Sr. Manuel Pérez i Lasierra
Sr. Manuel Pérez i Lasierra
PC, 20è VOLUM. Empenta i Coratge

MANUEL PÉREZ I LASIERRA

BUFETE PÉREZ LASIERRA

Text del 02-12-2009

“Conformem una petita empresa d’advocats dedicada sobretot a l’assessoria empresarial, però no volem especialitzar-nos en cap branca del dret, perquè les problemàtiques jurídiques estan molt interrelacionades”

“Ara hi ha uns jutjats específicament mercantils, amb uns jutges i uns funcionaris especialitzats en la matèria. I això és molt important, perquè s’ha trencat la vella ignorància de la casta judicial envers les problemàtiques empresarials”

“L’esperit del professional liberal i independent, de l’emprenedor, agonitza. I quan mori, no serà de mort natural, sinó víctima de polítiques contràries”

“Les caixes d’estalvi no haurien de competir amb els bancs; caldria que tornessin als seus orígens”

Manuel Pérez i Lasierra és el director del Bufete Pérez Lasierra, que ofereix serveis multidisciplinaris. “Som nou de plantilla; conformem una petita empresa d’advocats, però no volem especialitzar-nos en un sector del dret, perquè aquest no està constituït per compartiments estancs, sinó que les problemàtiques jurídiques estan molt interrelacionades.”

Això no vol dir que el senyor Pérez estigui en contra d’especialitzar-se. “L’especialització és avui una tendència general i inevitable; tanmateix, ha de ser coordinada per una visió global del dret. Les problemàtiques empresarials, per exemple, no es limiten al dret mercantil; poden ramificar-se cap al dret laboral, el penal o l’administratiu.”

El dret evoluciona amb la societat. Per això, en una propera reforma del Codi Penal, probablement s’introdueixi la responsabilitat penal de les societats. “Les societats podran ser condemnades penalment. No seran tancades a la presó, evidentment, però sí que se’ls podran aplicar penes pecuniàries o de dissolució de la societat. Per tant, aquells que ens dediquem a l’assessoria d’empreses no podem restringir-nos al dret mercantil. Hem de tenir un enfocament ampli i multidisciplinari.”

Una de les eines de treball més habituals del bufet Pérez La Sierra és la Llei Concursal. “Malauradament, portem bastants concursos –és el signe dels temps–, i això em permet opinar amb coneixement de causa. La Llei Concursal es va elaborar en un moment en què España iba bien i pretenia ser un instrument per donar viabilitat a empreses en crisi. Sota aquest punt de vista, ha fracassat, ja que, des del 2004, any que va entrar en vigor, el 94% dels concursos voluntaris han acabat en la liquidació de l’empresa.”

Malgrat els seus dèficits, la llei ha estat útil, però, en alguns aspectes importants. “Ara hi ha uns jutjats específicament mercantils, amb uns jutges i uns funcionaris especialitzats en la matèria. I això és molt important, perquè s’ha trencat la vella ignorància de la casta judicial envers les problemàtiques empresarials.”

També és interessant la nova figura dels administradors concursals. “La llei preveu que, quan una empresa es declari en concurs, es nomenin tres administradors concursals. Això és positiu, però caldria que aquests administradors, a més d’advocats en exercici o economistes –com marca la llei–, poguessin ser també empresaris. I ho dic perquè als administradors concursals se’ls encomana la funció de dirigir l’empresa en concurs, i per això cal certa aptitud empresarial.”

Un altre avenç és el fet que tots els judicis siguin orals. “Tot es grava i després està disponible en CD.”

L’aplicació de la Llei Concursal perd eficàcia, però, perquè els jutjats mercantils estan saturats, entre d’altres causes per culpa de plets menors, com ara les reclamacions de companyies d’assegurances. “A nivell humà i professional els jutjats són d’alt nivell, però estan desbordats per una qüestió de competències. Si a això afegim que cada concurs genera, com a mínim, tres incidents concursals més –judicis dins del judici–, el volum de feina acumulat es dispara.”

Si la crisi fos una guerra, bufets com el del senyor Pérez serien en primera línia de foc. Per això és tan intensa la seva visió del moment. “Ho dic amb tristor, però haig de ser objectiu: els empresaris ens transmeten pessimisme, per mil i un motius (denegació de crèdits, restricció de línies de finançament, etc). Fins i tot les empreses que van funcionant traspuen negativitat. Jo voldria veure brots verds, com els veu el Govern, però no sé on són.”

Hi ha un factor afegit que encara empitjora més la situació: la manca d’esperança. “No només hi ha negativisme vers la situació present, sinó també futura. El Govern no ha transmès als empresaris una sortida clara a curt termini, ni tan sols a mitjà o a llarg. Estem en un túnel al final del qual no es veu llum. Malgrat tot, ens en sortirem. És una qüestió de temps. I tinguem una cosa clara: ens transformarem, ja no serem els mateixos.”

El negativisme i el pessimisme empresarials no són un element a menystenir. “És un fet molt greu en una societat que se sustenta sobre l’economia de mercat i sobre la iniciativa privada. S’està generant un clima de desconfiança generalitzada. Quan vulguem recuperar la confiança, no serà gens fàcil.”

Amb aquest escenari no és d’estranyar que la vocació d’empresari estigui en crisi. “Segons enquestes fetes entre advocats joves, el 80% s’estimen més ser funcionaris. L’esperit del professional liberal i independent agonitza. I quan mori, no serà de mort natural, sinó víctima de polítiques contràries.”

Així mateix, l’opinió de Manuel Pérez sobre els canvis estructurals anunciats pel Govern, definits en el nou concepte d’economia sostenible, és força crítica. “S’estan utilitzant nous conceptes que responen més al màrqueting polític que no pas a l’anàlisi econòmica. Són paraules buides de contingut.”

Una altra de les conseqüències negatives de la crisi és l’endeutament de l’Estat. “L’endeutament durarà 10 o 15 anys. És impossible areglar-lo en dos o tres anys, com prometen els polítics.”

En qualsevol cas, el responsable del Bufete Pérez La Sierra és conscient que la recessió també tindrà efectes positius. “Tota la societat ha viscut durant un temps per damunt de les seves possibilitats, amb un excessiu endeutament extern. La crisi ha estat una lliçó. I servirà als empresaris per fer acte de contrició i replantejar-se determinades actituds.”

A aquesta reflexió s’haurien de sumar les entitats financeres, especialment les caixes d’estalvi. “A Catalunya hi ha una estructura de caixes d’estalvi excessivament fragmentada i localista. Les fusions són, doncs, necessàries, com en el seu dia foren necessàries les fusions dels bancs. Però aquestes unions no serviran de res si no clarifiquen abans quina és la funció de les caixes d’estalvi. No haurien de competir amb els bancs; haurien de tornar als seus orígens.”

Per acabar, Manuel Pérez assenyala les quatre mesures que implementaria per sortir de la crisi: “La primera mesura, i més fonamental, seria facilitar l’accés al crèdit a les petites i mitjanes empreses. Des de les èpoques de bonança, tenim un dels índexs d’endeutament més alt de tota la Unió Europea. Per tant, no es pot tallar el crèdit de manera abrupta. És com desconnectar un malalt intubat. La segona mesura, també peremptòria, seria la flexibilització del mercat laboral. No parlo de l’acomiadament lliure, sinó d’adaptar la legislació laboral a les circumstàncies excepcionals del moment. No pot ser que empresaris que han de prescindir de treballadors perquè no poden pagar-los el sou, els hagin de pagar indemnitzacions superiors al sou que no poden pagar. La tercera i quarta mesures serien una rebaixa d’impostos, sobretot per a les PIME, i la contenció de la despesa pública. I això no significa retallar els serveis socials, al contrari. El que cal retallar són les superestructures funcionarials solapades, que no corresponen a les necessitats reals de la nostra societat.”