Maria Dolors Pararols i Badia
Fotografia cedida
10è VOLUM. Biografies rellevants de les nostres emprenedores

Sra. Maria Dolors Pararols i Badia

Directora de: Cárnicas J. Colomer, S.A.; Despieces Cárnicos Olot, S.L.U., i Frigorífics les Preses, S.L.U.

Text del 27/06/2018

Nascuda a pagès, la vida ha portat aquesta emprenedora, que se sent molt orgullosa dels seus orígens i, també i sobretot, de ser mare, a dirigir un grup empresarial que especeja diàriament més d’un miler de caps de bestiar. La carn de vacum i d’oví constitueix l’especialitat d’aquesta companyia familiar amb tres dècades i mitja d’història, creada pel seu marit i avui amb la participació dels seus dos fills, que exporta més del vuitanta per cent de la producció a l’exterior, amb la Unió Europea i els països àrabs com a principals mercats d’una firma que compta amb les principals certificacions de garantia a la indústria càrnia i combina tradició i modernitat.

 

Amb una família estructurada, ets feliç tant a pagès com a ciutat

Sento un immens orgull dels meus orígens al món rural. Vaig obrir els ulls a Cal Carrer, una masia que pertany a Palol de Revardit, un petit poble del Pla de l’Estany. De tan petit, el poble no tenia ni escola i havíem d’anar a Cornellà de Terri, on ens aplegàvem alumnes de fins a set poblacions del voltant. Ens recollien amb autocar, atès que en aquella època no tothom comptava amb vehicle particular per acompanyar la canalla fins a l’escola. La meva infantesa transcorregué a pagès i, com passava a la majoria de masos, a casa nostra ens hi aixoplugàvem tres generacions: la iaia, els pares i les tres germanes. La primera imatge que em ve al cap si faig una visió retrospectiva és la felicitat de viure en aquell entorn i l’amistat trobada amb altres nenes del poble. La nostra generació no disposava de gaires joguines, però això no era impediment perquè gaudíssim de bons moments gràcies a la relació establerta amb les meves companyes de jocs i amb la capacitat que teníem per trobar recursos. A l’estiu, amb Pili Gifreu ens vèiem a diari: o ella venia al mas o jo anava a Cal Gifreu, a quilòmetre i mig de distància. Teníem una altra amiga, tot i que vivia a la Banyeta, que quedava més lluny, raó per la qual no ens reuníem tan sovint. Jugàvem a nines i fèiem construccions de fusta o muntàvem cabanes amb llençols, tovallons… Per ser feliç no cal gran cosa. En això, la família constitueix un puntal important i tant se val si ets a pagès o a ciutat perquè, si neixes al si d’una família estructurada, trobes sempre un bon suport.

Si ens compraven un gelat, per a nosaltres era com si fos Festa Major

El pare, Agustí Pararols, es dedicava al camp i, sobretot, al bestiar. L’activitat principal era l’engreix de pollastres. Disposàvem d’una granja amb sis mil aus propietat de Callís, que en aquell moment era l’industrial de referència del sector a la zona. El pare havia aixecat les instal·lacions a la nostra finca amb la perspectiva que aquesta empresa de Banyoles li proporcionaria feina de manera continuada. Llavors era una pràctica molt estesa a les masies i molts pagesos es van acollir a aquesta fórmula que els permetia guanyar-se la vida i que per a Callís també suposava una manera de créixer, confiant l’alimentació i l’engreix a les granges adherides al conveni i pagant un tant per quilo quan venien a recollir els animals. També disposàvem d’una dotzena de vaques lleteres i dotzena i mitja de porcs. Era una explotació ramadera modesta amb la qual avui dia seria impossible ser competitiu i sortir endavant. En aquella època, però, podíem viure prou dignament. Això sí: no ens permetíem gaires capricis. Els meus pares no feien mai vacances; no viatjàvem i, amb prou feines, devíem haver baixat tres vegades a Barcelona. Quan la collita era satisfactòria, gaudíem de la recompensa d’anar a la platja; habitualment a Sant Martí d’Empúries. Per entendre com n’érem, de feliços amb poca cosa, puc dir que, si ens compraven un gelat, per a nosaltres era com si fos Festa Major.

L’àvia fou qui exercí les tasques domèstiques a casa nostra

La meva mare, Rosa Badia, era la cap de casa. Dona molt activa i decidida, assumia bona part de les feines agrícoles i ramaderes. Per aquest motiu, a la masia, qui assumia les tasques domèstiques, com ara preparar el dinar o tenir cura de la roba, era la iaia, Angeleta Mir. Això propicià que amb ella establís una relació molt estreta i entranyable. En guardo molts bons records i penso que, genèticament, m’hi assemblo molt. Amb ella jugàvem a cartes, sobretot a la brisca; tot i que a vegades se n’afartava de mi i m’engegava a dida. Llavors, el recurs que em quedava era aixecar castells amb aquelles cartes mentre ella continuava les feines del mas, sovint asseguda a la vora del foc, vigilant que l’olla fes xup-xup. També allí, al voltant de la llar, solia explicar- me històries. De la Guerra Civil no me n’explicava gran cosa, malgrat que en alguna ocasió solia recórrer a una frase inquietant: «Els rojos van venir aquí i volien emportar-s’ho tot; calia vigilar…». Ignoro amb quina intensitat va viure aquell episodi bèl·lic i la postguerra, però sí tinc la impressió que en va sortir molt sensibilitzada, d’aquella etapa, perquè, de tant en tant, per la masia passava un home que no tenia res per menjar. La iaia sempre anava a l’olla i, del que hi havia, n’hi servia un plat. No teníem gran cosa, a casa, però sabíem que hi havia gent que ho passava molt pitjor. És clar que també calia estar alerta, perquè a vegades ens visitaven unes gitanes que, amb l’excusa de voler comprar-nos quelcom, quan et giraves ja havien arrencat a córrer amb alguna peça. Tot i ser un poble, a casa m’advertien que, quan truquessin a la porta, vigilés abans d’obrir.

Mort prematura del pare

L’any 1982, un tràgic succés marcà profundament les nostres vides. El pare, amb només cinquanta-un anys, va morir a causa d’un atac de cor. És cert que era un home fort i valent, era el jutge de pau de Palol de Revardit, molt aficionat a la caça i molt estimat al poble i que sempre havia exhibit una salut de ferro. Tampoc la medicina i la ciència es trobaven tan avançades com en l’actualitat i, quan va arribar a Girona, res no es podia fer ja per la seva vida. Aquella circumstància provocà un gran daltabaix a casa. Malgrat que la mare era avesada a assumir les tasques agrícoles, i que jo mateixa a l’estiu ajudava el pare a recollir les bales de palla o a buidar la cantina de la llet a la granja, el seu inesperat decés suposà un greu trasbals per a l’activitat del mas. Enrere quedaven les riallades d’un home que, quan la collita era generosa, presagiaven l’anada a la platja. S’havia acabat escoltar les històries d’aquell pagès que l’únic que volia és que no el féssim enfadar. Un camperol que hauria desitjat tenir un hereu d’ulls blaus i a qui la vida li havia reservat tres filles i conviure sota la mateixa teulada amb cinc dones. Malgrat això, sempre ens va estimar molt i s’havia portat excepcionalment bé amb totes nosaltres; i és per això que la seva pèrdua fou encara més dolorosa. Aquell març de 1982 va ser molt dur i trist. Em vaig sentir en la necessitat d’ajudar la meva mare a cuidar la meva germana petita, Assumpció, que tenia només set anys i fer-li de segona mare. Aquest amor i afecte ens ha portat sempre una gran estima.

Prescindint de les vaques i els porcs i mantenint els pollastres

De sobte ens vam trobar quatre dones amb una granja amb una dotzena de vaques, una vintena de porcs, sis mil pollastres de Callís, la maquinària, el tractor… Molta feina al davant i sense saber gairebé per on començar. Calia fer la sega, munyir les vaques, engreixar els porcs, fer créixer els pollets. Un dia em vaig atrevir a agafar el tractor per anar a buscar les bales de palla. Calia travessar un riu i em feia molt de respecte. La mare decidí prescindir de part del bestiar. Tot i que mantingué els pollastres, perquè constituïen la font principal d’ingressos de la masia, i que el control del subministrament de pinso i de l’aigua estava automatitzat, va renunciar als porcs i a les vaques. Llavors una dotzena de vaques era un ramat normal, però ara no en faríem pas res amb una xifra tan minsa. No teníem tecnologia i les munyidores eren convencionals. Els animals menjaven farinada, la qual cosa havia suposat fins llavors que el pare agafés el tractor amb el remolc, ple d’ordi i civada, i marxés a Cornellà de Terri, on li preparaven la barreja, el pinso. Després, a casa i amb un perol, ell s’encarregava de confegir les dosis per a cada vaca; de manera diferenciada, perquè a alguna n’hi posava més que a la resta perquè donava molta llet, i en canvi n’hi havia d’altres amb les quals no es mostrava tan generós. Tot això, és clar, portava molta feina i la mare no podia pas assumir-ho. Pel que fa als porcs, disposàvem d’algunes truges que criaven. Si tot anava bé, una truja podia godallar fins a tres llorigades l’any, d’entre vuit i dotze godalls que engreixàvem per vendre un cop s’havien fet grossos. Les vaques, en canvi, només parien un cop l’any.

Era molt comú contractar algú per fer la matança del porc a casa

En aquells moments tan tristos, ens vam sentir molt recolzats pels veïns de Palol de Revardit. És en tràngols com aquest quan t’adones si la gent t’aprecia. Ma mare, que cada cap de setmana anava a jugar a cartes a Can Janassa amb les seves amigues, es mostrava immensament agraïda. Per a mi, amb setze anys, també fou un cop molt dur. Afortunadament, en aquella època havia començat a festejar amb Josep Colomer, que anys després s’havia de convertir en el meu marit. En ell vaig trobar el suport necessari per superar aquella pèrdua. Treballava en un escorxador a Frigorífics Esteve Riera, sacrificant bestiar porcí. Es tractava d’una feina que, a banda d’agradar-li, era molt ben pagada. A més, els caps de setmana aprofitava per anar a cases de pagès per fer la matança del porc. En aquella època era molt comú que les cases de pagès contractessin un home o un noi per sacrificar un porc. En ocasions, també es llogaven budelleres, persones encarregades de netejar els budells i elaborar els embotits; però sovint eren les mateixes dones de la casa les que assumien aquesta tasca. Així mateix, se solia convidar familiars i amics a participar en aquesta cita, que constituïa un esdeveniment a l’alçada d’una Festa Major. En acabar, als convidats era costum obsequiar-los amb llonganisses o botifarres, tant per agrair-ne la col·laboració com en senyal de cortesia i com a mostra de voler compartir. La matança del porc podia garantir el menjar anual d’una casa de pagès mitjana com la nostra. De fet, només es feia un cop l’any i, per a una masia, poder arribar a dir que una llonganissa era encara de l’any anterior suposava un orgull, perquè significava que eren capaços de subsistir amb la matança. Els pernils se salaven en salera i calia posar molta cura a evitar que hi entrés cap mosca, ja que en cas contrari caldria llençar la peça. Per aquesta raó fèiem servir tela mosquitera. Del porc, s’aprofitava tot: el morro, l’orella, la carn del cap, la cotna… Es desossava i se’n triturava la carn. La carn picada s’usava per elaborar llonganissa vermella. Amb una mica de sang, se’n feia botifarra negra. També podíem afegir-hi ou per fer botifarra d’ou. Inclús la sang s’aprofitava per menjar-la fregida, amb all i julivert. A mi em costava, però hi ha gent que la troba deliciosa. Enguany, a casa hem tornat a fer la matança.

De la perruqueria pròpia al negoci compartit amb el marit a la indústria càrnia

Vaig conèixer en Josep quan tenia setze anys, poc abans de morir el pare. Llavors ja feia temps que havia començat a estudiar perruqueria. A casa mai no em van posar cap impediment per desenvolupar la carrera que desitgés i, en acabar l’Ensenyament General Bàsic a Cornellà de Terri, vaig matricular- me a l’acadèmia Henry Colomer. Posteriorment, vaig complementar els coneixements adquirits en aquest centre cursant Formació Professional als Salesians. Paral·lelament, vaig començar a treballar a una perruqueria. Tant la mare com les meves germanes es mostraven molt felices de la meva decisió, atès que les pentinava sovint. La satisfacció era compartida pel pare, desitjós que seguís el camí que em resultés més atractiu. Fins i tot, quan vaig considerar que ja en sabia prou i vaig voler obrir el meu propi negoci, m’ajudà a llogar un local a Cornellà de Terri i em va comprar els mobles per equipar-lo. Aquella aventura com a perruquera duraria quatre o cinc anys, quan ja un cop casats amb en Josep ell em proposà tancar la paradeta i unir- me al negoci que havia obert temps enrere. Fou el meu desembarcament definitiu en l’empresa càrnia. D’això en fa ja tres dècades i mitja. També val la pena dir que encara que no exerceixi de perruquera, estic molt contenta de poder pentinar esporàdicament la família i els companys de la colla quan fem festes i carnavals.

Els operaris preguntaven si havien contractat en Josep per anar a buscar entrepans

Si jo havia mostrat un caràcter decidit a l’hora d’emprendre el negoci de perruqueria un cop superada l’adolescència, en Josep també exhibí una gran determinació per endegar una empresa a la primera joventut. Tres anys més gran que jo, poc abans de marxar al servei militar, em digué que el seu oncle, Lluís Turon, li havia proposat muntar una planta d’especejament de vaques. En Turon disposava d’una de les fàbriques d’embotits més importants de la zona d’Olot i el va convidar a pujar a veure’l per ensenyar-li un local a la capital de la Garrotxa. Dit i fet, en Josep, amb dinou anys, va crear Colomer Turon, indústria orientada a desfer vaques per a subministrar- ne la carn al seu oncle. Tot i que la seva especialitat era l’especejament de porcs, qui havia d’esdevenir el meu espòs es va preocupar de formar-se en la partició de la carn de vacum. Trobà el lloc adient per aconseguir-ho a la sala Ernest Fàbrega, on la seva joventut sorprengué la resta de treballadors. Tant és així que els operaris li demanaven al seu amo si havia llogat aquell noi per anar a buscar entrepans. Però en Josep demostrà un gran interès per aprendre la professió. En realitat, el movia la vocació, perquè sempre ha exhibit una inclinació especial per a aquesta activitat. Els desossadors no només el van acabar acceptant de bon grat i dispensant-li el màxim respecte, sinó que estaven molt satisfets d’ell.

Pensàvem que érem adults i, en realitat, érem dues criatures

Quan marxà a fer de soldat, en Josep confià transitòriament el negoci a dues germanes i un cosí que en garantiren la continuïtat de funcionament. Aprofità l’etapa militar per conèixer escorxadors per Espanya i explorar la possibilitat que li venguessin vaques. Sabia que tenia la venda assegurada amb el negoci d’elaboració d’embotits del seu oncle, però volia disposar de matèria primera i aconseguir-la en les millors condicions. Fou en tornar del servei quan em plantejà la idoneïtat de concentrar els nostres esforços en un sol negoci i que abandonés la perruqueria. Em semblà una proposta raonable, que vaig fer efectiva poc després, quan ens vam casar. Els mesos previs al matrimoni, mentre mantenia la professió de perruquera, aprofitava que els dilluns feia festa per anar a Olot a aprendre a triar carn. Alguna vegada se m’havia escapat l’autobús i l’havia hagut d’anar a buscar fins a prop de Castellfollit de la Roca… En aquell moment ens feia l’efecte que érem adults i que havíem adquirit tota la maduresa, i ara me n’adono que érem tot just dues criatures; plenes d’il·lusió i amb molta empenta, però dues criatures. Vaig traspassar la perruqueria a una companya de classe dels Salesians, Pilar Poch. En aquells moments vaig creure oportú aprendre comptabilitat i càlcul. Em vaig formar a l’Acadèmia Palas de Girona, anant a classe els vespres dos dies a la setmana. Ja casats em vaig immergir plenament en la indústria càrnia. Tot i que més endavant tornaríem a viure a pagès, inicialment ens vam establir al barri de Sant Roc de la capital de la Garrotxa.

Cal vetllar constantment per la rendibilitat i ser competitiu enfront altres operadors

Jo mateixa vaig aprendre a tallar carn de vaca. En aquell moment tota la producció anava adreçada a la fàbrica de l’oncle d’en Josep. El nostre negoci consistia a comprar la vaca en canal i especejar-la per al subministrament de la seva indústria. És per això que al principi només compràvem la meitat de l’animal, la part davantera, que és el que demanava la seva producció per a l’elaboració de l’embotit. Quan les peces arribaven a la nostra sala, les desossàvem, en retiràvem els tendons i el greix i col·locàvem els trossos resultants en caixes refrigerades per traslladar-les a la fàbrica. Un parell d’anys més tard ja vam començar a comprar la vaca sencera, buscant nous clients a la nostra comarca i expandir-nos en tot el territori nacional, perquè progressivament vam anar ampliant el negoci. Veníem ja el 50 % de la nostra producció a la indústria i el 50 % de la part de la cuixa, lloms i filets a col·lectivitats i hostaleria. Un factor decisiu en l’expansió de l’activitat fou quan, el gener del 1986, es feu efectiva l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Aquella circumstància ens obria un mercat immens per vendre especejament de carn de vacum. Aquell fet significà per a nosaltres una nova oportunitat i va ser en aquell moment quan jo vaig decidir invertir en l’estranger. Només amb vint-i-tres anys i una època que no era com l’actual, vaig decidir aprendre idiomes, sobretot l’anglès. Als vespres de nou aprofitava per anar a una acadèmia al centre d’Olot. Gràcies a aquest coneixement vam poder iniciar l’exportació de la carn de vaca. És un orgull per a mi poder dir que mantenim clients fets en aquella època, fa ara ja trenta-un anys. El creixement de la nostra indústria ha estat progressiu, sense plantejar-nos arribar a unes determinades fites. L’activitat mateixa ens ha anat reclamant un creixement continu, perquè el mercat és cada cop més exigent i t’has d’anar adaptant permanentment a la situació i les circumstàncies que t’envolten. Has d’estar constantment vetllant per la rendibilitat i per ser competitiu enfront altres operadors.

Introducció al món de la carn porcina i creació d’una societat compartida

Amb el temps vam expandir el nostre negoci d’especejament a la carn porcina. Vam crear una nova societat amb un soci de Sangüesa (Navarra), anomenada Despieces Cárnicos Olot, SLU, el Sr. Javier Jimenéz, realment una persona entranyable i un gran empresari que ens proposà la instal·lació a Olot d’una sala d’especejament específica per a aquesta activitat. Fou així com en Josep decidí formar una societat amb en Jiménez, al cinquanta per cent, i inaugurà aquesta segona sala a la capital de la Garrotxa.

Una dona jove que no es va espantar davant un món carni ple d’homes

Jo em vaig quedar al marge de la societat, perquè en aquell moment ja havíem ampliat la família i prou feina tenia amb els meus dos fills, la Marta i en Jordi. Tanmateix, el negoci del porc no va funcionar, tot i això vaig decidir comprar-li les accions. Durant una època, va romandre la sala d’especejament sense cap activitat. El 1992 jo ja tenia vint-i-nou anys. Si era poc habitual l’exportació de carn a Europa, encara era més peculiar que la realitzés una dona i que formés part de la direcció. Quan obria mercat a l’estranger tots el nous contactes d’aquella època eren masculins i des de bon principi em vaig sentir molt ben acollida i amb un tracte molt professional i competitiu. En el món carni, fins a la darrera dècada, ha predominat molt més l’entorn masculí i sobretot en la direcció. Tot i que jo m’hi he trobat sempre molt a gust, sí que m’agradaria que hi hagués més participació femenina.

Ens vam obrir a la carn d’oví i ara especegem més d’un miler d’ovelles al dia

Sabia greu disposar d’aquella sala aturada i, davant d’aquella circumstància, un dia se’m va acudir comentar-li al meu marit que alguns dels clients als quals servíem carn de vaca em demanaven si els podríem proveir carn ovina. En aquella època ja teníem molt ben definides les tasques de cadascú i, mentre en Josep es dedicava a comprar bestiar, jo m’ocupava de comercialitzar-ne la carn. A partir del meu suggeriment, va començar a contactar amb ramaders i escorxadors per explorar les possibilitats d’obtenir ovelles. L’intent va reeixir i, poc després, transformàvem aquella sala destinada a la desfeta de porcs a l’especejament d’ovelles. Vam equipar convenientment la instal·lació i vam contractar personal qualificat per ajudar-nos a gestionar la nova línia de negoci. D’aquesta manera, DCO va quedar constituïda com a empresa orientada a l’especejament de carn ovina. Aquesta expansió crec que va marcar la trajectòria del nostre grup, ja que tot i que avui en dia les empreses estan altament globalitzades i tenen caràcter internacional, als anys noranta nosaltres vàrem ser dels primers a exportar carn de vacum i oví des d’Espanya a països europeus. La nostra empresa és el reflex d’aquesta època encara avui, ja que gran part de la nostra producció va destinada a països estrangers. Vam romandre a la capital de la Garrotxa fins al 2012, any en què vam traslladar aquesta línia a la nova planta situada a Les Preses. En l’actualitat, cada dia especegem més d’un miler d’ovelles i més de cent cinquanta vaques. He d’agrair l’equip que ens ha ajudat en tot el nostre projecte en els darrers anys i actualment la seva col·laboració amb l’empresa, ja que la seva aportació ha estat el resultat d’on som avui dia.

Tenim controlada perfectament la cadena logística de fred

Les instal·lacions de Les Preses sumen dotze mil metres quadrats de pati i vuit mil metres de nau repartits en dues plantes. La seva inauguració fou una fita important, a l’alçada de la que havíem fet, el 2008, quan vam estrenar a Les Preses la planta frigorífica i que suposà l’agrupació de la tercera empresa del grup, Frigorífics Les Preses. Aquesta companyia s’orienta a l’emmagatzematge i manteniment en fred dels productes de Colomer i DCO. Cal tenir en compte que, un cop desfetes les canals, envasem i congelem el producte per a la seva distribució, a excepció del que es destina a la zona, la Garrotxa o a Catalunya, que surt de la planta en fresc. La cadena del fred la tenim perfectament controlada. El transportista signa el CMR, que certifica la temperatura de la mercaderia en el moment de la càrrega i, quan arriba a destinació, la carn es punxa per contrastar la dada, per la qual cosa hi ha una garantia documentada. Com a clients de la companyia logística, sempre podem reclamar els registres del transport, que ens ofereixen dades exhaustives al respecte i ens permeten saber que no hi ha hagut interrupcions en la refrigeració ni variacions tèrmiques en el trasllat.

Saber gestionar l’estoc i disposar d’un bon equip humà perquè el negoci sigui rendible

Un dels aspectes claus a la nostra activitat rau a saber comprar; a saber detectar els bons proveïdors, tenir la capacitat de negociar un bon preu i planificar un correcte abastiment. Tanmateix, tot és una cadena i també és important la tècnica emprada en l’especejament, que és el valor afegit que aporta la nostra companyia, i la venda, consistent a saber col·locar tota aquella mercaderia que hem adquirit a un preu que, com a mínim, cobreixi el cost de compra més el de la producció. Cal saber buscar un equilibri per adequar-nos al mercat i no carregar-nos amb massa gènere, per tal d’evitar- nos una situació compromesa a l’hora de la venda; i, a la vegada, no quedar-nos curts amb l’objectiu de poder satisfer la demanda dels nostres clients. Hi ha èpoques de l’any en què els processos de compra vénen marcats no tant pels preus sinó per la disponibilitat, perquè a vegades no hi ha prou canals de vaques o d’ovelles. Això és un condicionant important, atès que el personal de desfer o el de manteniment de les nostres instal·lacions és sempre el mateix. En l’actualitat el nostre equip humà el formen setanta professionals. Aquest equip humà l’hem considerat sempre com una de les parts més imprescindibles per haver aconseguit el nostre creixement industrial. Puc dir que en els nostres inicis érem com una família i la voluntat de tirar endavant aquella petita indústria era del tot compartida; jo personalment admirava la voluntat d’aquells homes i dones que no tenien mai un «no» per resposta quan els necessitaves, sempre disposats a treballar conjuntament i donar el millor d’ells mateixos, els estic molt agraïda a tots. Aquests professionals són puntals importants que cal preservar per poder assegurar la rendibilitat que reclama qualsevol negoci; així com, també, amortitzar les inversions efectuades, sobretot en les instal·lacions noves i modernes. Com a tot negoci, el nostre té un risc, que consisteix a saber gestionar l’estoc i disposar del bestiar mínim perquè la feina sigui rendible.

Parcialment, cobrim amb contractació externa només un servei: la logística

La carn que comprem té un origen íntegrament espanyol. En algun moment puntual ens hem abastit en algun país europeu, com ara Itàlia, Portugal o Romania, per fer front a situacions en què els proveïdors habituals no podien cobrir plenament les nostres necessitats. De proveïdors no en tenim gaires; entre vint, vint-i-cinc a tot estirar. Però al llarg de l’any és possible que arribem al centenar de subministradors, ja que hem d’ajustar-nos a condicionants de preu i de mercat. El producte arriba fresc, en forma de canal, a les nostres instal·lacions, on procedim a fer l’especejament. En cap cas sacrifiquem els animals a la planta. La logística és l’únic servei que cobrim, parcialment, amb contractació externa, atès que no disposem d’una flota pròpia que permeti el repartiment exhaustiu de la producció. Entre altres raons perquè no resultaria rendible. Cada setmana entren a les nostres instal·lacions entre vint-i-cinc o trenta camions que ens porten canals de carn i en surten uns altres vint-i-cinc o trenta per distribuir el producte entre els nostres clients, principalment indústries del sector carni.

Exportem fins i tot a països àrabs, on demanen carn sacrificada sota el ritual halal

Si bé a Catalunya ens hem fet un nom i som una referència en el sector, el vuitanta per cent de la nostra producció s’orienta a l’exportació. Si a casa nostra disposem d’una desena de clients, al mercat exterior en tenim més de tres-cents, dels quals entre vint i trenta ens compren cada setmana. En les èpoques de crisi, la nostra orientació internacional ens va salvar. Actualment, exportem a més d’una quinzena de països, la majoria dels quals formen part de la Unió Europea: França, Alemanya, Anglaterra, Polònia, Romania, Grècia, Bulgària, Irlanda… Però amb la carn d’oví també ens hem introduït als països àrabs, com ara Dubai, Kuwait, Oman o Barein. En aquests mercats se’ns sol demanar, és obligatori, que el bestiar hagi estat sacrificat seguint el ritual halal, de manera que les ovelles hagin estat degollades de cara a La Meca. És quelcom que podem satisfer (i que garantim a través de la certificació de l’Institut Halal). Cal recordar que nosaltres ens adrecem bàsicament a les indústries processadores, que es dediquen a produir plats preparats, hamburgueses, pinxos… a part de les peces més nobles, que van a l’hostaleria i restauració.

Participar a les fires internacionals i visitar els clients són accions necessàries

A la nostra expansió internacional hi ha contribuït la nostra participació a fires a l’exterior. Habitualment participem a la fira Gulfood que anualment se celebra a Dubai, així com també a París, Barcelona i Colònia. Fins i tot hem arribat a anar a Hong Kong (Hofex). Aquesta obertura de mires s’ha accentuat arran de la incorporació dels nostres fills a la companyia. La Marta, que té vint-i-nou anys, en forma part des que en fa quatre va acabar la carrera de Comerç Internacional a la Universitat Pompeu Fabra; i en Jordi, que ara en té vint-i-sis, s’hi va sumar als divuit; i tot i estar-hi treballant, ha fet pauses per complementar el seus estudis d’anglès dins la Universitat de Stirling (Escòcia). Entre els quatre ens ho combinem per atendre les diferents cites internacionals. No és només una qüestió de temps sinó també de costos, atès que la participació a les fires reclama inversions importants: contractació d’espai per a l’estand, desplaçaments, dietes… Però són accions necessàries per donar a conèixer la nostra activitat, establir nous contactes i obrir mercats. Així mateix, quan l’ocasió ho requereix, visitem els clients a l’estranger, malgrat que hi ha encara països on exportem i que no hem trepitjat mai. Visitar els clients suposa un esforç considerable, però el tracte rebut és extraordinari i ens compensa, tant en l’àmbit professional com personal, perquè aprenem moltes coses del seu país, de la seva cultura, del seu tarannà i fins i tot de les seves mateixes vivències. Alguns clients acaben sent veritables amics.

Comptem amb les millors certificacions possibles en el nostre àmbit

Sempre hem volgut oferir les màximes garanties als nostres clients i hem anat per davant d’allò que legalment s’exigeix. Disposem d’un sistema de traçabilitat homologat que efectua un seguiment exhaustiu del producte des de l’origen del bestiar fins que es lliura al client. Comptem amb les certificacions BRC i IFS, que avui dia constitueixen els estàndards de qualitat més estrictes en el sector agroalimentari. La BRC Global Standard ens la solen exigir els clients d’Anglaterra i dels països nòrdics. És més estricta que la International Food Standard, més comuna a França, Alemanya o als països de l’Europa central. Durant alguns anys vam estar treballant sota les normes de l’ISO 9001 de qualitat, la qual cosa ens permeté aprofundir i millorar molt en aquest aspecte. Les certificacions actuals, però, són més exigents i, en el nostre àmbit, convaliden qualsevol ISO.

M’he sentit més realitzada com a mare que com a emprenedora

Aixecar aquesta empresa al costat d’en Josep suposa un orgull, però encara estic més satisfeta dels meus fills, que ha estat el millor que m’ha donat la vida. L’emoció que vaig sentir quan van arribar és quelcom indescriptible, i l’experiència més gran que pot viure una dona. La Marta la vaig tenir als vint-i-sis anys i, al cap d’una setmana, la tenia amb mi a l’oficina, en una cabassa. Així podia gaudir d’ella fins i tot a la feina. I amb en Jordi, que nasqué dos anys més tard, vaig tenir el suport d’una dona que se’n feia càrrec; perquè al cap de vuit dies jo ja era a la feina. Com a dona, m’he sentit més realitzada com a mare que com a emprenedora. I a la vida he tingut també la sort de trobar el Josep, un home amb qui hem estat capaços de superar els moments més dificultosos i complicats gràcies a la seva serenitat i a la seva seriositat. Per a mi ha estat sempre un referent i el suport imprescindible, tant a l’entorn familiar com a l’empresarial.

Si el problema és el mot «independència», busquem una alternativa dialogada

Desitjaria que els polítics s’asseguessin a una taula, dialoguessin i no s’aixequessin de la cadira fins que arribessin a un acord; ja fos d’independència, de referèndum, de pacte fiscal, de més competències autonòmiques… Però cal posar-se d’acord perquè el país ja pateix prou problemes com per estar prolongant aquest conflicte. Històricament hem estat gent de pau i seria beneficiós per a tothom poder-nos entendre, des de la negociació i el respecte. Si el terme «independència» és un problema, busquem una alternativa. Però convé evitar que es formin dos bàndols. Els polítics han de donar exemple i són els primers que han de cercar vies d’acord i de consens perquè la societat estigui unida; com passa a Europa, que ens ha ajudat molt i que ens marca el camí a seguir. La solució que es prengui és indiferent, però sobretot hem de sortir d’aquest atzucac units i agafats de la mà.