03-04-2014
Els indicadors econòmics ens mostren que la recuperació econòmica, tot i que encara feble, comença a ser una realitat, però no podem oblidar que les conseqüències de la crisi –en especial les de caire social, atur i increment de la desigualtat– són avui els principals problemes de la nostra societat.
La crisi econòmica ha posat de manifest les febleses d’un model de desenvolupament econòmic que va sustentar el seu creixement en sectors de poc valor afegit i en un endeutament excessiu d’empreses, famílies i de les pròpies administracions públiques. Un model que ha esdevingut insostenible i les conseqüències del qual han agreujat els efectes de la crisi internacional.
Molt sovint la magnitud de la crisi i les seves conseqüències no ens han deixat valorar les fortaleses del nostre teixit empresarial i econòmic. Un teixit empresarial divers i dinàmic que ha apostat per la internacionalització i la innovació com a línies de desenvolupament i creixement.
És cert que la crisi ha comportat la desaparició i tancament de moltes empreses, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball i teixit empresarial, però continuem tenint moltes empreses que són referents en el context d’una economia globalitzada, tant en l’àmbit industrial com dels serveis professionals, el turisme o del sector logístic. Empreses que han fet de la internacionalització no una sortida conjuntural davant una situació de crisi dels mercats tradicionals. En aquesta línia, l’evolució de les exportacions catalanes són un bon exemple de com les empreses han apostat per la internacionalització perquè –més enllà de les dades d’exportació– allò que és especialment rellevant és l’increment que hi ha de les empreses que són habitualment exportadores, aquelles que porten més de quatre anys consecutius exportant.
El creixement de les exportacions ha estat en bona part gràcies a la reducció dels costos laborals; una reducció que s’ha dut a terme per dues vies: la reducció de plantilles amb l’increment de l’atur (opció menys desitjada), o per una major flexibilitat horària i reducció de sous que ha permès el manteniment de plantilles i l’increment de competitivitat. Crec que és just valorar positivament l’esforç i la responsabilitat dels treballadors i els seus representants durant aquesta crisi. El model de relacions laborals a Catalunya sempre ha tingut un horitzó de diàleg, concertació i acord entre representants patronals i sindicats, i avui aquesta voluntat d’entesa i diàleg és una de les fortaleses del conjunt del país.
En el futur no podrem continuar basant la nostra competitivitat en una reducció dels costos laborals. L’increment del potencial exportador haurà de sustentar-se en la innovació. El repte ha de ser generar més valor per unitat produïda i aconseguir-lo requereix incorporar innovacions tecnològiques en els productes i en els processos de producció.
Catalunya disposa d’un bon sistema de recerca i desenvolupament, del qual es van posar les bases a principis del segle XXI. Catalunya ha estat capaç de crear talent i també d’atreure talent. El repte que tenim per davant és transformar el coneixement generat en el món acadèmic en innovacions aplicables al sistema productiu. L’estratègia catalana per a l’especialització intel·ligent RIS3CAT és un bon exemple d’aquesta prioritat.
Europa aposta, en la seva estratègia de creixement, per la indústria com a motor i garantia de preservació de l’Estat del benestar. Des del Govern de Catalunya compartim plenament l’estratègia europea. El Govern ha adoptat una estratègia industrial per a impulsar aquest sector a Catalunya. Malauradament, no disposem de totes les eines per a aconseguir impulsar un model que pugui potenciar els sectors empresarials de Catalunya, especialment els industrials, i afavorir el seu creixement.
La manca de capacitat de Catalunya per decidir en aspectes de l’economia és una amenaça real pel desenvolupament econòmic del país. No podem decidir sobre la construcció i gestió de les infraestructures claus per a la nostra economia. Tenim els costos energètics més elevats d’Europa i la reforma del sistema elèctric impulsada pel Govern de l’Estat castiga especialment els sectors productius. El desenvolupament de la llei de Garantia d’Unitat de Mercat privarà a la pràctica a la Generalitat de la capacitat de regular l’activitat econòmica, i pot plantejar una desregulació que ens allunyi dels paràmetres de seguretat, qualitat i innovació d’Europa, un model que acabarà afavorint a les grans empreses i oligopolis, en detriment de la petita i mitjana empresa.
Per tot això, també és necessari que Catalunya disposi d’un Estat que atengui a les necessitats del país i prioritzi les condicions del seu desenvolupament econòmic, afavorint un model de creixement generador d’ocupació de qualitat, i que permeti mantenir i millorar la cohesió social de Catalunya.
