Text del 2001
Mª del Carmen Pérez Pozo és un exemple de com l’esforç i el treball poden fer que totes les nostres aspiracions esdevinguin realitats. “Sóc la filla petita d’un matrimoni d’immigrants andalusos. Després d’establir-se al barri del Carmel de Barcelona, el meu pare, Felipe Pérez, va començar a treballar a una fàbrica i la meva mare, Dolores Pozo, es dedicà a la confecció. Així van garantir-nos una bona educació i l’actual posició respectable de què gaudim les quatre germanes. I amb el seu exemple quotidià van mostrar-nos el valor relatiu dels béns materials.”
Segurament ha estat aquesta educació en valors el que li ha permès sobreposar-se a totes les incidències professionals i personals que se li han presentat a la vida, especialment aquelles que fan referència a la discriminació que encara pateixen les lletrades al nostre país: “Les advocades encara ens veiem obligades a parlar amb més seguretat i contundència que els nostres companys per ser escoltades. Això s’observa clarament quan tractes amb un client i t’acompanya un col·lega masculí. Aleshores t’adones de com el client tendeix a fer més cas dels seus consells i de les seves paraules que de les teves. I també ho perceps en les múltiples trucades quotidianes que demanen pel senyor Pérez Pozo. A sobre, si, a més d’advocada, ets jove, les dificultats es dupliquen i és molt difícil que treballis amb determinat tipus de públic. Segurament per això, el nostre perfil de client no sobrepassa mai els quaranta anys.”
A més dels estereotips imperants, també hi ha condicionaments de caire social que expliquen aquesta dificultat: “És un fet evident i constatat que el nombre de professionals de sexe femení dedicat a l’exercici lliure de la professió és menor que el de sexe masculí. La causa d’aquest fenomen és el grau d’implicació que requereix la nostra feina, que les dones no sempre desitgen perquè acostumen a valorar el temps de dedicació familiar per la quantitat i no pas per la qualitat. Per això és tan corrent trobar dones exercint càrrecs de responsabilitat, com ara el de jutgessa, secretària de jutjat, etc., que tenen prefixat un horari perquè pensen que així serà més fàcil fer compatibles la vida familiar i la professional.”
En el seu cas concret, l’exercici lliure de la professió li ha comportat un canvi important de prioritats: “He hagut d’aprendre que la intensitat del temps que passo amb els meus fills ha de ser més important que no pas la quantitat.”
Tot plegat s’agreuja per la competitivitat existent entre els membres del col·lectiu: “Vivim molt la inseguretat de saber quines seran les despeses del mes però no les entrades. Per lluitar contra la massificació, l’únic que podem fer és donar un servei bo i complet al client, un servei que vagi més enllà de les qüestions estrictament jurídiques i abraci també els seus afers personals i altres àrees d’assessorament com, per exemple, la financera.”
L’estimació vers el món de l’assessorament va arrencar abans que acabés els seus estudis universitaris: “Ja abans d’acabar la llicenciatura m’havia instal·lat pel meu compte al meu barri, juntament amb un company economista.” Després de créixer i consolidar aquest despatx, va decidir que era el moment idoni per compatibilitzar aquest gabinet amb un que duria el seu nom, “el Bufete Pérez-Pozo ubicat al Passeig de Gràcia. Des d’aquí intento donar un servei polivalent i multidisciplinari als clients, principalment petites i mitjanes empreses, moltes de les quals pertanyen al sector de la publicitat.”
La noció d’assessorament polivalent i multidisciplinar és molt àmplia, per això ella mateixa l’acota: “Els nostres serveis engloben totes les necessitats en matèria de dret que pot tenir una societat, com ara el civil, el mercantil, el fiscal i el laboral. Dins d’aquestes necessitats, incloem actuacions penals relacionades amb el món de l’empresa, però sempre que se circumscriguin exclusivament a aquest àmbit i no facin referència a delictes de sang o contra la propietat. També assessorem el treballador en qualsevol qüestió, i fins i tot tractem temes personals, com un divorci, una herència, etc.”
La feina del despatx s’organitza segons les diferents àrees d’actuació, que estan coordinades per un professional especialitzat. Mª del Carmen Pérez Pozo s’encarrega fonamentalment de les branques laboral i civil. Aquesta experiència li permet destacar algunes de les incoherències en què l’Administració està incorrent en l’aplicació de la reglamentació: “És evident que actualment existeix una necessitat de contractar mà d’obra no especialitzada i que aquest tipus de treballador no respon a les característiques dels ciutadans espanyols. Això obliga les empreses a la contractació d’estrangers. En aquesta situació, el més normal seria que l’Administració tramités fàcilment i ràpida els permisos de treball corresponents. Això no obstant, el Ministeri de l’Interior pot trigar més de mig any a concedir-los. Mentrestant, però, l’empresari no pot aturar la producció, per la qual cosa ha de tenir treballant aquestes persones, que es troben en una situació totalment irregular, però, alhora, consentida per l’Administració.”
Hi ha altres aspectes de l’àmbit laboral, com ara la simplificació dels tipus de contractes, que semblen fàcilment millorables però que responen a interessos polítics, econòmics, etc., que no sempre són conjugables. Això mateix passa en el cas de les diferències entre empresaris i treballadors: “El conflicte ha existit i existirà sempre, el que passa és que s’han modificat les causes perquè avui en dia les condicions laborals acostumen a estar per sobre de les dictades pel conveni.”
En cas que esclati la problemàtica, ella es declara pactista, però amb matisos: “En primer lloc, cal tenir present que l’advocat que representa un treballador té molt més a guanyar que no pas el que defensa una empresa, perquè l’assalariat ja ha estat acomiadat o sancionat. En canvi, la companyia ha de demostrar que la seva actuació ha estat correcta i, a sobre, fer-ho d’una manera totalment objectiva, i això no és fàcil. Per això mateix, obtenir un acord entre les parts estalviarà temps, diners i angoixes a l’empresari. Però també s’ha de tenir en compte que potser la resta d’empleats veurà el pacte com un signe de feblesa de la direcció de l’empresa i, per tant, pot ser aconsellable dirimir el conflicte als tribunals per tal d’evitar-ne la repetició en el futur.”
Maria del Carmen Pérez Pozo aprecia especialment el valor vocacional i de servei cap als altres que comporta l’advocacia. Per això desitja que els seus fills se sentin realitzats amb l’activitat laboral que escullin: “Encara són molt petits, però jo només vull que estudiïn i es dediquin a una professió que els faci feliços.”
