Text del 05/12/2018

Barcelonina vocacional atreta pel mar, és membre del Consell de Ciutat de Granollers, on va néixer i créixer. L’handbol, esport senyera de la ciutat, va posar Suècia a la seva vida, i ha fet la seva carrera professional en el sector de la recerca clínica de la mà d’aquest país escandinau. Quatre anys candidata a les Top 100, certamen que selecciona les executives més influents d’Espanya, no és casualitat, en aquest sentit, que sobretot es consideri una somiadora i una pionera.

Estius a Granollers i Lliçà d’Amunt

La meva infantesa la recordo al carrer, sempre al carrer. Parlo del carrer Ricomà de Granollers, que és la meva vila natal i on vaig créixer. Eren uns estius molt llargs, que m’agradaven molt, i uns hiverns també molt llargs. Vinc d’una família humil, amb una casa molt petita; i per això, on feia més vida i trobava els amics, era al carrer, perquè en aquella època gairebé no hi passaven cotxes. Els meus pares, Joan i Mercè, tenien un 600, i amb ell pujàvem a un terreny i una casa més gran que van comprar a Lliçà d’Amunt l’any que jo vaig néixer, que ara sembla molt a la vora, però llavors era molt apartat, com si fos un altre món. Dels estius a Lliçà, en recordo especialment les passejades amb bicicleta, les banyades al riu i quan anava a buscar la llet a la Granja Can Teixidor. Finalment, després de molts anys de viure a un pis de Granollers, a començaments del 2018 he pogut fer realitat un dels meus somnis d’estudiant, que era viure a la vora del mar, i ara visc a Barcelona. M’estimo Granollers, però, perquè jo m’hi quedés per sempre, li ha faltat el mar.

Una família de tres germans molt ben avinguda

Tinc un record especial de la meva tieta àvia Vicenta, que ja és morta, i que es cuidava de nosaltres quan la mare havia d’anar a treballar per col·laborar en l’economia familiar. Era vídua i vivia a casa, temps durant el qual ens va transmetre molts valors, tot i que també ens malcrià. El seu marit era barber, i per això el pare va haver de ser, forçosament, barber. A casa som tres germans. Amb ma germana gran, la Mercè, tenia molta complicitat, fins al punt de dormir juntes, circumstància habitual en aquella època entre germanes o entre germans. Després, com una sorpresa –o un ensurt–, va venir al món el meu germà petit, en Joan, quan la mare tenia quaranta anys. En aquells temps, una embarassada tan tardana gairebé havia d’amagar el seu estat, perquè estava mal vist. Encara recordo el dia que vaig rebre la notícia de l’embaràs. Vaig arribar a casa i vaig veure el pare, la mare i la germana drets i amb l’expressió greu. Jo no entenia aquelles cares. Saber que tindria un germanet petit o una germaneta em va fer la nena més feliç del món, i vaig córrer a explicar-ho als meus amics. No cal dir que el nou germanet el vam malcriar molt i es va convertir en l’alegria de la família, fins el dia d’avui.

Dues aficions esportives: l’handbol i anar en bicicleta

De nena jugava a l’handbol, perquè Granollers és la capital catalana d’aquest esport, la primera ciutat del nostre país on es va introduir. A la meva escola hi havia un entrenador d’educació física que llavors era jugador del Barça en aquesta disciplina, en José María Gómez. Ell fou qui ens hi va engrescar també a les noies. En aquells moments el Club Balonmano Granollers només tenia categories masculines. Jo destacava per la meva alçada, l’entrenadora Gemma Barbany es va fixar en mi i em van seleccionar. Allà van començar uns anys fantàstics en tots els sentits. Sortíem del poble cada cap de setmana, fèiem amistats i apreníem els valors del treball en equip; valors que després m’han servit molt, tant a la feina com a la vida en general. Encara conservo les amistats d’aquell equip femení tan ben avingut. Una altra afició que tinc des de ben petita és la bicicleta. La primera me la va regalar el meu avi Rafael, i encara vaig a tot arreu que puc pedalant. Caminar està bé, però la vida va massa a poc a poc. Jo soc molt inquieta i sempre tinc moltes coses a fer, i per això la bicicleta és per a mi el desplaçament ideal, perquè permet no perdre detalls però avançar una mica més ràpid. Em fan molta enveja els països nòrdics que tenen la cultura de la bicicleta tan desenvolupada. El cotxe, en canvi, el trobo massa ràpid.

Descobrint el món i el saber de llibre en llibre

Diria que la necessitat d’estudiar i l’interès pel saber me’ls va despertar veure la mare llegint constantment. Encara avui dia, si li cau a les mans el díptic d’un museu o de qualsevol activitat cultural, se’l llegeix de dalt a baix. Va ser així que em vaig aficionar als llibres. Ella no va voler inculcar-me res, deixà desenvolupar-se els seus fills amb llibertat. Tant és així que al meu germà, que també veia la mare llegir, no se li despertà mai la mateixa curiositat. I de llibre en llibre, vaig anar descobrint el món que hi havia més enllà de la meva immediatesa, i vaig començar a interessar-me especialment per tot allò que tingués a veure amb la biologia i la medicina. Tot això va fer que cada vegada tragués més bones notes, i que els professors m’encoratgessin a tirar endavant els estudis. Mirant enrere, entenc que vaig ser molt afortunada que se’m despertés aquesta inquietud per la lectura.

Dec a la tieta Josefina bona part del meu èxit professional

A la família no hi havia tradició universitària, i, de fet, jo en vaig ser la primera. La meva germana treballa d’administrativa, i a la central d’alemania tots l’adoren, i el meu germà és el millor comercial. Els meus pares sempre em van donar molt de suport, i ells i els seus valors són els meus referents més importants. A banda d’ells i de la tia Vicenta, també vull esmentar els meus avis, besties i altres avis en general, perquè, pel caràcter dels meus pares, per casa sempre hi havia gent gran del veïnat, vídues, solteres i de tota condició, sobretot els diumenges. Una altra bestia, la tieta Josefina Riera, va muntar una acadèmia d’idiomes a Barcelona i s’enduia grups d’estudiants a Irlanda. Parlo de l’any 1972, quan fer això era encara tenir esperit pioner. Primer va fer l’experiència pilot amb els seus nebots, raó per la qual jo vaig anar a Cork cada estiu, dels nou als vint anys. Trià aquest país perquè era molt catòlic. També va ser la primera dona a qui l’Ajuntament de Barcelona atorgà una beca, i gràcies a això va poder estudiar magisteri. Abans, havia entrat a un seminari per ser monja, però no va acabar de trobar la il·luminació ni d’entendre la contemplació, i penjà els hàbits, tot i que durant la resta de la seva vida va ser de missa diària i mai no es va casar. Una dona molt lectora i viatjada que en el seu dia trencà molts esquemes. A ella li dec bona part del meu èxit professional, perquè va fer que aprengués l’anglès que tantes portes m’ha obert a mi i als meus germans.

Vocació internacional i mèdica

Anar a Irlanda amb nou anys i conèixer gent de molts països que també hi havia anat a aprendre la llengua em despertà la vocació internacional. El món va deixar de ser només Granollers. Vaig fer amistats que vaig anar conservant a base d’escriure’ns cartes, algunes de les quals encara mantinc. Fou una manera molt natural de descobrir que a tot arreu compartim una ànima comuna i uns mateixos anhels. Pel que fa a la medicina, de ben petita ja havia dit que de gran volia ser metge, perquè em trencaven el cor les imatges de nens morint de malalties a l’Àfrica. Els meus pares, sobretot el pare, una vegada van provar de treure-m’ho del cap. Suposo que ho feien perquè tenien por que me n’anés lluny i no tornés més, o també m’imaginaven sense fills, consagrada als infants dels altres. Però vaig persistir, vaig treure la nota suficient i vaig començar la carrera, que en aquella època encara era més difícil d’aprovar que avui. Tot i així, vam llicenciar-nos-hi molts, més dels que el sistema sanitari del país necessitava. Això va fer que alguns consideréssim altres sortides professionals més enllà de l’assistencial.

De Granollers a Barcelona

A la universitat vaig veure clarament el que ja intuïa: que Barcelona i les noves amistats de tot Catalunya i tot Espanya que vaig fer en l’ambient estudiantil i cultural eren el meu lloc al món, fins al punt que li vaig dir a la mare que no volia tornar a Granollers, i em digué que feia ben fet. Per ser justa, avui Granollers s’ha modernitzat molt, i n’estic molt orgullosa, fins al punt que soc membre del Consell de Ciutat, però llavors amb prou feines hi havia només el mercat del dijous, que era el dia gros, i l’handbol. A Barcelona, en canvi, podia anar al teatre o a concerts. Per aquelles dates, també, va ser quan vaig conèixer qui després ha estat el meu marit, el Pedro, que era porter del primer equip del Club de Balonmano Granollers, on se’l coneix com a Perico. Que ell entrés a la meva vida em feu entendre, també, que molt probablement el meu futur no passava per l’Àfrica, com sempre m’havia imaginat. Vam festejar durant tres anys, fins que ell, que era professional de l’handbol, internacional amb la selecció espanyola i olímpic, va rebre una molt bona oferta per jugar a un club de Santander.

A Santander vam passar els millors anys de la nostra vida

Amb poc més de vint anys havia de prendre una decisió. Jo estava a una de les millors universitats mèdiques del món, com és la de l’Hospital Clínic, i no la podia deixar així com així. Finalment, vam decidir casar-nos i jo vaig traslladar el meu expedient a Santander. La Universitat de Cantàbria, que era una facultat molt petita, em va acollir molt bé. El primer dia vaig demanar, segons la inicial del meu cognom, quina aula em tocava, i no entengueren la pregunta, perquè només hi havia una única aula. Després, va ser tot perfecte. Santander, com a ciutat, ens va donar els millors anys de la nostra vida. Vivíem a davant del mar, al Sardinero. Allà vaig cursar quart, cinquè i sisè. La carrera em passà volant, i vaig gaudir del mestratge del doctor Flórez, que era una eminència en Farmacologia. D’altra banda, la meva facultat destacava per ser capdavantera en Oncologia.

A punt de tirar la tovallola amb la carrera

L’única trava que vaig tenir en aquella etapa va ser un professor, l’assignatura del qual era molt difícil d’aprovar, i a mi també se’m va entravessar. Era molt científic i innovador, però no utilitzava aquestes virtuts per a una bona fi, sinó per fer suspendre com més gent, millor. Això va coincidir amb el fet que al meu marit li va sortir un contracte a Alacant, i vam decidir traslladar-nos del Cantàbric a la Mediterrània. Quan li vaig explicar a aquell professor la meva situació, i que tenia intenció de viure a Alacant però de desplaçar-me a Santander per examinar-me, em va dir que si jo no assistia a les seves classes era impossible que aprovés la seva assignatura. En principi, la cosa pintava malament. Em va frustrar tant que vaig estar a punt de deixar la carrera inacabada, perquè ja treballava per a una multinacional. Gràcies a la mare, que em va convèncer que no havia d’engegar a rodar tants anys d’esforços, vaig traslladar el meu expedient a Barcelona i aquí vaig poder treure’m l’assignatura en un tres i no res, amb la qual cosa em vaig llicenciar a la capital catalana. No sé si aquell professor encara és viu, però, si me’l trobés, li diria que gairebé em va fer un favor, perquè altrament és molt probable que jo m’hagués dedicat a la medicina assistencial, i no al extraordinari món de l’empresa i la recerca clínica aplicada.

La meva «connexió sueca»

Mentre estudiava Medicina em vaig guanyar la vida fent classes d’anglès per a nens. També s’escaigué que el Club Balonmano Granollers buscava una professora per fer classes de castellà al primer jugador suec que va venir a la lliga espanyola, Per Carlen. Jo m’hi vaig oferir i em confiaren la feina, força ben pagada. Aquest jugador, content amb el nivell de castellà adquirit, més tard em recomanà com a professora a un jugador suec que venia a jugar al club d’handbol de Santander, on jo ja m’havia traslladat, Mat Olsson, un dels millors porters del món. A través d’aquests suecs, assabentats dels meus estudis de Medicina, dels quals encara no m’havia llicenciat, vaig entrar en contacte amb un empresari suec del sector de la recerca clínica que ja feia serveis d’assaigs clínics per a la indústria farmacèutica, el Sr. Jerker Ringtrom. De cara a obrir mercat a Espanya, a ell li interessava algú que parlés anglès, perquè sabia que aquí no hi havia gaire gent que el dominés , que tingués la formació adequada i que fos de fiar. Els suecs són molt naturals, i recordo que quan el jugador suec va venir a casa a proposar-me el contacte, jo estava alletant el meu segon fill, que acabava de néixer. Fer una oferta de feina a una mare lactant té la seva gràcia. I així va anar el començament de la meva «connexió sueca», que tan important ha estat després per desenvolupar la meva carrera professional.

Motivada i alhora espantada

Dues persones de CDC, l’empresa sueca, em van venir a entrevistar a Barcelona. Una d’elles, la Lise-Lott, era una dona pèl-roja que parlava castellà perquè tenia família a l’Argentina, i l’altra, l’empresari propietari. Em van explicar que abans d’implantar al país una filial volien fer un estudi de mercat, i que buscaven algú que pogués fer d’interlocutor amb les farmacèutiques per tal de saber si hi havia espai per a ells. Jo els vaig dir que no tenia experiència en aquest terreny, però que em veia capaç de fer aquesta funció, i que, precisament, la meva germana treballava al sector químic i hi tenia molts bons contactes. Devien veure alguna cosa en mi. Tot i que a ells no els ho vaig demostrar, vaig començar en la recerca clínica tan motivada com espantada pel desafiament que representava, ja que, en realitat, no coneixia ningú del sector. Al final, vaig tirar endavant amb l’ajut del meu professor de Farmacologia del Clínic, el Dr. Leocadio Rodríguez, i de l’estadístic d’Esteve, Marià Sust, que la meva germana em presentà.

Casa meva fou la primera oficina de CDC a Espanya

Amb vint-i-quatre anys, i encara estudiant, a CDC em tenien contractada per hores. Em van motivar a acabar la carrera, perquè un interlocutor a Barcelona que fos metge seria més ben rebut i més ben atès pels directors mèdics de les companyies farmacèutiques; per tant, durant un temps van permetre que ho compaginés tot. Vaig formar-me a Suècia i, tot seguit, vaig fundar l’empresa filial. Tot ho vaig tirar endavant des de casa meva a Granollers, sense ordinadors, perquè no n’hi havia, i obrint un compte a la Caixa; un compte, per cert, amb el qual encara treballem. L’any 1996, quan vaig haver de fitxar el primer treballador, ens vam traslladar a Barcelona, a un centre de negocis del carrer Príncep d’Astúries, primer a un petit despatx, fins que vam acabar ocupant gairebé totes les oficines de l’espai. Pere Redó, Rosa Alonso i Mario Pircher han continuat amb mi fins al dia d’avui. Més endavant, ens traslladàrem a la plaça de Lesseps, a unes instal·lacions més grans, i després vam entrar en una dinàmica de creixement no orgànic a través de la compra d’empreses de llarg periple, similars a la nostra, d’Itàlia, Holanda o Suècia.

L’èxit es va fer esperar

Tot i que nosaltres teníem clar que la recerca clínica per contracte era el futur, el mercat espanyol va trigar a veure-ho. L’èxit que esperàvem, per tant, es va fer esperar, perquè els potencials clients no estaven disposats a pagar allò que el nostre servei valia. Mentrestant, ja havíem fet una gran inversió contractant metges, biòlegs i farmacèutics i formant-los, així com estadístics i sistemes estadístics que valien molts diners, perquè a Catalunya fa vint-i- cinc anys la recerca encara es feia molt en l’àmbit hospitalari, amb estadístics becaris; no s’havia professionalitzat. Sortosament, avui el nostre país té els estàndards de recerca d’un país molt avançat.

Muntar assajos clínics per a companyies farmacèutiques

Com a directora general, vaig impulsar projectes propis que ens van situar en un creixement constant, obrint primerament oficina a Madrid, on anava un parell de cops per setmana. La meva feina consistia –i consisteix encara– a muntar assaigs clínics per a les companyies farmacèutiques al país que aquestes considerin oportú. Les companyies venen amb una idea d’un fàrmac nou que s’ha d’investigar en humans. Normalment, la idea consisteix en una molècula indicada per a alguna malaltia concreta, com ara el càncer de pàncrees. A nosaltres ens correspon trobar els metges i els hospitals de referència que sàpiguen fer recerca i que tinguin pacients susceptibles d’estar interessats a participar en aquella investigació. Tramitem tots els permisos sanitaris necessaris per poder fer l’estudi, però no veiem els malalts ni els convencem de res. Aquesta part del procés és cosa dels metges. Un cop fet l’estudi, a través del nostre gabinet mèdic, format per metges, biòlegs i farmacèutics, emetem un informe que valora els efectes del nou fàrmac en els pacients, un dictamen que pot ser positiu o negatiu.

Moment de crisi amb final feliç

En poc temps vam atènyer la xifra de cent treballadors; gairebé tants com CDC a Suècia. Llavors, va venir el sotrac; com que les dues grans corporacions Pharmacia i Astra donaven molt de negoci a l’empresa matriu, aquesta s’acomodà massa. Tanta abundància no podia ser per sempre, i quan Pharmacia fou comprada per la companyia nord-americana Pfizer i Astra, per l’anglesa Zeneca, Suècia va deixar de ser una referència, i CDC gairebé va fer fallida. Com a filial, fórem nosaltres qui la vam mantenir amb vida, fins que vam tenir la sort de ser comprats per la nostra competència, TFS, una empresa també sueca amb una dimensió més internacional. Era l’any 2005, i deixava enrere tretze anys d’experiència.

Vint països i sis-centes persones al meu càrrec amb TFS

En origen, TFS va ser fundada per l’exdirectiu de CDC, Daniel Spasic, que, cansat de discutir amb el propietari, va decidir muntar el seu propi projecte per fer-li la competència. A mi, mentre estava a CDC, em va intentar fitxar diverses vegades, perquè desconeixia totalment el mercat espanyol, però no m’interessava repetir el que ja havia fet. Mig en broma, quan comprà CDC, deia als nostres clients que aquella adquisició havia estat el fitxatge més car que havia fet, perquè per tenir-me havia hagut de quedar-se amb tota l’empresa. Va confiar molt en mi i em va fer, primer, vicepresidenta del sud d’Europa; i quan va traslladar-se a Boston per obrir seu als Estats Units, em designà vicepresidenta de tot el continent. Ara fa tres anys que soc COO, responsable de totes les operacions mundials, de manera que fins avui he portat vint països i he tingut un total de sis-centes persones al meu càrrec.

Empreses de servei CRO (Clinical Research Organisations)

El nostre sector es coneix com a CRO, Clinical Research Organisations, organitzacions que fem recerca per contracte. Som empreses de serveis, i oferim sobretot una metodologia de la recerca clínica. Sabem quins són els centres de recerca bons i sabem quina documentació s’ha de presentar a les autoritats sanitàries. La molècula no és competència nostra, sinó del laboratori; i la patologia, tampoc, és matèria del metge. Som un sector relativament nou, perquè abans les companyies farmacèutiques tenien els seus propis departaments d’investigació integrats per gent molt qualificada, i per tant, molt cara, a més d’estabulacions amb animals per experimentar, cosa que va fer que els costos fossin insostenibles. Fins que als Estats Units, a la dècada dels 80, algú tingué la idea que el que calia era crear empreses de serveis que poguessin treballar per a totes les companyies del sector farmacèutic, seguint el que ja s’havia fet anteriorment en altres sectors, com el de l’automòbil. Després dels Estats Units, l’any 1990 el model s’implantà a Suècia. Espanya no va pujar a aquest tren fins al 1994. Però ara ja és una pràctica habitual a tot arreu.

Concentrem talent mundial

Gràcies a la nostra metodologia, i al pol d’atracció que avui dia és Barcelona, hem aconseguit atraure molt de talent internacional. Alhora, formem talent d’aquí amb la perspectiva de treballar en recerca a altres països. Aquest dinamisme ha fet que a l’empresa matriu hagin vist la necessitat de crear serveis centrals també a la nostra filial, no de limitar-los a Suècia. Això vol dir que, del total de set-cents treballadors que el grup té a Canadà, Estats Units i a les divuit filials europees, dos-cents estan a Espanya, cent seixanta dels quals a Barcelona, des d’on oferim serveis a tot el món. Principalment són biòlegs, farmacèutics i alguns metges; també, infermers, veterinaris i algun psicòleg; a banda de diplomats en estadística i informàtics per desenvolupar bases de dades i analitzar-les. La facturació mundial de tota la companyia es porta des de Barcelona, així com tota la part de la redacció mèdica.

Un gran moment per a la recerca clínica aplicada

El fitxatge per a l’empresa sueca de recerca clínica va fer que no m’especialitzés ni arribés a exercir amb pacients, sinó que, des de llavors, m’hagi dedicat de ple als assaigs clínics i a l’experimentació sense animals per tal de donar servei a les companyies farmacèutiques. Hi ha molt desconeixement sobre la recerca aplicada. Segons el meu parer, la recerca científica i la recerca aplicada no poden viure l’una sense l’altra, però la primera s’ha previngut molt davant d’una possible comercialització de la seva tasca. Tanmateix, cada vegada més el capital privat de les empreses farmacèutiques, que són les que sostenen la recerca aplicada, s’ha anat acostant a la recerca científica, sostinguda bàsicament per capital públic, la qual cosa ha anat creant molts fluxos i moltes confluències entre ambdues recerques. De fet, a les facultats ja es formen biòlegs, metges i farmacèutics orientant-los cap a la recerca aplicada, també per optimitzar els recursos, que són molt limitats. I comença a ser habitual el cas de científics que creen les seves pròpies companyies; no només als Estats Units, sinó a Barcelona i a Catalunya, on en tres anys s’ha avançat enormement en el camp de la recerca aplicada.

Gràcies al desenvolupament de la tecnologia, s’abaratiran les despeses mèdiques

Contràriament al que podria semblar, el nostre sector no és capdavanter en tecnologia. La recerca clínica encara la fem d’una manera massa tradicional. No aprofitem tot el que es pot arribar a avançar, estem tot just començant, malgrat que ara som en un moment molt disruptiu de tot el que en diem «digitalització de la recerca». No pot ser que alguns medicaments que allarguen la vida de tanta gent tinguin un preu tan elevat. Estic convençuda que la tecnologia ajudarà a l’abaratiment i la difusió d’aquests medicaments tan importants i tan privatius. Un altre paràmetre en el qual pot influir la tecnologia, a part del cost, és en la rapidesa. Pensem que hi ha fàrmacs que triguen deu i dotze anys per arribar al mercat, una tardança que, depèn en quines patologies, pot deixar molts pacients pel camí. En aquesta línia d’acció, Barcelona ha tirat endavant un gran projecte com és Barcelona Tech City i dins d’aquest, un hub només dedicat a la salut.

Pacients especials perquè se sotmeten a assajos clínics de manera totalment altruista

Una de les grans satisfaccions de la feina que faig és copsar l’agraïment dels pacients que tenen l’oportunitat de participar a una recerca clínica. Òbviament són tractats com a pacients especials, perquè es té en compte que el seu voluntariat és bàsicament un acte d’altruisme, ja que no cobren absolutament res. A banda d’aquesta dimensió, de fer-ho també per als altres, el pacient d’una recerca clínica se sent profundament analitzat i tractat i esdevé un gran coneixedor de la seva patologia. Només un 5 % de pacients saben de l’existència dels assajos clínics. Segurament, si es divulgués àmpliament aquesta informació, encara hi hauria més cues que les que hi ha ara per formar-ne part com a pacient i la recerca avançaria més ràpid. El meu amic i pacient Jack Whelan, de Boston, va ser un bon exemple i un gran difusor. La seva vida es va allargar deu anys gràcies a la recerca clínica en càncers de la sang, i els va dedicar a la seva família i a donar conferències inspiradores (dues a Barcelona) sobre la importància que té la investigació per als pacients.

Esment especial a Laboratoris Almirall

Voldria mencionar especialment a Laboratoris Almirall i tot el seu equip d’investigació Clínica, que van ser el meu primer client en l’àmbit espanyol. Em va costar molt, que ningú es pensi que va ser fàcil, però es donà el cas que ells necessitaven treballar amb pacients suecs, i ningú millor que jo, que representava una empresa sueca, per facilitar-los-els. Ja en aquells temps, Almirall era una companyia que innovava molt més que altres. Hem treballat amb ells durant vint-i-tres anys, malgrat que han canviat molt orgànicament, i que, de vegades, s’han implicat en projectes mundials que escapaven a les nostres possibilitats. Qui sap si en un futur els nostres camins es tornaran a unir, perquè és el tipus de client, pioner i internacional, que ens agrada tenir; en definitiva, dignes d’admiració per tot el que han aconseguit… i el que els queda encara per aconseguir.

Una nova etapa

L’1 de gener del 2019 deixaré de treballar per a TFS. No amagaré que he plorat molt aquest adeu, tot i que ha estat una decisió personal que he pres molt meditadament. Ja he arribat molt amunt en aquesta empresa i me’n vaig amb el reconeixement de tothom; però em toca dedicar-me a una cosa diferent. L’etapa que començaré té el seu origen fa tres anys, quan vaig ser seleccionada per optar a uns fons europeus donats pel Govern noruec –un cop més, Escandinàvia– per fer programes de formació de dones executives amb l’objectiu d’equiparar el nombre d’homes i de dones en els consells de direcció de les companyies i empreses. La CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) va mostrar interès a participar en aquest programa, anomenat Promociona, i jo hi vaig anar becada. El programa fou sotmès a concurs entre diferents escoles de negoci i el va guanyar, amb molt bon criteri, ESADE Madrid. La continuïtat del programa, que ja és a la sisena edició, depèn de què cada promoció, efectivament, «promocioni». Si alguna edició no funcionés, el programa se suspendria i deixarien d’haver-hi fons. En total, s’han promocionat el 45 % de les dones que hi han passat. Jo abans del programa era vicepresidenta de TFS en l’àmbit europeu, i em van promocionar a Chief Operation Officer (COO). El programa consisteix a tancar-nos tres setmanes a ESADE Madrid, sota la supervisió d’un coach que treu el millor de nosaltres, que ens fa pensar cap a on volem anar en aquesta vida –profunditats que les dones, pel nostre dia a dia a la feina i a casa no tenim temps de plantejar-nos–, i també ens adjudica mentors, generalment homes presidents de companyies molt importants a Espanya, que ens acompanyen durant sis mesos per ajudar-nos a orientar el nostre rumb i per marcar els nostres objectius: uns escenaris que ells ja han viscut. La Sra. Marisa Rodríguez, coach i directiva de Deutsche Bank, i el Sr. Antoni Llorens, CEO de Serounion i president de Fundació Prevent, han estat molt importants per mi en aquesta etapa.

Fundadora i impulsora de l’Associació Espanyola d’Executives i Conselleres

El programa Promociona em marcà molt, i igualment a totes les que vam tenir el privilegi d’assistir-hi. De fet, un cop acabat, no ens podíem limitar a reincorporar-nos a les nostres corporacions, per aquesta raó vam decidir crear l’Associació Espanyola d’Executives i Conselleres, EjeCon, de la qual soc sòcia fundadora. De les cent dones inicials, hem passat en tres anys a cinc-centes. La iniciativa no va ser saludada amb un castell de focs, precisament; ens volgueren dissuadir dient-nos que ja hi havia mil dues- centes associacions similars al país, i que, per tant, no tenia sentit crear-ne una de nova. No van aconseguir desanimar-nos, i continuem la tasca per tal que cada vegada hi hagi més dones executives i més conselleres; sobretot conselleres, perquè no n’hi ha. Tinc molt clar que aquest ha de ser el meu camp d’actuació durant els pròxims anys, lògicament compaginant aquesta activitat amb els compromisos que tinc amb diverses companyies, com el que recentment he adquirit amb l’empresa familiar catalana Kymos Pharma Services, situada al Parc Tecnològic del Vallès i propietat dels senyors Puig, de la qual soc consellera. Kymos vol projectar-se internacionalment i per això ha decidit incorporar al consell algú extern, que no sigui de la família. I l’honor m’ha correspost a mi.

Projecte empresarial propi que naixerà a finals de juny del 2019

En paral·lel a tot això, i per la meva necessitat de continuar projectada internacionalment, sobretot cap als Estats Units, on hi ha molts més fons per a la recerca aplicada, he decidit començar un projecte empresarial propi que naixerà l’abril del 2019 a Barcelona, i sobre el qual preferiria ser reservada. No es tracta només de muntar una consultoria. Potser resulta que a diverses companyies els interessa que jo sigui la seva COO, també; o que m’implicaré amb empreses de digitalització. Podria ser, fins i tot, que la competència em fes una proposta interessant. El camp de joc està molt obert, i jo estic entusiasmada amb tot el que puc arribar a fer. Sempre he estat molt somiadora, i m’agrada somiar en grans coses, no m’hi poso per poc. Durant molts anys he donat molt a Suècia, i Suècia m’ha donat molt a mi; però ara m’agradaria donar molt a Barcelona. Vull generar diners aquí i que es quedin aquí, perquè a Suècia el Govern ajuda molt les companyies, i aquí, no tant.

Em regalo quatre mesos sabàtics

Abans de la meva nova aventura, però, em regalaré quatre mesos sabàtics, cosa difícil pel meu tarannà inquiet, però m’haig d’instal·lar del tot a Barcelona, vull portar la meva mare de viatge i he d’anar a veure el meu fill a França, on és jugador professional d’handbol. Tinc tres fills, l’Adrià, l’Arnau i la Maria, tots llicenciats o a punt de ser-ho. El gran és un gran enginyer i treballa a Grífols Engineering, una empresa que admiro moltíssim. El mitjà ha estudiat disseny gràfic a ELISAVA i és professional de l’handbol, com el seu pare, i estem que no ens ho creiem, i la petita ha anat a l’Àfrica aquest estiu, concretament a Ghana, país del qual ha tornat enamorada i no m’estranya gens. El que la mare no va fer com a metge, ho ha fet ella com a treballadora social. D’alguna manera, ha tancat el cercle. Per mi, la maternitat ha sigut un impuls. De fet, abans de tenir cap fill, el meu marit i jo parlàvem de tenir-ne cinc. Ens agradaven molt les criatures i volíem una família nombrosa. Val a dir que, per tirar-los endavant, ho hem fet tot al 50 %, i en algunes etapes, quan jo anava molt a Suècia, al 70 % a favor seu; i que hem tingut molt de suport, també, dels pares, tant dels seus com dels meus. Sens dubte, el Pedro és el millor company de vida que podria haver tingut.

Amb molt poc podem ajudar moltíssim

Pertanyo a Metges Sense Fronteres des de fa molts anys, i hi col·laboro econòmicament tant com puc. Penso que podem construir una societat millor, que els polítics no ens ho poden solucionar tot, i que les empreses tenen massa poder, per això són també el nostre camp de batalla. Evidentment que tota companyia ha de guanyar diners, però tenen una responsabilitat social que sovint obliden perquè el sistema les empeny a fer-ho. Doblar beneficis no en pot ser l’única ambició. Jo crec que, a mesura que hi hagi més dones a càrrecs executius, augmentarà la conscienciació en aquest terreny. Al Primer Món malbaratem tantes coses, que amb molt poc podem ajudar moltíssim, creant empreses i riquesa en origen. No oblidem que en la majoria dels casos parlem de països dels quals n’hem explotat els recursos i els hem donat molt poc a canvi.