Text del 02-02-2011
“Un bon esportista, com que tindrà esperit de sacrifici, lluita i equip, serà una bona persona; i una bona persona serà un bon pare. Evidentment, els bons pares faran més bons fills, i així avançarà la societat en la direcció correcta”
“A Europa en general, i a Espanya en particular, s’ha menystingut la importància de l’esport en la formació de les persones. Erròniament, l’educació ha estat reclosa dins els límits de l’àmbit mental, i se n’ha abandonat l’aspecte físic”
“L’esport, practicat amb la moderació adequada, activa tots els sentits i dóna energia i empenta. Perquè, si el cap està en forma, el cos també ho està. I a la inversa”
“Fer esport de manera desmesurada, com a eina d’evasió compulsiva o de competició obsessiva, s’acostuma pagant amb lesions o amb la salut”
Constituït l’any 1922, el Club Esportiu Laietà té l’honor de ser l’entitat degana del bàsquet a tot l’Estat. De fet, es fundà uns mesos abans que es constituís la federació d’aquest esport. Amb el decurs del temps, però, ha esdevingut un organisme poliesportiu amb prop de 2.000 socis que, tot i seguir vinculat a la pràctica del bàsquet, ofereix altres disciplines com l’hoquei sobre patins, el tennis o el pàdel, i compta dins de les seves instal·lacions barcelonines amb diversos serveis, com ara un gimnàs, un restaurant i una piscina. Miquel Sambola i Puebla n’és el president des de fa 23 anys. “La junta que presideixo no té estrictament vocació de competició, sinó de formació; en realitat, cuidem sobretot la base de l’esport, les escoles, i estem encantats quan un club estrictament competitiu fitxa un dels nostres jugadors, perquè sabem que acabaran perfilant l’esportista que nosaltres hem educat.”
Cada estiu, fan formació de 450 nens i nenes entre els 7 als 11 anys. “Els inculquem la il·lusió de ser persones que arribin a la màxima excel·lència a través de l’esport. Un bon esportista, com que tindrà esperit de sacrifici, lluita i equip, serà una bona persona; i una bona persona serà un bon pare. Evidentment, els bons pares faran més bons fills, i d’aquesta manera avança una societat en la direcció correcta. Per això és tan important la imatge que transmeten els ídols esportius. L’exemple que estan donant persones com Nadal o Messi, amb el seu èxit esportiu construït a base de qualitat humana, serveix de referent claríssim per a les noves generacions. En realitat, i malgrat alguns despropòsits de l’alta competició que de tant en tant n’embruten la imatge, l’esport és una eina per inculcar al jovent valors positius, i la majoria de pares així ho entenen.”
Clubs com el Laietà miren de suplir l’absència de foment de la pràctica esportiva que hi ha als sistemes educatius d’Europa. “Mentre les universitats americanes són conegudes per fomentar l’esport, a Europa en general, i a Espanya en particular, se n’ha menystingut la importància en la formació de les persones. L’educació, per tant, ha estat reclosa dins els límits de l’àmbit cerebral, mental, i s’ha abandonat l’aspecte físic. Això significa que no es conceben les persones com la unitat que som de cos i ment i que, per tant, se’ns està formant de manera desequilibrada. I la base de totes les coses és l’equilibri.”
Per sort, les autoritats educatives comencen a prendre consciència d’aquest problema, sobretot a Catalunya. “Les administracions tenen una relació molt bona amb els clubs, i no podria ser d’una altra manera, perquè els clubs hem suplert sovint –i de vegades encara ho fem– les seves mancances.”
En aquest sentit, les associacions d’esport “hem de competir amb les instal·lacions esportives municipals, sovint gestionades i explotades per societats privades. Lògicament, els ajuntaments tenen una mentalitat més política que esportiva, i es veuen obligats a calcular totes les variables i a tenir en compte tots els compromisos. L’experiència em diu que gestionar i explotar unes instal·lacions esportives no és difícil; tanmateix, si els municipis han optat per fórmules de gestió externalitzades ha estat perquè han considerat que era necessari. Això no treu que no suposi un greuge comparatiu, ja que els clubs hem hagut de comprar uns terrenys i construir unes instal·lacions que ens obliguen a un retorn, mentre que aquestes empreses privades de gestió i explotació només han de pagar el cost de manteniment, però no el de compra i explotació.”
En qualsevol cas, els clubs, històricament nodrits per les quotes dels socis, també haurien de pensar més en la rendibilitat. “Avui el nostre sistema de finançament tradicional ja no funciona. Hem de tenir més mentalitat empresarial.”
L’esport, “practicat amb la moderació adequada, activa tots els sentits i dóna energia i empenta. Si el cap està en forma, el cos està en forma. I a la recíproca. Una anècdota il·lustra aquesta relació; quan jo tenia 25 anys, em van nomenar director general d’una agència de publicitat. La primera gran decisió que vaig haver de prendre fou escollir responsables per als diversos equips de treball, en una època en què no hi havia headhunters. No sabia com fer-ho, fins que vaig trobar la solució: vaig contractar grans esportistes (de bàsquet, hoquei, tennis…), no pas executius agressius, allò que llavors estava de moda. I ho vaig fer amb el convenciment que l’esport aporta uns valors i unes virtuts que no tots els camps poden proporcionar. Jo sabia, i també intuïa, que l’esport dóna vitalitat i imprimeix esperit de sacrifici, perquè s’orienta envers un resultats, potencia el treball en equip, fa fer pinya i ensenya a lluitar per als companys, i que aquests valors tan importants en el món de l’empresa es reflectirien a la tasca dels nous membres del staff; el temps va acabar per donar-me la raó.”
L’equilibri emocional està format per virtuts que l’esport referma. “Quan algú té equilibri emocional, tot el que fa és equilibrat, també l’activitat física que exerciti. L’esport practicat amb desmesura, sense estabilitat psicològica, com a eina d’evasió compulsiva o de competició obsessiva, s’acostuma pagant amb lesions o amb la salut.”
Salut i bellesa a vegades no van de la mà. “En alguns gimnasos es tendeix a desvincular l’estètica corporal de la salut, però ambdues haurien d’anar sempre plegades, ja que l’estètica del cos està molt relacionada amb la dietètica i l’alimentació.”
Dins la present conjuntura de crisi, cal tenir en compte que l’esport, per la seva dimensió de medicina preventiva, és també un actiu per a les arques de l’Estat. “Si els responsables de sanitat es paressin a quantificar allò que els estalvia en malalties la pràctica de l’esport, sortiria una xifra astronòmica. I el mateix passa en l’àmbit privat, perquè les empreses que han incorporat l’exercici al seu funcionament són molt més productives i competitives. D’altra banda, gimnasos, associacions i clubs esportius són un àmbit idoni de socialització, cosa que també va bé per fomentar el sentit de comunitat i la necessitat humana d’interactuar. Tanmateix, val a dir que dues idees bàsiques ens fonamenten: que som un club pensat per famílies i per a les famílies, i que som un club pensat per a la pràctica de l’esport. La resta és secundària.”
Tot i que ser president del Club Esportiu Laietà s’emporta bona part del seu temps, el senyor Sambola no es queixa. “No he cobrat mai res del món de l’esport. Però em dono per ben pagat, perquè he rebut, a canvi, moltes satisfaccions. Vaig ser esportista de competició, jugava al F.C. Barcelon, però ho vaig deixar per fer de directiu, i més tard de president, en el sector publicitari. Tot i així, sempre he estat vinculat al camp de l’esport, perquè la gent d’aquest àmbit és molt sana, físicament i mentalment, i a mi m’agrada envoltar-me de persones sanes.”
Pare de cinc nois i avi de vuit néts, “a casa no hem respirat altra cosa que esport i tots en practiquem.”
