Text del 2004
“Quan un dolor es cronifica, moltes vegades el que fa mal no és només el cos, sino també l’ànima.»
La trajectòria professional de la reumatòloga María del Carmen Trabado Vila té més a veure amb l’esforç constant del corredor de fons que amb l’esprint efímer del velocista. Malgrat que des de ben petita intuïa que la seva vida estaria lligada a la medicina, ja que era allò que més li agradava –sobretot per l’estret contacte humà que implica l’exercici d’aquesta professió–, les dificultats econòmiques de la seva família la van obligar a canviar de direcció, tot i que no de vocació. Diuen que tots els camins duen a Roma i deu ser veritat, si més no si un s’escarrassa perquè t’hi duguin. I sinó que li preguntin a aquesta especialista en reumatologia, ferma i voluntariosa, com es fa perquè una dona amb tres fills –“el meu marit i jo vam començar la carrera amb tres nens i la vam acabar amb quatre”, puntualitza– sigui capaç de treure’s una llicenciatura, llarga i complexa com medicina i posteriorment l’especialitat de reumatologia, sense deixar de treballar i tot evitant que el vincle familiar trontolli com un flam.
“Com que no vaig poder estudiar medicina, vaig optar per una carrera més curta, que també em permetés tenir contacte amb la gent. Vaig decidir, influenciada pels meus pares, fer magisteri.” Es va estrenar com a professora a l’Escola Francesa, on ja havia cursat els estudis, però un cop establert el seu previsible futur professional, donà el primer gir de volant i trià un camí més proper a la branca sanitària: infermeria. Roma ja començava a estar una mica més a prop. A l’Escola d’infermeria, s’especialitzà –sense deixar mai de treballar– com a comadrona a la Vall d’Hebron. Més endavant muntà amb el seu marit -al que va conèixer fent un examen- un consultori, tot i que un anys després els seus dos primers camins professionals acabaren confluint i entrà com a docent a l’Escola d’Infermeria. La il·lusió per ser metge, compartida amb l’home de la seva vida, en lloc d’allunyar-se es revifà amb el temps, fins que tots dos decidiren matricular-se a medicina i iniciar una nova etapa, plena d’esforç, dedicació i constància.
“Treballava al matí i a la tarda anava a classe. Sort vaig tenir de la meva àvia que ens ajudava molt a casa”, reconeix amb humilitat, abans de recordar la carrera, que va començar als vint-i-set anys, amb entusiasme: “Em va agradar molt anar a la universitat. Tenia una cosa molt clara: Jo no podia anar a perdre el temps i no em podia permetre el luxe d’estudiar poc. Jo era d’aquelles alumnes disciplinades, que sempre s’asseien a primera fila i no deixaven de prendre apunts.”
La seva dedicació no va passar desapercebuda: “A cinquè curs em van proposar de formar part d’una comissió d’apunts formada per vint-i-quatre alumnes; tres companys per asignatura: Un prenia notes, l’altre feia dibuixos i el tercer gravava el professor. Ens reuníem un dia per fer un resum de tot, fèiem fotocòpies i ho repartíem, de manera altruista. Se’ns deia el Grupo Eslabón. Encara ara, més de vint anys després, continuen corrent aquests apunts per la facultat.”
Va fer l’especialitat de reumatologia a l’Hospital Clínic, a l’Escola Professional de Reumatologia dirigida pel Dr. Jaume Rotés Querol, “el meu mestre”, recorda. Després de començar a exercir la professió al Tribunal dels Mutilats de Guerra dels Republicans –“amb l’entrada de la democràcia, volien renovar el tribunal, tot posant metges més joves”, explica–, va entrar a l’Hospital de Malalties Reumàtiques de la Generalitat, que va tancar les portes definitivament el 1992. El doctor Rotés Querol li proposà d’entrar a la seva consulta privada. “Va ser amb ell que vaig aprendre l’ofici de metge, el contacte continu amb el malalt”, reconeix. D’altra banda, al Centre d’Assistència Primaria Pública del carrer Numància de Barcelona, on treballa per iniciativa pròpia. “Vaig proposar a la directora de crear una consulta de reumatologia, que veia molt necessària.”
La proposta, malgrat que no hi havia cap plaça prevista per a un reumatòleg, va agradar molt, i després d’haver de presentar una memòria del projecte, va ser acceptada. “La meva consulta de reumatologia va ser la primera de l’assistència primària pública de la comunitat autònoma catalana al novembre de 1988.”
Actualment, la doctora continua en aquest servei, tot i que també ho combina amb la consulta privada. “Els meus pacients procedeixen dels metges de capçalera i d’altres especialistes. Els reumatòlegs fem el diagnòstic, indiquem el tractament, controlem les malalties reumàtiques, inflamatòries, metabòliques, osteoporosi, etc. Les malalties mecàniques les continua portant el metge de família.” No podria ser d’una altra manera, ja que el volum de pacients que reben és considerable: la consulta ofereix atenció a una franja de població de 350.000 persones. La doctora Trabado també col·labora fent protocols mèdics a l’Hospital Clínic.
Per la dra. Mª. del Carmen Trabado Vila els elements de diagnosi més importants són la història clínica, l’exploració i “escoltar el malalt. L’has de deixar parlar, tot i que després tu dirigeixis l’interrogatori.”
Alleugerir el dolor dels afectats per les malalties reumàtiques és una de les premisses d’aquests professionals, que solen atendre casos crònics, amb els quals es crea una complicitat estreta. “Molts pacients arriben a ser amics amb el pas del temps”, reconeix.
Segons la doctora, l’imprescindible tractament amb fàrmacs ha de combinar-se, necessàriament, amb una millora de la mobilitat: “Se’ls ha d’ensenyar a no forçar les articulacions afectades i a fer exercicis per intentar enfortir la musculatura de la zona afectada. Cada malaltia té un tractament, però també cada malalt necessita una atenció feta a mida. Allò que va molt bé per a una persona, no va bé per a una altra que pateix la mateixa patologia.”
La doctora sap que la convivènvia amb el dolor no és fàcil: Les persones que ja s’aixequen amb el dolor i que no poden fer una vida normal solen tenir un caràcter més trist. “En aquests casos és molt important el suport de la família.”
I és que quan un dolor es cronifica “moltes vegades el que fa mal són el cos i l’ànima.”
“Estic contenta de la meva vida professional, sóc una reumatòloga senzilla sense cap ambició de poder”, afirma quan li preguntes pel futur, que visualitza com una línia contínua, sense canvis aparents: “Tinc molta il·lusió per poder continuar on estic. No tinc interès per aconseguir cap direcció, l’únic que vull és seguir atentent els meus malalts. També, m’agradaria continuar anant als congressos mèdics, per estar al dia.”
Així mateix, afegeix que li agrada molt viatjar i observar la gent, una afecció, aquesta última, que li ha permés entendre que l’absència de títols acadèmics sovint no és sinònim d’ignorància: “A la sanitat pública he pogut comprovar que persones sense estudis et poden donar lliçons magistrals de la vida.”
De tarannà optimista, la dra. Mª. del Carmen Trabado reconeix la sort de tenir “una bona família: Tinc un marit excel·lent que és molt bona persona i un bon professional, i quatre fills fantàstics que també són bones persones. Compto a més amb molts bons amics. En aquest sentit sóc una privilegiada. Crec que els meus fills són el millor que tinc i el millor que deixaré en aquest món.”
