Text del 11/11/09
Juntament amb la meva germana Mercè, tirem endavant una assessoria laboral nascuda amb vocació de servei cap a la gent que s’apropa al nostre despatx, principalment peites empreses i particulars.
Avui dia hem substituït els símbols tradicionals, com el crucifix, per un triangle, amb els vèrtex de l’egoisme, el guany fàcil i la falta d’empatia.
El Plan E es limita a generar llocs de treball ficticis però, com que hi ha un nombre considerable de persones que han de subsistir d’alguna manera, probablement intenta evitar l’augment de la delinqüència.
En una època de desqualificació política vergonyosa, en què impera l’afegitó ‘i tu més’, el fet d’arribar a signar uns pactes similars als del 1977 potser no seria rendible electoralment.
Juntament amb la seva germana Mercè, el graduat i educador social Manuel Conte i Carbonell dirigeix l’empresa Conte y Conte Asociados. “Treballo amb la meva germana Mercè; entre tots dos, tirem endavant una assessoria laboral que va néixer amb vocació de servei cap a la gent que s’apropés al nostre despatx.”
Pel gabinet passa habitualment un perfil de client amb conflictes diversos, sobretot petites empreses i particulars. “Gràcies a la publicitat del boca-orella, s’hi acosten molts treballadors i pensionistes. Els casos relatius a les prestacions acostumen a ésser més grats que les demandes laborals. Si una persona no té cap recurs econòmic i, mitjançant la nostra actuació, aconsegueix cobrar una pensió de 400 euros, ja se sent satisfeta, tot i que amb aquesta quantitat sigui difícil sobreviure. Fins a l’època de la construcció de la tercera pista de l’aeroport del Prat, assessoràvem pràcticament tots els càmpings de l’autovia de Castelldefels: La Ballena Alegre, Filipines, La Tortuga Ligera, Albatros, Tres Estrelles i Toro Bravo. Això va ser abans de les obres d’ampliació de l’aeroport, que començaren l’any 1994 amb la firma del Pla Delta i que, després l’acord sobre la ubicació de la tercera pista, firmat el 1998, va permetre les expropiacions per engrandir la zona de protecció aeroportuària.”
A banda d’aquesta tasca, cabdal, com a assessor, el senyor Conte en desenvolupa altres amb voluntat altruista. “Una vegada tenim coberts els ingressos mínims per assegurar la marxa del despatx, m’estimo més dedicar la resta del temps a altres activitats totalment diferents a les que duem a terme dia a dia en qualitat d’assessors. Així, sovint, una de les feines de voluntariat que desenvolupo s’inscriu en l’àmbit de la docència, on imparteixo seminaris d’orientació i de formació laboral per ajudar les persones a conèixer els seus deures i drets. La finalitat és proporcionar-los una orientació que, tret de determinats cicles formatius, no es dóna habitualment al batxillerat.”
Enllaçant amb l’àmbit educatiu, Manuel Conte assenyala l’existència d’una crisi de valors en la societat actual.“El fet de cobrar l’atur i alhora treballar d’amagat reflecteix l’existència d’uns valors personals trastocats. Temps enrere, la gent rebia una formació ètica i social complementària a l’acadèmica per tenir consciencia del bé i del mal. Avui en dia hem substituït els símbols tradicionals, com el crucifix, per un triangle, amb els vèrtex de l’egoisme, el guany fàcil i la falta d’empatia. Observo sobretot una manca de confiança entre la gent. Enrere queda aquell temps en què s’anava en el tren i es parlava amb les persones del costat. Sense conèixer-se de res, s’acabava el viatge i s’acostumava a intercanviar les targetes, en senyal d’amistat i mostrant tot seguit la voluntat de continuació d’aquella relació. Ara, però, en l’època d’Internet, potser les xarxes cibernètiques hagin agilitat la comunicació, però probablement en detriment de la confiança anterior. Veiem com el correu electrònic i el telèfon mòbil han solapat les afables targetes de visita d’abans. Per sorpresa d’algunes persones, encara tinc el costum de donar la meva adreça impresa en una targeta de visita. Davant la seva perplexitat, els remarco que a aquesta adreça poden trucar-me per telèfon o enviar-me una carta o allò que vulguin.”
En realitat, això és la base de la profunditat de la davallada econòmica al nostre país. “Els sistemes d’intercanvi de béns aliens al control de l’Estat, l’any 2008 es calculava que eren al voltant del 23% del PIB, percentatge que representa, doncs, prop de 240.000 milions d’euros. Tot i que és una xifra esfereïdora, ens movem en un terreny impossible de destriar de manera exacta. En aquests casos de ciutadans que incompleixen els seus deures col·lectius, hi ha tres parts implicades: d’una banda la persona que, cobrant l’atur, està treballant, o bé que accepta fer-ho en negre; d’altra banda intervé l’empresari per al qual fa la feina i que s’estalvia unes determinades cotitzacions i prestacions, i, per últim, hi ha el Ministerio de Trabajo, que no arriba a controlar ben bé la situació. En qualsevol cas, malgrat ser un àmbit on existeix l’abús, seria deshonest dir que és una pràctica majoritària.”
L’allargament de les prestacions de l’atur no li semblen, doncs, una solució a la crisi, com tampoc el Plan E. “Amb l’aplicació del Plan E, el Govern central engega obres municipals i crea llocs de treball en el sector de la construcció, però s’oblida de les nombroses empreses alienes a aquest sector que tanquen les portes i acomiaden empleats per falta de recursos i d’ajuts. Per tant, el Plan E es limita a generar llocs de treball ficticis; tanmateix, com que hi ha un nombre considerable de persones que han de subsistir d’alguna manera, probablement l’Administració intenta evitar a marxes forçades l’augment de cert tipus de delinqüència. Igualment, dubto que les ajudes remeses als bancs per donar suport a les empreses hagin arribar als destinataris. El que hauria de fer l’Executiu és participar activament en la reflotació de companyies, mitjançant una injecció de capital públic.”
Per tot això, manifesta el senyor Conte la seva preocupació per les conseqüències en els ciutadans de la devaluació econòmica, política i educativa de la nostra societat. “Últimament estem passant de l’estadi cerebral al visceral, i veig que tornen a plantejar-se qüestions que crèiem superades. Em pregunto com és que aquest país no ha esclatat encara. Estic convençut que, davant d’un cop d’Estat, la gent no sortiria al carrer com ho va fer l’any 1981. Desconec si hem aprés la lliçó del 23-F i, fins i tot, de la Guerra Civil, però sé que els polítics de la Transició, potser perquè van viure una contesa bèl·lica i van estar a l’exili, mostraren actituds de responsabilitat que avui enyorem en els governants actuals. De vegades dubto de si realment ens mereixem els legisladors que tenim.”
Quan sent parlar d’uns nous acords, inspirats en els Pactes de la Moncloa, subratlla el mot voluntat. “S’hauria d’anar cap a la consecució d’un pacte laboral seriós, recordant que l’acord és un acte de voluntat, un intent de buscar el que en termes matemàtics es coneix com el mínim comú denominador. En un moment de desqualificació política vergonyós, en què impera l’afegitó ‘i tu més’, el fet d’arribar a signar uns pactes similars als de l’any 1977 potser no seria rendible electoralment. Actualment, tant els polítics com els empresaris, o els representants dels treballadors, es limiten a acontentar la gent que està darrere seu, i utilitzen un llenguatge incendiari, en lloc de transmetre la idea que tots viatgem en una mateixa nau que pot enfonsar-se per falta de concòrdia. Es tracta de demanar el que ens pertoca, però amb ànim de consens i respectant que el proïsme tingui el mateix que desitgem per a nosaltres. Hem d’obrar amb bondat, més per conveniència que per benevolència, amb l’objectiu d’arribar a un pacte social entre les forces vives del país.”
