Text del 2001
En el cas d’en Manuel Martín-Borregón gairebé podríem parlar de predisposició genètica: “En la meva família, tant la paterna com la materna, hi ha molts advocats. El pare era lletrat, i jo, com que sóc el més gran de sis fills, pràcticament per llei natural havia de ser lletrat.”
Assegura que l’autèntica “passió per l’ofici” li va sobrevenir quan ja feia un parell o tres d’anys que cursava els estudis de dret. Això sí, d’experiència, ja n’havia adquirit: “Vaig fer tota la carrera al despatx familiar, de caràcter civilista. Podríem dir que jo vaig fer set anys de passantia, perquè, un cop llicenciat, encara hi vaig treballar dos anys més.”
No troba prou paraules per agrair al seu progenitor tot el que li va transmetre al llarg d’aquella etapa: “La universitat únicament et prepara per començar a entendre els problemes, no per resoldre’ls. En aquest sentit, vaig ser un privilegiat, perquè en la nostra feina l’experiència és molt important. Hauria de ser obligatori que, al llarg dels darrers anys de carrera, els aspirants a juristes s’estiguessin en un despatx on altres professionals més experimentat s els poguessin avaluar.” Cal tenir en compte que “la nostra professió no és en absolut científica. Cada persona considera el mateix problema de manera diferent.”
Quan va deixar el bufet patern, el nostre protagonista va dirigir els seus passos al Sindicat Vertical, eminentment a la zona del Vallès. Defineix aquest període com “una experiència irrepetible. Aleshores havies de considerar els assumptes des del punt de vista del treballador i des del punt de vista de l’empresari, la qual cosa et proporcionava una doble interpretació del problema.”
Prova que en tot moment va desenvolupar la seva tasca equànimement és el fet que “els empresaris a qui més em vaig enfrontar durant aquells anys s’han acabat convertint en els meus millors clients.”
Recorda que “aleshores els sindicats estaven molt polititzats. Cada informe jurídic redactat per l’advocat portava un filtre, això és, la superioritat et deia el que hi havies de modificar. Això resultava problemàtic per als advocats que no es volguessin dedicar a la política. Ara bé, val a dir que el Sindicat Vertical va jugar un paper francament extraordinari en les relacions entre empreses i treballadors. Allí es van forjar advocats eminents.”
Un d’ells va ser en Manuel, que gràcies a aquest període va descobrir els atractius de l’assessorament laboral: “Així li ho vaig fer saber al pare, que em va donar tot el seu suport.”
Aquella conversa, 25 anys enrere, va ser l’embrió del que més endavant el nostre protagonista batejaria amb el nom de Consulting Empresarial: “Inicialment, el despatx es dedicava únicament a temes laborals, tenint com a client l’empresariat.”
Després, però, amb la incorporació de personal molt divers, va anar multiplicant el seu radi d’actuació. Avui l’equip d’aquesta assessoria catalana està constituït per economistes, enginyers, auditors, psicòlegs i informàtics, entre altres professionals. El seu és un despatx “mitjà, dedicat a la petita i mitjana empresa, on la proximitat geogràfica juga paper clau”, no en va “et permet mantenir un contacte personal amb el client.”
En aquest sentit, està convençut que “per al client pot ser més satisfactori un copet a l’esquena que una brillant solució jurídica.”
Assegura que “aquesta mena de firmes són les que més necessiten una organització externa, perquè les grans companyies ja tenen unes pautes molt definides. Les que nosaltres assessorem, en canvi, s’enfronten a moltes més dificultats i no es poden permetre contractar els serveis de mitja dotzena de despatxos especialitzats, sinó que requereixen un assessorament integral.”
Especialment en qüestions laborals, el nostre protagonista és partidari de “l’assessorament local, perquè hi ha implicat un component vital, la persona, el seu entorn, la seva manera d’actuar i de pensar. La cultura dels RRHH de les multinacionals americanes no funciona en el nostre país; és més, els criteris que s’apliquen en firmes madrilenyes o gallegues no són útils a l’empresa catalana.”
La proximitat geogràfica de què parlàvem permet als integrants de Consulting Empresarial treballar “més a casa del client que a casa nostra. Considero que la feina s’ha de desenvolupar dins l’empresa, perquè cada empresa és un món. No hi ha dues fusions ni dues suspensions de pagaments iguals. Els llibres no et resolen els interrogants, i en un problema empresarial no és únicament un problema jurídic: no només hi ha implicat l’advocat, sinó molts altres agents.”
Encara que la complexitat del cas sigui molta, en Manuel té molt clares les prioritats de la seva tasca: “El bon consultor ha d’emprar la lògica per sobre de tot. En el 99 % dels casos el dret és lògic.”
No obstant això, reconeix que “són molt pocs els professionals preparats per aportar un punt de vista ampli sobre el món de l’empresa. Per això, en el cas de l’empresari que persegueix un assessorament general, aconsellaria que contractés els servies d’una empresa de consultoria col·lectiva. D’aquí que les grans companyies disposin de consells d’administració, que constitueixen el filtre de les consultories.”
Indubtablement, un quart de segle al servei de l’empresa constitueix el millor diari de bord per ajudar els nostres emprenedors a dur els negocis a bon port. El nostre protagonista coneix molt bé les virtuts del fet de compartir els neguits: “La indústria terrassenca, i en general tota la indústria, ha sofert una transformació notable. S’està globalitzant. Tradicionalment, però, l’industrial català ha estat sempre molt individualista. Només cal veure el cas de les cooperatives, que, a diferència del País Basc, a Catalunya no han triomfat. Als catalans ens costa més transmetre els problemes. Els responsables del tèxtil català no han estat capaços de compartir les seves dificultats amb els competidors per mirar de trobar-hi solucions conjuntament.”
Actualment, les principals inquietuds de l’empresari giren entorn “la producció, bàsicament per la gravíssima dificultat que implica el cost de la mà d’obra. Als assessors, la tasca més freqüent que ens sol·liciten és l’adequació de les estructures humanes a les capacitats productives, o millor dit, a les situacions momentànies que s’esdevenen. Les dificultats que trobem en aquest sentit, que acaben amb moltes indústries, són hereves de l’excessiva protecció de l’antic règim. Hi hauria d’haver un marc legal més adequat per adaptar les plantilles a cada etapa, amb totes les garanties per al treballador.” Per acompanyar l’empresari en cadascuna d’aquestes etapes hi ha professionals com en Manuel Martín-Borregón, un gran expert en l’assessorament empresarial.
