Text del 17-04-2013

 Fa trenta-dos anys que aquest emprenedor va fundar, juntament amb la seva esposa, una assesoria pròpia, exemple d’entitat familiar que avui, amb la incorporació de la segona generació al negoci, es projecta ferma cap al futur; un futur de coratge i de lluita, atès l’injust tracte que les pimes reben de l’Administració i la manca  d’un lideratge polític que marqui perspectives de futur per tal d’estimular la confiança i l’optimisme del sector empresarial. 

Una vocació emprenedora sorgida d’una època de crisis i revolucions

Exerceixo d’assessor d’empreses des de 1981, quan vaig fundar amb la meva esposa, Pilar Edo Saló, una societat especialitzada en oferir serveis fiscals, comptables, jurídics i laborals. La decisió que ens va empènyer a crear la nostra pròpia empresa va ser fruit de la joventut que ens va tocar viure a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70. Aquella va ser una època amb una important consciència de classe, de reconversions, de revolucions i de crisis diverses. Tot el que succeïa al món en aquells moments va provocar que ens plantegéssim que, si nosaltres teníem la capacitat de desenvolupar-nos en la societat, no necessitàvem cap intermediari ni tampoc havíem de dependre de ningú. A partir d’aleshores va començar l’experiència d’establir-nos pel nostre compte, i ho vam fer amb molta empenta i il·lusió.

Relleu generacional

A dia d’avui, Asesorías Nápoles és una empresa que compta amb un equip de 18 professionals, tant advocats i economistes com graduats socials i personal administratiu. Fa uns quants anys, els nostres dos fills es van incorporar a l’empresa, i actualment és en José Manuel qui està al capdamunt de l’estructura del negoci, mentre que la Silvia exerceix en el Departament de Comptabilitat.

Equip professional conformat segons les necessitats assessores del dia a dia

Els professionals que conformen el nostre equip es van anar incorporant a l’empresa en funció de les necessitats assessores que vam anar trobant en el dia a dia. Nosaltres vam tenir la sort d’iniciar-nos en una època en què les exigències legals per part de l’Administració eren més laxes. Allò ens va permetre establir més fàcilment la qualitat a la qual, des d’un principi, volíem arribar. I quan t’acostumes a aquest elevat nivell d’exigència, ja no hi renuncies mai.

Donar el mateix servei de qualitat a tots els nostres clients

Cadascuna de les empreses a les quals assessorem es desenvolupen dins la mateixa societat i, per tant, totes han de respondre a les mateixes exigències que planteja l’Administració. Probablement, un autònom només requerirà els nostres serveis un parell d’hores al mes, mentre que una multinacional necessitarà un equip amb constant dedicació. Una de les nostres fites és que les dues hores dedicades a l’autònom siguin de la mateixa qualitat que els serveis que rep la multinacional. Aquest és l’objectiu d’un despatx multidisciplinari com el nostre.

Capacitat de fidelització

Un dels nostres punts forts és la capacitat de fidelitzar. Comptem amb clients molt antics que, encara que les seves empreses s’hagin traslladat a altres poblacions, no han perdut el contacte amb nosaltres. A més, avui dia juguem amb l’avantatge que podem arribar a tot arreu gràcies a la tecnologia. Tot i que la nostra zona d’actuació està centralitzada principalment a Santa Coloma de Gramenet i Badalona, també disposem d’un percentatge elevat de clients ubicats al cinturó industrial de Barcelona i d’alguns casos aïllats d’empreses establertes arreu de l’Estat.

Al país li cal un lideratge que marqui perspectives de futur

Avui el sector empresarial espanyol no disposa d’un lideratge que marqui una perspectiva clara. El meu exercici professional em permet apreciar que, ara per ara, l’únic que poden fer els empresaris és lluitar suportant les batzegades de la present conjuntura econòmica. Diàriament veiem que hi ha una incapacitat per part de totes les forces socials d’asseure’s a parlar del problema que tenim al damunt i buscar solucions. Si en aquests moments es marqués una perspectiva clara de futur, les empreses estarien més disposades a seguir lluitant amb sacrifici perquè veurien el seu esforç vinculat a un objectiu, a una meta.

En el passat vam saber unir-nos per treballar a favor d’un bé comú

En la seva història recent, Espanya ha demostrat que, en moments decisius, les forces socials i polítiques del país han estat capaces de treballar unides aconseguint un bé comú. Clars exemples en són la proclamació de la Constitució o els Pactes de La Moncloa, on es negociava un conveni amb un 26% d’inflació. I dubto que aquella situació fos menys complexa que la que ara experimentem.

El sector empresarial es veu abocat a lluitar tot sol

Pocs anys enrere, una gran part de la societat espanyola va incórrer en l’error de creure’s rica, i això va dur a moltes persones a cometre excessos. Potser algunes empreses tampoc se’n salven, però, malgrat tot, crec que des del començamente de la crisi la majoria d’elles estan actuant amb cautela. Hem de tenir en compte que, ara com ara, el sector empresarial es veu abocat a lluitar tot sol, sense ningú que li garanteixi que allò que fa jurídicament és correcte, ja que al nostre país la legislació canvia contínuament.

Qualsevol feina, per petita que sigui, és benvinguda

La crisi ha portat un canvi de valors. Abans, el sector al qual em dedico tenia tendència a no apreciar les feines petites que arribaven als despatxos. A causa de la situació que vivim, aquesta actitud ha estat substituïda per una conducta oposada: ara tothom sap que qualsevol tipus de feina que entra en una empresa té una importància vital, perquè contribueix a que la facturació augmenti, col·labora en la consolidació del negoci i ajuda a salvar aquesta etapa de crisi que travessem.

Les pimes són les principals recaptadores d’ingressos de l’Estat

Els despatxos que assessorem a petites firmes sabem que la gran empresa té més vies d’escapament perquè gaudeix de la capacitat de negociar més beneficis fiscals d’una manera encoberta. Tot i que aquesta és una opció totalment legítima, hem de recordar que les pimes no compten amb una organització consolidada que les representi, ni tampoc tenen capacitat per a condicionar. Malgrat això, sobre les seves espatlles està recaient el major pes tributari i el major cost d’aportacions a la Seguretat Social que hi ha al país.

Clima de vigilància permanent

Actualment hem arribat a una situació en què, per sobre de tot, el que desitja la petita i la mitjana empresa és que l’Estat les destorbi el mínim possible per poder arribar
–d’aquesta manera– a desenvolupar els seus projectes. Contínuament percebo la sensació que les pimes han perdut l’esperança que qualsevol branca de l’Administració les pugui ajudar. En aquests moments les empreses estan experimentant una gran quantitat d’inspeccions que, des del meu punt de vista, són innecessàries. Amb això no pretenc dir que les inspeccions siguin una mala opció; em refereixo al fet que les empreses estan suportant un estat de vigilància permanent on sembla que s’estigui esperant que s’equivoquin en un petit tràmit o termini per poder sancionar-les.

Bonificar quotes de la Seguretat Social a canvi de crear ocupació

Tal com ha apuntat en diverses ocasions el Sr. Duran i Lleida, penso que una bona mesura per crear ocupació consistiria en bonificar temporalment quotes de la Seguretat Social a aquells petits i mitjans empresaris que contractessin treballadors en situació d’atur. Amb una iniciativa així, es podria reduir l’atur notòriament, de manera que el deute ens costaria molt menys, reactivaríem l’economia i baixaria la prima de risc.

Cercle viciós

Quan va començar la crisi, i en veure que baixava la seva facturació, moltes empreses van demanar crèdits per no haver d’acomiadar personal. Tots vam pensar que la mala situació seria temporal, però, en allargar-se, les empreses es van trobar amb que havien esgotat els seus crèdits i llavors sí que van haver de començar a acomiadar treballadors i indemnitzar-los. Això les va obligar a demanar més crèdits. Però llavors els bancs van començar a mostrar-s’hi reticents i alguns empresaris van haver de posar el seu patrimoni personal com a aval. Després, en no millorar la situació, moltes d’aquestes societats es van veure empeses a presentar un concurs de creditors i, en aquests processos, no se salven les qüestions avalades amb el patrimoni personal. D’aquí que Catalunya s’estigui quedant desolada de la seva capacitat empresarial.

Sobre la Llei Concursal

La cultura empresarial habitualment es veu afectada per altres cultures col·laterals. La Llei Concursal n’és un clar exemple. Sempre que comença el procés d’un concurs de creditors, el jutge nomena un administrador concursal. En la meva experiència professional, quan hem presentat un concurs, els criteris amb què ha prosseguit el procés sempre han variat un 200% en funció de l’administrador que m’ha estat nomenat.

La solució a la inestabilitat econòmica es troba a Europa

Per disposar d’una democràcia real s’ha de tenir independència econòmica. Si no és així, com clarament passa a Espanya, és normal que des d’Europa ens estiguin assenyalant les partides que generen massa despesa o que ens indiquin com ens hem d’organitzar. Tot i que és positiu estar integrat en una gran comunitat com la UE, perquè, en un país com el nostre, garanteix estabilitat i llibertats, això no implica que els líders que governen, aquí i a Europa, sàpiguen exercir les seves responsabilitats mirant pel bé comú o aportant la seva quota de participació. En tot cas, la solució a la inestabilitat econòmica es troba a Europa.