Text del 2006
“El principal objectiu de l’Estat és garantir la seguretat dels medicaments que hi ha al mercat i protegir la salut dels pacients”
Miquel Vidal-Quadras i Trias de Bes és doctor en Dret -1993- per la Universitat de Barcelona. Titular del bufet Amat i Vidal-Quadras Advocats, desenvolupa la seva tasca com a responsable de l’àrea de propietat industrial i intel·lectual i dret farmacèutic. Comparteix la societat amb el seu germà Xavier Vidal-Quadras Trias de Bes, responsable de l’àrea civil i processal-contenciosa; Xavier Amat Badrinas, a càrrec de l’àrea mercantil, i Lluís Torrents Fernández-Mayoralas, el qual assumeix la corresponsabilitat de l’àrea de propietat industrial i intel·lectual i dret farmacèutic. Anteriorment, va exercir la professió al bufet Roig Ara, Garrigues-Andersen i Torrents Advocats. Des de fa uns anys, és també coordinador del Mòdul de Protecció de la Tecnologia a ESADE i professor del Centre de Patents de la Universitat de Barcelona. “Des del 1997 treballo amb Lluís Torrents, un dels principals referents en el camp de la propietat industrial en el sector farmacèutic. Col·laborem amb la indústria catalana en l’estudi i la prevenció pel que fa a la problemàtica de les patents, que és cabdal en el món farmacèutic. Per tal de protegir els medicaments és habitual demanar-ne patents que puguin garantir l’exclusiva durant un període de temps de 20 anys, que és el que marca la llei.”
És autor de diverses publicacions sobre propietat intel·lectual. El 2005 es va publicar un recull de la seva tesi doctoral, el nucli fonamental de la qual era: L’àmbit de protecció i la infracció de la patent. “Recentment, s’han dictat sentències, sobretot de l’Audiència Provincial de Barcelona, que reflecteixen els principis fonamentals de l’aplicació del dret de patents a Europa i als Estats Units, però, com explica el director del Centre de Patents, Pascual Segura, malgrat que la llei espanyola tingui 20 anys, tot just s’està començant a aplicar en matèria d’infraccions. No hem d’oblidar que l’aplicació del dret de patents provenia de l’antiga legislació espanyola de començament del segle xx.”
Al cap d’uns anys de comercialitzar-se, els medicaments poden vendre’s com a genèrics, i llavors es planteja el conflicte al titular del medicament inicial, que no vol que la competència el guanyi en quota de mercat. Aquesta situació fa que s’iniciïn nombrosos litigis. “Als Estats Units, Anglaterra o Alemanya hi ha jutges especialitzats en aquestes qüestions. A Espanya, aquesta és una problemàtica relativament nova.”
La propietat industrial, la qual inclou l’àmbit de les marques, les patents, els dissenys industrials, etc., és una especialització dins del dret. “Moltes vegades s’ha d’entendre més en mercat que en dret. A més a més, les patents, en el món farmacèutic, impliquen una segona especialització, relacionada amb la vessant tècnica, la qual s’ha d’entendre i delegar en un tercer. L’advocat ha de saber també discriminar qui és aquest tercer i no ha de creure cegament tot el que diu. Hem de saber que després ens trobarem un altre tècnic, sovint catedràtics o fins i tot autèntics premis Nobel. S’ha d’estar preparat per poder assolir el repte d’haver d’enfrontar-se a una qüestió tècnica que sorgeix un cop estàs immers en el procediment judicial.”
La patent és un dret de caràcter privat que concedeix l’Estat i que està sotmès a la fiscalització dels tribunals de la jurisdicció ordinària. Des del setembre de 2004 els conflictes que tenen relació amb la propietat industrial es resolen als tribunals de dret mercantil. “No és infreqüent que per part dels afectats per una patent es sol·liciti la nul·litat del títol, ja que l’Estat no garanteix la seva validesa. En aquest cas, l’única institució que pot certificar-ne la validesa és un tribunal de justícia ordinària, com els tribunals de dret mercantil. El fet de saber que aquests assumptes estan en mans d’un jutge que coneix, proporciona més seguretat jurídica.”
L’àmbit de la propietat industrial es regula mitjançant les legislacions nacional, europea i internacional. “Pel que fa a l’avaluació i a l’aprovació dels fàrmacs i al seu control, el dret farmacèutic és homologat amb les directrius europees. Hi ha diversos tractats internacionals, com el Conveni de la Unió de París o l’Acord ADPIC, annex al Tractat OMC, que es dediquen a la propietat industrial.”
El món de les companyies farmacèutiques és un sector del mercat molt específic i atípic. “De fet, està totalment intervingut per l’Administració, és un sector en el qual sempre s’ha dit que qui decideix és el metge, qui paga és l’Estat i qui consumeix el medicament és el pacient. El principal objectiu de l’Estat és garantir la seguretat dels medicaments que hi ha al mercat i protegir la salut dels pacients, però també intervé en el pagament de la factura farmacèutica com a garant de la sanitat pública i universal. L’interès principal de l’Administració, doncs, és que els medicaments siguin segurs i tinguin un cost raonable.”
Generalment, el seu client és l’empresa, concretada en un sector de la patent farmacèutica o de la recerca. “El nostre camp és molt especialitzat, és un camp relacionat amb les patents, amb la recerca, amb la competència entre companyies. Un dels casos relacionats amb aquest camp va ser el de la simvastatina. El titular de certes patents va iniciar més de 14 pleits contra laboratoris que volien treure aquest medicament com a genèric al mercat. Es va arribar a la conclusió que no hi havia infracció de patent, i això va permetre a moltes empreses comercialitzar-lo. Aquest cas ha servit com a precedent a l’Estat espanyol i ha permès que els tribunals, concretament l’Audiència Provincial de Barcelona, hagi aplicat un tipus de criteri similar al que s’aplica a Alemanya, Gran Bretanya i els Estats Units.”
Cada vegada hi ha més col·laboració entre l’empresa i la universitat “Des de fa uns anys hi ha molts esforços i molt interès per part de l’Administració en les universitats catalanes per poder impulsar la recerca aplicada. La indústria ha de saber protegir els seus resultats i col·laborar amb la universitat. També cal explicar molt bé als investigadors quin ha de ser el seu paper.”
És conscient que amb la globalització hem de saber navegar entre dues aigües per situar-nos d’una manera intel·ligent al centre del món de la recerca i del desenvolupament farmacèutic. “Estem encotillats, d’una banda, per la indústria dels principals països industrialitzats, que volen l’exclusiva en el procés de recerca i no volen que altres països, com el nostre, entrin en aquest grup d’elit. I, de l’altra, pels països que s’estan emportant la força industrial d’Espanya. La fabricació està derivant cap a altres països que tenen un altre tipus de legislació, especialment laboral o mediambiental, menys exigent que la nostra. La globalització és una quimera, perquè totes les empreses tenen la seva pàtria, i, en aquest sentit, les companyies que desenvolupin la seva tecnologia a Espanya seran més fortes en el món globalitzat. Tot i que la indústria estigui en altres països, hauríem de ser capaços de poder donar feina qualificada als estudiants i llicenciats que surtin de les nostres universitats perquè no hagin de sortir del país.”
