Text del 2006
L’atenció farmacèutica és el futur.
.
Llicenciada en farmàcia, Meritxell Boquet és filla del doctor Ernest Boquet Jiménez, una eminència en el camp de la farmàcia. Assegura que la vida al costat d’una persona que ha estat plenament dedicada a la seva carrera investigadora suposa també haver de renunciar, moltes vegades, a la seva companyia. “Quan érem petits el pare viatjava molt. De vegades, quan era l’estiu, aprofitàvem i anàvem tota la família de vacances allà on tenia els congressos.”
Tanmateix la llicenciada Meritxell Boquet destaca que aquí a Catalunya la feina que duen a terme els investigadors no està prou valorada i que per això tenen la necessitat de sortir fora per tal de poder ser reconeguts com a professionals. “Ara és el meu pare qui em recrimina que faig massa coses. Em demana que dediqui més temps a la meva família, a les meves dues filles, tot i que ha estat ell qui m’ha encomanat les inquietuds científiques. Tenir un pare com el meu resulta molt gratificant; tothom qui ha treballat o tractat amb ell hi manté encara una molt bona relació o en guarda un bon record. Sé que si viatjo a qualsevol lloc del món on ha estat el meu pare, com els Estats Units, Equador, Argentina o Veneçuela, ell hi té un amic. Potser institucionalment no ha estat reconegut, però el que m’interessa són les persones.”
Amb el desig d’expressar la seva estimació i la seva admiració vers la figura del doctor Ernest Boquet, Meritxell Boquet sent la necessitat de parlar-ne i posar de relleu tant la seva vessant humana com la tasca professional que ha dut a terme. “Junts hem tingut l’oportunitat de publicar dos llibres, un sobre el paludisme i l’altre sobre filàries, que són petitets però alhora molt útils.”
En el camp de la farmàcia contínuament apareixen nous descobriments o nous medicaments que cal conèixer. La formació continuada constitueix gairebé una obligació en la professió farmacèutica. I aquest interès per a la formació i el coneixement de nous medicaments i fàrmacs en farmàcia es demostra, segons Meritxell Boquet, en les sessions farmacèutiques que s’organitzen arreu, que estan sempre plenes de gent jove que dedica el seu esforç a aprofundir encara més en la seva feina després de la jornada de treball, que acostuma a ser llarga. “Cal trobar el propi lloc en la professió; no és necessari que tothom estigui doctorat i sigui especialista en tot, cadascú ha de saber situar-se i saber què vol fer. Ara, a més a més, podem aprofitar les noves tecnologies, disposem de més eines per estudiar a distància, el panorama ha canviat molt. Malgrat això, però, també he de dir que en els congressos i en els simposis ens trobem gairebé sempre els mateixos professionals, ja que també és cert que hi ha una part de la professió, la majoria de la qual ja té una certa edat, que ja no està disposada a formar-se o modernitzar-se, però això és una realitat que cada vegada es dóna menys.”
Meritxell Boquet afirma que avui la part més mercantilista de la farmàcia es perd en favor de la dedicació al pacient; el farmacèutic ja no és un venedor i no es concep només com un dispensador de medicaments. “Però sí que és veritat que cada vegada costa més arribar a final de mes ja que els marges van disminuint any rere any.”
A més, “sento indignació quan afirmen que la culpa de tot en el món de la sanitat és la despesa farmacèutica. Haurien de parlar de la despesa en medicaments.”
“Avui en dia, la farmàcia és reconeguda com a part del sistema sanitari i com a tal tenim contacte amb la resta de professionals. En el nostre cas això està reforçat pel fet que estem en una població relativament petita, Ripollet. Cal dir que és molt gratificant poder treballar directament amb la gent i dedicar el que es coneix amb el nom d’atenció farmacèutica —nom que ha estat consensuat a l’àmbit de l’Estat espanyol— com a servei integral que procura perquè el pacient estigui al màxim de controlat amb la seva medicació, vetllar perquè aconsegueixi o mantingui estat òptim de salut… Això requereix temps i esforç per part de l’oficina de farmàcia. A més, la llei a casa nostra ho diu molt clar: ‘la farmàcia ha de vetllar per la salut dels seus pacients i oferir atenció farmacèutica’. Hi ha farmàcies que renuncien a aquesta dedicació perquè l’Administració no els ho compensa econòmicament.” A part de la feina habitual de dispensació i de la preparació de les fórmules, la farmàcia on treballa la Meritxell participa en el Programa de Manteniment amb Metadona, dispensant setmanalment la metadona a sis exdrogodependents que, a dia d’avui, es troben totalment reinserits a la societat.
D’altra banda, els productes parafarmacèutics, com llets i farinetes per a nadons, cosmètics, cremes i xampús, entre molts d’altres, han entrat amb força en els aparadors i prestatges de les farmàcies de tots els barris. També se n’ofereixen altres serveis que intenten millorar la vida de les persones. “Tots aquests serveis, l’educació sanitària… formen part de l’atenció farmacèutica, que és el nostre futur. Un altre servei que oferim és l’anomenat SPD, que consisteix a preparar la medicació per a aquelles persones que viuen soles, les polimedicades… Els donem unes caixes setmanals amb tots els medicaments que s’han de prendre i els ho posem d’una manera organitzada.”
“Amb el temps suposo que els farmacèutics ens acabarem especialitzant. Aquest és un fet que ja ha arribat a la farmàcia hospitalària, on cadascun dels professionals es dedica només a determinades feines, certs medicaments (citostàtics, nutricions enterals…). A la farmàcia comunitària, n’hi haurà que faran fórmules i d’altres que no, d’altres faran homeopatia, ortopèdia… ens haurem d’anar especialitzant perquè tot no ho podem fer; a la nostra farmàcia hi ha quatre farmacèutics i la meva especialització és la d’actualització farmacològica. Em formo en aquest sentit anant a cursos i llegint molt. Ara fem un curs de formació continuada on els trenta farmacèutics que el formem intercanviem informació, casos clínics, articles científics. Tractem aquells casos relacionats només amb la farmàcia comunitària, que és la que després treballem.”
Però aquesta entrevista, més que un recorregut per la carrera professional de Meritxell Boquet Figueras, és un homenatge que vol dedicar al seu pare, com a pare i com a professional, que li ha deixat per sempre una empremta difícil d’esborrar. El testament cultural o moral que el doctor Ernest Boquet ha passat a la seva filla és, segons ens confessa ella, “la feina ben feta.”
“També vull recordar la meva mare, la Maria Dolors, que és auxiliar de farmàcia, i que quan la malaltia del meu pare li ho permet m’ajuda a la feina. El meu germà, que es diu Ernest. Les meves filles, la Jana, de tres anys, i la petita, Nina, que té deu mesos. I el meu marit, que és el meu pilar; la farmàcia és una vocació i la persona que ho pateix és qui està al teu costat. Aquest és també un petit homenatge a ell.”
