Text del 26/11/2018

Donar continuïtat a l’obra del seu marit ha esdevingut el repte vital per a aquesta professional de la medicina que, durant anys, desenvolupà la seva carrera en l’àmbit de la inspecció mèdica i la gestió sanitària. Oferir als pacients de salut mental un bon tracte, aconseguir-ne la integració i lluitar contra l’estigmatització constitueixen els objectius d’aquesta xarxa de centres de salut mental amb vocació de servei públic. Però també mantenir el testimoni de servei social i humanitari del doctor Fàbregas, un metge psiquiatre generós, inquiet, valent i innovador.

M’aferrava al braç de la mare per no quedar-me a col·legi

Els meus ulls s’obriren per primer cop a Llinars del Vallès, una vila en què vaig viure una infantesa tan feliç com la meva afortunada vida. Perquè si hi ha quelcom que pugui definir la meva trajectòria és una immensa sort vital. No han estat gaires els entrebancs a què he hagut de fer front i només puc ser agraïda. El record més llunyà que conservo és aquell dia que, amb dos o tres anys, la mare em portà per primer cop a l’escola. No puc oblidar aquella imatge en què la «senyoreta» Pilar m’agafava de la mà mentre jo m’aferrava al braç de la mare, que es disposava a marxar malgrat que jo em resistia a separar-me’n.

El pare sempre observà un gran proïsme

En transcórrer en un ambient de poble, la infantesa estigué marcada pels jocs al carrer, amb molt contacte físic, fent discórrer la imaginació per convertir un pal en una espasa i quatre pots en una botigueta. Fou aquell un temps preciós, en què es forjaren unes sòlides amistats. És precisament a les primeres etapes de la vida quan es «pasten» els amics autèntics. Quan esdevens adult, en ocasions les amistats estan emmascarades per diferents interessos, però quan ets jove l’únic que aflora és l’afinitat amb la persona, la identificació amb l’altre, la complicitat que es teixeix… Sempre m’he sentit molt estimada pels amics que m’han envoltat, a l’igual dels meus pares, Joaquim i M. Teresa, i els meus quatre germans. A casa fèiem molta pinya i hi havia un sentiment de plena solidaritat. Una solidaritat que el pare sabé transmetre’ns com molts altres valors, perquè era una persona generosa que sempre observà un gran proïsme.

Gran capacitat de lideratge i vocació per ajudar els altres

En Joaquim fou un home extraordinari que es veié obligat a fer-se a sí mateix a causa de la Guerra Civil. Tercer de quatre germans, quedà orfe de pare amb només nou anys, atès que arran de la contesa bèl·lica l’avi va haver de fugir. De cop i volta, la meva àvia paterna s’hagué de fer càrrec de quatre menuts i dues senyores grans: la seva madrastra i la tia. Des de ben jove, el pare mostrà capacitat, carisma i lideratge per tirar endavant la família. Home d’idees clares i un enorme esperit d’ajuda, no només sabé adreçar la seva vida sinó que trobà una ocupació als seus germans. La vocació d’ajudar els altres quedava patent constantment, atès que sovint acollia persones amb problemes o sense família. Era contractista d’obres i sempre els trobava lloc on aixoplugar-se o els oferia feina per salvar situacions complicades. Fins i tot va habilitar a casa nostra una habitació per a un amic seu, que vivia sol a Sant Antoni de Vilamajor i havia d’anar a treballar cada dia a Llinars amb una moto, amb el fred que feia a l’hivern, a canvi que li cuidés el jardí. El mantingué com a jardiner fins que morí.

Combatent en bàndols diferents

La Guerra Civil deixà una empremta dolorosa a la família. L’avi patern va haver d’abandonar el camp en ser reclutat per combatre els insurrectes. Tot i no pertànyer a cap bàndol, en acabar la guerra hagué de fugir a França perquè, en cas contrari, l’haurien afusellat. Així mateix, això també propicià que el pare es veiés repudiat per la gent, en identificar-lo com a fill d’un roig. Ell mai no ho va poder entendre. L’avi romandria a Perpinyà fins a la mort d’en Franco. L’experiència a casa de la nostra mare fou igualment dramàtica. L’avi matern també hagué de sumar-se a l’exèrcit, en aquest cas als «nacionals», quan ella només tenia dos anys. Poc després, el declaraven com a desaparegut en guerra; una circumstància que deixava la nostra àvia en una situació legal en què no era ni casada ni vídua.

Obligada a anar de genolls fins a Vilalba Sasserra

La mare no arribà a conèixer mai el seu pare, perquè era massa petita quan l’avi hagué de marxar a la guerra. La nostra iaia, Lola, s’aferrava a la idea que potser no hauria mort, atès que no hi havia constància certa que hagués perdut la vida. Probablement això feu més cruel l’existència de l’àvia, perquè vivia en un permanent estat d’incertesa. Tanmateix, el seu cunyat, germà de l’avi, mirava d’esvair-li qualsevol possibilitat d’esperança, ja que ell es trobava just a una muntanya que hi havia al davant, a la Batalla del Segre, quan llançaren la bomba que devia acabar amb la seva vida. «No va quedar res», insistia ell, intentant que la dona prengués consciència que el seu marit mai no tornaria. Hi hagué un moment en què corregué la brama que alliberaven presoners. La iaia Lola, que servava una fe infinita, s’agafà a la hipòtesi de la tornada de l’avi. Volgué acompanyar les seves súpliques divines fent el recorregut de Llinars fins a Vilalba Sasserra de genolls, en una inútil aventura a què obliga la mare a fer-li costat. Però no hi hagué miracle i l’avi no tornà mai. Per acabar-ho d’adobar, una bomba caiguda a Llinars ensorrà casa seva. Sortosament, ella era al darrere donant menjar a les gallines i les dues filles a Sant Antoni. Tanmateix, dos anys més tard, la filla gran, amb només sis anys, moriria a causa de la diftèria. Sovint penso que li varen encertar el nom: Dolors, perquè la seva vida va ser, sens dubte, dolorosa.

«Si no fas una cosa que t’agradi, hauràs de suplir amb esforç el que un altre fa de gust»

Vaig continuar l’escolaritat al col·legi de les mares franciscanes de la Divina Pastora a Granollers. El pare no havia pogut estudiar i el seu màxim desig era que ens poguéssim formar. Fins i tot es barallà amb la sogra quan aquesta qüestionà que les noies anéssim a la universitat a Barcelona. Podem afirmar amb orgull que vam donar compliment als seus anhels, perquè la Montse, la primogènita, és advocada; en Josep, tercer just darrere meu, dirigeix una agència bancària; la Cristina és treballadora social; la benjamina, l’Esther, és doctora en Psicologia i jo vaig fer Medicina. Quan era joveneta, em plantejava estudiar Dret, influenciada per la sèrie de televisió Ironside. Tanmateix, vaig optar per emprendre l’itinerari mèdic després de la decisió de la meva germana gran. El pare no hi posà obstacles, però em donà un consell: «Pensa-t’ho bé, perquè si no fas una cosa que t’agradi, hauràs de suplir amb esforç el que un altre faci de gust». La frase m’ha quedat gravada a la memòria i, certament, per a mi la feina no ha estat cap suplici, perquè he gaudit amb la meva professió; m’he sentit útil, ben tractada i reconeguda.

Em feien saltar dues vegades per deixar el col·legi en bon lloc

Mai no vaig donar disgustos als pares pel que fa als estudis i obtenia molt bones qualificacions en totes les assignatures. També destacava en esports. Quan al centre organitzaven una diada esportiva, en què convidaven a venir els pares, sempre em situaven com la primera saltadora per, després, repetir l’exercici l’última i deixar en bon lloc el col·legi.

Vaig compaginar els estudis amb l’assistència al metge del poble

Quan vaig començar la carrera de Medicina, el pare em digué que parlaria amb el metge del poble per treballar amb ell i, així, adquirir experiència. Em semblà una molt bona idea. En aquella època, la realitat mèdica del poble es reduïa a un parell de doctors que es pot dir que treballaven les vint-i-quatre hores del dia, perquè un metge rural havia d’estar disponible en tot moment per a qualsevol urgència que pogués sorgir. Eren anys on encara funcionava la «iguala» que consistia en el fet que, mitjançant un pagament, les persones poguessin ser ateses en horaris més confortables. D’aquesta manera, jo al matí anava a l’Hospital Clínic, de vuit a dues; agafava un tren per tornar cap a Llinars i aprofitava el trajecte per menjar un entrepà, i a les tres obria la consulta, on fins a les cinc ateníem els pacients que venien amb la cartilla de la Seguretat Social, mentre que de set a nou visitàvem els que pagaven la «iguala». Jo aprofitava el parèntesi de mitja tarda per passar a net els apunts que havia pres a classe al matí. A la consulta assistia al doctor tot redactant receptes, practicant alguna cura, cosint els ferits i fent tasques administratives. Amb el pas del temps, em vaig aprendre la majoria dels números de la Seguretat Social de la gent del poble.

Els companys recorrien a mi per conèixer el nom comercial dels principis actius

Fou un encert compaginar la carrera amb aquella assistència al metge del poble. Vaig treure molt profit i molta experiència d’aquella etapa, i prova d’això és que, en acabar la carrera, els companys d’estudis recorrien a mi perquè, si bé ells eren capaços de diagnosticar els malalts i determinar quin principi actiu calia prescriure en cada cas, n’ignoraven el nom comercial, quan jo me’ls coneixia de memòria. Vaig fer bons amics a la facultat, on mai no m’hi vaig sentir sola. L’amistat forjada era tan intensa que encara avui ens seguim veient i compartint menjars i rialles. Tinc fins i tot un grup de WhatsApp de companys escolars de quan teníem quinze anys, on ens comuniquem a diari. Som una tretzena d’antics companys, tot i que l’any passat ens va deixar en Fèlix, un amic molt estimat.

Seduïda per la inspecció mèdica des de bon començament

Poc després d’haver acabat la carrera, van convocar oposicions pel Cos Sanitari d’Inspectors Metges de la Seguretat Social a Catalunya. Vaig decidir presentar- m’hi, per la qual cosa vaig concentrar-me a estudiar de valent i vaig aconseguir el propòsit. Malgrat que la intenció inicial era la d’esdevenir metgessa de poble, hi ha vegades que la vida t’ofereix uns camins imprevisibles i optes per emprendre una altra trajectòria. Vaig ser assignada a les Unitats de Valoració Mèdica d’Incapacitats (UVAMI), encarregades de controlar les situacions d’incapacitat laboral transitòria i d’invalidesa. Des de bon començament em seduí la feina que hi desenvolupàvem. Visitàvem una vintena de pacients al dia, que ens aportaven informes mèdics, radiografies, analítiques… Durant la consulta, els preguntàvem sobre els antecedents, la professió, etc., realitzàvem exploracions, les contrastàvem amb la documentació aportada i emetíem un informe on indicàvem si es presumia invalidesa o no. Llavors, en els anys vuitanta, només érem una dotzena d’inspectors mèdics a la UVAMI de Barcelona.

No vaig poder evitar l’emoció quan aquell home m’agraí la invalidesa

L’informe que emetíem arribava a l’Institut Nacional de la Seguretat Social, on hi havia tres comissions, formades cadascuna per un inspector de treball, un membre de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials, un inspector mèdic de la UVAMI i un subdirector de l’INSS. Allà es decidia si a aquella persona se li atorgava la invalidesa i en quin grau. Jo formava part de la comissió de reclamacions prèvies d’avaluació d’incapacitat de la Direcció Provincial de l’INSS que examinava els recursos dels pacients que l’havien vista denegada i em corresponia defensar l’informe de companys que havien determinat que procedia la invalidesa i que, tanmateix, la comissió corresponent havia desestimat que prosperés. Malgrat ser una tasca delicada, no l’assumia amb patiment, sinó amb la professionalitat que requereix una responsabilitat com aquesta. Hi va haver dos casos que sempre he recordat. El primer fou el cas d’un pacient que patia una espondilitis anquilosant i una coxartrosi bilateral greu, que li provocava serioses dificultats per caminar. Vaig defensar la invalidesa, que, ignoro per què, se li havia denegat en primera instància i vaig sentir una emoció intensa quan aquell senyor, que amb prou feina podia caminar, se’m presentà un dia a l’ambulatori del carrer Manso per agrair-me que li haguessin donat la invalidesa. Vaig constatar, una vegada més, que la meva feina era útil per a algú.

Una creueta pot fer canviar la vida d’una persona

El segon episodi fou molt amarg, ja que afectava una senyora que sol·licitava la invalidesa perquè, quan era adolescent, amb dotze o tretze anys, havia tornat a casa indisposada i havia ingerit accidentalment el salfumant amb què la seva mare havia omplert una ampolla d’Aigua del Carmen… Això li havia provocat serioses cremades a l’esòfag i a l’estómac i havia obligat a practicar-li una colostomia; una obertura al ventre per tal que li quedés el colon per fora i es pogués administrar l’aliment, triturat, per allà. «La meva il·lusió seria poder anar a menjar a un restaurant, però quan menjo he d’escopir, perquè no tinc tub…», m’havia dit la dona, a qui no vaig dubtar a certificar com a invàlida. Tanmateix, en redactar l’informe vaig pecar d’estricta, perquè vaig posar la creueta on deia que les lesions de la pacient eren anteriors a la seva vida laboral, ja que llavors ja tenia més de quaranta anys. Per aquesta raó, la invalidesa li fou denegada, la qual cosa em provocà molt malestar, en pensar que no era just. Temps més tard, però, en acomiadar-me de la meva tasca com a inspectora de la UVAMI, li vaig comentar al subdirector de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, el senyor Manolo Sarabia, que si hi havia quelcom que m’havia aconseguit neguitejar al llarg de la meva trajectòria era aquell capítol. «A mí también me impresionó, por lo que, cuando pasó por reclamaciones previas, se la dimos», em contestà. Allò em deixà alleujada d’un remordiment que m’havia estat perseguint durant llarg temps. D’aquella experiència en vaig extreure una lliçó, i és que voler fer les coses de manera correcta no sempre equival a fer justícia.

Avui hi ha controls més estrictes, però els abusos per baixes seguiran existint

Com a inspectora mèdica, he estat testimoni dels abusos que es produeixen en les baixes laborals. Abans, per exemple, hi havia establerta una invalidesa provisional pel període d’un any i mig i prorrogable fins a sis anys. A les persones que es trobaven en aquesta situació, se’ls facilitava una cartilla amb un segell que reconeixia la situació transitòria d’invalidesa i la data màxima d’extinció, la qual cosa confonia els seus tenidors, que interpretaven que el reconeixement era irrefutable fins que s’exhauria el termini de sis anys. No entenien que, si s’apreciava una millora durant aquell període, se’ls podia retirar aquella condició. És clar que la majoria de patologies que diagnosticàvem eren artrosis; quadres que difícilment poden revertir, perquè l’evolució natural és que, amb el pas dels anys, empitjorin. Tot i això, he vist operaris del sector del tèxtil que gaudien d’invalidesa permanent total i eren cridats a revisió per part de l’Institut Nacional de la Seguretat Social amb el propòsit de retirar-los- hi, malgrat que una malaltia degenerativa com l’artrosi com a molt pot romandre estable. En qualsevol cas, en la tasca de la inspecció mèdica hi ha aspectes difícils de controlar i que propicien que algunes persones puguin abusar del sistema. Les lumbàlgies i les depressions són les patologies que comporten més controvèrsia, perquè el dolor no és mesurable. He vist columnes vertebrals destrossades de pagesos que no perceben cap tipus de dolor i esquenes que presenten un estat perfecte en gent que acusa un mal insuportable. En aquests casos resulta molt difícil escatir si es tracta d’un abús o bé estem davant d’un llindar de dolor extremament sensible. I algunes patologies de salut mental són de difícil valoració. Avui dia hi ha molts més controls, més exhaustius i segurament més fiables, però els abusos amb les baixes laborals probablement seguiran existint.

La vida t’amaga capítols dolços i altres d’amargs

El sistema sanitari pateix altres mancances. És el cas de les infeccions hospitalàries, lamentablement molt habituals. És una realitat que no es pot amagar i de difícil solució per molta prevenció que hi hagi. Per aquesta raó, als centres s’acostuma a optar per cirurgies curtes i enviar els pacients com més aviat a casa, sobretot en el cas de la gent gran, perquè les possibilitats de contraure una infecció són elevades; no només al quiròfan, sinó també en les plantes d’hospitalització. En alguns casos, les situacions són salvables, però la causa de mort per infeccions hospitalàries és rellevant. A l’entorn sanitari s’assumeix com a problema de difícil solució, perquè malgrat les condicions d’higiene i la cura en els procediments, hi ha factors incontrolables. Recordo que fa uns anys a una nena que caminava pel passeig de Gràcia de la mà dels seus avis li va caure un tros de cornisa que la va matar; o un senyor que dormia a casa seva i que també va trobar inesperadament la mort després que una grua de la construcció que treballava al costat va caure. Són accidents que, fins i tot prenent les màximes precaucions per evitar-los, acaben succeint. La vida t’amaga capítols dolços i altres d’amargs, sense respondre sempre a uns paràmetres fixos. Com ara els nens que desenvolupen un càncer des de ben petits…

Amb la sensació de deure-li hores a la meva filla

Els nostres fills foren molt desitjats i han estat molt estimats. Vaig accedir a la maternitat quan treballava a l’Institut Català de la Salut. En arribar la Jana, treballava de vuit a tres i vaig pensar que podria dedicar-m’hi durant les tardes, però el meu marit em digué que li aniria bé que l’ajudés en la seva tasca. Quan l’havia conegut, ell disposava d’un hospital de dia, però el seu caràcter emprenedor l’havia portat a obrir altres centres. Volia que gestionés temes de Recursos Humans, «Serà poca estona, fins a les cinc», m’havia dit, tot i que a l’hora de la veritat la feina s’acumulava. Vam comptar amb una noia de suport, perquè vivíem a Barcelona i els pares eren a Llinars. Però això sí: a les sis, em plantava a casa perquè banyar la Jana i donar-li el sopar era sagrat per a mi. Tanmateix, tinc la sensació que li dec hores a la meva filla i si ara fos a fer… Amb en Max fou diferent, perquè, tot i treballar, ja no vaig haver de dispensar aquella col·laboració al meu marit. Precisament fou durant el seu embaràs quan vaig abandonar la UVAMI i em vaig traslladar a treballar a Mataró, per coordinar tres centres no reformats d’atenció primària i assumir el control de les baixes laborals, un capítol on m’havia convertit en experta. Fou aquella una etapa meravellosa que, després, trobà continuïtat com a responsable d’especialistes del Maresme i coordinadora de l’Atenció Primària de l’ICS i de l’Atenció Especialitzada.

El meu repte rau a fer créixer l’obra del meu marit

Tant per al meu marit com per a mi, ser pares ha estat alegria i satisfacció. Hem tingut uns fills meravellosos, intel·ligents, afectuosos, amb valors, nobles, empàtics, que es fan estimar i que es preocupen pels altres. Sempre hem procurat dotar els nostres fills de les millors eines per afrontar la vida, transmetent i compartint amb ells valors que hem anat cultivant i desenvolupant, experiències vitals que ens han fet més forts i els poden ser útils… i en definitiva, tot un conjunt que els permeti construir la seva biografia el més lliurement possible, sense oblidar mai d’on venen. L’educació és el millor que podem donar als nostres fills. És un orgull poder veure avui tant la Jana com en Max van desplegant totes aquestes eines, valors i coneixements a la seva manera, i també poder-los acompanyar i guiar, des de la meva condició de mare, en tot el que sigui necessari, i possible. Veure i promoure el creixement de les dues grans obres de la meva vida, els meus fills i el CPB, és el que dona sentit a la meva existència.

Homenatge a la valentia i fortalesa de Josep Fàbregas Poveda

La meva vida feu un tomb inesperat el 2014. Fins llavors havia estat molt afortunada, però en l’espai de dos mesos vaig perdre els dos homes més extraordinaris que he conegut mai: el pare i en Pep, el meu marit. En Pep estigué lluitant set anys contra un càncer d’estómac. Encarà la malaltia amb valentia i molta dignitat, sense desatendre els seus compromisos laborals. Tenia seixanta-un anys, quan emmalaltí. Em vaig assabentar jo abans que ell del diagnòstic i, quan vaig anar a dir-li, estava parlant amb un company. «Fas mala cara», em digué en veure’m. En comunicar-li el diagnòstic, adenocarcinoma gàstric indiferenciat, respongué: «Res. Em faran una petita intervenció i m’ho trauran». I seguí parlant com si res. Més tard, teníem un sopar amb amics i els etzibà: «Us he d’anunciar una notícia: m’han fet una anàlisi de sang i no tinc ni colesterol, ni sucre… però m’han trobat un càncer». Entomava la vida amb aquest optimisme, malgrat que l’especialista havia pronosticat que, tirant llarg, viuria any i mig. Mai no es queixà, tot i haver-se de sotmetre a tractaments molt agressius, cirurgies severes, radioteràpia, quimioteràpia… Al principi optàrem per no dir-ne res als fills, que tot just tenien dotze i tretze anys. Però un any més tard ho van descobrir, perquè vaig comprar molts llibres sobre càncer i alimentació. De res serví folrar-los amb paper de diari, perquè un dia m’esperaven al portal de casa i em recriminaren no haver-los-en dit res. «Teniu tota la raó, però pensava que com més poguéssim ajornar-ho en el temps, millor per a vosaltres», vaig mirar de justificar-me. Tinc el record amarg d’aquella etapa en què els meus fills vivien l’adolescència de manera molt diferent als seus amics. Mentrestant, en Pep seguia al peu del canó, lluitant contra el càncer i mostrant una fortalesa fora del comú. El metge li preguntava si era capaç de vestir-se sol, quan ell acudia a la consulta en moto. I continuava portant l’agenda al cap, perquè no necessitava apuntar-se res en tenir memoritzades totes les dates del que havia de fer a la feina, aniversaris, els números de telèfon… Era una persona superdotada i sensible que va treballar fins al darrer moment. Ell era plenament conscient de la situació i recordo que l’últim dia que el vaig anar a ingressar em digué: «Carinyo: saps que jo ja no tornaré mai més a casa, oi?». Quan vaig voler dissuadir-lo d’aquesta idea em convidà a acceptar la realitat. «Ens en sortirem», vaig dir-li. Però no ens en vam sortir.

«No hi ha un bon tractament sense un bon tracte»

La mort d’en Pep m’afectà molt i, en comptes de donar suport als fills, foren ells qui van haver de fer-me costat, juntament amb la meva germana Esther i la nostra amiga Anna Plaza. Es van posar d’acord per no deixar-me mai sola. Tanmateix, vaig pensar a tirar endavant, perquè m’han educat per lluitar i vèncer dificultats. Vaig abandonar la feina disposada a seguir l’obra del meu marit. En Pep Fàbregas esdevingué empresari de la psiquiatria perquè la vida l’hi portà. Ell era contrari al tracte que es dispensava a la gent amb problemes de salut mental, als quals allunyaven de la ciutat, els tancaven en manicomis i en provocaven la desvinculació de la família. En Pep, a qui li agradava viatjar i havia conegut a França i a Anglaterra la psiquiatria comunitària, juntament amb altres professionals que pensaven com ell, com ara la Dra. Alícia Roig, volia treballar en aquesta línia, i afavorir la integració dels pacients a la comunitat. Per a ell, aquests constituïen una prioritat. «No hi ha un bon tractament sense un bon tracte», deia. I és ben cert, perquè en la psiquiatria és molt important sentir-se comprès, escoltat, ben tractat… Fou així que convencé un grup de joves companys de l’Hospital Clínic, on treballaven, per deixar la seva feina i lluitar per un altre tipus de tractament. Van llogar una casa gran i van crear el primer hospital de dia de Barcelona l’any 1981, i gràcies a l’impuls del diputat independent Agustí de Semir, van començar una etapa històrica que capgirava la discriminació i la desigualtat de l’atenció a la salut mental, menystinguda durant segles en mans de la beneficència i amagada darrera els murs del manicomi, no tant al servei de les persones afectades, com en nom de la pau social. Tot i que els primers anys foren molt durs, el convenciment del jove equip en el projecte feu que aquella aposta pionera tirés endavant. El 1992, la incipient xarxa comunitària de salut mental dependent de la Diputació, gràcies a la decidida actitud del llavors conseller de Sanitat, Xavier Trias, es va subrogar a la Generalitat de Catalunya, integrant-se a la sanitat pública. Havien aconseguit un pas més per a la normalització. El conveni experimentà un increment econòmic del vint-i-set per cent, tal era el dèficit amb què treballaven.

Xarxa de centres amb vocació de servei públic

La vocació d’en Pep era el servei públic. Prova d’això és que el CPB Serveis Salut Mental mai no ha repartit beneficis, sinó que tot s’ha reinvertit per seguir creixent. Això ha permès una xarxa de centres (integrats al CatSalut i al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies), a més de la Fundació Dr. Fàbregas, atenent al seu desig de què, un cop mort, portés el seu nom. Comptem amb un equip humà de prop de dos-cents professionals per cobrir les necessitats d’aquests centres: residències, hospitals de dia, centres de salut mental, unitats d’hospitalització, serveis de rehabilitació comunitària, clubs socials, on diàriament atenem persones amb problemes de salut mental (depressions, trastorns bipolars, esquizofrènies, trastorns límit de la personalitat, etc.). El suport de l’equip directiu ha estat bàsic per a la continuïtat de l’obra del meu marit, amb el doctor Andreu Codina com a gerent; el doctor Joan Vegué, director mèdic; el Sr. Joan Pi, present des dels inicis i coordinador de serveis; o la Tina Ureña, puntal clau, sobretot en la Fundació i en la rehabilitació. Tots són unes magnífiques persones. En Pep sempre sabé envoltar-se de la millor gent, tant com a persones com a professionals. Des d’aquell temps ençà, amb l’empenta de les diferents Administracions i seguint les directrius del Pla Director de Salut Mental i Addicions, dirigit per la Sra. Cristina Molina, hem anat avançant en la prevenció, l’atenció als ciutadans i, sobretot, en el tractament i la rehabilitació de les persones més greument afectades amb l’objectiu de la recuperació i la millora de la qualitat de vida. També ha ajudat molt l’esforç de les associacions d’usuaris i de les associacions de familiars, que han possibilitat que avui moltes persones, el destí de les quals era abans l’enclaustrament, puguin viure dignament inserides a la comunitat.

L’estigmatització del malalt mental es manté

Des dels nostres centres, lluitem contra l’estigmatització de les persones que pateixen problemes de salut mental. A la societat s’ha tendit a ocultar el que és diferent, com ara els mongòlics o deficients, a qui s’amagava com si fossin una vergonya per a la família o fruit d’un càstig diví. Amb el temps, la gent ha anat prenent consciència que aquestes patologies són equiparables a les físiques com, per exemple, la diabetis; i que amb tractament s’aconsegueix que un percentatge molt alt es pugui reintegrar a la societat. Avui dia, la combinació de medicació i psicoteràpia permet millores importants. Tot i això, l’estigmatització es manté. Recordo que recentment un psicòleg que treballa amb nosaltres, en Paulo Quintero, convencé un amic seu que es dedica al cinema per fer una pel·lícula sobre els pacients de CPB. El seu equip es mostrà reticent a venir a rodar al centre. L’experiència serví, entre altres coses, perquè aquells professionals connectessin amb els pacients i n’entenguessin la problemàtica. El dia de la presentació del curt va ser molt emocionant. Eren com una gran família i comentaven com n’havien estat, d’absurds, de témer a una gent tan fantàstica. Temps enrere també ens trobàrem amb l’oposició veïnal per construir una clínica al carrer Roger de Llúria. L’obra s’aturà i, finalment, s’aixecà en un emplaçament no gaire llunyà. Però és lamentable aquesta insolidaritat. Tothom pensa que els malalts mentals han d’estar integrats a la comunitat però ningú no els vol vora de casa.

Impulsor de la Clínica Galatea i del Premi Agustí de Semir

Una altra iniciativa que va impulsar en Pep i que mantenim, i ha complert vint anys, és el Premi Agustí de Semir, en honor a qui fou diputat independent de la Diputació als anys vuitanta i a qui el meu marit volgué agrair-ne la implicació quan havien endegat el primer hospital de dia de salut mental a Barcelona. Llavors, el senyor De Semir era diputat independent de la Comissió Informativa de Sanitat i Assumptes Socials de la Diputació de Barcelona i la seva intervenció fou crucial. El Premi Agustí de Semir es tracta d’un concurs d’arts plàstiques adreçat a usuaris de serveis de salut mental, per tal que aquests se sentin estimulats per expressar lliurement la seva creativitat i sentir-se més ancorats en el món, aconseguint la satisfacció d’arribar a crear obres, algunes realment notòries. La participació assolida ha estat de més de set-cents usuaris de la salut mental de Catalunya, i en Pep, que era molt creatiu, volgué que cada any el guardó lliurat al guanyador fos diferent: un dibuix, una escultura… Fernando Amat, de Vinçon, que durant anys ha format part del jurat del premi, és qui s’encarrega de gestionar-ho. Així, hem comptat amb la col·laboració altruista de figures tan il·lustres del món de l’art com Bigas Luna, Pepe Cortés, América Sánchez, Mariscal, Antoni Miró, Carles Sans del Tricicle, Juli Capella, Beth Galí, Xano Armenter, Joan Gaspar, Francesc Artigau, Xavier Trabado… són alguns dels col·laboradors del premi. A més, juntament amb el Col·legi de Metges, que havia posat en marxa el Programa d’Atenció Integral al Metge Malalt (PAIMM), creat per ajudar els professionals de la salut (metges/es i infermers/es), que pateixen malalties mentals i/o addictives i alhora garantir la qualitat de l’acte mèdic, amb dues peculiaritats que l’han caracteritzat: la confidencialitat i la professionalitat com a valors d’excel·lència, endegà la Clínica Galatea. D’aquesta manera s’evita que hagin de recórrer a centres públics, on hi ha la possibilitat que transcendeixin els seus problemes, amb les lògiques conseqüències que això pot arribar a comportar. Així, una vegada rehabilitats, poden reinserir-se a la vida laboral activa.

Estalviat per una banda, malbaratat per una altra

El tracte en medicina és fonamental. La cura mai pot ser completa si el pacient se sent maltractat. La paraula és molt important, i convé que el metge sigui capaç de transmetre confiança a les persones que tracta. És quelcom extrapolable a la vida en general, on cal reforçar els aspectes positius i no retreure’n els negatius. Una persona pot donar el millor de sí mateixa si es valora el que fa. Si li reconeixes que és treballadora, responsable, esforçada, ho acabarà sent. A la vida és molt important sentir-se estimat i justament reconegut. I els metges també necessiten que la seva feina sigui apreciada. Avui que comença aquesta vaga de cinc dies dels metges d’atenció primària a Catalunya em sento molt identificada amb els seus problemes, perquè crec que han arribat a una situació límit. Ens podríem estalviar moltes de les proves que se sol·liciten si els metges tinguessin temps de parlar amb el pacient i explorar-lo com cal. Davant aquesta impossibilitat, i per tal de curar-se en salut, opten per demanar analítiques, radiografies, ecografies, etc., de manera que, el que ens estalviem per una banda, ho malbaratem per una altra. Només em queda agrair el notable esforç que han fet tots els professionals de la sanitat i associacions, per tal de ser conscients de la realitat que viu el país i d’assumir aquest dèficit econòmic de la sanitat pública, tractant de mantenir la màxima qualitat assistencial possible. Creiem però que la salut mental, afectada encara per un retard històric comparat amb la resta de l’atenció a la salut, ja ha col·laborat prou a assolir el nivell d’austeritat que els temps demanen. Collar-la més faria perillar seriosament el model comunitari que ha fet possible la transformació de la marginació tradicional asilar al model territorial d’inserció social i integració a la comunitat. Tenim la responsabilitat d’afrontar aquests canvis de manera realista i, en l’àmbit de la nostra influència, mantenir els diàlegs oberts amb l’Administració fent les nostres aportacions i crítiques constructives. Al mateix temps, cercar les innovacions i les adaptacions actives dels nostres projectes a la realitat per tal que el model de salut mental a Catalunya pugui consolidar la seva trajectòria d’oferir una atenció òptima als ciutadans. Encoratgem a treballar plegats, polítics, tècnics, associacions, entitats, professionals, usuaris, familiars i ciutadans en general per la salut mental a Catalunya, i la lluita contra l’estigma i la discriminació. I jo em sento molt orgullosa de poder col·laborar en aquesta tasca desafiant. Desitjo en el futur continuar donant un servei públic de qualitat, amb la màxima transparència, potenciar i reafirmar la nostra responsabilitat social corporativa i garantir la viabilitat econòmica que ho faci possible.