoci.

La Marta fou el millor regal de Reis que podíem endur-nos cap a Barcelona

No m’he sentit perjudicada en la meva carrera laboral per la meva condició femenina. Crec que la clau per prosperar laboralment rau al meu caràcter. És cert que en l’entorn de les fires professionals hi ha homes que tenen un tracte despectiu envers les dones, però davant d’aquest comportament he optat per fer-ne cas omís. La maternitat era un aspecte desitjat des de feia temps, i descobrir que no podíem tenir fills no em va fer desistir d’aquest anhel. El pare Ubaldo ens va ajudar en tots els tràmits per poder adoptar. Al cap d’un temps, va contactar amb nosaltres per parlar-nos de la Marta, una vuitmesona nascuda al si d’una família que no tenia intenció de quedar-se- la. No ens ho va haver de repetir perquè marxéssim immediatament cap a Madrid per adoptar la nostra filla, el 12 de desembre de fa trenta-cinc anys. No fou fins l’endemà de Reis que va poder abandonar la incubadora i vam endur-nos-la cap a Barcelona, en un viatge on l’alegria per la maternitat es barrejava amb els nervis davant la delicadesa d’aquella criatura.

La millor sorpresa de la nostra vida: l’Oriol

Vuit anys després assistírem amb sorpresa al meu embaràs; una circumstància que el ginecòleg atribuí a la sort que només es gaudeix en un dos per cent dels casos. Amb una germana amb síndrome de Down, la preocupació en aquell moment era no repetir l’experiència que havien patit els meus pares, però en aquella època amb prou feines es feien amniocentesis a l’Hospital Clínic. Recordo que un dia, després d’una calçotada, vaig notar un mal al pit que em neguitejà. Vaig agafar la Vespa (jo sempre a Barcelona em movia amb la meva Vespa Primavera) i vaig anar a l’Hospital de Sant Pau a visitar el doctor Llauradó, el qual, després de prescriure’m una exploració, em va preguntar si havia vingut amb moto. En dir-li que sí, em va prohibir que tornés a fer-la servir fins després de l’embaràs. Sortosament, les proves descartaren cap complicació i mesos després celebràvem l’arribada de l’Oriol, un fill molt desitjat.

La dolorosa pèrdua d’un tercer fill

He d’afegir que he tingut un tercer fill. Es tracta d’en Pelut, un gos d’atura que convisqué amb nosaltres durant setze anys i que va morir a principis del 2018. En guardo les cendres sobre la xemeneia i em va costar molt superar la seva pèrdua. Vaig estar un dia sencer plorant i sense poder sortir de casa. La mateixa pena que sentí la Marta quan perdé l’Enzo, el seu gos. Tots dos els havíem recollit a la gossera de Torredembarra, perquè a casa no comprem gossos, sinó que hem volgut col·laborar amb l’associació protectora d’animals.

Agraïda al Ramon i a la Fina, sense els quals mai no hauria pogut desenvolupar-me professionalment

Soc plenament conscient que no hauria pogut dur a terme tota aquesta trajectòria empresarial sense el suport incondicional del Ramon. Al marge de comptar amb la seva col·laboració per tirar endavant els diferents negocis en tasques com ara la comptabilitat, mai no m’ha posat cap mena de traves per a l’expansió de l’empresa. Només es va limitar, en determinats moments, a fer-me veure que alguns dels meus projectes podien ser massa agosarats. Estic convençuda que, si m’hagués casat amb una altra persona, no hauria arribat a posar en marxa tots aquests negocis familiars. Com també li estic molt agraïda a la meva germana Fina per haver-se ocupat dels nostres progenitors i de la Teresa, la meva germana petita. Des que el pare traspassà, víctima d’un càncer –un cop molt dur a la meva vida–, la Fina ha continuat tenint cura de la mare i de la Teresa. Nosaltres hi hem col·laborat en altres aspectes, però en cap cas no hauria pogut desenvolupar la meva carrera professional sense aquesta dedicació de la Fina. I, sense cap mena de dubte, l’Oriol i la Marta han constituït l’autèntic motor de la meva vida.