Sra. Natividad Pintado i Cruz
10è VOLUM. Biografies rellevants de les nostres emprenedores

Sra. Natividad Pintado i Cruz

Consellera delegada en Binaria SGE

Text del 17/07/2018

De ben jove, sabia que el seu futur professional estava lligat al negoci familiar de recollida de residus i neteja viària que va crear des de zero el seu pare, Fernando Pintado. Estudià Administració i Direcció d’Empreses i contribuí a professionalitzar una companyia, avui convertida en un hòlding que dóna servei a diversos consistoris de Catalunya. L’empatia, el tracte personalitzat i la capacitat comunicativa caracteritzen el seu tarannà directiu; una segona generació que s’emmiralla en la capacitat de superació, sacrifici i esforç d’una família d’emigrants que cercà un futur millor a Catalunya.

 

La nostra residència d’estiu era a dos carrers de casa

Vivíem a Vista Alegre, un barri humil de Castelldefels, a un pis molt petit. El meu món eren els quatre carrers del meu barri: allà quedaven enquadrades la meva escola, la colla d’amics, la botiga de queviures de la meva mare. Un univers infantil modest, però farcit de records bonics. Només en sortíem algun dia a l’estiu, per baixar a la platja, que tampoc no estava gaire lluny. Anàvem en cotxe i era tota una excursió. Havíem arribat a passar hores dins del vehicle perquè es formaven unes cues tremendes; molta gent de Barcelona també hi anava. Quan les petites empreses familiars començaren a funcionar, els meus pares van poder permetre’s comprar-se un terreny, ubicat dos carrers més avall de casa nostra. Estava rodejat d’horts i camps, i allà vivíem tot l’estiu amb la meva àvia, mentre els meus pares treballaven. Ens passàvem el dia amunt i avall amb la bicicleta, espargits pel camp: era meravellós. Recordo que ens reuníem una colla de nens i nenes que procedien majoritàriament de Barcelona. Per a ells, aquell mes d’agost significava un gran canvi d’escenari. Tanmateix, per a nosaltres, que no havíem sortit en tota la nostra vida de tres-cents metres a la rodona, igualment ens semblava que havíem viatjat molt lluny. Allò era un altre món, però estàvem al costat de casa. La vida dels meus pares sí que no canviava, continuaven treballant tot el dia. De fet, mai no vam anar de vacances, és quelcom que he pogut fer de més gran. Actualment, aquells camps ja no existeixen. Castelldefels ha crescut com a ciutat, ha guanyat en serveis, ha millorat la seva urbanització, i s’han aprovat plans de barri per reformar les zones més degradades. Aquells temps de la meva infància eren uns altres temps.

La meva mare viatjava de polissona al tren

La història dels meus avis paterns i materns està unida per curioses similituds. Ambdues eren famílies molt humils, que emigraren de les seves províncies d’origen a Catalunya tot buscant un futur millor per als seus fills. Els seus camins es creuaren al barri de Vista Alegre, a Castelldefels, terra d’acollida, esperança, oportunitats i molta feina. Quan arribaren, no hi havia res. Tot eren camps, carrers sense urbanitzar, cases maldestres fetes a corre-cuita per les mateixes famílies nouvingudes. I de mica en mica, van anar veient com feien créixer la ciutat, any rere any. És molt curiós perquè totes dues àvies van decidir, quan estaven embarassades dels meus pares, tornar a la seva terra per donar a llum. Eren realment molt valentes; estaven a punt de parir i es pujaven a un tren desgavellat d’aquella època, amb algun familiar o conegut que les ajudava, sense bitllet i sense diners a la butxaca. Viatjaven, durant hores i hores de trajecte, perquè les arrels les cridaven tan fort que no concebien que el seu fill nasqués lluny del seu poble natal. La meva mare va regressar a Barcelona amb mesos de vida i sempre m’explicava que quan tornaven alguna vegada al poble, havia de viatjar de polissona perquè no podien pagar el bitllet. El meu pare no hi va tornar fins que no tingué cinc anys. Els meus avis paterns eren de Múrcia, i els pares de la meva mare eren andalusos. Tant el meu pare com la meva mare haguessin pogut néixer a Catalunya –de fet, se senten catalans perquè han passat tota la seva vida aquí–. Nosaltres, tant jo com els meus dos germans, María José i Fernando, som hereus de la seva cultura d’adaptació, superació, respecte, esforç i treball.

Un mos de pa per salvar-te de la gana i de la mort

A casa es parlava molt de la guerra, ambdues famílies van patir-ne els efectes: bombardejos, escassetats, penúries, gana, por… I morts: el meu besavi matern va morir afusellat. La mare de la meva mare explicava moltes coses d’aquella època. No només es va quedar orfe de pare, també va perdre alguns germans petits. Quan era una nena, una de les seves germanes va caure molt malalta. Un dia, va aconseguir un bocí de pa que, de seguida, va anar a portar-li perquè va creure innocentment que aquell rosegó la salvaria. Decidí tornar ràpidament cap a casa, però tenia tanta gana que anava agafant-ne petits trossos. No se’n va adonar i quan hi va arribar, ja no en quedava res. Durant molt de temps, es va preguntar què hagués passat si ella no s’hagués menjat el trosset de pa. Creia, pobreta, que la seva germana encara estaria viva.

Primera vegada que vaig sentir enraonar en català

Vaig superar les proves per cursar el BUP i el COU al Col·legi Sagrada Família, que estava a Gavà, lluny de casa. Així doncs, havia de sortir del barri, dels quatre carrers on sempre havia transcorregut el meu dia a dia. Va ser tot un canvi. Al principi, em vaig sentir desconcertada. Els meus companys de classe procedien de llocs molt diversos, com Begues o Viladecans i, per primera vegada a la meva vida, vaig sentir que enraonaven entre ells en català. A EGB, tots els amics i companys xerràvem en castellà i només sentia a parlar en català durant una hora a la setmana, a l’assignatura específica. Tanmateix, en aquesta escola, fins i tot cursàvem algunes matèries en català. Era un repte per a mi. Desitjava aprendre’l bé, ser capaç de parlar-lo amb naturalitat, tot i que al principi em feia vergonya. Crec que no he arribat a estudiar tant com en aquella època. Durant un semestre de segon de BUP, vaig aconseguir treure les millors notes de la meva promoció. Aquells anys van ampliar el meu petit horitzó, el meu món es va fer més ric i més divers.

«Nati, acaba ja els estudis, que aquí tenim molta feina»

Sempre havia estat una bona estudiant. De tots els companys de la meva promoció d’EGB, només dos vam decidir entrar a la universitat. A casa meva, mai no em van pressionar perquè continués els estudis, però per a mi era com una fase prèvia obligada per tal de poder ajudar a casa amb el negoci familiar de neteja viària, neteja d’edificis i recollida de residus fundat pel meu pare. Tocava estudiar una especialitat vinculada al món de l’empresa i mai no em vaig plantejar endinsar-me en cap altre àmbit professional. A més, sempre he estat una persona molt constant i no m’ha faltat voluntat per aconseguir els meus objectius: em vaig treure la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses amb bones notes, al mateix temps que acabava els estudis de piano i treballava en una consultoria als matins. L’últim curs vaig aparcar els exàmens de música fins al setembre, primer havia de llicenciar-me. Després, em vaig passar tot l’estiu estudiant piano, quatre hores al matí i quatre a la tarda. I vaig aconseguir aprovar-ho tot. Recordo el meu pare dient-me sovint: «Nati, acaba ja els estudis, que tenim molta feina». Anava totalment encaminada a posar-me a treballar a l’empresa familiar.

Podia haver anat a ESADE però vaig triar la Universitat de Barcelona

Abans de matricular-me, els meus pares em van oferir la possibilitat d’ingressar a la Escuela Superior de Administración y Dirección de Empresas (ESADE). No obstant això, vaig insistir que volia cursar els meus estudis en una universitat pública. Apostaven per la seva filla, malgrat l’esforç econòmic que hagués significat triar aquesta opció. Sabien que tenia capacitat i constància per aconseguir allò que em proposava. Tanmateix, el meu destí hauria estat el mateix: treballar a l’empresa de casa. He viscut amb aquesta vocació empresarial des que era una nena. A casa no parlàvem ni teoritzàvem sobre el món de l’empresa ni dels negocis, però vivíem cada dia amb una realitat que ens deixava empremta. La feina dels meus pares formava part de la nostra vida diària, vèiem l’esforç que dedicaven i observàvem com l’empresa anava creixent de mica en mica. La meva mare, una dona molt treballadora, absolutament entregada a la seva família, sempre ha recolzat les decisions del meu pare. Estic segura que si les coses han anat bé durant aquests anys, en gran part és per això. Finalment, tots rebem moltes influències de l’entorn: de casa, de l’escola, de la feina, dels amics… però la més important, la llavor que acaba germinant, és aquella que prové de la família.

De petita, feia veure que tocava el piano en una taula sense teclat

Ningú a la família mai no havia estudiat ni s’havia dedicat a la música. No obstant això, els meus pares em veien sovint asseguda a una taula, sense cap teclat, fent veure que tocava el piano. Un bon dia, van arribar a casa i em van dir que em preparés per sortir al carrer, perquè anàvem a apuntar- me a classes de música. Devia tenir uns vuit anys i mai no havia sentit a parlar que la gent pogués estudiar o aprendre a tocar un instrument en una escola especialitzada. Vaig començar i ja no ho vaig deixar: m’encantava. Fèiem concerts a l’acadèmia i els alumnes que assolíem el nivell adequat, ens examinàvem de piano al Conservatori Superior de Música del Liceu. Ens estàvem tot el dia a Barcelona, teníem proves tant al matí com a la tarda. Passàvem molts nervis, però la tornada en tren, malgrat l’esforç, era fantàstica. M’omplia de satisfacció cada vegada que aconseguia passar de curs. Vaig estudiar piano fins que em vaig llicenciar a la facultat. La música em commou, sempre ha estat capaç de transmetre’m moltes emocions. Crec que si ara tornés a tenir divuit anys, estudiaria per convertir-me en directora d’orquestra. Quan vaig a un concert em quedo captivada amb aquell senyor i la seva batuta. És una figura clau. Sense ella, els músics no poden tocar. Quan vaig fer els quaranta anys, en Fernando, el meu marit, em va regalar un viatge per assistir a l’Òpera de Viena. Va ser fantàstic.

Vaig conèixer la Sílvia, la meva millor amiga, a la facultat

Assistíem prop de dos-cents alumnes a cada classe. En aquella època, eren uns estudis molt populars. Molta gent jove se sentia atreta per la formació que tenia a veure amb el món de l’empresa. Hi havia professors que oferien classes magistrals, ens quedàvem embadalits escoltant-los. I molts caps de setmana me’ls passava estudiant a la biblioteca amb el meu grup d’amics; fèiem cua a primera hora per agafar el millor lloc de la sala. Passàvem molts nervis als exàmens, però també rèiem molt; ens vam ajuntar una colla molt maca. La meva millor amiga, la Sílvia, la vaig trobar a la facultat. Érem com ànimes bessones. És curiós que puguis fer tant de lligam amb gent amb qui convius només durant cinc anys. Hi havia professors que ens deien que la millor època és la d’estudiant. Nosaltres no ens ho crèiem, ens semblava molt dur haver d’estudiar i afrontar els exàmens i les notes, però amb el temps te n’adones que tenien raó. És important saber aprofitar cada etapa de la vida: hi ha moments per a tot. Quan vaig acabar els estudis, em vaig matricular a Dret en dues ocasions, però ho vaig haver de deixar. Universitat i feina ja eren incompatibles. Tot i això, mai no he deixat de banda els estudis. Sóc una persona inquieta. Vaig cursar un màster en Prevenció de Riscos i un altre sobre Auditories i Estudis d’Impacte Ambiental. Així mateix, m’he inscrit a formacions més curtes, com cursos modulars de Planificació Fiscal de Patrimonis o Contractació Pública. Són temes als quals m’he vist abocada en funció de les necessitats formatives que m’exigia la feina.

Fernando, el meu pare, un model empresarial a seguir

El meu pare ja està jubilat. Quan en miro la trajectòria, m’adono que és un exemple; un model de superació i treball. Va començar recollint a mà les escombraries de les botigues de Sitges, on els veïns li pagaven directament a ell. Al poc temps, l’Ajuntament va contractar una empresa per fer el servei, que va comptar amb ell. Poc després va entrar com a soci en aquesta empresa. Aquí es va creuar el camí del món empresarial amb la meva família. Quan va comprar el primer camió de recollida d’escombraries, la meva mare es preguntava, capficada, com ho pagaríem. Pensava que no podríem fer front ni als rebuts de la botiga. Tanmateix, el meu pare va saber arriscar i créixer amb mesura, any rere any. Érem una família que vivia al dia, no comptàvem amb cap suport econòmic extern, anàvem sobrevivint amb els ingressos mensuals. Una generació després, la situació ja és una altra. El camí recorregut ha estat llarg i fructífer, i em sento orgullosa de formar part d’aquesta sòlida trajectòria, d’haver contribuït a fer créixer l’empresa familiar. Avui és un hòlding conformat per una empresa matriu, anomenada Binaria SGE, de la qual pengen dues empreses motores: Serveis Reunits (Sersa), encarregada de les concessions públiques de neteja viària i recollida de residus, i Idonia-Natur, des de la qual desenvolupem, per mitjà de la concessió administrativa, la neteja d’edificis públics. Així mateix, tenim una altra empresa de gestió patrimonial, i algun altre projecte més petit, ja de segona generació, vinculat a temes tecnològics i de formació. Som molt dinàmics. El meu germà Fernando, sis anys més jove, també treballa dins la companyia, tot i que no forma part de la directiva. Cada germà ha triat el seu camí dins del negoci familiar segons la seva vocació o aptitud, independentment del sexe, l’ordre de naixement o l’edat. Per la meva banda, sempre he tingut clar quin era el meu objectiu. Recordo que sempre em preguntaven: «Nati, per què et poses a estudiar una altra vegada?». I jo els hi responia que necessitava fer-ho, que havia d’alimentar el cervell.

Cada client és únic i ens aporta nou coneixement

Des de Sersa oferim serveis diversos a les corporacions locals: recollida i transport de residus, neteja viària, treballs de jardineria, neteja i manteniment de platges, consultoria ambiental… així com altres prestacions que s’ajustin a les necessitats de cada client. Quan l’Administració pública treu un nou concurs, presentem un projecte de licitació per tal d’aconseguir el contracte. Com que no som una gran multinacional que va en boca de tothom, no és fàcil guanyar una licitació quan l’ajuntament no ens coneix. Tanmateix, una vegada observen la nostra manera de treballar, comencen a confiar en nosaltres i és més fàcil que ens atorguin altres treballs. És habitual debutar amb petits contractes, com la neteja d’edificis, que no suposen un gran estrès per al consistori local, i guanyar després altres projectes més importants, com el de la recollida d’escombraries. Per a nosaltres, cada nova tasca, per petita que sigui, ocupa un lloc especial: és exclusiva, li prestem tota la nostra atenció. Precisament, és aquesta proximitat i un tracte personalitzat el que ens distingeix de les grans corporacions que operen al nostre mercat. Quan un ajuntament parla amb mi, saben que sóc la persona que pren les decisions. Amb les grans companyies, és freqüent que canviïn el professional amb el qual contacten o que el derivin a un altre departament o destinació, sense previ avís. Així mateix, oferim una alta capacitat resolutiva, professionalitat, immediatesa, transparència i excel·lència. Aquesta manera de funcionar té un inconvenient. El nostre creixement és més lent: tenir cura de cada nova feina demana temps i disponibilitat, però prefereixo avançar a poc a poc i amb seny i evitar conflictes. No hem volgut mai abastar més del que som capaços de digerir.

Neteja d’edificis: l’activitat invisible

Quan els treballadors surten de l’oficina, a la tarda o al vespre, i hi tornen al matí, tot està net. Ningú no se sol preguntar qui ni com ha netejat els lavabos, el terra del despatx o la taula on treballa. És una activitat que, encara que és vital per a una empresa, resta sempre a l’anonimat. Darrere de la neteja dels edificis públics o privats, hi ha tot un col·lectiu de treballadors, preferentment femení, que passa desapercebut. Tanmateix, és un servei subtil que sempre tindrà futur. Encara que puguis mecanitzar una part del procés, la mà d’obra de la senyora que fa la neteja continuarà sent necessària. No passa el mateix amb les activitats de neteja del carrer, més susceptibles a ser substituïdes per maquinària. Avui en dia ja no és tan freqüent veure el senyor escombrant el carrer. Predominen les màquines de neteja viària.

Jornada de Subrogació: una estratègia d’empatia

Aquesta diada ens permet explicar a les persones que subroguem quan guanyem un contracte nou quina mena d’empresa som: seriosa i solvent. Quan un treballador canvia de companyia, el primer que el preocupa és si cobrarà el sou a final de mes. Volem ser empàtics i posar-nos a la seva pell. Amb la Jornada de Subrogació, lluny d’atabalar-los i bloquejar-los amb dades i nous reptes empresarials, el que volem és tranquil·litzar-los, apaivagar les seves incerteses. Malgrat que és gent que generalment té assegurat el seu lloc de feina, sabem que tots els canvis generen por. Els oferim quatre nocions de política d’empresa i els expliquem que no són uns assalariats més, sinó que són els treballadors que contribuiran a l’èxit general de l’empresa. Si nosaltres aconseguim assolir els nostres reptes, ells també hi guanyen. Així mateix, els exposem que tots hem de vetllar perquè es presti un bon servei. Tothom pot cometre errors, però aquests s’han de corregir. És habitual que la plantilla estigui acostumada a treballar segons els criteris de grans companyies i necessitin un període d’adaptació per habituar-se a la nostra política. Per exemple, estan avesats a centrar-se només en l’activitat que està contractada. És a dir, pot passar que estiguin netejant el carrer i no recullin una llauna que és a terra perquè està ubicada just a l’entrada d’un jardí, i la neteja d’àrees verdes no és de la seva competència. En aquests casos, els expliquem que la nostra política és global. Aquella llauna l’han de recollir, perquè, si no, sembla que el carrer no estigui net. El treballador ha de tenir clar que està prestant un servei públic.

Hem creat una empresa de formació per als treballadors

Necessitem que tinguin coneixements específics, tant de la seva activitat com de la imatge que han d’oferir a l’usuari final que rep el servei. És fonamental que la seva aparença i actitud estiguin en línia amb la imatge pública del consistori. Quan un nou treballador entra a formar part de la nostra plantilla li donem un manual d’ús, on se li explica la política de l’empresa. També els exposem qui som, com treballem, i els detallem tot un seguit de recomanacions sobre la manera d’evitar riscos laborals. Així mateix, se’ls informa del pla de cursos que hauran de seguir si volen formar part de la nostra plantilla. Amb aquest fi, hem creat una empresa de formació que depèn del nostre hòlding. Actualment, l’assoliment i actualització de coneixements per part dels treballadors es valora molt més que abans. Els consistoris municipals ho puntuen positivament en les licitacions. En el nostre cas, és una política de la companyia que fa anys que hem integrat al nostre funcionament professionalitzat. Els nostres plans formatius van dirigits a tota l’empresa, no estan focalitzats només a cada contracte que aconseguim.

Al dia de les novetats tecnològiques

En l’actualitat, les licitacions detallen, en el plec de condicions, el sistema de recollida que determina cada ajuntament. Abans es permetien variants i podies plantejar un altre tipus de sistema de recollida. És del tot necessari que les empreses del nostre ram estiguem al dia de les darreres tendències tecnològiques que apareixen al mercat, perquè ens presentem a noves licitacions on se’ns poden exigir. Per aquest motiu, anem a fires a conèixer les novetats, ens desplacem als municipis on s’han implantat, esbrinem els resultats obtinguts i analitzem la viabilitat econòmica segons els temps i costos de recollida. Un sistema més lent es tradueix en una major despesa, ja que el cost salarial s’eleva. Són dades que tenim molt en compte abans de prendre qualsevol decisió.

Tenim assessors, però també em formo per tenir una opinió

Va haver-hi una època que l’Administració ens exigia certificacions –la qualitat o de medi ambient, per exemple– per poder optar als concursos. Eren temes que no havia estudiat a la universitat i vaig considerar que era del tot necessari formar-me, perquè havia de rebre consultors externs que venien a avaluar la meva empresa. De la seva decisió depenia que rebéssim la certificació perquè el nostre negoci es pogués presentar a les licitacions. Sempre que he observat carències formatives personals, les he anat superant. Hi ha temes fiscals, laborals o administratius que subcontractem a especialistes; però, de totes maneres, sempre m’ha agradat tenir nocions de cada matèria, almenys per entendre’n la terminologia. Tenim assessors i estem tranquils, però al mateix temps m’agrada tenir-ne una opinió. Això em permet plantejar-ne noves opcions.

Prestem un servei social bàsic, sensible i cabdal

No hi ha dubte que la nostra tasca és primordial per al bon funcionament d’una ciutat; només cal veure què succeeix quan els tres actors que intervenen en un contracte –comitè d’empresa, l’empresa que porta el servei i l’ajuntament– s’encallen en un desacord que desemboca en una vaga. Oferim un servei bàsic, del qual ningú no pot prescindir. Un dia sense recollida d’escombraries té conseqüències greus. Els treballadors que volen aconseguir millores en les seves condicions laborals, ho saben i poden arribar a pressionar molt. A vegades, succeeix que l’Administració que licita el concurs rebaixa la dotació econòmica i això ocasiona la reestructuració de la plantilla o acomiadaments. És un motiu per iniciar una protesta que pot acabar, si no es gestiona bé, amb un conflicte important.

Negociació laboral: un pas ineludible

Una vaga no deixa de ser la incapacitat per arribar a un pacte, a un equilibri entre les dues parts. Hem de tenir clar que la negociació laboral forma part de les bones pràctiques de qualsevol empresa. És un aspecte que cuidem molt: treballem els contractes amb molta cura, no deixem res a l’atzar, ens agrada escoltar i arribar sempre a una bona entesa. Una aturada del servei és un conflicte greu que no ens podem permetre.

En reciclatge, els fills han ensenyat els pares

Encara queda molt camí per recórrer, però, si mirem enrere, veurem que, al nostre país, la consciència mediambiental s’ha incrementat. Cada unitat familiar pren mesures per reciclar-ne adequadament els residus que genera diàriament. Fa uns anys no ens hi implicàvem, ho llençàvem tot junt. Ja pagàvem els nostres impostos i no en volíem saber res del tema. Després, de mica en mica, vam començar a separar la matèria orgànica i això va suposar un gran pas. Ara ja ens encarreguem de classificar el residu sec des de casa: plàstics, vidres i paper. La nostra mentalitat s’ha anat transformant i els joves i els nens han estat molt més receptius: les escoles han fet una gran tasca educativa. És cert que, en aquest tema, molts fills han ensenyat els pares. No obstant això, hem de continuar millorant, encara queda molt per fer. Ara es tracta de minimitzar els residus que generem. Cal anar més enllà i evitar, per exemple, que els productes de consum estiguin empaquetats amb tants plàstics.

Presidenta de la Xarxa Empresarial i Comercial de Castelldefels

Al cap de pocs anys d’incorporar-me a l’empresa familiar, vaig començar a tenir més relació amb l’Administració i les entitats locals. Un bon dia, van venir a veure’m els representants de la Junta Directiva de la Federació de Comerç de Castelldefels. Volien que em sumés al seu projecte de dinamització de l’activitat empresarial i comercial de la ciutat. La seva proposta em va semblar interessant i vaig decidir involucrar-m’hi. Érem un grup de set associacions que vam sumar esforços i idees. Finalment, se’ns va ocórrer dissoldre totes les entitats i conformar-ne només una, la Xarxa Empresarial i Comercial de Castelldefels (XECC). Volíem adoptar una visió més àmplia i professionalitzada. Vam dissenyar un pla estratègic, amb una visió, missió i uns valors d’actuació, i vam potenciar l’entesa i la col·laboració entre els organismes públics i privats. Perseguíem que totes les empreses i entitats de la ciutat participessin en l’associació i contribuïssin a dinamitzar l’economia de Castelldefels. Aquesta iniciativa va tenir una gran acollida. Diversos consistoris, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya es van interessar per la nostra activitat. Aleshores, em van demanar que ocupés el càrrec de presidenta. L’oferta em va sorprendre, mai no m’ho havia plantejat i no en tenia cap intenció. A més, tenia prou feina amb la meva empresa. Finalment, vaig acceptar amb dues condicions: volia que la meva elecció fos unànime –no desitjava cap tipus d’enfrontament–, i havia de tenir el dret a renunciar-hi en el moment en què el meu càrrec entrés en conflicte amb els interessos de la meva empresa. Al semestre de crear-la, la Generalitat ens va atorgar un premi que vaig anar a recollir en persona. Durant aquells anys, vam arribar a aplegar cinc-centes empreses de la ciutat. Tres anys després, es va produir un canvi de govern i vaig deixar el càrrec. Igualment, s’hi van sumar motius personals. El 2012 em vaig quedar embarassada dels meus dos fills bessons, Fernando i Alejandro. D’altra banda, la patronal PIMEC, de la qual, actualment, formo part activa, em va convidar a participar en la seva comissió, com a representant de la meva mateixa empresa. També vaig rebre diverses propostes d’entrar dins la política que procedien d’alguns partits, però mai no hi vaig estar interessada.

La municipalització ens obliga a mirar cap enfora

Fins fa poc gestionàvem el servei de neteja viària i recollida de residus de Castelldefels, però l’Ajuntament va decidir municipalitzar aquesta activitat. Quan m’ho van comunicar, els vaig dir que, com a ciutadana de la ciutat, no podia més que donar suport a la decisió del meu consistori. Tanmateix, no hi estava d’acord. Per a la nostra empresa, era una activitat molt important que havíem desenvolupat durant molts anys, guanyant durament els concursos, i sempre havíem estat capaços d’oferir un bon servei a la ciutat. D’un dia per l’altre, vam deixar de tenir un contracte que era molt important per a nosaltres. D’altra banda, això ens ha impulsat a mirar cap enfora, a expandir-nos i ampliar el nostre horitzó. Quan un ajuntament pren una decisió com aquesta, ha de saber que, malgrat que en un principi sembli que s’estalviï diners, darrere d’aquell contracte hi ha tota una gestió i professionalització privada, les despeses de la qual sí que haurà d’assumir. Considero que l’Administració pública hauria de vetllar per generar activitat amb les empreses privades, no fer-li competència.

La maternitat: una oportunitat per cercar l’equilibri

Tinc tres fills. Són el millor que m’ha passat a la vida. Vaig decidir ser mare quan tenia trenta-cinc anys. Abans era diferent: les dones estudiaven, tenien fills i després intentaven posicionar-se professionalment. Actualment, ens formem, ens situem laboralment, i després decidim tenir fills. Dos anys després de tenir els bessons va néixer l’Alba. A l’Alba no l’esperàvem, vaig estar en xoc els tres primers mesos d’embaràs. Ara, però, no podríem viure sense ella. La maternitat sempre és una bomba a la teva vida, un daltabaix que canvia completament l’ordre de les teves prioritats. Per contra, crec que des que sóc mare sóc millor persona, millor empresària, millor companya i millor amiga. Per mi la clau de l’èxit rau a trobar l’equilibri. Quan van néixer els bessons, l’empresa vivia una època complicada. Es començava a parlar dels efectes de la municipalització. Tenia un munt de reptes i contractes damunt la taula i em vaig reincorporar a la feina tres setmanes després del part. Em sentia aclaparada perquè volia dedicar-li temps als meus fills. Quan estava amb ells sentia que abandonava les meves responsabilitats professionals i quan estava treballant, sentia que els meus fills em necessitaven. Em veia incapacitada per dedicar el temps que volia a les dues facetes de la meva vida. Quan va néixer l’Alba, vaig viure una anècdota que va marcar un abans i un després: havíem anat a la comunió de la meva neboda Núria, i la meva filla, que aleshores tenia sis mesos, va caure i es va colpejar el cap. La vam portar de seguida a Urgències. Sortosament, no va ser res greu. No obstant això, vaig sentir clarament que hi havia alguna cosa que no estava fent bé. Volia estar més temps amb els meus fills, però tampoc no podia abandonar les responsabilitats del meu càrrec. Em vaig bloquejar. Sentia que volia deixar de treballar, però realment volia deixar de treballar? En aquest moment vaig començar a fer una de les tasques més importants que he fet a la meva vida. Vaig començar a mirar cap endins i a fer un treball intern per entendre què volia realment. Em vaig adonar que el que vull és viure la meva vida en plenitud, cercar un equilibri que em permeti gaudir de la feina i dels fills, de l’aquí i de l’ara. Vull ser una mare present i vull treballar. D’altra banda, ara sé que m’haig de cuidar, haig de buscar moments per a mi, moments per al meu marit i moments per als meus fills, perquè només si em sento bé, podré viure en plenitud.

Una relació d’amor basada en el respecte mutu

Vaig conèixer en Fernando, el meu marit, quan vaig entrar a l’empresa. Era enginyer i treballava amb el meu pare. Curiosament, al principi no vam començar molt bé però, de mica en mica, vam haver d’afrontar plegats els reptes de la feina. Ens vam fer molt amics. Ens coneixem molt bé, ens divertim, consensuem les nostres decisions i ens donem suport incondicional. La nostra relació es basa en el respecte mutu i en el compromís: aquesta és la clau de l’èxit per a nosaltres.