Text del 2006
“Avui la farmàcia hospitalària ha assolit credibilitat i la consideració d’imprescindible en un centre hospitalari”
La farmàcia hospitalària és una especialitat jove. Tot i que avui dia pugui semblar incomprensible, la figura d’un farmacèutic en un hospital és bastant recent. Han hagut de passar uns anys per esdevenir un professional imprescindible. “Els farmacèutics d’un hospital col·laborem amb els metges i infermers, assessorant-los sobre tot allò que té a veure amb els medicaments i la terapèutica. A més, som els que validem i dispensem els fàrmacs que els metges prescriuen.”
La Dra. Manuela Velázquez va estudiar la carrera de farmàcia els anys seixanta a la mítica ciutat universitària de Santiago de Compostela. Aleshores a la facultat hi havia pocs alumnes i l’ensenyament era excessivament teòric, allunyat de la realitat laboral. Les úniques sortides professionals per a un farmacèutic eren el treball a una oficina de farmàcia o bé a la indústria farmacèutica. L’especialitat de farmàcia hospitalària no existia. El casament amb un metge català va portar la Dra. Velázquez cap a Catalunya, on hi havia unes bones perspectives professionals en la indústria del sector. “L’oficina de farmàcia no m’atreia gens. Potser em seduïa més una tasca d’investigació a la indústria farmacèutica.”
El destí va fer que conegués el doctor Ballester, director de l’Hospital Asepeyo, qui li encarregaria d’ocupar-se del departament de farmàcia de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet de Llobregat. Aquest encàrrec va suposar un gran repte i el descobriment d’una especialitat que ja existia en alguns centres però que encara no estava prou desenvolupada ni professionalitzada. Va començar un període d’autoformació intensiu i un periple per tots els centres per establir contacte amb els pocs professionals que s’hi dedicaven. “A l’Hospital de Sant Pau treballava un dels pioners de la farmàcia hospitalària, el Dr. Bonal, que també ostentava el càrrec de president de l’Asociación Española de Farmacia Hospitalaria, l’AEFH. Quan encara no existia l’especialitat ell ja formava professionals en aquest àmbit. El primer contacte amb el Dr. Bonal fou molt tens. Va mantenir una actitud ferma i excessivament dura vers una jove inexperta que gosava entrar en el seu camp al front d’un servei hospitalari. Malgrat tot, finalment em va ajudar.”
Aquest fet, lluny d’acovardir la Dra. Velázquez, va suposar un revulsiu i un estímul per tirar endavant el projecte encomanat pel doctor Ballester, qui mai no va deixar de confiar en ella. “Quan vaig començar a treballar a l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet com a cap del departament de farmàcia, aquest servei estava a càrrec d’una germana que s’ocupava de subministrar els medicaments. Vaig creure necessària la renovació completa del servei i el disseny d’un pla estratègic eficaç.”
Per fer-ho possible sense experiència el millor era aplicar el sentit comú. “Vaig començar a reduir el nombre de medicaments per tipologies segons els serveis clínics que oferia l’hospital. Per tal de racionalitzar el servei i fer-lo viable econòmicament era imprescindible fer una selecció dels medicaments, triar els millors i fer receptar només aquells, cosa que es va fer en un primer moment amb el recel dels metges que defensaven la seva llibertat a l’hora de prescriure un tractament.”
El pas següent va ser subministrar al personal d’infermeria la dosi exacta descrita a la recepta mèdica. “Vaig comprar una segelladora i per primera vegada es van distribuir els medicaments amb unidosis en tots els departaments de l’hospital.”
De fet, tot això que la Dra. Velázquez anava creant els anys setanta amb intuïció i sentit comú, ja s’aplicava en alguns centres. Des de l’AEFH ja s’havien recomanat unes guies terapèutiques i uns criteris de selecció de medicaments. A poc a poc, s’anava guanyant la confiança de metges i infermers gràcies a una bona estratègia comunicativa, prudència i molta mà esquerra. “Assessorava els metges sobre la millor manera de subministrar els medicaments, les dosis adequades i les possibles incompatibilitats. Aviat els vaig fer entendre que jo estava al seu servei i que el que jo els proposava era el millor per a tots i donava qualitat al procés terapèutic.”
El servei ara està format per quinze persones, dues d’elles farmacèutiques. S’ha modernitzat i dinamitzat gràcies als avenços informàtics. “Hem creat un equip multidisciplinari de professionals clínics i els metges ja no es mostren reticents davant la presència d’un farmacèutic; ben al contrari, confien en nosaltres com a últims supervisors del procés terapèutic.”
Passats set anys com a cap del servei, la Dra. Velázquez va fundar i es feu càrrec de la direcció de la revista Farmàcia Clínica, a la qual seguí sense interrupció l’European Journal of Clinical Pharmacy (Atención Farmacéutica). El seu target group és el farmacéutic d’hospital i, mitjançant subscripció, arriba arreu del món. És una revista independent, oberta, dinàmica, científica i rigorosa, de la qual fa més de vint anys que els lectors poden gaudir.
Un temps després d’iniciar aquesta exitosa empresa, el 1987, dos farmacèutics de reconegut prestigi van animar-la a presentar-se com a candidata a la presidència de l’AEFH. Era la primera vegada que una dona es presentava a aquest càrrec, la pugna amb la candidatura de la zona centre estava garantida. El resultat de les urnes proclamà la Manuela Velázquez com a presidenta del col·lectiu de farmacèutics d’hospital. A ella es deu, entre d’altres fets, que l’Associació passés a Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH), que es canviessin els estatuts i que s’instal·lés una seu independent, ja que fins aleshores depenia del Col·legi General de Farmàcia. El dinamisme que la Dra. Velázquez va imprimir al seu mandat serà recordat per sempre i va representar un període fecund de la història de la SEFH.
En aquells anys, fou nomenada membre del Comitè d’Experts en Farmàcia Hospitalària, de la Generalitat de Catalunya. “Per una persona oriünda d’unes terres que no són de parla catalana, representa un motiu de reconeixement i de satisfacció.” També és professora associada de la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona, des de 1998. La seva vocació per l’ensenyament d’una professió apassionant es transmet a les seves classes pel vessant més agraït. Ja ha florit en molts deixebles, avui professionals d’una especialitat en la sanitat del seu entorn hospitalari.
És evident que la Manuela s’ha convertit en un referent en el món del medicament, virtut per la qual en 1990 fou escollida membre del jurat del Premio Galeno, guardó que s’atorga al millor fàrmac de l’any, tant a l’Estat espanyol com a Europa. Aquest jurat està integrat per personalitats molt reconegudes. “El canvi més important que hi ha hagut en l’especialitat des que jo vaig començar fins ara ha estat l’assoliment de la credibilitat i la consideració del servei com a imprescindible en un centre hospitalari.”
