Text del 25/09/2018
M’omple d’orgull participar en aquesta obra protago- nitzada per dones. Sempre he estat de les que pensen que el col·lectiu femení desenvolupa dins la societat una gran activitat que, sovint, no es veu reflectida en els mitjans i que la nostra aportació queda diluïda. Per això, dono la benvinguda a aquesta iniciativa del senyor Font per aconseguir un altaveu potent que serveixi de reconeixement a la tasca que tantes professionals duem a terme des dels més diversos àmbits.
Aquest protagonisme és especialment patent a l’entorn en el qual em moc: la universitat. La presència femenina a les aules, tant pel que fa a l’alumnat com al professorat, és cada cop més ostensible. Per exemple, a la Universitat Internacional de Catalunya, on imparteixo la docència, els òrgans de govern es nodreixen de dones: comptem amb la Belén Zárate com a vicerectora, el nombre de deganes supera el de degans (la Facultat de Dret la lidera la Pilar Fernández) i el de directores d’escoles i instituts associats s’equipara al dels homòlegs masculins, a banda que la secretaria general recau en la Belén Castro, i la representació del personal d’administració i serveis, en la Vicky García.
Pot semblar un tema menor, però no s’hauria de subestimar. Situar aquestes professionals al capdavant del centre resulta doblement interessant de cara a les futures generacions. En primer lloc, perquè els estudiants prenen consciència que les dones són tan vàlides com els homes a l’hora d’ocupar llocs d’alta responsabilitat com són els que regeixen un centre universitari; i, en especial, per a les alumnes que, des del moment en què s’hi matriculen, constaten la igualtat d’oportunitats que hi ha per a elles.
Però també és important perquè l’aportació femenina que es pot fer des dels òrgans de govern té una gran repercussió en les decisions que es prenen a diari. Si en aquest país s’han produït avenços en l’equiparació de les dones amb els homes ha estat en bona part perquè la presència de professionals femenines en posicions de lideratge ha permès afrontar els reptes quotidians i de futur des d’una òptica diferent a la històrica habitual androcèntrica.
Recordo, en aquest sentit, una instantània molt exemplificadora. I és aquella protagonitzada per la malaurada Carme Chacón, que poc després d’haver-se fet càrrec del Departament de Defensa en el Govern del president Zapatero, va ordenar, amb la mateixa marcialitat que ho hauria fet qualsevol comandament militar, que el capità posés ferma la companyia. Aquella imatge de la primera dona que exercia de titular del ministeri més viril, que a més presentava un evident estat de bona esperança, va quedar gravada en la retina de la majoria d’espanyols com a símbol d’uns nous temps; una imatge que enterrava per sempre l’associació d’aquesta cartera al gènere masculí com, posteriorment, s’ha pogut constatar, amb l’assumpció d’aquesta responsabilitat per part de María Dolores de Cospedal i, més recentment, de Margarita Robles.
No cal dir que el tarannà adoptat per l’exèrcit en aquesta darrera època s’ha pogut veure modificat, per no dir enriquit, per la influència d’aquestes dones (i de les col·laboradores del seu equip). Com també la societat en general guanya amb la visibilitat de ministres dones, majoria, per cert, en el primer Govern de
Pedro Sánchez. Evidentment ser dona no és un mèrit en sí mateix per exercir un càrrec, i potser per a molta gent aquesta majoria femenina ha estat sols una qüestió electoral i d’imatge. Però, a igual vàlua, la seva inclusió en el Govern esdevé una declaració d’intencions on es tracta de visualitzar el paper protagonista de la dona, amb tot el que això representa de cara a la promoció de la seva figura en l’àmbit social (començant per la ministra portaveu, Isabel Celáa, el paper de la qual fuig de l’estrictament anecdòtic).
Encara, però, queda feina per fer, en altres àmbits també més ancorats en una mena de tradicions que els allunyen perillosament de la gent. Pot passar amb l’Església, si vol continuar tenint, com seria desitjable, un paper rellevant en la nostra societat. Probablement serà cada cop més difícil que la gent accepti que les dones cristianes semblin condemnades a un rol secundari que fa veure una lloable actitud de servei als altres com a submissió del sexe femení al masculí.
Mai no he estat partidària de plataformes feministes ni d’establir quotes. Sóc de les que creu que cal arribar d’una manera natural a un equilibri entre homes i dones al capdavant de les organitzacions; com també en l’adequat repartiment de tasques en l’àmbit domèstic. Si bé personalment em sembla extemporani que, en ple segle xxi, encara estiguem discutint sobre aquestes diferències, vull expressar també que la dona, pel seu capteniment mateix, en ocasions no ambiciona el poder de la mateixa manera que els homes. Accedir a determinades quotes de poder reclama sacrificis, i quan hem de posar a la balança els esforços que representa assolir uns objectius concrets i la satisfacció que n’aporta la consecució, les dones potser ens estimem més renunciar a segons quines recompenses.
Considero que les funcions no haurien de tenir sexe, sinó que cal que siguin assumides segons les competències de cadascú. Com també penso que es parla en excés de conflicte de gènere. En aquests casos es corre el risc que, en l’àmbit social, es percebi que assistim a una croada contra els homes, quan en realitat es tracta de preservar el respecte i la llibertat de cada individu.
També el respecte i la llibertat haurien de ser els principals valors a tenir en compte a l’hora d’abordar un problema com és la crisi política que viu Catalunya. En aquests moments, el que més es troba a faltar és la moderació i el seny; ser capaç d’escoltar l’altre i defugir plantejaments emocionals que fan que les diferents parts s’enroquin en les seves respectives posicions.
En l’actualitat assistim a una radicalitat en els posicionaments d’ambdós blocs; una situació en què tothom es creu informat i parla d’oïdes sense haver-se molestat ni a llegir la Constitució, ni l’Estatut d’Autonomia, ni les diferents sentències que, al voltant del conflicte, s’han estat emetent. En aquest context, on sovint prevalen l’atac i l’insult, es fa difícil desfer aquest nus gordià que ens tenalla. Cal una certa pau per resoldre el problema. I el primer que cal tenir en compte és que, si bé no totes les idees són respectables, sí totes les persones ho som.
