Sra. Maria de les Neus Bulbena i Burdó
Sra. Maria de les Neus Bulbena i Burdó
PC, 20è VOLUM. Empenta i Coratge

MARIA DE LES NEUS BULBENA I BURDÓ

AJUNTAMENT DE LA GARRIGA

Text del 28-4-2009

Generar optimisme és part de la feina d’un alcalde, ja que som el referent polític més proper als ciutadans.

Maria de les Neus Bulbena i Burdó és alcaldessa de La Garriga des de l’any 2008. Professora de matemàtiques de professió, la seva intenció és tornar a l’activitat pedagògica en acabar el mandat. “M’estic dedicant a la política perquè crec que puc aportar-hi alguna cosa i perquè estic enamorada de La Garriga. A principis del segle xx, era un nucli importantíssim d’estiueig. Venien molts barcelonins a prendre les nostres aigües termals. Fruit d’aquell boom residencial és tot el patrimoni arquitectònic que avui atresorem, que ha convertit la vila en un referent del Modernisme.”

Aquest patrimoni no ha estat fàcil de protegir. “La majoria dels edificis modernistes estan en mans privades. La tasca de l’Ajuntament ha consistit, bàsicament, a conscienciar els propietaris de la importància cultural dels seus predis.”

Per aquesta raó s’ha impulsat un Pla Especial de Protecció del Patrimoni. “Hi ha diversos nuclis del nostre poble que tenen protecció nacional; en destaca l’Illa Raspall –anomenada així pel seu arquitecte, Manel Raspall–, que inclou quatre cases d’estiueig emblemàtiques del Modernisme.”

Ara com abans, el municipi continua sent tot un referent en l’àmbit dels hotels termals. “Hem apostat decididament pel turisme termal, i sempre hem fet costat als establiments privats del sector de què disposem. Ara comencem a plantejar-nos la promoció d’un termalisme públic o municipal.”

Però no tot són bones notícies; la senyora Bulbena explica que la crisi ja ha començat a afectar algunes indústries locals. “Sati, la principal indústria tèxtil que tenim, enguany ha fet un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) de 50 dies laborals. I altres empreses menors també s’estan veient afectades. Però el sector que ha quedat més tocat és el de la construcció.”

El dinamisme constructiu experimentat les darreres dècades es va traduir en un augment demogràfic. “Fa 30 anys érem uns 7.000 habitants; avui som 15.000.”

La Garriga ha estat pol d’atracció, sobretot, de parelles joves amb fills petits a la recerca d’una millor qualitat de vida. “Però la recessió ha propiciat que ja no creixem com abans, perquè la gent s’ho pensa més a l’hora de fer un canvi tan gran.”

D’altra banda, les arques municipals han notat molt la minva dels ingressos obtinguts pels permisos d’obres. Com a compensació, a La Garriga li han correspost 2.500.000 € del Plan Zapatero, “tot i que se n’han beneficiat més empreses de fora de La Garriga que no pas les locals, que no han acabat de respondre a la crida del consistori.”

Amb gairebé la meitat d’aquesta subvenció, es construirà un pont per tal de desviar el pas de la majoria dels vehicles pesants i de millorar la comunicació de l’autovia amb els polígons industrials. “També estem arranjant un pavelló esportiu i el teatre municipal. No menys important és la instal·lació de plaques solars al sostre de l’Ajuntament per anar donant exemple sobre les energies alternatives. En total, hem emprès nou actuacions.”

L’alcaldessa de La Garriga té clar que no s’ha de confondre els ajuts puntuals governamentals amb el finançament local. “Són dues coses diferents. El finançament local és un tema pendent de solució, perquè se’ns han anat traspassant competències sense atorgar-nos la dotació corresponent. El FEIL (Fons Estatal per a la Inversió Local), en canvi, és només una injecció de diners per al sector de la construcció amb l’objecte que no s’ensorri. S’han posat en circulació 8.000 milions d’euros que han arribat a l’últim racó d’Espanya amb molta immediatesa. Però com a mesura aïllada no té sentit; i és política de deute públic. L’important és que algú, paral·lelament, estigui preveient què farem, per exemple, d’aquí tres anys.”

Des de la gestió municipal, “una altra de les maneres de fer front a la crisi és ajudar les empreses locals. Intentem estar al seu costat, escoltar-les, donar-los respostes. Si han d’anar a parlar amb instàncies superiors, les acompanyem. Forma part de les nostres obligacions.”

Així mateix, l’Ajuntament promou la formació de personal en el sector de la fusta i el moble, de molta importància al municipi. “El nostre institut públic dóna formació de fusteria, i a més tenim una Escola Municipal on es poden cursar el cicle mitjà d’Ebenisteria i el cicle superior de Mobiliari.”

Però aquestes iniciatives ocupacionals no es limiten al sector de la fusta. “Apostem moltíssim per la formació ocupacional. Oferim cursos d’orientació a persones que tenen difícil la inserció laboral. La nostra principal preocupació és aconseguir que no es desmoralitzin.”

Neus Bulbena creu que el millor remei contra la crisi és l’optimisme. “És bo no plànyer-se d’un mateix. Cal treballar en la línia de l’optimisme realista. Generar optimisme és part de la feina d’un alcalde, ja que som el referent polític més proper als ciutadans.”

Per bé que l’Ajuntament garriguenc veu amb bons ulls tota millora de la xarxa viària, hi ha la voluntat de no acostar massa la població a altres àrees urbanes. “No volem ser assimilats per cap municipi. Volem continuar sent La Garriga. Som fronterers de l’àrea metropolitana, i preferim continuar sent el primer poble no metropolità que l’últim metropolità.”

Aprofitant aquesta condició geogràfica, l’Ajuntament està molt interessat en preservar l’espai natural del poble. “Volem La Garriga envoltada de verd.”

En aquest sentit, s’han traçat diversos itineraris senderistes, per fer a peu o amb bicicleta. Aquesta preocupació pel medi ambient enllaça amb el desig d’integrar harmònicament la natura, el conjunt urbà i les comunicacions. “Gaudir de tren és un avantatge. Ara es parla de desdoblar la via; es vol que La Garriga sigui final de trajecte de molts trens amb una freqüència de 15 minuts i que del poble en amunt el pas sigui més baix. Temem que l’impacte d’aquesta infraestructura sigui gran i, per evitar-ho, pensem articular la comunicació entre les dues bandes de les barreres que divideixen el nostre nucli urbà: el tren, l’autovia i el riu. Aquest és el nostre repte.”