Sra. M. Antònia Mangues et alia
Sra. M. Antònia Mangues et alia
PC, 18è VOLUM. Recerca Científica

M. ANTÒNIA MANGUES

Servei de Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Text del 2006 pel Sr Font.

La tasca del doctor Bonal dins del món de la farmàcia hospitalària ha de ser qualificada de gegantina i pionera.

Els farmacèutics hospitalaris acostumen a ser una figura força desconeguda entre el gran públic. La ciutadania coneix i té relació amb la tasca dels farmacèutics comunitaris, però normalment no s’assabenta de la tasca, i la seva trascendència, dels farmacèutics hospitalaris. De fet, la seva feina és molt àmplia i diversa, però grosso modo podem dir que s’encarreguen de la selecció, adquisició, emmagatzematge, preparació,  distribució i supervició de la medicació subministrada pels centres hospitalaris i de les seves condicions d’ús. No sempre, però, ha estat així, ja que fins a la dècada dels anys 60 els farmacèutics hospitalaris únicament havien d’adquirir, emmagatzemar i, com a màxim, preparar i distribuir els medicaments subministrats en els recintes hospitalaris sense que intervinguessin en cap cas en el tractament dels pacients. La tasca dins del món de la farmàcia hospitalària del recentment desaparegut Dr. Joaquim Bonal ha de ser qualificada, sens dubte, de gegantina i pionera perquè va ser justament ell el motor d’aquest gran canvi que s’ha viscut en el si d’aquesta àrea assistencial. Quan el Dr. Bonal es va incorporar al Servei de Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau només es portaven a terme tasques de preparació i distribució de medicaments en aquesta institució. Partint d’aquesta base, “Va reformar i canviar substancialment no només les funcions dels farmacèutics hospitalaris de Sant Pau, sinó la de tots els professionals d’aquesta branca de l’Estat espanyol, de manera que la farmàcia hospitalària va passar a ser una part activa de l’assistència hospitalària i va deixar de ser únicament un servei de emmagatzematge i distribució de medicaments. Aquesta evolució i major implicació va permetre que els farmacèutics hospitalaris veritablement poguessin tenir contacte amb els malalts i participar en el procés de la seva assistència sanitària.”

Entre 1967 i 1970 va portar a terme un procés de modernització en les tasques de preparació galènica, de mode que va establir procediments escrits i metodologia de control de qualitat. En aquesta mateixa època va crear la primera Comissió de Farmàcia i Terapèutica de l’Estat espanyol i va publicar la primera Guia Farmacoterapèutica. El seu objectiu final era millorar l’assistència que rebien els pacients, de manera que es poguessin individualitzar els tractaments farmacològics i es guanyés en eficiència a l’hora d’establir i seguir un tractament. Al 1973 va iniciar un programa propi de formació per a residents en Farmàcia Hospitalària. Al 1974 va dirigir el primer curs d’introducció a la farmàcia clínica adreçat a farmacèutics que treballessin a l’Estat espanyol, Europa i Centre i Sud-amèrica. Aquests cursos, amb una durada de 15 dies, s’organitzen encara ara. Ja en la dècada de 1980 “va apostar clarament per la informatització del Servei de Farmàcia perquè era conscient que permetria augmentar l’eficiència i rigor del seu funcionament.” A més a més, el Dr. Bonal va ser un apassionat de la recerca: “Tenia veritablement carisma i era un líder nat. Protegia i ajudava en tot moment els membres del seu equip i ens animava a engegar nous projectes de recerca tant aplicada com bàsica per tal de subespecializar-nos i excel·lir en determinats camps. De fet, sempre començava un nou projecte abans d’acabar-ne el darrer. Era molt conscient que la seva tasca era coordinar un equip de farmacèutics summament subespecialitzat i que tal volta cadascun dels seus membres tindria més coneixements en una branca determinada que ell mateix. No obstant això, era  humil i no tenia afany de protagonisme personal.”

Al 1998 es va jubilar del seu càrrec directiu, tot i que va continuar col·laborant activament amb el Servei de Farmàcia de l’Hospital de Sant Pau. En el moment de la seva jubilació va tenir la joia de poder comprovar que no només els farmacèutics del seu servei s’havien integrat plenament en els equips assistencials de l’Hospital i que podien vetllar de manera autònoma per la utilització segura i cost-efectiva dels medicaments, sinó que el seu mestratge i metodologia s’havia estès per bona part del territori estatal. A més d’aquesta intensa tasca de remodelació del món de la farmàcia hospitalària i de formació i empenta del seu equip d’especialistes, el Dr. Bonal també va instruir diverses generacions de farmacèutics comunitaris per tal d’adaptar-se a les noves demandes assistencials i socials. Era molt conscient que no només calia reformar l’àmbit de la farmàcia hospitalària, sinó també la comunitària per tal de millorar l’assistència farmacològica que rebien els ciutadans i racionalitzar i millorar l’ús dels medicaments per part de la població. Per aquesta raó es va implicar intensament en l’organització i impartició dels cursos del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona; al seu torn, amb el seu entusiasme i ganes també va implicar els membres de l’equip de farmacèutics hospitalaris de l’Hospital de Sant Pau: “La seva energia i determinació ens convencia per fer classes en cursos d’horari impossible. Creia que el farmacèutic comunitari havia d’aconsellar i supervisar els tractaments farmacològics per tal de millorar les teràpies rebudes pels ciutadans.”

El Dr. Bonal creia tan fermament en la necessitat de reformar i millorar l’assistència farmacèutica comunitària que desanimava les noves generacions de farmacèutics que optaven per abandonar la dedicació comercial familiar per dedicar-se engrescats a la farmàcia hospitalària tot i pensant que era més innovadora i important que la dedicació que havien portat a terme els seus avantpassats: “En els darrers anys de la seva tasca directiva a l’Hospital de Sant Pau, el Dr. Bonal era molt conscient de l’evolució i modernització que havien viscut els serveis hospitalaris i s’adonava que calia donar una empenta en altres àmbits farmacèutics. Per això sempre plantejava obertament a tothom que el volgués escoltar que el nou veritable repte de l’àmbit farmacèutic era la farmàcia comunitària.”

En aquest sentit, “el doctor Bonal era provocador i no li feia por mai de dir el que pensava sobre un assumpte per espinós o controvertit que fos. Aquest fet ens revela la seva personalitat oberta, honesta i lliure, i més si tenim en compte que va desenvolupar càrrecs de responsabilitat a l’Administració.”

En concret, va ser nomenat Director General de Farmacia y Productos Sanitarios del Ministerio de Sanidad y Consumo al 1988. Va desenvolupar aquest càrrec fins al 1990. També va participar activament en l’elaboració de la coneguda com a Llei del medicament i va estar president del Consell Directiu del Cos Facultatiu de Sant Pau, de la Sociedad Espanyola de Farmàcia Hospitalària i de la European Society of Clinical Pharmacy. I va crear la Societat Catalana de Farmàcia Clínica que opera dins de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Tanmateix, els membres del seu equip el recorden fonamentalment per la seva humanitat i saviesa: “Treballar amb ell era conèixer la seva família i el seu món. S’obria completament i fomentava un ambient d’harmonia i companyonia entre els membres del seu equip.”

En definitiva, sabia treure, des de la professionalitat, l’optismisme i la força del treball, el millor, humanament i professionalment, de cadascú dels membres del seu equip.