Text del 08/06/09
Hem de pensar que els valors humans són patrimoni de tota la Humanitat, estan innats en cadascú de nosaltres, són universals, i hem de treballar perquè els nens els coneguin i consolidin.
La tecnologia és necessària, però no serà d’utilitat si abans els joves no han adquirit la paciència i el mètode que requereix la investigació.
El sistema educatiu que tenim actualment, i que obliga a estudiar conjuntament els alumnes fins als 16 anys, fa que els nois que no volen o no poden fer estudis universitaris es desmotivin i es frustrin.
Les PIME, amb les seves ganes de treballar i la seva capacitat d’innovar, són l’ànima de Catalunya. Estic convençuda que l’escola rebrà els ajuts necessaris per poder garantir la qualitat que sempre ens ha caracteritzat i que es mereix el nostre país.
Fa 50 anys, Maria Pilar Martínez i Pubill va entrar al món de l’educació, i avui és la directora del centre educatiu que ella mateixa va fundar l’any 1967 per portar a terme una educació que fomentés el desenvolupament dels valors i de les persones, les prestigioses Escoles Betlem. “Vaig començar a exercir de mestra a l’Acadèmia Sant Ramon, i més tard vaig donar classes de matemàtiques a la Institució Montserrat, però, quan em vaig casar, vaig deixar momentàniament el món de l’ensenyança. Ho vaig fer amb recança, i no em vaig decidir a tornar-hi fins que un dia la meva filla gran, que aleshores no tenia més de tres anys i anava a una escola del barri de Sant Antoni, va arribar a casa i es va posar de cara a la paret perquè l’havien castigada per parlar a classe. Aquella anècdota em va decidir a crear una escola nova que oferís una ensenyança que respongués a les meves idees pedagògiques: la formació no només ha de tenir en compte l’aspecte acadèmic, sinó que també ha de valorar la faceta humana. Per tal de poder començar el projecte, em vaig instal·lar en un entresòl de l’avinguda Mistral. Aleshores els meus alumnes eren els nens de l’entorn, i els fills dels amics i de la família; avui en dia l’alumnat de les Escoles Betlem prové de Barcelona i dels pobles del Maresme.”
El camí que ha conduït la senyora Maria Pilar Martínez a aquest punt, però, no ha estat senzill, ja que s’ha vist obligada a vèncer una gran quantitat d’obstacles. “Primerament, vaig tenir un dubte: era correcte que jo, com a mestra, eduqués la meva filla? Però la meva amiga i companya Carme Aimerich em va animar a seguir endavant. Oi que si fossis modista li faries els vestits?, em va preguntar. Resolt aquest punt, vam haver de treballar de valent per crear un material pedagògic que en aquella època no era habitual.”
Però, més enllà dels dubtes i l’esforç dels inicis, la senyora Martínez i Pubill ha demostrat que la seva vocació era prou seriosa per superar les moltes dificultats que les normatives de l’Administració han creat a les escoles petites d’aquest país. “Avui podem dir, i ho diem amb molt d’orgull, que oferim una educació que va des de l’escola bressol fins a la universitat. Però hem lluitat molt per aconseguir-ho. No només ens hem adaptat als diferents models d’educació vigents, sinó que també ho hem fet a les lleis que establien uns metres quadrats mínims i ens obligaven a tenir una sortida particular al carrer. Aquests requisits legals no eren gens fàcils d’aplicar allà on estàvem ubicats, a l’Eixample de Barcelona, i l’any 1970 vam haver de traslladar-nos de l’avinguda Mistral a la Gran Via. Però aquest canvi tampoc no va ser suficient, i el 1976, quan buscàvem espais més adequats, ens van oferir un restaurant a Premià de Dalt que havia estat una masia. Jo era reticent a sortir de la ciutat, però finalment vaig acceptar. En bona mesura la meva decisió va estar motivada pel recolzament que vaig tenir: no només de la meva família, que ha estat sempre al meu costat en els moments de desànim, sinó també dels professors i dels alumnes de l’escola, sense oblidar l’aposta que va fer qui aleshores era l’alcalde de Premià de Dalt, el senyor Just, el qual volia una escola de referència al seu poble. Gràcies a tots, ara tenim una escola radicada enmig de la natura i que, en efecte, és una entitat destacada.”
Aquesta capacitat de superar els moments difícils és quelcom que la senyora Martínez i Pubill transmet al seu centre. “Jo penso que la professió de mestre és un privilegi i una responsabilitat, i que, per tant, no ens podem acontentar a oferir uns coneixements determinats als alumnes, sinó que hem de formar éssers humans a través del nostre exemple i la nostra il·lusió. Si ho fem, l’alumne estarà motivat per estudiar, i podrà aprendre uns valors tan essencials com la paciència o la capacitat d’esforç. Per això, a les Escoles Betlem no només ens centrem en l’aspecte acadèmic, que és molt important, sinó que també volem que la persona es desenvolupi en totes les direccions: emocional, moral, social, intel·lectual, motriu i artística. Hem de pensar que els valors humans són patrimoni de tota la Humanitat, estan innats en cadascú de nosaltres, són universals, i hem de treballar perquè els nens els coneguin i els consolidin.”
Aquesta mirada humana a l’educació fa que la Maria Pilar Martínez comprengui que l’ensenyament ha de preparar el jove com a persona i com a membre de la societat. Cal tenir molta cura tant dels futurs joves universitaris, com dels que seguiran altres direccions (artística, professional…). “El sistema educatiu que tenim actualment, i que obliga a estudiar conjuntament els alumnes fins als 16 anys, fa que els nois que no volen o no poden fer estudis universitaris es desmotivin i se sentin frustrats. Si, en canvi, des de ben petits els oferim la possibilitat de desenvolupar les seves habilitats manuals, i al mateix temps els inculquem la necessitat d’una ensenyança de qualitat, tindrem millors professionals, i una societat amb ciutadans amb un grau d’educació més elevat.”
Tanmateix, els nois d’avui tenen inculcada la idea que han d’arribar a la universitat. “No arribar-hi significa un fracàs, i moltes vegades la pressió prové del mateix entorn familiar, que no accepta fàcilment que el jove vulgui ser electricista, impressor o cuiner.”
La senyora Martínez i Pubill creu que aquest és un problema cultural i sociològic i que cal incentivar i revalorar aquesta faceta de l’educació, i més si tenim en compte que el futur professional del nostre país passa per la mà d’obra qualificada, a més de la innovació i la recerca. “A les Escoles Betlem iniciem els alumnes en la recerca i en la tecnologia, perquè entenem que tant l’una com l’altra han d’anar acompanyades d’una educació prèvia. Per tant, motivem la investigació des de pàrvuls, i anem avançant-hi a poc a poc. I és que la tecnologia és necessària, però no serà d’utilitat si abans els joves no han adquirit la paciència i el mètode que requereix la investigació.”
La combinació d’innovació i valors ètics que defensa Maria Pilar Martínez no només ha educat diverses generacions de joves, sinó que també ha permès les Escoles Betlem de resistir en èpoques de dificultats com la que travessem avui en dia. “Els centres educatius de mida mitjana o petita, com el nostre, es troben amb una dificultat greu: tenen els mateixos deures que els grans centres, però, en canvi, tenen menys recursos per poder-los complir. Nosaltres sempre ens hem mogut i hem trobat solucions per subsistir; fa uns anys vam buscar subvencions que abaratissin el cost que suposa l’educació que oferim. Però actualment aquests ajuts no són suficients, i hem optat per reduir despeses. No podem oblidar que les petites i mitjanes empreses, amb les seves ganes de treballar i la seva capacitat d’innovar, són l’ànima de Catalunya. Estic convençuda que l’escola rebrà els ajuts necessaris per poder garantir la qualitat que sempre ens ha caracteritzat i que es mereix el nostre país.”
