Text del 14-09-2010
Vivim a una societat on tot ha de ser perfecte. Però l’ésser humà ha de patir una mica, està preparat per fer-ho i, fins i tot, és bo psicològicament i espiritualment.
Per poder superar de debò els contratemps, no n’hi ha prou amb els fàrmacs. Ha de ser un mateix el subjecte actiu, sense artificis; s’ha de saber assumir el dolor i superar-lo.
Si les coses no ens surten bé, si fallen les nostres expectatives, no és perquè nosaltres no siguem vàlids: tot ser humà ho és i té unes qualitats excepcionals.
Està sà psicològicament passa per estimar-se tal i com un és. La falta d’autoestima només és font d’insatisfaccions.
L’acceptació de la mort és el gran repte pendent de la nostra societat. Seria desitjable que la persona, a mesura que s’anés fent gran, se sentís satisfeta d’allò que ha fet a la vida i tingués tranquil·litat d’esperit per marxar. Hem d’acostumar-nos a la idea de la nostra prescindibilitat.
Núria Cardona i Costa començà a exercir com a psicòloga clínica tractant infants, especialment nens i nenes amb trastorns de conducta. També va treballar en l’àmbit dels recursos humans. Avui desenvolupa la seva tasca al Centre Mèdic i Psicològic La Vila, on fa teràpia individual i té cura de la part psicològica de les revisions per al carnet de conduir. “Vaig començar al Centre La Vila el 1998 com a col·laboradora, i el 2005 se’m va presentar la possibilitat de convertir-me en sòcia, i la vaig aprofitar.”
La psicologia és una ciència “cada vegada més necessària, perquè la pressió de la vida moderna comporta un augment de patologies mentals. I, com cada cop hi ha també més població, és fa més difícil arribar a tothom. Vivim en una societat on tot ha de ser perfecte, inclús les nostres vides i el nostre aspecte. Però l’ésser humà ha de patir una mica, està preparat per fer-ho i, fins i tot, és bo psicològicament i anímicament. Ara, en canvi, quan algú té un mal físic o un problema emocional, de seguida demana una pastilla que el curi immediatament. Per poder superar efectivament els contratemps, ha de ser un mateix el subjecte actiu, sense artificis, s’ha de saber assumir el dolor i superar-lo. Un exemple molt habitual de com es defuig el patiment el trobem en la forma en com es viuen actualment els dols. Cada cop hi ha menys gent que els afronti sense pastilles. És una sobreprotecció que comença durant la infància. Per exemple podem veure a les escoles com hi ha pares que interfereixen en les tasques dels mestres ja que és difícil tolerar que algú exigeixi, posi límits i pugi frustrar el convenciment de ser omnipotent del nostre nen. I es pot arribar al punt de no deixar que dos nens de tres anys es barallin, quan els nens de tres anys és bo que aprenguin a resoldre, tot sols, els conflictes que sorgeixin entre els iguals.”
D’aquí el daltabaix psicològic que ha suposat el context de crisi present. “En temps de vaques magres, la gent recorre més als psicòlegs, però no ho fa tant com caldria, perquè encara costa diferenciar entre necessitar puntualment tractament psicològic i ser un malalt mental.”
El cervell és un múscul més. Si no se’l fa treballar, s’atrofia. “Si el fem treballar de cop, després d’un temps d’inactivitat, ens sortiran agulletes, com ens passa amb els altres músculs del cos. Però, a mesura que el fem treballar amb regularitat, s’anirà posant en forma, s’oxigenarà i les neurones funcionaran millor. En definitiva, es tracta de fer gimnàstica mental. La nostra societat ens imposa un ritme trepidant d’actuar i actuar, però mai no ens deixa temps per a la reflexió. Quan un pacient ve a la consulta, en canvi, dedica 50 minuts a fer-ho. I això és cabdal. En principi, pot semblar una estona no productiva, però ho acaba sent, i molt, perquè el punt de partida de la resolució de tots els nostres problemes és conèixer-nos a nosaltres mateixos. De fet, la pèrdua de l’autoestima està al darrere de gairebé totes les patologies psicològiques. Ens oblidem sovint del jo i, quan el recordem, només és per maltractar-lo. Si les coses no ens surten bé, si fallen les nostres expectatives, no és perquè nosaltres no siguem vàlids: tot ser humà és vàlid i té unes qualitats excepcionals.”
L’ansietat és una de les causes més habituals de consulta. “Un dels símptomes de l’ansietat és que es menja més. Menjar és un plaer, i fer-ho de manera compulsiva redueix momentàniament l’ansietat. Als pacients amb ansietat els fem veure que és important controlar aquestes emocions, que és bo parlar-ne per entendre què s’amaga al darrere.”
Hi ha tota una sèrie de malalties psicosomàtiques provocades per malestars psicològics. “L’anorèxia, per exemple, és una manera de dir: fixeu-vos en el meu cos, que està malalt, perquè jo estic malalt. Ajudeu-me. És un crit silenciós d’una persona que no sap cóm expressar el buit que té dintre.”
S’ha parlat molt de la psicologia com a prevenció efectiva per a futurs càncers de mama. “Alguns estudis ajuden a identificar el perfil de dona més propensa a desenvolupar-ne. Són persones introspectives, que es guarden les coses per a elles mateixes, que es carreguen els problemes dels altres… És evident que perfils així es poden atenuar amb una teràpia correcta i, potser, en alguns casos es podria facilitar, no que no es desenvolupés el càncer, sinó una millor recuperació.”
Els psicòlegs no són omnipotents. La mort, per exemple, escapa a les seves possibilitats. Però tenen molt a dir en la preparació per a ella. “El concepte mort a la nostra societat està ocult, s’amaga, a penes existeix. Els nens ja no veuen morts els seus avis perquè els pares els ho impedeixen, per sobreprotecció. L’acceptació de la mort és el gran repte pendent. Sense espantar els nens, cal explicar-los de ben petits que el present és irrepetible i que cal aprofitar-lo de la millor de les maneres, perquè, un bon dia, com tothom, es moriran. Seria desitjable que la persona, a mesura que es vagi fent gran, se sentís satisfeta d’allò que ha fet a la vida i tingués tranquil·litat d’esperit per marxar quan arribi el dia. Perquè tampoc estem preparats per afrontar la longevitat que, segons les estadístiques, ens espera. A mi, la longevitat no m’interessa, i no és convenient que la gent l’anheli. Ens hem d’acostumar a la idea de la nostra prescindibilitat. Per això ens costa tant delegar; ja que, a mesura que deleguem, ens anem fent prescindibles, tant a nivell familiar com a nivell laboral o social.”
Una mostra d’això és la resistència a fer testaments o testaments vitals. “Sembla que, si algú s’anticipa al fet de morir, no té ganes de viure.”
El component psicològic del món de l’estètica és considerable. “La tirania de la bellesa fa estralls en la salut mental de la gent. Està sà psicològicament passa per estimar-se tal i com un és. La falta d’autoestima només és font d’insatisfaccions.”
Sense autoestima només es veuen defectes. “La persona insatisfeta no té límits; quan no es veu els pits petits, es veu el llavi prim o més arrugues de les que té. L’autoestima és el primer que cal tractar abans de sotmetre’s a una operació d’estètica. En molts casos, amb l’autoestima recuperada, es farien enrere i no s’operarien.”
L’obsessió per la imatge incideix molt en l’adolescència. “És l’etapa de reafirmació d’un mateix, per això és molt important vigilar que visquin la seva imatge de manera natural.”
Tot això, en definitiva, respon a un dèficit de base de la nostra societat. “La gent s’hauria de formar més. El ritme que se’ns exigeix només es pot portar bé des de la culturització personal i la capacitació professional. Per tal que una planta creixi bé l’hem de regar cada dia i parlar-li amorosament. Només així tindrà unes bones arrels. Hem descuidat la infància, que és el nostre futur. Arrels i futur han d’anar a una, en sintonia, ja que tracen el camí correcte de creixement.”
I ja n’hi ha prou de viure amb desídia. “Cal que recuperem l’esperit crític i que acabem amb la tendència que els mass media pensin per nosaltres.”