Text del 03/10/2018

Educada en la cultura de l’esforç i amb un gran afany per conèixer que heretà del seu pare, aquesta professional s’ha conreat un lloc rellevant en l’entorn de l’auditoria, on lidera una de les companyies de referència dins el sector. No només no trobà cap obstacle per compatibilitzar la feina amb la família, sinó que aquesta suposà un element clau en la seva promoció laboral. Alhora, considera que la faceta de mare l’ha conduïda a assumir més responsabilitat en el terreny professional.

El pare, un gran referent

Si hi ha alguna cosa que ha marcat força la meva vida és haver estat la tercera dels onze fills que compartiren els meus pares i la més gran de les noies. Aquesta circumstància m’obligà a assumir responsabilitats des de ben jove, com ajudar a estudiar els meus germans petits i tenir-ne cura, també, en determinades ocasions. El pare, tanmateix, és una figura que exercí una forta influència en la meva infantesa. Fins i tot avui continua constituint un sòlid referent, malgrat haver-lo perdut poc després d’haver complert els vint anys i quan encara no havia completat la meva formació. Era un home de fortes conviccions religioses que, malgrat no haver pogut cursar estudis superiors, tenia un profund interès pel coneixement; tant per satisfer el desig de créixer personalment com per poder ajudar-nos en els estudis, atès que aquesta era una de les seves màximes il·lusions a la vida. El pare era una persona culta que es defensà molt bé amb el seu despatx professional dedicat al sector immobiliari.

«Per ser sant no fa falta anar a les missions»

Tanmateix, si alguna cosa definia el pare, era la bondat i la voluntat que demostrava per educar-nos amb el propòsit que esdevinguéssim bones persones. Tot i el desig que arribéssim a la universitat, la seva principal preocupació residia a transmetre’ns valors i que tot el que féssim observés un rerefons ètic. En Salvador Martí preconitzava que «per ser sant no cal anar a les missions». Ell entenia que aquesta santedat es forjava diàriament, en el tracte amb els companys d’estudis, la família, els amics, els veïns… En la seva opinió, no calia fer grans obres ni assolir grans reptes. En les petites coses quotidianes és on es demostrava la bondat de les persones.

Els valors dels pares han contribuït a la bona harmonia entre els germans

En Salvador tenia trenta-sis anys quan es casà amb la mare, per formar una llar al centre de Badalona, on havíem d’arribar els onze germans en un marge de només quinze anys. Tot un repte per a la Lali Queralt, que assumí la cura dels fills amb dedicació i amor. Si bé el pare sempre m’animà a estudiar i m’estimulà en l’aprenentatge constant, l’exemple de la mare, també constituïa una bona guia en altres aspectes de la vida; i es que tenia la virtut de transformar tota la seva dedicació i sacrifici cap a la família en quelcom ple d’alegria i felicitat. En qualsevol cas, ambdós ens inculcaren uns valors de base cristiana que tant els meus germans com jo hem assimilat en més o menys mesura per a la nostra evolució personal. El més important és que el nexe familiar es manté, que estem en contacte permanent i que, quan hem travessat moments difícils, sempre ens hem fet costat. I es que sense tots ells no es pot entendre la meva vida. De la mateixa manera que tampoc es pot entendre sense l’Enri, la meva padrina. D’ençà que tinc records, ella sempre ha estat al meu costat i al dels meus germans compartint molts moments de tota mena. I aquesta vivència s’ha traspassat als meus fills.

Un episodi que hauria pogut ser dramàtic i on vaig sentir l’escalf de tothom

Tant la meva escolaritat com la de la majoria dels meus germans va transcórrer al Centre d’Estudis Mireia, a Montgat. Conservo molt bon record d’aquella etapa perquè va ser una època que em va fer créixer en l’àmbit personal, gràcies a totes les persones que van formar part en aquells dies i de les quals encara conservo algunes amistats. Tot i que no em costava, hi esmerçava tots els esforços possibles per assolir el màxim rendiment. D’aquella època mantinc a la memòria un capítol que podria haver estat dramàtic si no l’hagués afrontat amb l’esperit positiu heretat del pare i no hagués comptat amb el suport tant de l’entorn familiar com dels amics. I és que, quan tenia vuit anys, un cotxe em va atropellar i em desfigurà el rostre. Vaig patir una fractura nasal, la boca em quedà destrossada, i vaig haver d’invertir força temps a l’hospital. Malgrat tot, vaig tirar endavant, em vaig recuperar amb prou celeritat i no vaig perdre cap curs. Podria haver estat una circumstància molt desgraciada en la meva vida i, tanmateix, d’aquell succés en rescato l’escalf que vaig percebre de tothom que m’envoltava.

«Jo vull un nas amb el qual m’identifiqui»

A conseqüència de l’accident vaig ser assídua al dentista i a diversos metges fins als disset anys. Vaig passar dos cops pel quiròfan per corregir el nas, ja que tenia dificultats per respirar adequadament. Però vaig haver d’esperar fins als divuit per sotmetre’m a qualsevol intervenció, ja que no era aconsellable fer-ho abans de la creixença. En set mesos m’operaren dues vegades, atès que la primera intervenció no fou del tot reeixida. Jo li havia advertit al metge que es fixés en la meva veu perquè no volia que em modelés un nas que no anés amb la meva personalitat. «Jo vull el meu nas; un nas recte i normal». En sortir del quiròfan, òbviament, el resultat no era el desitjat. M’havien operat durant les vacances de Nadal, per no perdre classes, i a la primavera, quan ja hauria d’haver adoptat la forma definitiva, em vaig adonar que el cirurgià m’havia aplicat un nasset de revista. Vaig dir-li al doctor que no em reconeixia, malgrat que els amics em deien que estava molt afavorida. El metge admeté que tenia raó i, malgrat que els problemes respiratoris havien desaparegut, em proposà entrar de nou al quiròfan. En aquest cas, la intervenció que em feren al juliol era més senzilla. Tot i això, el resultat no va ser l’esperat, ni per mi ni pels metges, els quals em van suggerir una tercera operació, però els vaig dir que ni de broma. Amb el temps he acceptat el meu nas com a signe de la meva identitat, realment em sento més còmoda i penso que conjuga més bé amb la meva personalitat.

Persona massa social per relacionar-se només amb màquines

Des de ben joveneta havia assumit que calia estudiar, en línia amb el que predicava el pare que tots havíem d’esmerçar esforços segons les nostres capacitats. Entenia que era la meva obligació. Quan era una nena, m’agradaven els primers auxilis i deia que volia ser metge, la qual cosa generava entusiasme en el pare. Vaig cursar el Batxillerat i el COU amb la idea que m’encaminaria cap a la medicina, on calia una molt bona nota de selectivitat per poder accedir a la facultat. Tot i assolir la qualificació exigida, aquell estiu vaig estar meditant i, finalment, vaig dir-li al pare que havia arribat a la conclusió que el que em motivava de debò eren les matemàtiques. Durant el BUP havia seguit un itinerari que incloïa matemàtiques financeres i comptabilitat, que ens graduava en formació professional alhora. I al COU m’havia decantat per la biologia i la química –a més de matemàtiques–, ja que l’opció preferent per ingressar a la universitat era medicina, que en aquell moment era el meu objectiu i il·lusió. Però en finalitzar COU em vaig adonar que no estava feta per estudiar medicina, la biologia no m’agradava. Ara graduar-se en matemàtiques és una molt bona opció i amb moltes sortides professionals, però aleshores era diferent. El pare, llavors, em va fer veure que estudiar matemàtiques m’abocaria a tasques molt solitàries; i que jo era una persona massa social per això. Dubtava que així fos feliç, alhora que em subratllava que un altre risc era que acabés dedicada a la docència. I encara que el món de l’ensenyament era quelcom que m’agradava molt, ell creia que no era una opció per a mi, considerava que per la meva personalitat i inquietuds encaixaria millor en altres professions. Em suggerí, per tant, que escollís economia, a fi d’ampliar el ventall d’opcions. Fins i tot em proposà matricular-me a ESADE, però, atès que havia realitzat tota l’escolaritat a un centre privat, vaig revelar-li que desitjava anar a la universitat pública per canviar d’ambient i conèixer un nou entorn. Va entendre-ho i vam convenir que, en acabar la carrera, faria el màster a l’IESE per complementar els estudis.

«Qui em cuidarà quan sigui gran serà la Mercè»

Un dels capítols més dramàtics a les nostres vides fou la prematura mort del pare. Tot just tenia seixanta anys quan ens abandonà, després d’un any molt dur lluitant contra un càncer. Ell era conscient que la vida se li escapava i, després d’haver regalat sengles anells a unes nebodes en haver culminat les respectives carreres universitàries, va decidir fer el mateix amb mi poc abans de morir, quan encara no havia completat els estudis. «Com que jo no ho veuré, te’l regalo ara», em digué. He d’admetre que el meu pare i jo teníem una relació de molta complicitat; bàsicament per l’afinitat que s’havia teixit entre ambdós. Potser per aquesta raó, i també per la meva condició femenina, a banda de ser la gran de les germanes, ell també solia afirmar: «A mi, qui em cuidarà quan sigui gran seràs tu». En efecte, quan el pare caigué malalt solia ser jo qui l’acompanyava  a l’Hospital de Sant Pau amb el meu germà gran, en Jaume, per a les visites i els tractaments. Recordo perfectament el dia en què el metge m’aconsellà que me l’endugués a casa perquè el procés ja era irreversible. En arribar, li vaig posar el pijama, el vaig acotxar i mormolà: «Com m’estic veient…». Vaig recordar-li que ell sempre assegurava que seria jo qui el cuidaria i ell respongué: «Però pensava que quan seria més gran; no pas ara que em queden tantes coses per fer…».

La cultura de l’esforç ens ajudà a assumir el compromís de tirar endavant la família

Em trobava a segon curs de carrera quan el pare va caure malalt. Davant aquell escenari, vaig considerar que era moment de posar-me a treballar, per tal d’aconseguir ingressos que ajudessin a l’economia familiar. Vaig començar a impartir classes de Matemàtiques Financeres i Comptabilitat en el mateix centre on havia cursat l’escolaritat i amb el qual mantenia una bona relació; tant pel bon record que hi havia deixat com perquè el meu pare n’havia contribuït a la fundació i, a més, els meus germans petits encara hi anaven. D’aquesta manera, al matí estudiava a la universitat i, a la tarda, treballava a l’escola. El pare m’advertí, però, que em centrés en els estudis. Tanmateix, mesos més tard, amb motiu del seu decés, vaig decidir que calia sumar més esforços a l’economia domèstica. Atès que havíem estat educats en la cultura de l’esforç, els germans més grans vam assumir el compromís de tirar endavant la família i ajudar la mare. Vaig buscar una feina relacionada amb la comptabilitat i les finances, vinculada amb els estudis que havia iniciat, i fou llavors quan vaig començar a treballar a Fàbregas Mercadé (actualment Baker Tilly), una firma auditora en la qual invertiria vint-i-dos anys de la meva carrera professional.

Formo part de la primera promoció d’auditors que feu oposicions

Comptabilitzant els estudis amb la feina a Fàbregas Mercadé vaig finalitzar la llicenciatura, i va ser llavors quan vaig fer oposicions a Auditoria. Devia ser el 1991 quan vaig formar part de la primera promoció d’auditors que accedien a l’activitat a través d’oposicions al ROAC (Registre Oficial Auditors de Comptes). El canvi vingué derivat de la nova llei d’auditoria. Vaig tenir la sort de fer el curs subvencionat per la Unió Europea per a dones menors de vint-i-cinc anys, ja que Brussel·les volia esmenar la mancança d’auditores a Espanya. Érem una dotzena de noies que vam iniciar la formació, malgrat que no totes la vam acabar.

El doctorat: una altra lliçó

Posteriorment, un professor em proposà cursar el doctorat en Economia. Això suposava invertir dos anys de postgrau i elaborar la tesi. Vaig acceptar el repte, que coincidí de ple amb el naixement de la meva filla Carla, ja que em vaig quedar embarassada durant el primer curs i, en començar el segon, el 28 d’octubre vaig donar a llum. Això m’obligà a demanar permís per absentar- me de les classes fins al desembre i compensar aquesta circumstància amb treballs addicionals. La maternitat no suposà cap obstacle perquè conservés la ferma determinació de culminar els estudis de postgrau i treballar a la tesi doctoral. Tanmateix, no vaig aconseguir el títol de doctora per una situació ben paradoxal. El director de tesi, Ignasi Casanovas, considerà que el treball de camp que havia preparat sobre les empreses andorranes estava molt bé però ell volia que em doctorés amb la màxima qualificació, i per la seva experiència sospitava que la Universitat de Barcelona no me’l qualificaria així. Davant aquestes paraules tan afalagadores, vaig començar a treballar en la recerca de temes alternatius, però ens costava a mi i a l’Ignasi, una bellíssima persona, trobar un que pogués encaixar per assolir aquella condició. A més, el professor va contraure una malaltia terminal que l’obligà a aturar qualsevol treball. Poc després, Ignasi Casanovas va morir. Entre la situació personal i laboral d’aquell moment i la dificultat de tirar endavant amb un altre doctor que em dirigís la tesi, a més que calia renovar la documentació i que hi va haver canvis en el sistema universitari, finalment em vaig quedar a les portes d’assolir el doctorat per no haver estat prou pragmàtica o humil. De res no serveix escudar-se en què vaig seguir els seus consells perquè la decisió final fou meva.

Ser mare i demostrar la capacitat de mantenir el ritme

La maternitat era un projecte forjat des de la infantesa; probablement influït per haver conviscut amb deu germans. Si des de ben jove sabia que de gran volia tenir una carrera professional d’èxit, amb més convenciment nodria la idea de ser mare. I si no hi havia impediments físics que ho impossibilitessin, estava determinada a vèncer tots els obstacles per assolir aquesta condició. A més, tenia clar que la maternitat fos quelcom plenament compatible amb l’activitat professional. Vaig esdevenir mare a vint-i-vuit anys, una mica abans del que probablement hauria escollit si no hagués estat per una conversa mantinguda amb el meu cap. Jo ja havia adquirit una relativa experiència laboral i aspirava a convertir-me en sòcia del despatx. En demanar quan podria accedir a aquell estatus em va dir que quan fos capaç de ser mare i mantenir el mateix ritme de treball. Davant la resposta rebuda per part del soci de la firma, els meus plans sobre la maternitat es van accelerar: els meus dos grans anhels a la meva vida anaven de la mà.

Del despatx a la sala de parts

Vaig estar treballant fins al darrer moment abans d’infantar la Carla. No feia ni una setmana d’una revisió ginecològica en què m’havien dit que em quedava poc per al part que, en tornar al despatx després d’una reunió laboral al migdia, vaig comentar-li a l’Elena, la meva actual sòcia, i a la Irene, la meva secretària, que havia sofert alguna pèrdua. Es van alarmar i m’instaren a adreçar-me a l’hospital immediatament. Jo em trobava bé i em negava a fer-les cas, però davant la insistència, finalment, a les set tocades, la Irene aturava un taxi a la rambla de Catalunya i m’acompanyava a la Dexeus. A dos quarts de nou donava a llum el meu primer tresor: la Carla.

La Carla i la família: motor de la meva vida

L’alegria per l’arribada de la Carla quedà descolorida per la gairebé immediata decisió de separar-me del seu pare. En aquell moment, algunes persones del meu voltant em comentaren que quina llàstima haver tingut la filla just abans de la separació, però jo sempre he pensat que, contràriament, fou una sort, perquè la Carla esdevingué en aquell moment la meva il·lusió i el motor per tirar endavant. El naixement de la Carla era el més meravellós que m’havia succeït a la vida i d’aquells primers anys de maternitat en conservo un dels millors records. Tinc ben gravada a la memòria aquella il·lusió de tornar a casa per retrobar-me amb ella. Així mateix, l’etapa de la separació va servir perquè em retrobés amb la mare. Durant la infantesa havia tingut una relació més estreta amb el pare, perquè la Lali havia hagut de concentrar més l’atenció en els germans petits, i en aquells moments vaig poder sentir el suport incondicional d’una mare, la mort de la qual, ara fa set anys, em deixà un buit tan gran com el decés del pare.

Tres homes irrompen de sobte al meu camí

Si l’arribada de la Carla fou un punt d’inflexió vital per a mi, la irrupció d’en Lluís representa un abans i un després en la meva vida i trajectòria professional. Fou cinc anys després d’haver nascut ella quan el meu marit va entrar a formar part de la nostra vida. Em digué que posaria aire fresc a la meva existència i, certament, ha estat així. Ell aconseguí canviar el meu tarannà, tot aportant-me positivitat i brindant-me el màxim suport en l’àmbit laboral. Amb ell s’incorporen a la meva vida la seva família, de la qual no tinc més que paraules d’agraïment i d’afecte. La meva sogra Fina i les meves cunyades han estat sempre un gran suport per a nosaltres, i m’han fet més fàcil poder compatibilitzar la feina i la família. En Lluís, empresari i farmacèutic, també m’animaria més endavant a endegar el meu propi projecte professional, convençut que així seria més feliç. Amb ell són ja vint anys de felicitat compartida i creixent que es veié reblada amb el naixement dels nostres dos fills, en Lluís i en Jordi. Havent format part d’una família nombrosa, tenia clar que desitjava que la Carla tingués germans. El que no esperava és donar a llum bessons univitel·lins… Fou en una revisió ginecològica quan el doctor em revelà que duia dues criatures al ventre. Gairebé m’agafà un cobriment… Ja havíem convingut que si era un nen es diria Lluís, per continuar la tradició de la nissaga del meu marit. En saber que eren dos nois, atès que era el dia de Sant Jordi, vaig proposar-li batejar- lo amb el nom del patró de Catalunya, la qual cosa li va agradar. Si bé d’una sola tacada vam ampliar considerablement la família, aquella experiència fou especialment dura però alhora meravellosa. Amb la Carla em veia capaç d’anar a tot arreu, però amb dos nadons tot resultava molt més complex. I si la Carla va ser el primer motor de la meva vida, en Lluís i en Jordi són l’energia en estat pur que m’impulsa cada dia a continuar endavant. Tots tres són el millor regal que la vida m’ha pogut fer.

Les amistats: la meva altra família

Aquesta és una altra part molt important per a mi: tot allò que m’aporta el meu cercle d’amistats m’omple de moltes coses satisfactòries i interessants. Algunes són veritables temples de saviesa; d’altres són pura energia i fem risoteràpia, la millor manera d’enfrontar-se a la vida… i d’altres sempre estan al meu costat passi el que passi, per tot allò que necessito. De vegades només per dir-me allò que no vull escoltar, però que és necessari per mantenir els peus a terra, i els hi agraeixo molt. No puc ni vull dir noms, perquè no vull deixar-me a ningú, però saben qui són i de qui parlo, i els vull donar les gràcies per tot allò que em donen, per fer que sigui una millor persona cada dia, per fer-me costat en tot moment, tant en l’àmbit personal com en el professional i, sobretot, donar-los les gràcies per riure amb mi.

Més responsable professionalment gràcies a la maternitat

L’arribada dels bessons hauria pogut propiciar perfectament que llencés la tovallola i abandonés la tasca professional. Sortosament, a casa, econòmi- cament les coses ens anaven força bé i vam poder permetre’ns suport extern. Però, sobretot, una raó de consciència em determinà a continuar compatibilitzant la maternitat amb l’activitat laboral. Vaig entendre que havia de demostrar a la Carla que era possible prestar atenció als fills sense renunciar a la feina; i no només a ella, sinó també a en Lluís i a en Jordi. Amb el meu marit, sempre hem procurat educar els nostres fills en l’equitat, que no és el mateix que la igualtat; perquè homes i dones no som iguals, però sí que hem de poder accedir a idèntics drets i oportunitats. Si ja em sento afortunada d’haver conegut en Lluís, més sort encara és haver comptat amb el seu suport en aquesta faceta. Recentment, els bessons han fet un treball sobre la dona en el món laboral als darrers anys. En el nostre entorn s’admiren de com de conscienciats estan amb aquest tema. Tot és fruit de l’experiència viscuda a casa. Crec que la maternitat m’ha fet més responsable professionalment, perquè m’ha empès a actuar pensant en l’exemple que havia de donar als meus fills.

Fundació i associació en temps rècord

Després de vint-i-dos anys treballant a Baker Tilly, vaig constatar les discrepàncies amb el meu soci. Jo entenia que havíem de créixer per consolidar el futur de la firma, perquè necessitàvem massa crítica si volíem invertir en software, personal… Cinc anys abans, havia entrat en contacte amb Alfonso Pérez Pretel, President d’Iberaudit, grup de despatxos que es van unir per ser més competitius. Atès que ell m’havia insistit a incorporar- nos-hi, vaig proposar-li al meu soci que s’hi entrevistés. Tanmateix, no hi va haver sintonia i el projecte quedà aturat. Així, el maig del 2008 vaig decidir abandonar Baker Tilly i fundar MRM Consulting, despatx nacional amb vocació internacional. Una setmana més tard, l’Alfonso, assabentat d’aquest canvi, em contactà i em plantejà sumar-me a Iberaudit. El 10 de juliol, coincidint amb la junta d’aquest grup, vaig viatjar a Madrid per mantenir una reunió prèvia, en què vaig exposar que el projecte m’atreia i que accediria a sumar-m’hi si podia formar part del comitè de qualitat i treballar per l’expansió internacional. Llavors ja havia visualitzat el partenariat amb Kreston International, xarxa mundial d’auditoria i consultoria, i que podríem convertir-nos en els seus representants a Espanya. Aquell mateix dia, la junta aprovà la meva incorporació al grup Iberaudit i en vaig esdevenir sòcia.

Tretzena consultora mundial

El 28 de juliol, Elena Ramírez i jo ens reunírem a Barcelona amb Jon Lisby, CEO de Kreston, a qui exposàrem el nostre projecte. Li subratllàrem que, malgrat la jovenesa de la nostra firma, atresoràvem més de vint anys de bagatge professional; i que l’associació ens permetria comptar amb l’aval i el prestigi de Kreston mentre que aquesta companyia estaria representada al mercat ibèric. La nostra exposició resultà convincent i signàrem un contracte l’1 d’agost, que segellà una transició espectacular en temps rècord. D’aquesta manera, podíem començar al setembre amb el projecte ben encarat, al qual se sumà el meu germà Josep Maria, amb qui formem un trio d’asos molt ben compenetrat. La nostra és una de les quinze oficines de Kreston Iberaudit, xarxa de despatxos professionals, que operen a Espanya, Portugal i Andorra. Des del 2012, soc presidenta executiva de Kreston Iberaudit, que suma gairebé tres-cents professionals. Els milers de clients que dipositen la seva confiança en nosaltres són l’aval més gran de la nostra credibilitat.

Assumint molta responsabilitat

La nostra és una empresa cohesionada, que gaudeix d’un posicionament, d’una imatge, d’un nivell de qualitat i d’una excel·lència en el servei reconeguts nacionalment i internacionalment. El nostre compromís amb l’excel·lència, la fiabilitat i la responsabilitat cap al client és màxim i, per tant, considerem que és molt important posar a l’abast de tots els nostres professionals les millors eines i formació. En el cas dels auditors, estem obligats a un mínim d’hores formatives; però, independentment del que marca la llei, hem instaurat un sistema de formació intern amb l’objectiu d’ampliar al màxim els coneixements tècnics de tothom. I és aquest nivell d’exigència el qual ens ha portat a crear, dins de Kreston Iberaudit, diferents comissions tècniques que vetllen perquè el nostre compromís amb la qualitat i les bones pràctiques professionals siguin portades a terme amb la màxima diligència. Per exemple, en l’àrea d’auditoria aquesta comissió està integrada per socis especialistes en aquest sector; a més, s’ha contractat a personal exclusivament dedicat a la supervisió. Han implantat també un protocol de control intern, d’acord amb el manual de qualitat que s’ha presentat i aprovat en l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, i el qual també és hàbil per revisar qualsevol de les nostres altres tasques. Sense oblidar que també estem sotmesos a les revisions anuals per part dels responsables de qualitat de Kreston International. D’aquesta manera, ens assegurem de donar el màxim compliment a les normatives vigents, tant en l’àmbit nacional com internacional, i oferir així la màxima garantia als nostres clients.

La intuïció no és innata

Qui es dedica professionalment a auditar ha de ser una persona inquieta, curiosa, desitjosa de saber de moltes coses. És el que sempre m’ha passat, que he mostrat un gran neguit per conèixer i descobrir. Assistir a conferències que no tenen res a veure amb la meva activitat m’atrau i m’enriqueix. Crec que totes aquestes aportacions em resulten d’utilitat. Em considero una dona amb intuïció, tot i que una vegada vaig llegir l’article d’un filòsof que atribuïa aquesta virtut a aquelles persones que demostrem curiositat i permanentment parem atenció a allò que succeeix al voltant nostre amb interès. Això fa que acumulem tanta informació que, davant qualsevol situació, es tingui la capacitat de visualitzar l’escenari i analitzar-lo amb agilitat per trobar la solució de manera immediata, gràcies a l’experiència. També crec que el fet de viatjar, una de les meves passions, m’ha permès tenir l’oportunitat de descobrir altres realitats del món, conèixer persones, cultures, ambients… els quals m’han aportat valors i habilitats molt interessants que m’han enriquit com a persona. I és gràcies a tot aquest aprenentatge vital que he pogut adquirir una manera més empàtica i global de processar la informació que m’envolta, fet que m’ha ajudat molt tant en l’àmbit personal com el professional.

Pionera com a presidenta d’una gran auditora espanyola

Kreston Iberaudit és una firma auditora capaç de competir amb les grans però que conserva el caràcter nacional; aportem la proximitat que sovint reclama el client. Prova d’això és que, si aquest desitja tractar amb mi personalment, no tinc cap inconvenient a entrevistar-m’hi. A l’hora d’assumir la presidència executiva, l’única condició que vaig posar fou comptar amb el suport unànime de tot l’equip. No volia pals a les rodes i desitjava tenir la seguretat que els esforços que estava disposada a esmerçar per liderar la companyia gaudirien d’un ple suport. Sobretot tenint en compte que he de compatibilitzar el càrrec amb altres responsabilitats.

Altres responsabilitats

Soc membre del Ple Directiu de l’Institut de Censors Jurats de Comptes d’Espanya (ICJCE), una institució que agrupa als censors jurats de comptes d’Espanya vinculada orgànicament al Ministeri d’Economia i Competitivitat, on, a més, copresideixo la comissió econòmica de l’entitat. Enguany, per cert, m’he convertit en la primera dona que rep el premi a la trajectòria professional per part de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció (ACCID). Ha estat un any de guardons, atès que aquest mateix reconeixement m’ha estat atorgat per part de Kreston International, mentre que l’Institut de Censors Jurats m’ha honorat amb el títol d’auditora distingida a Espanya. Així mateix, presideixo Grup20, associació que aplega una vintena de firmes auditores de mida mitjana i de la qual en soc fundadora, i que té per objectiu la difusió i el millor coneixement de la funció de l’auditor, així com la reivindicació de mesures prioritàries que contribueixin a enfortir la imatge de la professió.

Nous compromisos

Sempre he estat una fidel defensora de l’equitat de la dona, i el primer pas ha estat posar-lo en pràctica a través de l’educació impartida als meus fills. L’educació és un dels pilars fonamentals de la societat i l’eina més eficaç per a erradicar la desigualtat. Però crec que haig de comprometre’m més, per això a través del grup d’equitat del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, de l’Associació EJE&CON, d’ADE Vallès i l’Associació 50a50, intento posar el meu granet de sorra. Gràcies a aquest tipus d’iniciatives, impulsades per persones molt compromeses, podem donar veu i visibilitat a totes les dones que lluiten per tenir oportunitats i millores vitals i professionals.

Seriositat i integritat

El nostre ventall de serveis és molt ampli: es distribueixen en les àrees d’auditoria, consultoria, assessorament fiscal i outsourcing. En auditoria es treballa per ajudar a les empreses a consolidar la fiabilitat de la seva informació financera i millorar la seva reputació davant els seus clients, accionistes o possibles inversors. La divisió de consultoria proporciona un assessorament especialitzat per reforçar la competitivitat empresarial. El departament fiscal proporciona la planificació més adequada pel compliment de les obligacions tributàries i el d’outsourcing ofereix solucions per l’externalització de processos interns, claus en l’organització i productivitat de les empreses. La nostra màxima prioritat és ser els ambaixadors dels nostres valors: integritat, confiança i respecte. Treballem per donar el millor servei amb la màxima qualitat tècnica i mantenir sempre un pensament innovador per adaptar-nos als nous reptes tant tecnològics com professionals. El nostre eslògan, «Knowing you», és l’essència del que ens fa únics: la combinació d’experiència i empatia que sustenta les relacions que els membres de Kreston tenen amb els clients i entre si.